Repressió i resistència. Restes d’una dictadura als carrers i a la memòria.

 Repressió i resistència és una intervenció memorial implantada durant tres mesos en diversos espais públics de Barcelona – Plaça Nova , portal de l’Àngel , plaça de Catalunya , plaça de la Universitat , Passeig de Gràcia , jardins de Salvador Espriu, passeig de Sant Joan. Consisteix a situar una fotografia , ampliada a gran mida , el lloc on va ser feta , de manera que el trànsit entre el passat i el present sigui immediat. Aquesta acció respon a la feliç coincidència de dues iniciatives trucades a trobar-se. D’una banda, hi havia el treball de conjunció d’espais i testimonis fotogràfics que ha anat fent des de fa uns anys Arqueologia del Punt de Vista , amb Ricard Martínez al capdavant. I , de l’altra , l’interès i el suport que el Memorial Democràtic ha prestat a manifestacions passades d’aquest grup- Forats de Bala (2009) i Runes (2008) -, així com l’organització del II Col.loqui Internacional Memorial Democràtic , dedicat a ” La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures ” . Una magnífica ocasió , doncs, per revisar la ciutat des del punt de vista de la lluita contra la dictadura.
La dictadura franquista en si i la seva estricta apropiació de l’espai públic – sempre compartit amb la jerarquia eclesiàstica i les manifestacions religioses, sempre restrictiu davant les manifestacions populars – han dificultat la localització de fotografies en què la repressió i la resistència es poden captar immediatament. Per això mateix , aquesta exposició del carrer és també un homenatge necessari a fotògrafs com Manel Armengol , Paco Elvira , Josep M. Pérez Molinos , Carlos Pérez de Rozas , Ricard Tarré i altres que no hem pogut identificar , que han estat veritables transmissors de la memòria de la ciutat , atents sempre a la realitat visible i el subtext que les circumstàncies aportaven a cada imatge.

_____________________________________________________________________

La jerarquia eclesiàstica clarament identificada amb la dictadura va tenir que fer front als canvis d’actituds d’uns capellans que adoptaven posicions progressistes de més compromís social i polític amb fets importants com la Caputxinada o la manifestació de capellans. L’11 de maig de 1966 una manifestació de clergues vestits amb sotana es dirigiren, després de concentrar-se en el Palau Episcopal i fer una pregària a la Catedral, cap a la Prefectura Superior de la Policia –a la Via Laietana de Barcelona- en protesta per les tortures que havia rebut el dirigent estudiantil i membre del PSUC, Joaquim Boix Lluch, el qual havia estat detingut juntament amb altres líders estudiantils. Els manifestants volien lliurar un escrit al comissari en cap de la Brigada Políticosocial, Vicente Juan Creix, però quan van arribar a les portes de la Comissaria foren apallissats i perseguits per la policia. En aquesta manifestació de capellans, que marca una fita important en l’enfrontament entre un sector del clergat català i la dictadura, van participar els terrassencs Lluís Alonso Cámara, Agustí Daura, Damià Sánchez-Bustamante, Joan Rofes, Joaquim Garrit, Francesc García, Alexandre García-Duran, Jordi Nogués i Andreu Pascual. Joan Rofes, llavors capellà en el barri d’Ègara, descriu així aquell esdeveniment:

“Quan arribàrem a la Catedral de Barcelona es van fer unes lectures per part d’en Pedrals i Dalmau. A l’interior de la Catedral es concretà que sortiríem en ordre, i així va ésser, amb la intenció de dirigir-nos a la comissaria de policia de Via Laietana amb una carta on defensàvem el compliment dels drets humans i contraris a la repressió. Quan sortírem de la catedral, cent i escaig capellans vestits amb sotana, ens estava esperant la policia amb amenaces i cridant-nos, dispersaros, dispersaros. Vam poder arribar a la Via Laietana molt a prop de la comissaria de policia, però ells van començar a picar fort. Pots imaginar en plena Via Laietana amb tota la circulació parada i un munt de capellans corrents i saltant. L’Alexandre García Duran no es va moure del lloc, es va quedar segut a terra davant de comissaria, i van començar a pegar-li fins que es van cansar i ell sense moure’s del lloc. Va acabar amb una esquena pelada. Recordo que al costat meu n’hi anava un que li van donar un cop molt fort al cap. Ni a en Damià ni a mi ens van tocar, anaven esquivant els cops i feien soroll i gestos, ¡que nos están matando!, perquè la gent se n’adonés del que passava. Que jo recordi, contusionats forts no n’hi van haver, exceptuant l’Alexandre perquè s’ho va buscar aturant-se allà. Jo mateix vaig poder amagar-me a la seu dels jesuïtes del carrer Casp i la resta també es van anar dispersant per la ciutat. Aquest esdeveniment va remoure molt la ciutadania i va tenir un fort impacte […].” [J.L. Lacueva, M. Márquez i L. Plans. Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa. Terrassa:Ed. Fundació Torre del Palau, 2007, pàg.201                                            

Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf  Ricard Martínez.  

____________________________________________________________________________ 

La autarquía: tiempo de hambre y de miseria.(1939-1953)

“La política económica del nuevo Estado se caracterizó por la búsqueda de la autosufciéncia (autarquía), hecho que tuvo enromes repercusiones no sólo en el comercio exterior (voluntad de sustituir las importaciones), sino también en la misma producción y distribución de productos. Hoy en día está totalmente rechazada por los economistas la tesis defendida por los dirigentes del régimen franquista según la cual la política autárquica fue una necesidad defensiva, para proteger la producción española tras las destrucciones de la guerra en un contexto marcado por la guerra mundial y el posterior aislamiento. Y menos aún se acepta la pretensión de que la miseria colectiva de aquelloa años estaba siendo provocada por causas externas al régimen.
La política autárquica fue una opción voluntaria de los dirigentes del régimen franquista que formaba parte de un proyecto político totalitario que aspira a la independencia económica, sublimaba el aislamiento y desconfiaba tanto de la economía liberal como de las influencias económicas exteriores. La persistencia en la dirección de la economia de hábitos de carácter militarista permite afirmar que la autarquía significó la continuación de la economía de guerra que se enía aplicando en la zona franquista desde 1936. De hecho, fue una fallida y desastrosa pretensión de desarrollar un modelo económico alternativo al capitalismo liberal. Y todo ello ideado y dirigido en buena parte por militares. El propio Franco, en una clara muestra de atrevimiento e ignorancia en materia económica, llego a proclamar énfaticamente, en agosto de 1938: tenemos todo lo que nos hace falta para vivir y nuestra producción es lo suficientemente abundante para asegurar nuestra propia subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada.
La acción de los primeros gobiernos de Franco se caracterizó por un intervencionismo masivo en todos los aspectos de la actividad económica, des de la producción y la distribución de productos hasta el suministro de materias primas, la concesión de licencias de exportación o el mismo control de los precios de mercado. Igualmente, el propio gobierno regulaba las relaciones laborales y fijaba los salarios de los trabajadores”.[Borja de Riquer, La dictadura de Franco. Barcelona: ed. Crítica/Marcial Pons, 2010,pàg. 247-248] 

Anys 40. Cua de l’Auxilio Social, institució benèfica franquista creada
en plena Guerra Civil. Les condicions de vida dels barcelonins en la primera postguerra
estaven marcades per la misèria, l’escassetat, el racionament i, finalment, l’estraperlo
Foto: anònim/EFE/CORBIS

Les condicions de vida de la majoria de la població van empitjorar moltíssim. De fet, fins a finals dels anys cinquanta no es va recuperar el poder adquisitiu de l’etapa republicana. La situació de misèria i depauperació era molt palpable, sobretot a les àrees urbanes, fet que va afavorir tota mena de picaresca per sobreviure. La situació era tan greu que arreu van aparèixer malalties pròpies de la infraalimentació, com ara la tuberculosi, la diftèria, el tifus o la meningitis, que afectaven especialment les dones i els infants. Els aliments es van racionar fins el 1952. Per aconseguir-ne, calia tenir una cartilla de racionament, que era un document que assignava a cada membre d’una família una quantitat d’aliments bàsics, com ara el pa o la llet, que podia adquirir en el mercat oficial, és a dir, al preu fixat pel govern. En realitat, les quantitats que oferia el racionament eren sempre insuficients, i els que tenien prou diners compraven al mercat negre, l’anomenat estraperlo, negoci que consistia a acaparar i ocultar productes i primeres matèries per a vendre’ls il·legalment, tant per al consum diari com industrial.[Santillana, Història]

  Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa atenent les explicacions del fotògraf  Ricard Martínez. 

___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

 L’1 i el 8 de febrer de 1976 van tenir lloc a Barcelona dues grans manifestacions per l’amnistia que marcaren una inflexió política en la transició.

D’una banda,, perquè van assolir un nivell de participació ciutadana insòlit en actes d’aquesta mena, des que s’havia imposat la dictadura franquista.Fins i tot alimentaren la il·lusió d’un antifranquisme capaç d’imposar-se a una monarquia continuista: un mirall fràgil. De l’altra, perquè evidenciava els límits que tenia la mateixa proposta d’una ruptura democràtica impulsada, gairebé de forma exclusiva, per la mobilització popular. Havia estat extrordinària però insuficient: el govern Arias-Fraga va mantenir-se immutable i no es veié obligat a proclamer l’amnistia. Almenys, de moment. Estava, però, tocat de mort, i la seva continuïtat no aniria més enllà de cicn mesos. El franquisme pur estava a un pas de la seva derrota definitiva.  

Càrrega policial al passeig de Sant Joan, en la manifestació pro amnistia de l’1 de febrer de 1976. Foto : ARXIU / MANEL ARMENGOL

1 de febrer de 1976: Manifestació per l’amnistia. Disputa sostinguda per l’espai públic entre la dictadura i la ciutadania. Foto: Manel Armengol.

Temps d’amnistia. D. Ballestar i M. Risques. Barcelona: ed. 62, 2001

1 de febrer. En som molts més dels que ells volen i diuen.“La del dia 1 tenia com a objectiu reivindicar l’amnistia per als presos polítics. La del diumenge següent incorporà a la crida la reclamació dels drets polítics i les llibertats nacionals, i afegí en conseqüència l’Estatut d’Autonomia, amb el referent del de 1932, i l’autogovern en les consignes de la jornada.
En el capítol anterior ja s’ha exposat de forma prou clara que aquestes dues grans mobilitzacions per l’amnistia no “van caure del cel”. La reivindicació estava al carrer des de feia mesos. Al marge de les organitzacions polítiques, de les quals l’Assemblea de Catalunya era el catalitzador, nombroses organitzacions ciutadanes, associacions de veïns, col·legis professionals i fins i tot diversos ajuntaments, malgrat estar regits per franquistes , l’havien sol·licitat. Les àmplies mobilitzacions laborals del moment també la tenien com un referent a l’hora de plantejar les seves reivindicacions […] les autoritats no s’èsperaven que la convocatòria tingués tant d’èxit. El mateix governador civil creia que la presència de manifestants seria minoritària i testimonial. S’equivocava i de molt. Donà ordres a la Jefatura Superior de Policia perquè els efectius policials dispersessin els manifestants i s’intentés evitar els enfrontaments. Però malgrat l’habitual i excessiu desplegament policial, en aquella jornada no hi va haver prou “grisos” a Barcelona per fer front a l’autèntica allau de manifestants que van ser presents als carrers de la ciutat. Estava a punt de produir-se el que feia molts anys que no es veia”[D. Ballestar i M. Risques. Temps d’amnistia. Barcelona: ed. 62, 2001].

Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa davant de la fotografia de Manel Armengol [manifestació de l’1 de febrer de 1976. Intervenció repressiva de la Policia Armada (los grises)]

 _________________________________________________________________________________________________________________________________________

La torna ( en català, l’arrodoniment , el que s’afegeix a una mercaderia quan no arriba exactament al pes demanat ) és una peça teatral d’Albert Boadella i la companyia teatral  Els  Joglars estrenada l’any 1977  i que ha passat a la història especialment per haver estat causa , en plena transició a la democràcia , d’un consell de guerra als components de la companyia i d’un moviment popular sense precedents a Catalunya i a Espanya,  fins i tot internacionalment en favor de la llibertat d’expressió

L’obra recrea els últims dies de la vida d’un delinqüent, Heinz Chez, ( el nom real era George Michael Welzel i la seva execució a garrot vil. A partir de les poques dades que es tenien sobre aquest home i el seu procés ( es deia que els jutges van deliberar mentre es menjaven una paella i van signar la sentència ja borratxos) , es va construir una farsa en què tots els personatges actuaven amb caretes llevat de propi Chez , víctima i testimoni de tot el muntatge que es va crear al seu voltant. Heinz Chez va ser ajusticiat el mateix dia 2 de març de 1974 que Salvador Puig Antich en un esforç per part del govern franquista per restar rellevància política a l’execució d’aquell . Chez era presentat doncs , com la ” torna ” , el ” arrodoniment ” de Puig Antich.

Barcelona, 9 de març de 1978. Manifestació de joves amb una pancarta  demanant l’amnistia pel grup  Els Joglars, empresonat  amb motiu de la representació teatral La  Torna. Autor: desconegut/EFE

 Un grup d’alumnes de Batxillerat (2n) de l’Institut Investigador Blanxart de Terrassa durant el recorregut pels carrers de Barcelona ( prop de la Plaça Universitat)