Sigmund Freud (1856-1939) va ser un metge neuròleg austríac. Tot i que com a investigador es va centrar al camp de la neurologia, les seves investigacions van anar prenent un vessant psicològic progressivament, fins al punt que avui dia és conegut com a pare de la psicologia pels seus descobriments en l’àmbit de la psicoanàlisi i la psicoteràpia.

Ludwig Grillich – Christian Lunzer (ed.): Viena en 1905 – canvi de segle, ÀLBUM Publishing fotografia, Viena

Entre els seus descobriments més coneguts trobem el complex d’Èdip positiu i el complex d’Èdip negatiu en el cas dels nens i el complex d’Electra, (nom proposat per Carl Gustav Jung per a complementar la teoria de Freud) en el cas de les nenes. Ambdós complexos es basen en dos mites pertanyents a la mitologia grega (camp on també estava especialitzat).

Però, què són aquests complexos?

Doncs bé, aquests complexos expliquen com s’estableixen les relacions amb els pares a la primera infància, alhora que també defineixen el desenvolupament psicosexual (que sosté que l’ésser humà, des del naixement, posseeix una libido instintiva) i que comença a la primera infància (entre els tres i sis anys aproximadament) i s’acaba amb l’entrada en el període de latència (als 6/7 anys).

D’acord amb la teoria freudiana, aquest complex reapareixeria en la pubertat, aquest cop obrint pas a la sexualitat adulta (que ja seria escollida per l’individu).

Parlem del complex d’Èdip positiu quan el nen desenvolupa desig sexual i amorós envers el pare del sexe oposat, i odi o rivalitat cap el progenitor del mateix sexe, és a dir, el pare. I parlem de complex d’Èdip negatiu quan l’infant desenvolupa desig sexual i amorós cap al pare del mateix sexe, i odi o rivalitat cap al progenitor del sexe oposat.

Per altra banda, parlem del complex d’Electra quan la nena desenvolupa desig sexual i amorós envers el pare del sexe oposat, i odi o rivalitat cap el progenitor del mateix sexe, és a dir, la mare. En aquest cas no es parla de positiu o negatiu, tot i que també existeix. Una diferència notable amb el complex d’Èdip és que el d’Electra es manifesta durant menys temps, normalment dels 3 als 5 anys.

En la generalitat dels casos, el nen tracta, en el seu desig de superar-lo, d’assemblar-se al seu rival. Acaba llavors per identificar-se amb ell, en una mena de convivència solidària, en la qual el pare es torna un model per al nen. El mateix passa, encara que no de manera simètrica, entre la nena i la seva mare. I en el complex negatiu, el desig d’assemblar-se i de conviure és establert amb la persona del sexe oposat, és a dir, en el cas d’una nena amb el seu pare.

Com ja és molt freqüent en el camp de la psicologia (i de la medicina en general) aquests complexos van ser anomenats tenint en ment els mites d’Èdip i el d’Electra:

Un oracle va advertir al rei Laios que seria assassinat pel seu propi fill i, per fugir del seu destí, va lligar els peus del seu fill acabat de néixer i el va abandonar perquè morís en una muntanya solitària.

El seu fill va ser recollit per un pastor i lliurat al rei de Corint, que li va donar el nom d’Èdip (peu inflat) i el va adoptar com el seu propi fill. El nen no sabia que era adoptat i, quan un oracle va proclamar que mataria el seu pare, va abandonar Corint.

Durant la seva travessia, va trobar i va matar Laios, creient que el rei i els seus acompanyants eren una banda de lladres i així, inesperadament, es va complir la profecia. Sol i sense llar, Èdip va arribar a Tebes. Creient que el rei Laios havia mort en mans d’assaltants desconeguts, i agraïts al viatger per lliurar-los del monstre, els tebans el van recompensar coronant-lo rei i donant-li la reina Jocasta per esposa. Durant molts anys la parella va viure feliç, sense saber que ells eren en realitat mare i fill.

Aviat Èdip va descobrir que involuntàriament havia matat el seu pare. Atribolada per la seva vida incestuosa, Jocasta es va suïcidar i, quan Èdip es va adonar que ella s’havia matat, es va treure els ulls i va abandonar el tron.

Per això l’amor d’un nen amb la mare i l’odi al pare és conegut com a complex d’Èdip.

Èdip i l’esfinx de Gustave Moreau (1864).
Gustave Moreau – The Metropolitain Museum Of Art, base de dades

Per altra banda, el mite d’Electra:

Electra (filla d’Agamèmnon i Clitemnestra) va estar absent quan el seu pare va ser assassinat per Egist, l’amant de Clitemnestra i / o per la mateixa Clitemnestra depenent de la versió, juntament amb Cassandra, l’amant de Agamèmnon.

Els amants passaren a governar Micenes i Electra temia que Egist matés Orestes per evitar que aquest es vengés en un futur, així que amb ajuda de la seva mainadera van portar-lo a la cort del rei Estrofi, que el va criar amb el seu fill.

Amb vint anys d’edat, Orestes va ser enviat per l’oracle de Delfos perquè tornés a casa i vengés la mort del seu pare. D’acord amb Èsquil, es va trobar amb Electra davant la tomba d’Agamèmnon, on tots dos havien anat a rendir ritus als morts; es van reconèixer i Electra va aconseguir la seva revenja matant la seva mare i Egist.

Per això l’amor d’una nena amb el pare i l’odi a la mare és conegut com a complex d’Electra.

Electra a la tomba d’Agamèmnon (c. 1869) de Frederic Leighton.
Frederic Leighton – Art Renewal Center.

• I vosaltres, heu sentit algun cop alguna cosa semblant a aquests complexos?
• Havíeu escoltat aquests mites abans? Què li va passar a Èdip després de deixar el tron? I a Orestes, després del matricidi?
• Què opineu de la decisió del rei Laios? I de la decisió d’Electra de venjar-se?

Paula Olid 4ESO