La Via Laietana va ser des de 1941 la seu de la VI Brigada Regional de Investigación Social, encarregada de la repressió d’uns “delictes” que en democràcia hem d’entrecomillar però que el feixisme normalitzava. Les atribucions dels departaments ja il·lustren què perseguien: Afers Laborals – Grup I; Activitats Catalano-separatistes – Grup II; Activitats Comunistes – Grup III; Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials – Grup IV; Escortes i Sectes – Grup V; Prefectura i Direcció de Serveis, Secretaria, Servei de Guàrdia – Grup VI; Servei d’Universitat – Grup VII.

Els seus primers caps, Eduardo Quintela i Pedro Polo, implanten la tortura d’una manera sistemàtica en els anys més cruels de la postguerra. Es posen noms argòtics a les pràctiques perverses dels maltractes més terribles: “el corro” de llenya coral a ma i a màquina, amb els estris que guardaven en una vitrina que mostraven per intimidar; “la banyera” o ofegament, que ha arribat lamentablement als nostres dies en les variants de “la bossa” o el waterboarding ; “la cigonya”, els canells emmanillats per darrera dels genolls a la gatzoneta; “els elèctrodes” a cossos mullats; “el quiròfan”, el detingut lligat a una taula de cintura cap avall, rebent tota mena de turments… La llista heroica dels que els van patir i aguantar fins al límit de la pèrdua de coneixement és llarga, encara més la de milers de detinguts i fitxats, i la representen amb molt d’honor noms com Tomasa Cuevas, Miguel Núñez, Gregorio López Raimundo, Helios Babiano, Maria Rosa Borràs, Jordi Pujol, Vicente Cazcarra, Jordi Dagà, Jordi Carbonell…

L’any 1974, el cap de la Brigada, Julián Gil Mesas, encara demanava a la Direcció General de Seguretat honors per als 95 agents que havien participat en operacions tan galdoses com la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya i el MIL de Salvador Puig Antich. El maig de 1976, Pep Martínez Barceló, de Bandera Roja, amb Marc Palmés i Magda Oranich d’advocats, arrenca la primera i única condemna de policies franquistes per torturar.

El 6 de juliol de 2005, Joan Tardà presenta en roda de premsa la iniciativa parlamentaria al Congrés per tal que la Prefectura sigui un museu i memorial de la lluita antifranquista. L’acompanyem Jordi Carbonell, amb el seu testimoni de víctima; Pep Cruanyes, representant de la Comissió de la Dignitat, i jo mateix, que vaig redactar el primer esborrany a partir de les meves recerques als arxius de la Social. Tinc al magnetòfon de la memòria els testimonis esfereïdors que vaig enregistrar, i a la retina la imatge apocalíptica de tots els lligalls d’atestats, declaracions i fitxes, amuntegats en un magatzem a punt d’enviar a l’arxiu històric de la policia, a Alcalá de Henares. Tot el que vaig poder fotocopiar és al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB), a l’abast dels investigadors acadèmics. I, esclar, tant de bo que també al futur espai de la memòria.

• ENTREVISTA A PEP MARTÍNEZ

  Pep Martínez Barceló va passar moltes hores a la prefectura de la Via Laietana perquè el van agafar cinc vegades en només dos anys: el balanç és de 13 dies a comissaria. El primer cop, després de les eleccions municipals de l’octubre del 1973; el segon, en la cèlebre caiguda dels 67 de l’Assemblea de Catalunya, el 8 de setembre del 1974, i l’última vegada, el 6 de maig del 1976, quan la Brigada Social estava a les acaballes, el van torturar. Tenia 28 anys.

  El seu testimoni va servir per denunciar els policies i recentment n’ha escrit una novel·la: ‘Atilano’. El nom d’un dels policies més tristament cèlebres de la Brigada Social, Atilano del Valle Oter, cap del grup anticomunista.

  1. Quan arriba a comissaria ja es troba l’Atilano?

  

  Em van detenir dos agents que em devien conèixer de les detencions anteriors. L’Atilano m’esperava; em coneixia perquè vivíem a prop. D’entrada no em van fer res, però a mesura que m’interrogaven m’anaven pressionant, feien veure que altres companys de la mateixa caiguda havien cantat. Em tenien un parell d’hores, em baixaven als calabossos, em tornaven a pujar…

  2. Què li van fer?

  Van caure les primeres hòsties, pessics, estirades d’orelles. Però l’Atilano no em va tocar, no em va posar les mans a sobre. Estava sempre assegut, jugava amb la pistola, m’apuntava, amenaçava, “se te va a caer el pelo”, “hueles a quemado”… El pitjor va ser quan em van penjar d’una barra de ferro, emmanillat sobre unes benes, per no deixar marques, i a la gatzoneta: passen la barra entre les cames i els braços, darrere dels genolls, l’aixequen, et van voltejant i van fent preguntes, et peguen, m’anaven picant a la panxa amb un tornavís… Però no van aconseguir que delatés ningú ni que firmés la declaració.

  3. Com ho va aguantar?

  No ho saps ben bé, perquè desconeixes fins a quin punt el cos té capacitat de resistència. El meu sistema era molt simple: aconseguir anar al vàter amb un tros de paper, perquè quan el cos ha evacuat i funciona, et refàs. I tenint clar que allò no pot durar més de 72 hores, aguantes. Vaig patir al principi, perquè ningú no sabia que m’havien detingut i estava sol a expenses d’ells. Ara, per què resisteixes no ho acabes de saber mai.

  4. I al jutjat va denunciar les tortures.

  Quan vaig arribar al jutjat vaig explicar el que m’havien fet, i el jutge va ser el que em va veure tan cascat que va activar la denúncia ell mateix: em va fer reconèixer per un forense i aleshores jo vaig declarar amb els meus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés. Quan després van ser jutjats els policies, els seus companys ens van fer un passadís i anaven pegant-nos, en Palmés i la meva dona van rebre, fins que el jutge els va fer desallotjar.