Ara que ja coneixeu bé la faula de la cigala i la formiga, hauríeu d’inventar un diàleg, un poema, un conte… amb aquests dos personatges al llarg de totes les estacions de l’any. Tot mirant el vídeo, si us cal un xic d’inspiració, i llegint Cavall Fort , heu d’explicar una història inventada que parli de l’amistat, de les diferents maneres de veure la vida i de com encarar-la… buscant l’ofici que més us agradi i deixant volar la vostra imaginació. Podeu mantenir el final tradicional de la faula o canviar-lo, els personatges poden ser animals o persones. Ara bé, heu de tenir molta cura de l’expressió i de l’ortografia, introduir referències a la natura, als aliments de la temporada, als sorolls (cric-crac fa la cigala…), als valors (el treball, l’esforç, la solidaritat, la diversitat…). Després l’haureu de posar en comú a classe: recitar el poema, llegir el conte, dramatitzar el diàleg tenint en compte el lleguatge corporal…
Què voleu ser: cigala o formiga? Vet aquí el quid de la qüestió!
EL MEU PESSEBRE
Jo tinc un pessebre,
petit i lluent
tot blanc de tans vents
Figueres i cases d’arzila i parer,
tres bous i un vell que te fred.
Dues donas que renten de l’aigua d’un reg.
Jo tinC un pessebre petit i lluent!!
la cigarra guepeta sempre esta ben boniqueta
i la formiga dormida sempre esta vestida
la cigarra alegra sempre esta contenta
i la formiga pija te una piga.
la formiga recull una espiga
i la cigarra juan diu visca sant juan
la formiga vikingo va al bingo
la cigarra agraf menja espinacs
Tinc una meta, vull arribar a conseguir els diners necessaris per poder anar a Egipte, i una vegada allà vull veure tot. Egipte m’apassiona, es nota. Veritat?
Sóc l’Anna, i penso que si una persona segueix el seu somni al final ho acaba conseguint. Però tinc un problema… Una amiga meva, la millor que tinc, em vol acompanyar. Jo no sóc gaire de diners pero penso, que, fent un esforç es pot intentar. La Maria, aquella amiga meva es molt gandula. I ja m’ha intentat mencionar que li pagui jo el viatge. Ho porta clar! Ha de saber també intentar-ho ella, perquè podria fer-ho. Com ja he dit, esforçant-se… Esforçantse TOT s’aconsegueix! Així que li he dit que no, que si el dia que comprem els bitllets no té els diners necessaris, aniré sola.
Van passar uns mesos… Jo ja tinc la meitat del necessari pel viatje; però la Maria encara no té res. El que ha guanyat ja s’ho ha gastat, en sopars romàntics, és increible.. Gasta el què no té, no s’ho pot permetre i ho fa igual. Penso que aniré reservant per a només una persona.
Segueix passant el temps i la Maria ho segueix desperdiciant, en coses que realment no necessita ni necessitarà. A poques setmanes d’agafar els bitllets per fer el gran viatje, em diu que sisplau li pagui jo, que ella no arriba. Però rotundament li dic que no, que haber d’anar amb una persona que pensa que sobreviurà d’altres, és totalment una mala idea…
Aixi la Maria va apendre la lecció, a vegades necessitem que persones en las que més confiem ens posi un límit a la nostra vagància. La Maria en poques setmanes va treballar com ningú i ho va aconseguir, tot tot. I vam anar les dues juntes, havent après una gran lliçó.
Els escassos passatgers del avio es fixen en l’home que s’ha posat a tocar el flauti com un expert. La música desperta a els viatgers que estaven descansan del viatge tan llarg,n’hi ha que aixequen el cap dels ordinadors,mobils. Del fons del seients s’aixeca un noi amb una cara sonrient i el cabell roig, obre la funda que tenia a lesquena i treu un violonchel , fa unes passes al devant i afegeix un ritme de l’acordió la solemnitat un pèl trista del seu violonchel. Ja s‘hi acosta un xicot molt baixet i prim que es deia Joan, amb els cabells que li cauen sobre el muscle, que fa pujar de to la vella melodia amb la serenitat un pèl entremaliada d’una guitarra classica.
L’ensopiment, la indiferència i la son dels passatgers s’ha fos com per art d’encantament. Qui més qui menys, perd la vergonya i mou el cap al compàs de la tonada. Els quatre o cinc que acaben de pujar escolten, embadalits. Una parella gran que es miren com si no s’ho acabessin de creure, s’agafen i ballen a l’estil antic, amb gràcia i cerimònia. El noi que ja fa una estona que ha tancat el llibre fa l’ullet a la noia que té al davant, que no s’ho fa dir dues vegades, i ja me’ls teniu giravoltant. Ara s’hi afegeixen altres parelles. Hi ha, també, qui balla sol. A mesura que el comboi s’acosta al centre, l’entrada de nous passatgers redueix l’espai.
Algú que ja ha arribat a lloc se separa de la parella amb recança, amb un cop de cap agraeix als músics la seva actuació i emprèn el camí de la sortida. La violinista desa com pot el violí i baixa, seguida poc després pel noi de la flauta travessera: cadascú se’n va cap a la feina amb més empenta i il·lusió que mai. Tots plegats han estat per un moment cigales i ara tornaran a ser formigues. Em penso que, avui, el senyor de La Fontaine no hi tindria res a dir.
Hi havia una vegada un nen i una nena .El nen es deia sergi ,i era un vago, i es pasava el dia en el facebook i a internet , i en canvi la nena que es deia marta ,i traballava molt per aprovar el curs .Un dia quan van anar a el institut , els hi va tocar anar a la mateixa classe ,llavorens quan avien de fer un treball com que el sergi es pasava el sant dia a internet, i no feia res el dia de entregarlo no el tenia i li va demanar el treball a la marta i la marta li va dir que el tenia que fer ell perque si no el professor auria pensat que un dels dos auria copiat i que no li podia donar .
ruben viene de belen
marc gil menja parnil
juan marc nessesita un ramat
lida margalida com la flor de la meva vida
LA CIGARRA I LA FORMIGA
La formiga que estaba ballan li va dir a la cigarra que traballava recollin menjar per el hiver:
-que fas recillin mengar mentres pots pasar-tho be , es estiu oma!!
-T’ens rao es estiu però quant sigui hivers no abra menja i t’he quedaras sense menjar!
-Va això no passara mai,quant sigui hiver agafare molt menjar i no em passara res!!
-Això pensas tu però ja veuras que no!
A la clase de Isops en valor de primer de l’IES Premia i havia un nen molt molt gandul que en constes de traballar es conecta a altres cosas com Facebook ,es deia Marc Gil i un altra nen que es deia Brayan , i era molt traballador peque linportava el seu futur.
El primer trimestre el Brayan va aprobar i el Marc va suspendre .El Brayan l’hi deia tens que traballar més i el el Marc pensaba que recuperaria el seguen tremestre .
El Marc va aprobar per poc i el brayan li va tornar a dir tens que traballar més .
I el terser trimestre va suspendre i es va penedir molt al tenir que recuperar a l’estiu.
Era primavera i avia una cigala que no feia brot,estava sempre tocant el violi.Avia moltes formigues ses taven preparan per l´hivern,agafan menjar.Va arribar el istiu i la cigala estava amb el seu violi.I les formigues agafan mes mengar.Va arribar la tardor i feia mes fret va veure una formiga que no podia amb el raim,va anar a dirli una cosa.Va cantar una canço deia que fes el bago com ell,va passar la reina per alla li vadir que feia sense traballar.Vavindre el ivern i la cigala estava a punt de morir.Al final la formiga va dir que entres.I es va quedar amb les formigues.
hi havia una vegada dos amics, un vivia al camp i l’altre a la ciutat, el que vivia al camp treballava honradamentt, mentres que el que vivia a al ciutat , tot i ser ric,no treballava i malgastaba els seus diners amb festes. Un dia el que vivia a al ciutat va anar a visitar al seu amic al camp. Com que no hi estava acostumat es va esgarrifar nomès trepitjar la terra
– com pots viure tant malament?- li va dir fent cara de fàstic
– tinc pocs diners però, tinc un casa i treballo honradament , i vaig passant.
Un altre dia va ser el que vivia al camp que va anar a la ciutat. Com que no hi estava acostumat es va sorpendre en veure tants cotxes i tantes persones.
-veus que bé que vic jo- li va dir l’amic de ciutat
– sens dubte tens una casa molt gran i tens molts diners, però vols dir que no tindries que etsalviar?
– per que estalviar quan m’ho passo millor fent festes i passant-m’ho bé.
Així vant anar passant els dies fins que un dia va venir l’amic de ciutat al camp, mal vestit i amb un farcell.
-que fas així?
– com que no treballava i tot el dia feia festes s’em vana acabar els diners, que em podries acollir a la teva casa?
– no vas dir que no t’agaradava la vida que portava?
Finalment l’amic del camp va acollir l’amic de ciutat
Hi havia una vegada dos amics que anaven a l’institut: Un era molt treballador però l’altre treballava sempre a mig gas, sempre deixava les coses per a l’últim moment.
Va començar el curs i un anava estudiant cada dia, poc a poc, revisant les coses que havien fet durant el dia i l’altre ho deixava per quan arribessin els exàmens, sempre feia els deures el dia abans o fins i tot l’hora abans.
L’un li deia a l’altre:
-No ho deixis tot per al final, per què sinó arribarà la setmana d’examens i t’atabalaràs.-
-No pateixis per mi! Jo ja m’ho se tot, amb escoltar a classe n’hi ha prou!-
Però s’equivocava.
Va arribar la temuda setmana d’examens. Un dels amics ho va aprovar tot amb molt bona nota perquè estudiava cada dia i per tant. s’ho sabia tot molt bé mentres que l’altre va suspendre els exàmens per què no va estudiar prou, ja que es va atabalar estudiant-ho tot a última hora.
Bon dia cigarra – va dir la formiga.
mmmmmm…mmm…- Balbucejava la cigarra
Que’t passa cigarra perque no em parles?
mmmm..mmmm…- la cigarra intentava parlar pero no ho aconseguia.
De sobte va passar per allà un escorpí que li va explicar a la formiga que la seva amiga no podia parlar perque s’havia passat tot l’hivern al mig del bosc i s’havia congelat.
La formiga preocupada va intentar donarli calor a la seva amiga però no ho aconseguia..llavors la formiga va passarse tota la nit abraçant a la seva amiga fins que per fi la va aconseguir salvar..
Des d’aquell dia la cigarra cada estiu prepara la seva casa i el seu menja per tot l’estiu.
Jo crec que sóc com una formiga, que treballa al seu ritme. Crec que la prudència i l’esforç és indispensable per aconseguir els teus propòsits. Quanta gent que no va treballar en el seu moment li agradaria tornar enrere i fer les coses bé?
Hi havia una vegada dos nois de la mateixa edat però de famílies de diferent nivell de riquesa.
El primer, en Carles, ho tenia tot, també tenia l’oportunitat per anar a l’universitat i el seu pare li podia proporcionar bons contactes. Vivien en una mansió.
El segon, en Guillem, era d’una família que amb prou feines arribava a finals de mes. Vivien de lloguer.
En Carles era un noi gandul que li encantava la festa i despreciava l’esforç tant físic com intel·lectual.
En canvi, en Guillem estudiava de valent, en un dels instituts més marginals de la ciutat. Per la tarda, tenia un petit treball com a forner.
Dues vides com foc i aigua, però que van coincidir en un moment donat. Era tard, en Carles s’havia escapat de casa i es dirigia a casa de l’última noia a qui havia robat el cor. En Guillem tornava de la feina amb dues barres de pa per el sopar. Es van topar pel carrer i el pa d’en Guillem va caure a terra.
– Vigila per on vas, tap de suro! -Li va cridar en Carles.
– Perdona, estic molt cansat. -Li va respondre.
Llavors va començar a ploure. Es van possar sota un porxo proper i van esperar plegats a que parés la pluja. Allà van explicar-se les seves vides i els seus objectius.
En Carles va sentir admiració cap en Guillem qui mai parava quiet i semblava que no es cansés de treballar. En Guillem va pensar que en Carles era un noi afortunat i què era una pena que no utilitzés això amb el seu propi benefici.
Van passar els anys i en Guillem va aconseguir una beca per a la universitat, va estudiar dret. Va acabar la carrera amb molt bona nota i va trobar feina ràpidament. Era molt feliç, tenia un bon sou i va contribuir econòmicament a la seva família.
En Carles va deixar de banda els estudis i va entrar en el vici del joc i l’alcohol. El seu pare estava molt decebut amb ell i va decidir no pagar-li els seus vicis i tampoc els seus estudis que tampoc volia realitzar. Va decidir donar-li un moneder amb uns quants bitllets i fer-lo fora de casa, havia d’aprendre a ser responsable i tenir cura dels seus propis diners. Va aconseguir la feina que va deixar en Guillem quan va arribar a ser jutge, en Carles el va reconéixer quan a diari anava a comprar el pa.
Salve!!
Jo crec que sóc com una formiga ja que vaig fent les coses a diari, tot i que hi ha vegades que no és així, però quan jo veig que no és diari em faig un plantejament i m’hi poso. Molts cops em paro a pensar que molta gent voldria tornar enrere o inclus jo per no haver fet les coses al moment i quan tocava.
Vale!!
Aqui tens la meva reescripció:
Hi havia una vegada dos nois que estaven competint a base d’un examen per pilotar un avió, un treball molt difícil, encara que si t’agrada i t’esforces ho aconsegueixes.
Un noi dels dos era el que treia més bones notes i que feia tot el dia que tocava i mai s’ho deixava pel final.
L’altre era un cas tot i que aprovava. Es deixava tot l’estudi i les activitats per fer l’últim dia.
El que era més organitzat li va donar un consell:
– Jo si fos tu, estudiaria i faria totes les activitats diariament, si t’ho deixes tot pel final t’atabalaràs i no podràs sortir-te’n amb la teva.
Ell li va contestar:
– Ja estic acostumat i sempre m’ha anat bé, ara no faré el canvi.
Va arribar el dia més important, el dia de examinar-se i veure quin dels dos definitivament podria pilotar l’aviò.
Van entrar a una sala i van fer l’examen. El noi més organitzat va trigar dues hores en finalitzar-lo i l’altre noi en una hora ja el tenia enllestit.
En dos dies apareixien els resultats, i es va veure clarament qui podria pilotar l’avió, el noi que s’ho havia estudiat tot dia a dia, i l’altre noi doncs no va poder-ho fer, per haver-ho deixat tot per l’últim moment.
Salve!!
Quina gracia veure això per aqui. Després d’haver estat tota la setmana escoltan baixant cap el cole RAC 1, programa en el qual ultilitzen el significat d’aquesta faula per dir: En aquesta vida sigas formiga i no cigala.
En la vida, más vale ser hormiga que cigarra.
És l’anunci d’Allianz Seguros!
Mireu aquest altre també.
Aprofito la meva visita al blog després de molts dies per fer un parell de comentaris a les vostres respostes.
Achraf, m’he quedat molt parada de llegir el teu text, però no he acabat d’entendre això de l’avió al principi del text i, en canvi, després parla d’un comboi. I m’ha agradat especialment això de ser per un moment un cigala… potser després és més fàcil fer de formiga!
Laia, jo també escolto a vegades RAC1 tot anant a l’institut i he sentit el mateix anunci. Com a professora et puc dir que he sentit moltíssimes vegades que hi ha alumnes que aconsegueixen aprovar perquè treballen com formiguetes…
Que tingueu un bon final de trimestre i que seguiu descobrint tota la saviesa de les faules!
HIA havia una vegada en un calorós més d’estiu, una cigala que tocava el violí junt amb les altres, reien, cantaven i s’ho passaven bé, just pel costat un muntde formigas van passar totes carregades amb tot de menjar.
-que feu tant carregades? – vapreguntar la cigala
– estem preparant-nos per l’hivern
De sobte la cigala va esclatar a riure:
– preò que ximples si per l’hivern encara falten molts messos.
– més val estar preparades abans no arribi una tempesta i no trobem menjar.
I així va ser comel mésd’hivern va arribar i la cigala no va trobar menjar, va anar porta per porta pregant que li deixessin menjar, fins que va topar amb la formiga que va dir-li:
– tal feràs tel trobaràs t’has passat tot el dia treballant i no has volgut prevenir i agafar menjar.
I així va succeir comla cigala va aprendre la lecció. Més val ser formiga uqe cigala.
Salve!
Aquesta faula de la cigala i la formiga em recorda a la pel•lícula de formigues, sempre estaven tot l’estiu reunint menjar per l’hivern.
Doncs jo no opino com tothom. Penso que es igual ser qualsevol dels dos, que més dona ser cigala o formiga, al cap i a la fi, acabarem tots igual. Es millor aprofitar el moment (carpe diem) que viure només per treballar
Això era una formiga i una cigala que treballaven juntes per aconseguir menjar. La formiga treballava moltísim més que la cigala i per això va reunir molt més menjar.
Desprès de tot el esforç fet per trobar menjar, va venir algú més llest, i li va robar el menjar que tant li havia costat aconseguir. La cigala com tampoc tenia molt menjar no li va afectar tant que li robessin, però a la formiga li va costar moltísim acceptar-ho.
Això ens porta a que millor ser pessimista i així no et farà tan mal, perquè si penses que tot anirà bé, desprès et portes una decepció, com la formiga.
També ens ensenya que perquè esforçar-nos si desprès algú mes llest ens tira tota la feina per terra. Millor no fe res, que desprès te la juguen.
Sé que no es el que tothom s’espera, perquè veient els comentaris tothom diu que millor ser formiga que cigala, i coses d’aquestes, però de fet és exactament igual que som, tothom acabarem morts, haguem viscut o no. Per tant CARPE DIEM.
Viu com vulguis, però viu.
Elisa, quina tarda de dia festiu! Sort que et conec i sé que ets molt treballadora i que fas el possible per aprendre. Carpe diem!
http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/prosa/animals_savis/pantalla1.htm
m’ha agradat molt la història de la Victoria perque s’ha esforçat molt, tambe m’ha agradat el 2n poema de la Carla
Avui a classe de Isop hem estat tres perque els altres eren a les mines de Gavá.la Margalida ens a dit que aviem de investigar d’on l’Achraf avia copiat la historia de la cigala i la formiga que havia agradat a la dolors pero que no acabava dee entendre perque havia começat amb una avio
i acabava amb un convoi. Mireu d’on l’ha treta:
http://cavallfort.es/cavallfort/ca/cavall-fort/arxiu/1133/5-finestra.html
Molt bé, Edgar! Achraf, més tard o més d’hora, sempre troben el traïdor. Això de copiar i enganxar, com si el conte fos teu, no es fa.
Com tots els anys s’acostava l’época d’examens. L’época del curs més estressant i agobiada per tots.
Els professors com sempre, ja ens avisaven i ens repetien continuament de que comencessim a estudiar hi ha mirar-nos les coses i no deixar-ho tot per l’últim moment.
Jo com sempre, vaig proposar-me que començaria desde un principi, però el dies anaven passant s’acosataven els dies i jo encara no havia obert cap llibre ni mira’t els apunts perquè sabia que encara tenia dies de marge.
Vaig preguntar el meus companys si havien començat, i gairabé tots em van dir que ESCLAR! I amb van preguntar si jo no, vaig dir que no que encara quedaven molts dies, i tots ells van dir-me que hi havia molta feina que comences quan abans millor..
Jo segura de mi mateixa no vaig començar fins dos dies abans.. Aquells dos dies, els recordo com un dels pitjors d’aquell curs, no s’havia per on començar, hi havia tant que estudiar que no s’havia que fer ni com organitzar-m’ho tot.
En aquell moment vaig adonar-me’n de que els meus companys i els mestres tenien raó..
I obviament tots aquells que van començar ja el principi a organitzar-se van obtindre millors resultats que els meus.
Això era una formiga i una cigala que treballaven juntes per aconseguir menjar. La formiga treballava moltísim més que la cigala i per això va reunir molt més menjar.
Desprès de tot el esforç fet per trobar menjar, va venir algú més llest, i li va robar el menjar que tant li havia costat aconseguir. La cigala com tampoc tenia molt menjar no li va afectar tant que li robessin, però a la formiga li va costar moltísim acceptar-ho.