Category Archives: CURS 2007-2008

El Pare Teide

 

Teide

La fotografia és del pic més alt d’Espanya, i per mi un dels llocs més bonics en el que he estat, em refereixo al Teide. La fotografia està feta un dels tantíssims caps de setmana que anava al Parc Natural del Teide quan vivia a Tenerife, i crec que, de totes les que tinc, aquesta és la millor i més bonica.

Tenerife, a més de ser la illa més preciosa en quant a naturalesa del arxipèlag canari, pot presumir de comptar amb aquest impressionant volcà, que és el tercer més gran de la TERRA. Amb una alçada de 3.717 metres sobre el nivell del mar. No només sorprèn la seva grandària, sinó també la naturalesa que hi ha al voltant, amb tot un seguit d’espècies úniques, com la retama del Teide o el Tajinaste vermell.

Només pots apreciar la seva bellesa quan ets davant seu. Jo, en concret, puc dir que fins i tot he pujat a dalt de tot ja que a l’estiu s’obre un refugi, on t’hi estàs una nit dormint allà a meitat de camí i al dia següent continues fins arribar al cim. Però quan més bonic es veu el Teide, crec que és al hivern, ja que quan parles de Tenerife mai pots pensar en neu, o seria l’últim en el que pensaries, però si, un dia normal de hivern on a tota l’illa fa un calor bastant gran, pots observar des de quasi qualsevol punt de l’illa tot el Teide blanc, és IMPRESSIONANT. A més, no tant sols des de la mateixa illa, sinó des de totes les illes properes a Tenerife pots veure la seva figura destacada, per això les illes li diuen “el Padre Teide”.

 

Ezequiel Borda

 

L’altra cara del món

pobreza91.jpgUn món de pobresa, un món de desgracia,..  Gent sense sostre, gent sense rius. Cares tristes de nens inoscents, espantats per no saber què passa, afamats, callats. Gent que es lleva cada matí preguntan-se si  avui, els  tocarà, o no, la mossegada d’aquell tros de pa sec i absent en moltes ocasions. Nens barallant-se per abiam qui es queda la branca que acaba de caure de l’arbre sec per a fer-la servir d’espasa per jugar. I és que amb això s’entretenen tota una tarda, no necessiten res més.  Persones morint-se per un trist encostipat.. vestits amb roba bruta i petita, passant fred. Llocs  on és impossible de poder-se satisfer amb les primeres necessitats, aquelles necessitats que, nosaltres, obrint la mà, ens hi cauen sense fer gairebé res.

Obrir els ulls i veure mons perduts, deserts de sorra seca i assolallada, o barris mig desfets, enrunats..  cases que s’aguanten per un pal sense porta, carrers  de deixalles, foscos.. i d’altres països on a sobre,  viuen sense saber quan els hi caurà la última bomba, esperant ser la darrera, però rebre’n contínuament. Aquells països sense desenvolupar i  pobres..  sense cap mena d’esperança, allà on viuen per sobreviure.. aquells països que ningú coneix, que ningú pateix, racons del món perduts en la misèria. No hi estem tan lluny, però no es tenen en compte, són insignificants, i tot i així, tenint nosaltres la millor sort del món,  volem més, i més, i més, i més, deixant de pensar en totes aquelles persones que no en tenen ni per començar.

Laia Anguera

Maisie

 carli.JPG

La Maisie viu a L’Agrabah, un país pobre, on els pares decideixen el futur de les seves filles, com per exemple l’home amb qui s’han de casar. Segurament, tots els pares,  escolliran un home ric que pugui mantenir-les, però no escolliran un home amb qui la seva filla viurà feliç.
            La Maisie tan sols té 14 anys, encara pot gaudir de dos anys de llibertat. A ella no li agrada pas viure en aquest món, té por al dia que hagi de dir adéu als seus i viure amb una persona que tan sols pot oferir-li una casa estable, diners…però amor? No podrà mai tenir aquella sensació d’estar enamorada, de dir t’estimo amb el cor, havent sopat explicar els seus problemes amb la persona que es troba bé, viure bons moments, en fi, viure feliç. Dos anys enrere es va plantejar com podria ser el seu futur, ja que la seva germana Bugra acabava de fer setze anys i s’havia de casar. Els seus pares parlaven amb la Bugra abans de celebrar els seus setze anysi li deien que aviat es casaria amb un home que la pogués mantenir i més endavant tenir els seus propis fills. La Bugra pensava com la Maisie, però no podia fer pas una altra cosa. Ara ja viu amb el seu marit, té dos fills, no tenen problemes económics, però la sensació de ser feliç no la coneix. Això és al que té por la Maisie, a viure, com la seva germana, infeliç.
            A la fotografia es pot observar a la Maisie i la Bugra quan eren més petites, sense cap tipus de preocupacions.

                                                                                          Carla Martinez Martinez

La Ciutat Creada pels deus Egipcis que ningú havia trobat mai

bild1137.jpg

Tot es ple de sorra, fa molta calor i tinc molta set. Fa dies que vaig partir cap a la meva aventura, cap al meu repte. El meu propòsit es trobar la ciutat creada per els deus egipcis amb els monuments sagrats que mai ningú NO ha trobat. Porto dies en aquest desert i no puc resistir-ho més, estic envoltat de sorra, fa temps que no parlo amb ningú, el menjar s’ha m’acaba’t , ara ja no se que podré fer, ara ja no se com podré sobreviure. No podré aconseguir al meu somni, moriré sense haver vist el que ningú ha vist. Sense menjar i sense aigua no podré sobreviure i el desert se me’n portarà amb ell. Segueixo caminant per un camí gris, sembla una carretera, estaré més a prop del meu somni? Ho encara em queda molt per arribar-hi?. El paisatge que m’envolta continua sen de sorra i de molta calor, no se si hi podré resistir més. Ja no tinc forces per seguir, les cames ja no hem responen i el meu cor esta donant el primer avis de que ja no pot més. Quan de temps més durarà la meva agonia? Quan estava apunt de morir-me de gana i de set, una llum inspirada per déu em va fer contemplar una meravella, per fi després de tant de temps tenia davant meu la ciutat que els deus van construir i que mai ningú havia troba. La tenia davant dels meus ulls i el meu somni es va fer realitat. Vaig poder sobreviure i tornar a casa amb el meu somni fet realitat.

Antonio Giménez sanz

La tranquil·litat enyorada

pict0051.JPG

Tot i que faci molt de fred, surto de casa per tal de buscar uns instants de soledat i tranquil·litat. Em poso la jaqueta i començo a caminar sense rumb per aquests estrets carrers del nostre petit poble. Em decideixo a anar a la platja, on només les ones del mar trenquen el silenci absolut. Passejant amb molta calma, he començat a pensar i m’han vingut records de la meva infantesa.

Me’n recordo quan arribava el temps de prendre el sol, quan l’escola ja havia tancat i l’ hivern trist s’havia quedat enrere. En aquell instant començaven les vacances d’estiu en què tots els moments no eren per amoïnar-se sinó per divertir-se. Va ser aquell mes d’agost que vaig viatjar a una de les més boniques i principals illes de l’arxipèlag balear, l’anomenada Menorca.

Allà ens vam allotjar en un petit poble de pescadors on gaudíem d’una gran pau, a diferència de les bullicioses urbanitzacions turístiques. Vaig conèixer moltes coses noves i agradables, però sobretot em fascinaven les cales protegides dels vents del nord, pels alts penya-segats que les envolten. Aquestes eren petites, netes, tranquil·les, de poc fons i estretes, el que les feia abrigades al mal temps i gairebé mai sofrien onatge.

Simplement la placidesa de les seves aigües, la claretat del sol d’estiu, les formes blanques de les roques, em situaven en un món molt més meravellós, que jo encara no coneixia.

Després d’aquest malenconiós record, es veu que m’he quedat tan obsessionat que quan torno a casa, el primer que faig, és buscar en el meu àlbum de fotografies i trobar la imatge més adequada per traslladar-me a aquell enyorat indret.

Luis Berlanga Herrera

El joc del destí

Observa com s’allunya el seu somriure. Contempla el teu entorn, mira com tot sembla que es fa més petit i insignificant. Sents que has d’evitar-ho, que no pots deixar que s’allunyi, i desaparegui per sempre. Mous cel i terra. Evapores rius, mars i oceans buscant allò que necessites. Però en el fons saps que no hi pots fer res, és cosa del destí. El maleït destí que ens lliga sempre de mans i peus fent-nos sentir impotents davant la realitat. Tot i així no pots deixar que s’extingeixi quelcom tan bonic i reconfortant. La ferma promesa d’estar al seu costat, passi el que passi, no només fa que et converteixis en l’heroi d’aquesta proesa, sinó que en siguis l’únic protagonista per al seu somriure.

Però despertes i te n’adones que el problema hi és. Que la realitat no és només l’increïble moment d’un somni victoriós. És el dia a dia. És guanyar o perdre. És viure o morir. És seguir lluitant.

Marina Royo

Carta per a la humanitat

Som a l’any 2070, avui és el meu aniversari. Ja no m’enrecordo dels anys que faig, però crec que són molts. Ja estic molt vella i no crec que duri molt més. Recordo quan tenia 5 anys. Que guapa era!. Recordo els meus boscos plens d’arbres d’un color verd lluent, amb els rius cristal·lins i tot d’animalons de diferents especies saltant i jugant per tot arreu. Les meves cases amb els jardins plens de flors alegraven la vista de tothom. Els meus immensos mars i oceans en donaven vida, i recordo com la gent gosava amb aquest líquid tan refrescant els dies de calor. O quan feia molt de fred em tornava blanca com la neu, i la gent disfrutava d’aquells paisatges que tant ens agraden. Però últimament tinc molta calor i ja no em poso blanca. I no se que m’ha passat però els meus boscos han desaparegut, i no hi ha cap rastre dels rius ni dels animals. Em miro al mirall i em veig d’un color marro clar. Ara els meus oceans són simplement un toll d’aigua, on la gent es baralla per entrar i refrescar-se una mica. La Lluna m’ha dit que cada vegada en veu més sola. Abans tenia milions d’amics, però ara la meva amiga em pregunta on s’han anat tots. Li he dit que no ho sé. Suposo que a un altre lloc més bonic, on no faci tanta calor. Els pocs amics que tinc es barallen per mi, i jo ja no puc més, estic trista i cansada. Segons una llegenda que he escoltat per la televisió, tot el que m’està passant és per culpa de la meva sang, que els homes anomenen aigua. Diuen que se m’està gastant i que si segueixo així em moriré en poc temps. Però també diuen que encara hi ha una solució i que si tot surt bé tornaré a ser jove. Si em cuiden bé i no malgasten la meva sang, que ells tan adoren, em podré salvar i tornar a ser igual o més bonica que abans. Així que us demano, si us plau, cuideu-me el més bé possible, que encara vull estar amb vosaltres i viure moltes més aventures.

Us estima:

La Terra

Federico Vallejos

Un dia especial

amanecer.jpg

Era una nit qualsevol que vaig anar d’excursió amb els meus pares i la meva germana, era estiu, feia calor, i hi havia molta gent al carrer, miraven la bonica platja, era molt petit i em vaig quedar mirant la posta de sol, pensava per dins, i això que és? Ara ja que no és una simple taca de color taronja.

Estava envoltat de núvols grisos, quan els mirava, veia que plouria, el paisatge era tan gran i a l’hora tant bonic que havien mil coses per observar, i quan les miraves no podies deixar d’ observar-les, m’enrecordo de les muntanyes, miraves a tot el teu voltan i nomes veies muntanyes i més muntanyes, tot es veia fosc, perque era de nit, i encara hi havia gent allà banyant-se

Els meus pares em deien, anem cap a casa Joan, i jo no me`n volia anar, de lo bonic que era el paisatge, simplement, perquè no cada dia pots tenir el plaer d’observar un paisatge tant bonic, per dintre sentia alegria, i per fora tristesa, perquè no tothom pot observar un paisatge com aquell, per mi era especial.

Joan Torreblanca Valverde

Records del passat

El recordo allà sentat ,

Amb la mirada ausent

I un caràcter tan distant… Però ell res podia fer

Li havien pres la voluntat,

Ell que fou un home ferm

I ara, rodejat d’infants

No en podia gaudir d’ells.

Que tindria a la mirada?

Potser aquells camps plens de gent

I aquelles tardes passades

De joventut pel carrer,

El futbol que tantes tardes

El fou gaudir de valent,

La muntanya , les cantades,

La família … i els vells temps.

Tantes coses que explicar-me

I no em sabies dir res. M’agradaria pensar

Que sabies que jo estava

I em podies estimar,

Tot i que no ho demostraves,

Que ara des de allà dalt

Cuides de tots nosaltres,

I que estàs al nostre costat…

I saps que la teva neta

Sempre t’admirarà.

Marta Perez

Ets part de mi

Aquest estiu hi hem tornat, com tots els anys. El riu, el cant dels ocells i nosaltres.

Seiem vora el riu i compartim els records que hem viscut junts, uns se’n recorden més que d’altres. Recordem quan érem petits i jugàvem a la plaça de la vila, antics amors que no tornarem a viure com abans, el primer petó, amics que han aparegut i desaparegut amb la mateixa rapidesa però que per algun motiu especial han deixat un record inesborrable en cadascun de nosaltres.

Diem que a nosaltres no ens passarà, no ens separarem per res del món, som amics de veritat. Ara tots tenim la nostra vida i pels estudis o la feina no tenim temps per trucar-nos però no deixem de recordar-nos. L’amistat és tan inestable com l’aigua d’aquest riu quan de petits hi llençàvem pedres.

De sobte, torna en mi un record que sé que no podré oblidar mai, tu, el primer amor, en un principi llunyà i després tan proper que formes part de mi.

Llàstima no poder aturar el temps en aquell moment, llàstima saber que me’n haig d’anar i deixar-te de nou, tot sol, tots dos sols amb els nostres sentiments. Si pogués, no hem separaria de tu. Un altre cop separats per la distància, som tan diferents… no acabo d’entendre la teva manera de pensar però crec que és un dels trets que et fa més interessant.

Dubto, sé que no hem puc quedar però sempre dubto, et sento cada cop més lluny però de sobte m’agafes la mà i em dius que passi el que passi sempre seràs al meu costat. Passi el que passi,aquestes van ser les teves paraules. Ets la inspiració d’aquest poema.

Dia de primavera

Quan el sol comença a minvar

Les nostres vides s’enllacen

Per recordar plegats

Em sembla mentida

Com el temps ha anat passant

Des  que les nostres mirades

Es varen creuar

No era el lloc més propici

Ni el més indicat

Però l’amor no té normes

Ni sap d’entrebancs

Que tinguis una vida plena

És el que et vull desitjar …

Tot i no poder ser amb mi,

Que et tornis a enamorar.

Tania Puerto