Tag Archives: psicologia

La síndrome de Diògenes

En un article d’aquest bloc sobre els complexos d’Èdip i d’Electra fet per la Paula Olid vaig comentar una altra síndrome psicològica amb nom clàssic, la síndrome de Diògenes. No sabia gaire cosa sobre aquest trastorn, però coneixia el més bàsic i el nom em sonava a referència clàssica.

La síndrome de Diògenes és un trastorn del comportament que es caracteritza per l’aïllament voluntari del malalt a la seva llar, l’acumulació de grans quantitats d’escombraries domèstiques i l’abandonament higiènic i social, amb el deteriorament físic conseqüent. Comportaments d’aquest tipus se solen trobar més sovint en persones d’avançada edat, però també en joves. Generalment són persones que viuen o se senten soles, no han superat la mort d’un cònjuge o familiar molt proper, presenten quadres depressius o tenen trets de personalitat amb tendència a l’aïllament social.

Gordon Stewart's house

La llar d’en Gordon Stewart

En aquesta notícia podem veure un cas del 2009 al Regne Unit d’una persona que sofria la síndrome de Diògenes. Gordon Stewart, un home excèntric i solitari, va acumular escombraries a casa seva i va fer una xarxa de túnels amb elles. Aquest laberint de residus a la seva llar es va tornar tan gran i complex que es creu que el senyor es va quedar atrapat a dins i va morir de deshidratació i gana. Veïns deien que Gordon va acumular escombraries a la seva casa durant 10 anys; s’hi van trobar bosses, mobles trencats, electrodomèstics, etc.

Waterhouse-Diogenes.jpg

Diogenes, John William Waterhouse 1881. Art Gallery of New South Wales.

Diògenes va ser un filòsof grec nascut a Sinope entre el 391 i el 399 aC. i mort a Corint el 323 aC. Va ser un dels filòsofs més reconeguts i representatius de l’escola cínica. Aquesta escola, fundada pel grec Antístenes a la segona meitat del segle IV a.C, considerava que la forma de vida de la civilització era un mal i que la felicitat venia donada seguint una vida simple i d’acord amb la natura, menyspreaven les riqueses i qualsevol preocupació material. Els cínics van ser coneguts per les seves excentricitats i per la composició de sàtires sovint irreverents contra les costums i els vicis de la societat grega de l’època. Diògenes va viure com un rodamón als carrers d’Atenes, convertint la pobresa extrema en una virtut, es diu que vivia en un tonell, en lloc d’una casa. Va utilitzar el seu estil de vida i comportament senzill per criticar els valors socials i institucions del que va veure com una societat corrupta i confusa.

Estàtua de Diògenes a Sinope, Turquia.

Es comportava com “un autèntic gos” (d’on deriva el nom de cínic), molta gent el deia com aquest animal amb una intenció despectiva, però Diògenes va trobar apropiat el qualificatiu, el va acceptar i va lloar les virtuts del gos. D’una manera molt poc tradicional, tenia una reputació de dormir i menjar on volgués. Fins i tot va rebutjar les idees normals sobre la decència humana: menjava al mercat, orinava en algunes persones que l’insultaven, defecava en el teatre, i es masturbava en públic. Es va declarar un cosmopolita i un ciutadà del món en lloc de reclamar lleialtat a un sol lloc. Menyspreava no només la família i l’organització social política, sinó també els drets de propietat i la reputació. Plató va definir Diògenes com un Sòcrates embogit.

Una de les anècdotes més conegudes de Diògenes de Sinope va ser una trobada amb el rei Alexandre el Gran a Corint. Mentre que Diògenes estava relaxat al sol del matí, Alexandre el Gran, encantat de conèixer el famós filòsof, va preguntar si hi havia algun favor que podria fer per ell. Diògenes va respondre: “et demano que no em tapis el sol.” Tot i que Alexandre el Gran l’oferia moltes coses que a qualsevol altra persona li agradarien, a Diògenes només l’interessaven les coses bàsiques de la vida.

Diògenes assegut al seu tonell, Jean-Léon Gérôme 1860. Paris.

Si comparem el terme psicològic amb el seu referent clàssic, l’element comú és el fet de deixar l’estil de vida convencional i perdre la preocupació per la higiene. Molts consideren aquesta denominació incorrecta perquè la gent que pateix la síndrome acumula molts objectes materials i Diògenes promulgava deixar aquests béns, a més que Diògenes sovint tenia o buscava companyia humana.

I tu què en penses?

  • Coneixes o has sentit parlar d’algun cas d’aquesta síndrome? Explica’n algun cas.
  • Havies escoltat mai la història de Diògenes? Investiga com va ser la seva infantesa i joventut? Quan va decidir portar aquest estil de vida?
  • Coneixes d’altres conceptes psicològics que tingui un nom d’origen clàssic?

Sebastián Lindo 4t ESO

Freud i la mitologia grega

Sigmund Freud (1856-1939) va ser un metge neuròleg austríac. Tot i que com a investigador es va centrar al camp de la neurologia, les seves investigacions van anar prenent un vessant psicològic progressivament, fins al punt que avui dia és conegut com a pare de la psicologia pels seus descobriments en l’àmbit de la psicoanàlisi i la psicoteràpia.

sigmund_freud_um_1905

Ludwig Grillich – Christian Lunzer (ed.): Viena en 1905 – canvi de segle, ÀLBUM Publishing fotografia, Viena

Entre els seus descobriments més coneguts trobem el complex d’Èdip positiu i el complex d’Èdip negatiu en el cas dels nens i el complex d’Electra, (nom proposat per Carl Gustav Jung per a complementar la teoria de Freud) en el cas de les nenes. Ambdós complexos es basen en dos mites pertanyents a la mitologia grega (camp on també estava especialitzat).

Però, què són aquests complexos?

Doncs bé, aquests complexos expliquen com s’estableixen les relacions amb els pares a la primera infància, alhora que també defineixen el desenvolupament psicosexual (que sosté que l’ésser humà, des del naixement, posseeix una libido instintiva) i que comença a la primera infància (entre els tres i sis anys aproximadament) i s’acaba amb l’entrada en el període de latència (als 6/7 anys).

D’acord amb la teoria freudiana, aquest complex reapareixeria en la pubertat, aquest cop obrint pas a la sexualitat adulta (que ja seria escollida per l’individu).

Parlem del complex d’Èdip positiu quan el nen desenvolupa desig sexual i amorós envers el pare del sexe oposat, i odi o rivalitat cap el progenitor del mateix sexe, és a dir, el pare. I parlem de complex d’Èdip negatiu quan l’infant desenvolupa desig sexual i amorós cap al pare del mateix sexe, i odi o rivalitat cap al progenitor del sexe oposat.

Per altra banda, parlem del complex d’Electra quan la nena desenvolupa desig sexual i amorós envers el pare del sexe oposat, i odi o rivalitat cap el progenitor del mateix sexe, és a dir, la mare. En aquest cas no es parla de positiu o negatiu, tot i que també existeix. Una diferència notable amb el complex d’Èdip és que el d’Electra es manifesta durant menys temps, normalment dels 3 als 5 anys.

En la generalitat dels casos, el nen tracta, en el seu desig de superar-lo, d’assemblar-se al seu rival. Acaba llavors per identificar-se amb ell, en una mena de convivència solidària, en la qual el pare es torna un model per al nen. El mateix passa, encara que no de manera simètrica, entre la nena i la seva mare. I en el complex negatiu, el desig d’assemblar-se i de conviure és establert amb la persona del sexe oposat, és a dir, en el cas d’una nena amb el seu pare.

Com ja és molt freqüent en el camp de la psicologia (i de la medicina en general) aquests complexos van ser anomenats tenint en ment els mites d’Èdip i el d’Electra:

Un oracle va advertir al rei Laios que seria assassinat pel seu propi fill i, per fugir del seu destí, va lligar els peus del seu fill acabat de néixer i el va abandonar perquè morís en una muntanya solitària.

El seu fill va ser recollit per un pastor i lliurat al rei de Corint, que li va donar el nom d’Èdip (peu inflat) i el va adoptar com el seu propi fill. El nen no sabia que era adoptat i, quan un oracle va proclamar que mataria el seu pare, va abandonar Corint.

Durant la seva travessia, va trobar i va matar Laios, creient que el rei i els seus acompanyants eren una banda de lladres i així, inesperadament, es va complir la profecia. Sol i sense llar, Èdip va arribar a Tebes. Creient que el rei Laios havia mort en mans d’assaltants desconeguts, i agraïts al viatger per lliurar-los del monstre, els tebans el van recompensar coronant-lo rei i donant-li la reina Jocasta per esposa. Durant molts anys la parella va viure feliç, sense saber que ells eren en realitat mare i fill.

Aviat Èdip va descobrir que involuntàriament havia matat el seu pare. Atribolada per la seva vida incestuosa, Jocasta es va suïcidar i, quan Èdip es va adonar que ella s’havia matat, es va treure els ulls i va abandonar el tron.

Per això l’amor d’un nen amb la mare i l’odi al pare és conegut com a complex d’Èdip.

Èdip i l’esfinx de Gustave Moreau (1864).
Gustave Moreau – The Metropolitain Museum Of Art, base de dades

Per altra banda, el mite d’Electra:

Electra (filla d’Agamèmnon i Clitemnestra) va estar absent quan el seu pare va ser assassinat per Egist, l’amant de Clitemnestra i / o per la mateixa Clitemnestra depenent de la versió, juntament amb Cassandra, l’amant de Agamèmnon.

Els amants passaren a governar Micenes i Electra temia que Egist matés Orestes per evitar que aquest es vengés en un futur, així que amb ajuda de la seva mainadera van portar-lo a la cort del rei Estrofi, que el va criar amb el seu fill.

Amb vint anys d’edat, Orestes va ser enviat per l’oracle de Delfos perquè tornés a casa i vengés la mort del seu pare. D’acord amb Èsquil, es va trobar amb Electra davant la tomba d’Agamèmnon, on tots dos havien anat a rendir ritus als morts; es van reconèixer i Electra va aconseguir la seva revenja matant la seva mare i Egist.

Per això l’amor d’una nena amb el pare i l’odi a la mare és conegut com a complex d’Electra.

Electra a la tomba d’Agamèmnon (c. 1869) de Frederic Leighton.
Frederic Leighton – Art Renewal Center.

  • I vosaltres, heu sentit algun cop alguna cosa semblant a aquests complexos?
  • Havíeu escoltat aquests mites abans? Què li va passar a Èdip després de deixar el tron? I a Orestes, després del matricidi?
  • Què opineu de la decisió del rei Laios? I de la decisió d’Electra de venjar-se?

Paula Olid 4ESO