La fotografia és del pic més alt d’Espanya, i per mi un dels llocs més bonics en el que he estat, em refereixo al Teide. La fotografia està feta un dels tantíssims caps de setmana que anava al Parc Natural del Teide quan vivia a Tenerife, i crec que, de totes les que tinc, aquesta és la millor i més bonica.

Tenerife, a més de ser la illa més preciosa en quant a naturalesa del arxipèlag canari, pot presumir de comptar amb aquest impressionant volcà, que és el tercer més gran de la TERRA. Amb una alçada de 3.717 metres sobre el nivell del mar. No només sorprèn la seva grandària, sinó també la naturalesa que hi ha al voltant, amb tot un seguit d’espècies úniques, com la retama del Teide o el Tajinaste vermell.

Només pots apreciar la seva bellesa quan ets davant seu. Jo, en concret, puc dir que fins i tot he pujat a dalt de tot ja que a l’estiu s’obre un refugi, on t’hi estàs una nit dormint allà a meitat de camí i al dia següent continues fins arribar al cim. Però quan més bonic es veu el Teide, crec que és al hivern, ja que quan parles de Tenerife mai pots pensar en neu, o seria l’últim en el que pensaries, però si, un dia normal de hivern on a tota l’illa fa un calor bastant gran, pots observar des de quasi qualsevol punt de l’illa tot el Teide blanc, és IMPRESSIONANT. A més, no tant sols des de la mateixa illa, sinó des de totes les illes properes a Tenerife pots veure la seva figura destacada, per això les illes li diuen “el Padre Teide”.

Ezequiel Borda

Tot es ple de sorra, fa molta calor i tinc molta set. Fa dies que vaig partir cap a la meva aventura, cap al meu repte. El meu propòsit es trobar la ciutat creada per els deus egipcis amb els monuments sagrats que mai ningú NO ha trobat. Porto dies en aquest desert i no puc resistir-ho més, estic envoltat de sorra, fa temps que no parlo amb ningú, el menjar s’ha m’acaba’t , ara ja no se que podré fer, ara ja no se com podré sobreviure. No podré aconseguir al meu somni, moriré sense haver vist el que ningú ha vist. Sense menjar i sense aigua no podré sobreviure i el desert se me’n portarà amb ell. Segueixo caminant per un camí gris, sembla una carretera, estaré més a prop del meu somni? Ho encara em queda molt per arribar-hi?. El paisatge que m’envolta continua sen de sorra i de molta calor, no se si hi podré resistir més. Ja no tinc forces per seguir, les cames ja no hem responen i el meu cor esta donant el primer avis de que ja no pot més. Quan de temps més durarà la meva agonia? Quan estava apunt de morir-me de gana i de set, una llum inspirada per déu em va fer contemplar una meravella, per fi després de tant de temps tenia davant meu la ciutat que els deus van construir i que mai ningú havia troba. La tenia davant dels meus ulls i el meu somni es va fer realitat. Vaig poder sobreviure i tornar a casa amb el meu somni fet realitat.

Antonio Giménez sanz

Som a l’any 2070, avui és el meu aniversari. Ja no m’enrecordo dels anys que faig, però crec que són molts. Ja estic molt vella i no crec que duri molt més. Recordo quan tenia 5 anys. Que guapa era!. Recordo els meus boscos plens d’arbres d’un color verd lluent, amb els rius cristal·lins i tot d’animalons de diferents especies saltant i jugant per tot arreu. Les meves cases amb els jardins plens de flors alegraven la vista de tothom. Els meus immensos mars i oceans en donaven vida, i recordo com la gent gosava amb aquest líquid tan refrescant els dies de calor. O quan feia molt de fred em tornava blanca com la neu, i la gent disfrutava d’aquells paisatges que tant ens agraden. Però últimament tinc molta calor i ja no em poso blanca. I no se que m’ha passat però els meus boscos han desaparegut, i no hi ha cap rastre dels rius ni dels animals. Em miro al mirall i em veig d’un color marro clar. Ara els meus oceans són simplement un toll d’aigua, on la gent es baralla per entrar i refrescar-se una mica. La Lluna m’ha dit que cada vegada en veu més sola. Abans tenia milions d’amics, però ara la meva amiga em pregunta on s’han anat tots. Li he dit que no ho sé. Suposo que a un altre lloc més bonic, on no faci tanta calor. Els pocs amics que tinc es barallen per mi, i jo ja no puc més, estic trista i cansada. Segons una llegenda que he escoltat per la televisió, tot el que m’està passant és per culpa de la meva sang, que els homes anomenen aigua. Diuen que se m’està gastant i que si segueixo així em moriré en poc temps. Però també diuen que encara hi ha una solució i que si tot surt bé tornaré a ser jove. Si em cuiden bé i no malgasten la meva sang, que ells tan adoren, em podré salvar i tornar a ser igual o més bonica que abans. Així que us demano, si us plau, cuideu-me el més bé possible, que encara vull estar amb vosaltres i viure moltes més aventures.

Us estima:

La Terra

Federico Vallejos

Era una nit qualsevol que vaig anar d’excursió amb els meus pares i la meva germana, era estiu, feia calor, i hi havia molta gent al carrer, miraven la bonica platja, era molt petit i em vaig quedar mirant la posta de sol, pensava per dins, i això que és? Ara ja sè que no és una simple taca de color taronja.

Estava envoltat de núvols grisos, quan els mirava, veia que plouria, el paisatge era tan gran i a l’hora tant bonic que havien mil coses per observar, i quan les miraves no podies deixar d’ observar-les, m’enrecordo de les muntanyes, miraves a tot el teu voltan i nomes veies muntanyes i més muntanyes, tot es veia fosc, perque era de nit, i encara hi havia gent allà banyant-se

Els meus pares em deien, anem cap a casa Joan, i jo no me`n volia anar, de lo bonic que era el paisatge, simplement, perquè no cada dia pots tenir el plaer d’observar un paisatge tant bonic, per dintre sentia alegria, i per fora tristesa, perquè no tothom pot observar un paisatge com aquell, per mi era especial.

Joan Torreblanca Valverde

El recordo allà sentat ,

Amb la mirada ausent

I un caràcter tan distant… Però ell res podia fer

Li havien pres la voluntat,

Ell que fou un home ferm

I ara, rodejat d’infants

No en podia gaudir d’ells.

Que tindria a la mirada?

Potser aquells camps plens de gent

I aquelles tardes passades

De joventut pel carrer,

El futbol que tantes tardes

El fou gaudir de valent,

La muntanya , les cantades,

La família … i els vells temps.

Tantes coses que explicar-me

I no em sabies dir res. M’agradaria pensar

Que sabies que jo estava

I em podies estimar,

Tot i que no ho demostraves,

Que ara des de allà dalt

Cuides de tots nosaltres,

I que estàs al nostre costat…

I saps que la teva neta

Sempre t’admirarà.

Marta Perez