Tot es ple de sorra, fa molta calor i tinc molta set. Fa dies que vaig partir cap a la meva aventura, cap al meu repte. El meu propòsit es trobar la ciutat creada per els deus egipcis amb els monuments sagrats que mai ningú NO ha trobat. Porto dies en aquest desert i no puc resistir-ho més, estic envoltat de sorra, fa temps que no parlo amb ningú, el menjar s’ha m’acaba’t , ara ja no se que podré fer, ara ja no se com podré sobreviure. No podré aconseguir al meu somni, moriré sense haver vist el que ningú ha vist. Sense menjar i sense aigua no podré sobreviure i el desert se me’n portarà amb ell. Segueixo caminant per un camí gris, sembla una carretera, estaré més a prop del meu somni? Ho encara em queda molt per arribar-hi?. El paisatge que m’envolta continua sen de sorra i de molta calor, no se si hi podré resistir més. Ja no tinc forces per seguir, les cames ja no hem responen i el meu cor esta donant el primer avis de que ja no pot més. Quan de temps més durarà la meva agonia? Quan estava apunt de morir-me de gana i de set, una llum inspirada per déu em va fer contemplar una meravella, per fi després de tant de temps tenia davant meu la ciutat que els deus van construir i que mai ningú havia troba. La tenia davant dels meus ulls i el meu somni es va fer realitat. Vaig poder sobreviure i tornar a casa amb el meu somni fet realitat.

Antonio Giménez sanz

Som a l’any 2070, avui és el meu aniversari. Ja no m’enrecordo dels anys que faig, però crec que són molts. Ja estic molt vella i no crec que duri molt més. Recordo quan tenia 5 anys. Que guapa era!. Recordo els meus boscos plens d’arbres d’un color verd lluent, amb els rius cristal·lins i tot d’animalons de diferents especies saltant i jugant per tot arreu. Les meves cases amb els jardins plens de flors alegraven la vista de tothom. Els meus immensos mars i oceans en donaven vida, i recordo com la gent gosava amb aquest líquid tan refrescant els dies de calor. O quan feia molt de fred em tornava blanca com la neu, i la gent disfrutava d’aquells paisatges que tant ens agraden. Però últimament tinc molta calor i ja no em poso blanca. I no se que m’ha passat però els meus boscos han desaparegut, i no hi ha cap rastre dels rius ni dels animals. Em miro al mirall i em veig d’un color marro clar. Ara els meus oceans són simplement un toll d’aigua, on la gent es baralla per entrar i refrescar-se una mica. La Lluna m’ha dit que cada vegada en veu més sola. Abans tenia milions d’amics, però ara la meva amiga em pregunta on s’han anat tots. Li he dit que no ho sé. Suposo que a un altre lloc més bonic, on no faci tanta calor. Els pocs amics que tinc es barallen per mi, i jo ja no puc més, estic trista i cansada. Segons una llegenda que he escoltat per la televisió, tot el que m’està passant és per culpa de la meva sang, que els homes anomenen aigua. Diuen que se m’està gastant i que si segueixo així em moriré en poc temps. Però també diuen que encara hi ha una solució i que si tot surt bé tornaré a ser jove. Si em cuiden bé i no malgasten la meva sang, que ells tan adoren, em podré salvar i tornar a ser igual o més bonica que abans. Així que us demano, si us plau, cuideu-me el més bé possible, que encara vull estar amb vosaltres i viure moltes més aventures.

Us estima:

La Terra

Federico Vallejos

Era una nit qualsevol que vaig anar d’excursió amb els meus pares i la meva germana, era estiu, feia calor, i hi havia molta gent al carrer, miraven la bonica platja, era molt petit i em vaig quedar mirant la posta de sol, pensava per dins, i això que és? Ara ja sè que no és una simple taca de color taronja.

Estava envoltat de núvols grisos, quan els mirava, veia que plouria, el paisatge era tan gran i a l’hora tant bonic que havien mil coses per observar, i quan les miraves no podies deixar d’ observar-les, m’enrecordo de les muntanyes, miraves a tot el teu voltan i nomes veies muntanyes i més muntanyes, tot es veia fosc, perque era de nit, i encara hi havia gent allà banyant-se

Els meus pares em deien, anem cap a casa Joan, i jo no me`n volia anar, de lo bonic que era el paisatge, simplement, perquè no cada dia pots tenir el plaer d’observar un paisatge tant bonic, per dintre sentia alegria, i per fora tristesa, perquè no tothom pot observar un paisatge com aquell, per mi era especial.

Joan Torreblanca Valverde

El recordo allà sentat ,

Amb la mirada ausent

I un caràcter tan distant… Però ell res podia fer

Li havien pres la voluntat,

Ell que fou un home ferm

I ara, rodejat d’infants

No en podia gaudir d’ells.

Que tindria a la mirada?

Potser aquells camps plens de gent

I aquelles tardes passades

De joventut pel carrer,

El futbol que tantes tardes

El fou gaudir de valent,

La muntanya , les cantades,

La família … i els vells temps.

Tantes coses que explicar-me

I no em sabies dir res. M’agradaria pensar

Que sabies que jo estava

I em podies estimar,

Tot i que no ho demostraves,

Que ara des de allà dalt

Cuides de tots nosaltres,

I que estàs al nostre costat…

I saps que la teva neta

Sempre t’admirarà.

Marta Perez

Les dues i trenta-dos, hora en que comença, ho podríem dir millor, hora en que te n’adones? Tot comença quan alces els ulls i l’observes, o millor dit, el notes, està allà, imponent, inflexible i fins i tot una mica solitari. Ningú el percep fins que és ja massa tard, o potser no? Tot acompanyat d’un cel grisós, enfosquit, a punt de trencar una gran tempesta, com si no acabés de definir-se, blau, negre, blanc, gris, que més dóna si només és l’acompanyament d’un fet que sempre hi és i mai es pot parar, d’un fet que ,encara que corris, que intentis fugir tan lluny com puguis, que intentis amagar-te, sempre et persegueix sense donar-te cap mena d’oportunitat. Està allà, sol,d’un color platejat, majestuós, amb les manetes senyalant, una, la mès petita, les dues, i l’altra, la més gran, i trenta-dos, sostingut per unes barres que no es poden ni imaginar el gran pes que suporten, un pes que tots portem a sobre com una motxilla, que aquesta al llarg del temps et va pesant una mica mes cada dia. Està allà dalt, dalt d’un edifici, , sota dels ocells, dalt de nosaltres, els que depenem d’ell i els que cada dia l’observem com qui observa una pel·lícula esperant el desenllaç de l’ho viscut, anunciant-nos que, encara que no cridi, no parli, no plori, no senti, està allà, amb tothom i sense ningú.

Ja són les tres de la matinada, no sé l’estona que porto contemplant-la. No m’importa, crec que mai me’n cansaré, d’ella. Aquí em sento segur, res em fa por, res em fa mal. Aquí sóc plenament feliç. Al principi, al veure-la, aquella negra nit, allà, brillant, fent-se notar, creia que ella era el meu somni, però, ara després de tant de temps veig que la veritat és que ella és qui em fa somiar. Si la vida, per mi, són els somnis, ella és la meva vida. La vull aquí, amb mi, no entenc perquè la l’he de mirar des de tant lluny, cada nit l’espero, davant d’aquesta platja, d’aquestes ones, d’aquest silenci que m’envolta. Sisplau, digam alguna cosa, fes-me una senyal. Avui brilles amb més força que mai, et reflexes tant en aquest mar. M’encantes, sort que et tinc a tu, fas que la solitud del dia s’esvaeixi durant la nit. Et tocaré, sé que no tinc el teu permís. Perdona’m, però no puc resistir-me més. Estàs freda, però no, jo no vull tocar el teu reflex, et vull a tu. Potser, si vaig més endins… No et quedis aquí dalt mirant-me, agafa’m. Si no fas res em podria morir. Però tranquil·l a, hi estic tant a gust aquí, banyant-me en el teu reflex. M’hi quedaré i somiaré eternament amb tu, lluna.

Arnau Gómez

Aquestes piràmides són les piràmides d’Egipte, anomenades piràmides de Giza. La piràmide més gran és la tomba del faraó Keops, la mitjana és la del faraó Kefrén i la més petita la del faraó Micerino. Hi ha moltes teories de com els egipcis van col·locar aquestes grans pedres, però a l’única conclusió que s’ha arribat és que les pujaven fent servir la força humana, empenyent-les amb l’ajut de rampes. Les piràmides, que per fora són impressionants per les seves dimensions, per dintre són un laberint de passadissos molts dels quals no se sap on porten.[AQUESTA ORACIÓ ES POT ORDENAR MOLT MILLOR]

Jo he tingut la sort de poder entrar a la de Kefrén i les sensacions que s’experimenten són molt especials, no només per les característiques del lloc sinó també perquè saps que allà hi van passar moltes coses fa milers d’anys. En els passadissos hi havien uns forts on es repenjaven les bigues. Eren molt baixos i estrets perquè així els saquejadors de tombes no els poguessin trobar. Són molt claustrofòbics però quan arribes a la sala on estava la tomba del faraó tot canvia. La sala és molt gran amb un forat al damunt per on representa que l’anima del faró havia de sortir per buscar la nova vida. A la cambra del faraó només hi havia la tomba i els seus tresors, les parets no estaven escrites perquè era un lloc de repòs on el faraó enterrat havia de descansar tranquil·lament per A la nova vida que els deus li donarien. Avui en dia però, els tresors ja no hi són perquè la majoria de tombes han estat saquejades.

Malgrat que això és només una fotografia, cada vegada que l’observo tinc molt bons records per la fantàstica experiència que hi vaig poder viure.

Guillem Cruañas