Recordeu quan en ple confinament sentíem parlar d’emergència educativa? Sentíem dir “ara toca als mestres”, i prometre des del Departament d’educació que es posarien tots els recursos i esforços perquè les escoles poguessin obrir amb totes les garanties per tal que fossin segures.
Aquestes paraules es van esvair ben aviat a les primeres concrecions, que van costar d’arribar: tot eren idees sense especificar el com es realitzarien.
I les promeses? On són aquelles afirmacions: “cobrirem les substitucions des del pimer dia” o “hi haurà més mestres”, o “hi haurà més monitoratge” o “tindrem més espais”, o “hi haurà termòmetres i epis”, o… ?
Hem iniciat el curs 2020-2021 i la realitat s’ha imposat: Moltes escoles no han reduït les ràtios per manca d’espais i mestres i les que ho hem fet, malgrat no tenir reforços, creuem els dits perquè no falti ningú, ja que sabem que no tindrem la substitució tal com se’ns havia promès. És més, el personal vulnerable que a principis de setembre l’administració va comunicar que no podien treballar al centre encara no ha estat cobert amb substitució.
I és que cal dir-ho ben clar, per les administracions l’educació no és la prioritat.
És evident que l’escola (entenguis també instituts) havia d’obrir, i el personal docent volíem i volem obrir, però precisament per això cal dir que aquesta “emergència educativa low cost” és un insult a la intel·ligència. S’ha perdut l’oportunitat de fer equip entre administracions i comunitat educativa per fer front a aquesta pandèmia que comporta una crisi social descomunal.
Perquè ens estimem l’escola i tenim molt clar el paper que ens toca jugar no podem mirar cap a una altra banda, continuarem lluitant per una escola pública de qualitat mentre denunciem el que no es fa bé, perquè una societat que no inverteix en educació és una societat que no creu en el seu futur.