Em vaig llevar com cada dia. Era ple estiu, últims dies de cole. La vaig veure, portava un vestit vermell(adjectiva). Sempre la esperava en la cantonada per anar junts. Aquell dia vaig decidir a dir-li allò que sentia, allò que guardava en secret des de fa molt de temps. Li volia dir, però no em sortien les paraules. Tenia el front sudoròs, em tremolava el pols. Així que vaig decidir dir-li per carta. Una carta on expresses allò que realment sentia quan hem mirava, parlava… Una carta d’amor on deia:

No se si he fet bé dirte això perquè fa molt temps que ens coneixem(adverbial), però es que es tant bonic el que sento per tu. Si em donguesis la oportunitat seria l’home més feliç del món. Et feria sentir coses que cap altre cop aguessis sentit(substantiva), podríem sentir l’amor verdader.

Atentament Francesc

Per Sandra Granados

Ho sento per haver d’amagar-me darrera d’un paper. Per no poder dir-t’ho a la cara, però cada cop que estic davant teu no em surten les paraules. Se’m fa impossible aguantar la mirada penetrant dels teus ulls verds (s.adjectiva) que em miren fixament esperant que confessi allò que en el fons tots dos volem escoltar.
            En aquest moment de la vida, ets el més important que tinc, la que em dona forces per poder continuar, per poder arribar a tot el que em proposo. Quan penso en tu el temps s’atura , com si aquest món hagués estat creat per nosaltres dos sols. Saps (s.substantiva) que sempre estaré al teu costat i junts podrem lluitar contra tot allò que es posi en el nostre camí com em sabut fer fins ara. No desitjo una altra cosa que poder continuar al teu costat, perquè (s. adverbial) si tu te’n vas, no sabria que fer. T’estimo…

Les relacions d’amor, fins i tot de sexe, comencen casi sempre amb paraules tendres, les dones som així, aquestes coses ens poden, per molt feministes que siguem, per “dures” que semblem, les paraules indicades, en el lloc o bé moment indicat, ens tomben, tal com sona. No sé com començar a explicar-te tot el que sento, m’agradaria fer-te una bona declaració, d’amor i de principis a la vegada. T’estimo, t’estimo molt des del primer dia que vaig veure el teu somriure  que em va conquistar (subordinada adjectiva). Tímid i preciós es el que em vas semblar. Ens vam enamorar perdudament, vam aprendre molt l’un de l’altre, tan coses bones com dolentes que ens van fer créixer com a persones això si sempre un a la vora de l’altre. Si tu volies quedar (subordinada adverbial), així era, ens trucàvem a totes hores.. a totes hores junts, sempre a prop…i ara? Que ens ha passat ara vida? Prefereixes quedar amb aquella colla d’arreplegats, per dir-ho d’alguna manera, a veure’m a mi? La teva princeseta, segons tu, per la qual donaries la teva vida. Crec que estàs confonent el meu amor amb una flor de decoració de la teva estúpida habitació, jo no estic aquí per dir: si mira es la meva novia i portem junts tres anys. Jo estic a la teva bora per molt més. I si, potser em costa reconèixer, que ja no estem junts, que em vas deixar per aquella.. sense nom per no dir més paraulotes, i que continuo aquí.. escrivint-te declaracions d’amor que mai llegiràs. Aquesta es la vintena des de que em vas deixar, i ara em pregunto, perquè no escrivia tot lo que t’estimava abans de deixar-te perdre d’aquesta manera?Bé.. sigui com sigui, no t’oblido. 

AIDA CABA. 1rB

Potser aquest paper no hauria d’arribar a les teves mans, o potser si. Potser si et mostro quins són realment els meus sentiments cap a tu, perdem l’amistat tan maca i tan sincera que tenim, o potser realment tu també sents el mateix per mi. Potser si et dic que desitjo estar amb tu, deixes a la Júlia per estar amb mi, o potser no vulguis saber res més de mi. Deixaré per un moment de dubtar i et diré que no m’agrada sentir el que sento, ara mateix m’odio a mi mateixa, sento que t’estic decepcionant, que t’estic posant les coses difícils. M’agradaria estimar-te d’una manera totalment diferent(subordinada adverbial), però no puc. Sé que t’estimo, ho sé perquè em fa molt de mal veure’t tan feliç amb la Júlia , quan em mires tremolo i desitjo que m’abrassis i em mengis a petons. Cada moment al teu costat és inolvidable(subordinada substantiva), em fas molt feliç.Tornaré a dubtar i et diré que potser tot això t’ho hauria de dir jo mateixa, però tinc molta por de la teva reacció, només et demano que si no sents el mateix que jo sento per tu ho entendre. Ho sento, només volia ser sincera com fins ara(subordinada adjectival).

Carla Martínez 1BatxA

Aziza
 
Encara me’n recordo del primer cop que et vaig veure (s.adj). Era una tarda com qualsevol altre, però després de veuret i sentir aquell sentiment tan fort i el mateix temps tan tendre, es va convertir en la tarda més especial en el poc temps que estic a la vida ( sub. substantiva)
 
Potser aquella tarda era la primera i l’última vegada que et veia, però dintre meu estic segura que ens tornarem a veure perquè tu ets el meu destí i jo soc teva perquè t’he entregat el meu amor, el meu esperit i tot el que jo soc. Aquella tarda va ser molt especial, perquè era el primer cop que tenia unes sensacions tan intenses i amoroses. Em vaig quedar innotitzada davant d’aquella mirada enssisadora i cautivadora, aquells ulls grossos i negres que brillaven, iguals que els meus. En aquell moment hem vaig oblidar del món sencer, fins i tot de mi mateixa, només estava pendent del cercle que ens envoltava, un cercle ple de tendresa i d’un amor sencer i màgic. Encara que hagi sigut el primer cop que et veia, hem feia la sensació que ja et coneixia de fa temps.
 
M’agradaria confessar-te (sub. infinitiu) aquest amor que hem tortura dia i nit, que em fa la vida impossible, no dormo, no menjo, només penso en tu, el meu princep, el meu osset de peluix, tu amor meu. T’estimo…

Se’m fa estrany escriure’t, mai ho he fet, però és que sé que si no ho deixo anar tot per aquí, no seré capaç de dir-te a la cara ni la meitat de les coses que et vull dir. Jo sóc una persona senzilla i discreta, que m’amago quasi sempre, difícil de saber que penso en cada moment, la por o el no sé que fa arrossegar-me cap a aquell racó sempre que hi ha alguna cosa que va malament. I des d’allà, observo la vida, des de lluny, amb por a plantar-li cara, amb por a plantar-te cara a tu, amb por de demostrar-te tot allò que sento ni més ni menys. Si, t’estimo, molt, massa… i tu, tu no deixes mai de ser tu. Aquella persona que si, que t’ho dona tot, però a la seva manera. A aquella manera que no entenc, que potser no vull entendre, però que no és la que vull. Ets una persona forta, agradable, lliure i sincera, tot i que a vegades una mica covarda, però no ens enganyem, tots som humans. Som molt diferents, i a vegades penso que potser és això el que ens uneix. Ets un gran amic, i em destrosses, tot i que no t’ho faci saber, em destrossa saber que estàs allà, i que m’estimes, perquè ho sé, perquè m’ho dius, però també sé que mai m’estimaràs de la manera que ho faig jo, o de la manera que m’agradaria que ho fessis.   

Em moro de ganes d’agafar-te la mà i dir-te que em segueixis, que et faré feliç. Agafar mil camins, sense saber on van, descobrint-los pas a pas, junts.., a la nostra manera, si vols, perquè sempre tot serà a la nostra manera, diferent que tothom, i per tant, especial. Em passo el dia pensant en tu, en que has fet, en que fas i en què faràs. Necessito saber de tu en cada moment, i el no saber em torna boja.  

Espero que hagis entès les meves paraules i les interpretis tal i com m’agradaria que ho fessis. Amb aquestes línies no et demano ni molt menys que vinguis amb mi, no vull que deixis la vida que et pertany, perquè tu ets una persona sense por a res, que vola sense rumb, i amb les idees claríssimes, si te n’adones, tot el contrari de mi. Sé perfectament que tu i jo no estem fets per estar junts (substantiva), i per la mateixa raó em pregunto com et puc arribar a necessitar tant. T’he escrit tot això perquè et volia fer saber què és el que sento realment per a tu (adjectiva), no em podia amagar més. 

Ets molt important per a mi i no deixaràs de ser-ho. T’aprecio moltíssim i això no canviarà siguis on siguis, per tant, et demano si us plau que aquesta carta no faci canviar res. Segueix-me trucant com fas sempre, segueix somrient a la vida i a mi, de la manera que tu vols fer-ho, i segueix agafant-me la mà com has fet des de que et vaig conèixer. Jo, et prometo que intentaré oblidar aquests sentiments que no em deixen respirar.  

Ara ja està, ara ja t’ho he dit tot, ara ja puc passar pàgina, començar de nou. Si, estic enamorada de tu. M’encantes, i t’estimo amb bogeria, però no per això et deixaré escapar a tu ni a tots els moments compartits, ni a tota la vida que hem deixat enrere. Sé que m’entendràs, et conec. No et demanaré temps, saps que sempre m’ha fet por, i sé que no et sorprendràs de la reacció que t’he demanat que tinguis al llegir tot això, seràs capaç de fer-ho, ho sé. Sempre t‘he desitjat la millor sort del món (adverbial). És el que desitjo per a les persones que estimo. No ho deixaré de fer. Gràcies per ser com ets i per deixar-te descobrir cada dia una mica més…  

Laia Anguera Anglí1r. Batx. A

Em resulta tan fàcil escriure quan estic trista.. en canvi, no sé d’on treure les paraules quan es tracta d’escriure a una de les persones més importants (oració subordinada adjectiva que he tingut mai). Però encara que trigui a fer-ho, ho aconseguiré.Vas arribar a la meva vida en un moment inesperat, en un moment on l’últim que volia era començar una relació. Però vas aparèixer i ràpidament vas canviar tots els meus esquemes. Des d’un primer moment em vas demostrar que eres diferent a qualsevol altre (oració subordinada sustantiva), no sé com ho vas fer, però vas aconseguir treure’m aquella por tan gran que guardava dins(coordinació). Dia a dia t’anaves fent un lloc cada cop més gran dins meu i ara mateix no sabria estar sense tu. No t’imagines com t’arribo a estimar, no saps quant t’arribo a admirar.. perquè fas que cada dia sigui especial, perquè m’ensenyes que la vida és preciosa, perquè em cuides com mai ningú ho ha fet, perquè és impossible donar més del que tu em dones a mi. Mai podré parar d’agraïr-te tot el que has fet per mi en aquest temps(oració subordinada adverbial). Sense cap mena de dubte, sempre seràs el meu petit, el meu primer. Ho vull tot amb tu, tot! 

Gràcies per tots els moments que hem passat, pels que estem passant, i pels que passarem..

T’estimo Borja.

Mireia Martín