Andrea García Palacios/ 1er batxillerat-A
La veritat és que no se molt bé com començar.
La gent que sap d’aquestes coses, sobint diu que quan escrius una carteta d’aquest tipo mai saps com començar, però després ni molt menys, saps com acabar. I obviament jo no soc una exepció.
Suposo que hauria de començar amb un: Hola carinyo, o Hola Marc.. no ho sé.
Es una mica patètic, estar aquí explicante els meus problemas d’expressió escrita, però no és que jo no en sàpiga, sinó que, quan es tracta de dir-te algo a tu, m’escassejen les paraules, però bé, després d’aquesta introducció començaré amb el que et vui dir:
Recordes el primer dia que em vas veure? Jo el recordo perfectament. És més, crec que jo et vaig veure primer que tu a mi. Estava asseguda a la repissa d’aquell jardí tan gran. Estàvem en uns campaments d’estiu, i jo havia vingut per la meva banda am els meus amics, i tu per la teva amb els teus. Estava devant de la piscina, contemplant-la. Feia moltissima calor, però encara no ens hi deixaven entrar. De sobte en aquell moment, va passar per devant un nen, un nen dels cabells arrisadíssims, amb el seu banyador billabong, i la toballola a l’esquena. Tal i com vas arribar a la porta de la piscina, ens vas mirar a tots, i amb un petit somriure, aquell somriure que només saps fer tu quan estas a punt de fer una cosa prohivida, hi vas entrar, vas deixar la teva toballola a un racó, et vas ficar dins de la duxa i ens vas tornar a mirar. Després de cop i deixant-nos a tots amb la boca oberta t’hi vas llençar. Com et pots imaginar la primera vegada que et vaig veure, vaig pensar que tenies molt de morro, que jo m’estava morint de calor, i tu feies el que volies, simplement per “vacilarme”? Pero ara quan hi penso em ric, perquè vulgui o no, em queixi o no ho faji, aquest ha sigut sempre el nostre joc. Després d’aquest moment, encara no havia arribat l’hora de que ens coneguèssim, va ser a l’endemà. Ens va presentar el Berna justament allà, a la piscina. No canviaria per res del món aquell moment ni aquella conversa. I no et sabria explicar ni el que vaig sentir ni el que sento quan ho recordo, perque no sé fer-ho, però et puc assegurar que no ho canviaria per res del món. La paraula que més se li aproxima potser seria indescriptible, perque engloba tot allò que no podem descriure amb paraules.
Encara ara hi penso, i ja d’això farà més de dos anys que va passar. La veritat és que ets un nen especial. Se que et sonarà a tòpic, però ho dic sincerament. Sempre he pensat que ets la millor meitat que em podria complementar, tot el que a mi em falta, a tu et sobra i viceversa. Tu m’has ensenyat a veure les coses de una manera totalment diferent, d’una manera que jo mai havia conegut. Tu m’has obert moltíssimes portes, i m’has ensenyat a no dir mai impossible. Però no tot és tant fàcil com en un principi pot semblar. Ja pot ser per tu o per mi, però les coses no ens les hem posat sempre fàcils, però saps que penso? Que qualsevol esforç fet per tu o qualsevol cosa relacionada amb la nostra relació ha valgut al cent per cent la pena. Mai em costarà lluitar per algú que s’ho mereix, i tu sincerament, ets una de les millors persones que s’ha creuat mai en la meva vida.
Bé, la veritat es que no sé on vull anar a parar amb tot això. Potser simplement a que t’estimo. O potser a que no sé que serà més inoblidable: els moments que he viscut amb tu o els moments que encara ens queden per viure junts.
Només vull que sàpigues una última cosa. T’ho diré únicament un cop per donar-li el valor i l’importància que és mereix. I no vull que ho oblidis mai.
T’estimo.