Category Archives: 1r de Batxillerat

Carta d’amor

 Andrea García Palacios/ 1er batxillerat-A

La veritat és que no se molt bé com començar.

La gent que sap d’aquestes coses, sobint diu que quan escrius una carteta d’aquest tipo mai saps com començar, però després ni molt menys, saps com acabar. I obviament jo no soc una exepció.

Suposo que hauria de començar amb un: Hola carinyo, o Hola Marc.. no ho sé.

Es una mica patètic, estar aquí explicante els meus problemas d’expressió escrita, però no és que jo no en sàpiga, sinó que, quan es tracta de dir-te algo a tu, m’escassejen les paraules, però bé, després d’aquesta introducció començaré amb el que et vui dir:

Recordes el primer dia que em vas veure? Jo el recordo perfectament. És més, crec que jo et vaig veure primer que tu a mi. Estava asseguda a la repissa d’aquell jardí tan gran. Estàvem en uns campaments d’estiu, i jo havia vingut per la meva banda am els meus amics, i tu per la teva amb els teus. Estava devant de la piscina, contemplant-la. Feia moltissima calor, però encara no ens hi deixaven entrar. De sobte en aquell moment, va passar per devant un nen, un nen dels cabells arrisadíssims, amb el seu banyador billabong, i la toballola a l’esquena. Tal i com vas arribar a la porta de la piscina, ens vas mirar a tots, i amb un petit somriure, aquell somriure que només saps fer tu quan estas a punt de fer una cosa prohivida, hi vas entrar, vas deixar la teva toballola a un racó, et vas ficar dins de la duxa i ens vas tornar a mirar. Després de cop i deixant-nos a tots amb la boca oberta t’hi vas llençar. Com et pots imaginar la primera vegada que et vaig veure, vaig pensar que tenies molt de morro, que jo m’estava morint de calor, i tu feies el que volies, simplement per “vacilarme”? Pero ara quan hi penso em ric, perquè vulgui o no, em queixi o no ho faji, aquest ha sigut sempre el nostre joc. Després d’aquest moment, encara no havia arribat l’hora de que ens coneguèssim, va ser a l’endemà. Ens va presentar el Berna justament allà, a la piscina. No canviaria per res del món aquell moment ni aquella conversa. I no et sabria explicar ni el que vaig sentir ni el que sento quan ho recordo, perque no sé fer-ho, però et puc assegurar que no ho canviaria per res del món. La paraula que més se li aproxima potser seria indescriptible, perque engloba tot allò que no podem descriure amb paraules.

Encara ara hi penso, i ja d’això farà més de dos anys que va passar. La veritat és que ets un nen especial. Se que et sonarà a tòpic, però ho dic sincerament. Sempre he pensat que ets la millor meitat que em podria complementar, tot el que a mi em falta, a tu et sobra i viceversa. Tu m’has ensenyat a veure les coses de una manera totalment diferent, d’una manera que jo mai havia conegut. Tu m’has obert moltíssimes portes, i m’has ensenyat a no dir mai impossible. Però no tot és tant fàcil com en un principi pot semblar. Ja pot ser per tu o per mi, però les coses no ens les hem posat sempre fàcils, però saps que penso? Que qualsevol esforç fet per tu o qualsevol cosa relacionada amb la nostra relació ha valgut al cent per cent la pena. Mai em costarà lluitar per algú que s’ho mereix, i tu sincerament, ets una de les millors persones que s’ha creuat mai en la meva vida.

Bé, la veritat es que no sé on vull anar a parar amb tot això. Potser simplement a que t’estimo. O potser a que no sé que serà més inoblidable: els moments que he viscut amb tu o els moments que encara ens queden per viure junts.

Només vull que sàpigues una última cosa. T’ho diré únicament un cop per donar-li el valor i l’importància que és mereix. I no vull que ho oblidis mai.

T’estimo.

Declaració d’amor

 Hola,

Sóc en Saulo. T’escric aquesta carta amb la intenció de que entenguis tot el que em passa, que sàpigues la veritat d’una vegada i que entenguis el perquè de la meva gelosia quan estaves amb altres nois.

Cada cop que estic amb tu em sento complert, no em falta res(subordinació substantiva). La meva ànima somriu i està en pau, ja que el que només necessita es a tu. Quan no hi ets, et trobo a faltar, em sento dèbil, ja que sento que em falta una part de mi. Necessito la teva presència,els teus ulls, el teu somriure, tocar els teus cabells, abraçar-te, besar-te…

En recordar el dia que ens vam conèixer, ploro, però de felicitat. Ja que aquell va ser el moment en que el destí  em va donar l’oportunitat d’estimar-te(subordinació adjectiva). Si pogués tornar el temps cap enrere, cada dia tornaria al moment en què ens vam conèixer, per així estar tots els dies feliç. Ja que gràcies a que et vaig conèixer, somric cada dia al aixecar-me i cada cop que estic malament.

El destí ens ha unit per alguna qüestió i no el podem enganyar, tu i jo ens estimem i almenys per la meva part, això perdurarà fins la mort. Perquè t’estimo, i res del món pot fer canviar aquest sentiment. Perquè ho ets tot per mi, el meu paradís, l’aire que respiro, el meu benestar… ets tot, i si tu te’n anessis, no em quedaria res(Subordinació adverbial) , cap raó per somriure ni per viure, tot em donaria igual, la qual cosa que em portaria al pitjor dels inferns, que es estimar i no tenir la persona estimada al teu costat. Per això vull que estiguis per sempre més al meu costat, ja que som ànimes bessones, i ens necessitem per ser complerts.  

Per una vida entera amb tu. 

Saulo Daniel Fiamingo Aga     1er de Batxillerat B

Declaració d’amor

 No sé perquè t’escric aquesta carta, però ho necessitava per sentir-me bé. En realitat crec que mai t’he dit el que sento de veritat i penso que és el moment per dir-t’ho.

Per començar, des del primer dia que et vaig veure, que em vas mirar, que vas parlar amb mi… sabia que eres la persona que més endavant m’agradaria.

Poc a poc ens vam anar coneixent una mica millor i cada vegada m’agradaves més, la teva forma de pensar, la teva forma de ser, la teva mirada, els teus llavis… tota tu eres perfecta per mi, bàsicament m’encantaves.

Cada dia que m’aixecava només pensava en si podria veure a la persona més bonica del món, i quan et veia em podia anar a dormir content, perquè amb el simple fet de veure’t ja tenia suficient, en canvi, els dies que no et veia, m’anava a dormir i em feia la sensació de que aquell dia em quedava buit, em faltava alguna cosa.

Alguns dies havíem quedat per parlar, per veure’ns… i estàvem junts varies hores, a mi se’m passaven volant, com si haguéssim estat 5 minuts, a partir d’aquell moment vaig saber que volia estar amb tu i que t’estimava.

Llavors, només volia estar amb tu, mirar-nos, riure’ns, parlar, jugar. El simple fet de que estiguessis al meu costat. Però tu no senties el mateix, a tu t’agradava un altre noi i jo era més petit. Tampoc et desagradava, em veies simpàtic, guapo, amable, rialler… però seguies enamorada de l’altre noi. No sé si intentaves que jo et fes treure aquell noi del cap, però crec que ho vas provar. Fins i tot va haver-hi un dia que va ser el millor, va ser diferent a tots els demés, no hagués volgut mai que s’acabés aquell dia.

Però a partir d’aquell d’aquí tot va canviar, la nostra relació amistosa va passar a ser un “hola i adéu”. Ja no ens explicàvem res de res, en els nostres intents de conversa no hi havia temes de que parlar, ens esquivàvem. Llavors ens vam distanciar, jo volia saber de tu però no sabia com… tu vas tenir les teves històries i jo les meves, encara que a mi em va costar assumir que ja mai tornaria a viure moments com els d’aquell dia. Encara ara, hi ha coses que quan et veig em fan pensar en el que has sigut per mi, però intentes tapar-les amb altres i intentes creure que són millors i en realitat saps que mai hi haurà alguna cosa millor.

Però això és la vida, superar obstacles, uns de més grans i altres més petits. Aquest obstacle és pot travessar, però difícilment és pot superar, i òbviament jo l’he travessat.

T’estimo… 

 

 

 

Jaume González Bazataqui

Tirant lo Blanc

Bé, ja sabeu que per al proper control de lectura, heu de tenir llegida la selecció del Tirant Lo Blanc que hem treballat a classe. De totes maneres, seria bo que us interesséssiu especialment pels següents capítols:

XII, XXXI, XXXII, LX, LXI, LXV, LXVII, CVI, CXVIII, CXXVII, CLVII, CLXIII, CCXXXI, CCXXXIII, CCLX.

Si teniu problemes amb els números romans, aquest vídeo no us els resoldrà, però cal reconèixer que és ben curiós.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673700.rm" width="352" height="288"/]

 Ah, i finalment, no us perdeu aquest web: http://www.apats.com/cola/despertaferro.php

Mort per mala consciència

Proposta de quinzè conte de la Mireia Martín

 La Pepeta va ser despertada per un malson que li havia recordat la mort d’en Pere. Aquella mort que la va traumatitzar de tal manera que li impedia seguir vivint. Només havia passat un dia i tenia tanta por que la gent ho descobrís, que en el seu cap només hi tenia aquest pensament. La casa s’havia convertit en un forat negre del qual no hi trobava cap sortida. Havia tapat totes les fotografies del seu casament, havia trencat totes les cartes que tenia de quan en Pere la pretenia, havia destrossat tot el que li recordava a ell. No podia creure el que havia fet i tenia por, però estava convençuda de que mereixia aquella mort. Per una part estava trista, però li compensava saber que mai més li tornaria a fer mal. Pensava si havia de dir-li a algú, però sabia que tot els veïns, tot i sabent el que ella havia passat per culpa d’ell, la jutjarien pel delicte que havia comès.
 
Aquell matí la va anar a visitar la seva millor amiga, la Carmeta. Una noia de la seva edat, vint-i-set anys. De família humil, molt treballadora, des de ben petita havia ajudat als seus pares a portar endavant una petita botiga de formatges situada a la plaça principal de Mequinensa. Havien anat juntes a l’escola i portaven tota la vida vivint al mateix carrer. Sempre s’ho explicaven tot, era tan gran la confiança que es tenien les dues amigues que la Pepeta va decidir explicar-li el que havia fet. Però quan es va decidir a fer-ho, la Pepeta li va fer una pregunta que la va desconcertar. Li va preguntar si li havia agradat l’anell que en Pere li havia regalat. Amb la cara blanca i quasi sense respiració va dir que sí, que li havia encantat. En realitat no sabia de que li estava parlant i va fingir que l’havia portat a Cal joier perque no era la seva mida. La Carmeta va seguir parlant i li va explicar la conversa que havia tingut amb en Pere. La Pepeta començava a desesperar quan va saber que el seu marit havia decidit no tornar-la a fer mal. Li va confessar a la Carmeta que estava malalt, que pegava a la seva dona de tan bona que era, però que no volia seguir amb això perque era la dona de la seva vida, la persona que més s’estimava del món i la esposa perfecta amb la que volia tenir molts fills. Una llàgrima dissimulada d’impotència baixava pel rostre de la Pepeta, mentre la Carmeta li preguntava per ell. No va saber què contestar i fingint un mareig va aconseguir desviar el tema per pensar què li diria. Més tard li va dir que havia anat de viatge al poble dels seus pares, perquè la mare patia del cor i li quedaven pocs dies de vida. Això que acabava de dir li removia encara més la consciència. La mare d’en Pere, una senyora que havia tret endavant a tota la seva família, cinc fills i un marit. Tot i ser terriblement maltractada pel seu home, a casa seva sempre hi havia un somriure per a tothom que feia que estiguessin tots molt units. La Pepeta sempre s’havia comparat amb ella, havia presenciat moltes escenes horripilants sense poder fer-hi res. No entenia com no s’hi plantava, mai ho va entendre. La tenia en un pedestal, la trobava la dona perfecte i per això amb el que acabava de fer se sentia bruta, es feia fàstic ella mateixa. No deixava de pensar en el que li havia explicat la seva amiga Carmeta, els remordiments de consiència que sentia estaven passant del límit.
 
Quan la Carmeta va marxar de la casa, ella va eixir a prendre l’aire. Va recórrer tot el poble a pas lent. Cada cinc minuts parava i contemplava el seu voltant. Per cada lloc on passava feia créixer la seva desesperació, fins que va arribar al riu. Bufava una forta garbinada. Allà s’hi va seure i va plorar com mai ho havia fet. Estava destrossada. S’hi va passar tres hores contemplant el riu que l’havia vist créixer, fins que va començar a fer-se fosc. Va arribar a casa que ja no s’hi veia pel carrer, el cel estava completament negre. Va entrar a casa, on l’olor ja començava a ser insoportable. Es va dirigir cap al pati interior de la casa i va obrir la capsa. Va sentir un fàstic tan gran a l’obrir-la que va haber d’anar a buscar un mocador per tapar-se el nas. Un cop oberta, va ataüllar el cadàver del seu marit, un cadàver tallat a trossos, com si d’un animal es tractés. No li havia deixat res sencer. Es va posar a construir al seu marit, fins que va aconseguir posar cada part al seu lloc. El mirava i plorava, havia embogit. Volia morir , no volia ser descoberta, així que va anar a xombar un misto a la cuina i va encendre les endergues del menjador. Es va acotolar al costat d’en Pere i va esperar a que el foc els cremés. No va ser necessari que li toqués el foc, ja que va ser asfixiada amb el fum.

Qui ha dit garrepa?

 Quinzè conte proposat per la Verònica BeltránM’estava tornant boig. Havia mirat per sota els llits, darrera dels armaris, a la tauleta de nit, i res, ni rastre d’aquell maleït sobre!

Vaig començar a pensar més llocs on el podria haver ficat…jo, el sabater del poble, la persona que més cuida els diners de tot Mequinensa, i resulta que ara havia perdut una gran quantitat…!

De sobte, em vaig adonar que en cap moment havia pensat que me’ls podrien haver robat…! Sí. Segur que era això! Jo sempre tinc molta cura dels meus diners…i era totalment impossible que els haguès perdut.

A partir d’ara començaria un interrogatori per saber qui havia gosat treure’m els diners, i que es prepari, perquè quan el trobi s’endurà una bona catxamona!

De primer em va venir al cap l’amo del Cafè Silvestre…un home gran, que el bar només li dóna just per menjar i quatre tonteries més!. Segur, segur que havia estat ell…li faria passar el trill per l’esquena fins que no confessés tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

De camí vaig anar al Cafè, i em vaig asseure a la barra

  • – ei tu
  • – òndia! Que fas aquí a aquestes hores? Tu no hauries d’estar treballant?
  • – Això hauria…però hi ha un assumpte que no em deixa fer res…escolta, per casualitat tu no hauràs vist un sobre que duia jo l’altre dia no?
  • – Un sobre?…no, no em sona!
  • – Està bé. Adéu!

Vaig sortir del bar sense dir res més. Estava engarbinat…l’amo del Cafè semblava molt segur de les seves paraules…tot i així no em podia fiar de ningú! La gent d’aquest poble sap mentir molt bé…i qualsevol podia ser el culpable.

Vaig seguir pensant en altres possibilitats…potser la peixatera…no, aquella tenia una gran herència que el seu pare, mort feia dues setmanes li havia deixat. I en Miquel Garrigues?…aquell s’havia quedat sense treball feia un mes…segur que el menjar que entra a casa seva és pèssim…! si, aniria a parlar amb ell. No el deixaria en pau fins que no m’expliquès tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

Al tardet, quan ell surt del treball, vaig anar a veure’l a casa seva. Estava fet un pendatxo…semblava que li acabessin d’abatanar de valent! Tot i així no em vaig compadir d’ell, i al entrar a casa seva, el primer que vaig fer fou preguntar-li pel meu sobre

  • – que diu Senyor Sabater?! Un sobre?…ni idea noi…ja m’agradaria a mi haver-me trobat un sobre amb tants diners. Ara amb això de la meva feina ens hem quedat de soldat de peu…no s’ho pot ni imaginar..

Ell tampoc?…no sabia què fer! Estava desesperat…havia de trobar aquell sobre com fos! Eren meus els diners…meus i només meus! Ningú me’ls podia treure!

Al matí següent anava caminant pel carrer submergit en els meus propis pensaments, quan de sobte una veu femenina em digué:

  • – Garrepa! Que és vostè un garrepa!, com gosa dubtar del meu marit?!

Em vaig girar, i vaig veure a la dona de l’amo del Cafè Silvestre. Em vaig quedar molt parat…però de sobte em vaig veure el trill als garrons! Quasi tota la gent del poble estava darrera de la dona de l’amo del Cafè. Esgatinyant-me i dient que com podia ser que dubtés de persones que havien viscut amb mi tant de temps!

Sense saber molt bé què fer, em vaig posar a còrrer fins arribar a casa meva  Un cop allà, em vaig sentir molt més segur. Tota la gent del poble en contra meva! Jo només volia trobar el meu sobre amb diners…i ara resulta que a part del sobre també havia perdut l’amistat d’aquells habitants…això se m’estava anant de les mans…però no podia deixar l’assumpte! Havia de trobar els meus diners de qualsevol de les maneres! Així que vaig decidir fer-ho sense que la gent se n’adonés, és a dir espiar-les d’amagatons, per tal de saber qui tenia els meus diners, i què estava fent amb ells!

Al dia següent, vaig anar a la sortida d’on treballava l’Elies…era molt possible que ell m’hagués agafat els meus diners! Feia poc que la seva dona havia mort, i valorava tant els diners com a ella, per no dir més!

Estava jo tot amagat perquè no em veiés, esperant que agafés el sobre, o bé que agafés molts diners de la seva cartera…almenys això em faria veure que havia estat ell! Vaig seguir-lo fins que va arribar a casa seva…i res, ni rastre dels diners…no havia fet res que em fes pensar que havia estat ell…

Estava desesperat! Vaig arribar a casa, i vaig obrir la porta. Al entrar, la meva dona m’estava esperant amb les maletes fetes:

  • – no aguanto més. no puc més amb la teva inseguretat cap a les persones! Dubtes de tothom, i ets massa garrepa! Mai em deixes gastar un sol duro, i això de desconfia de la gent del poble ja ha sigut massa! Me’n vaig…no em busquis.

I dient aquestes paraules va agafar la porta i va marxar. Sol. M’havia quedat sol. Els diners havien fet que em quedés sens amics i sense la meva estimada dona…

Vaig anar a l’habitació sense ànims de fer res..al entrar vaig veure una cosa blanca que sortia per sota de la catifa…em vaig acostar a mirar què era, i em vaig quedar blanc…no podia ser! El sobre! Estava aquí…amb tots els diners a dins!

Oh sí! Ara  me’n recordava…els havia deixat aquí perquè ningú me’ls pogués robar…

Seré beneït…!

Sense els meus amics, sens la meva dona, i amb uns diners que ara ja de poc em servirien…