Beep…beep…beep…

Leave a reply

sputnik.jpgAquest so el va fer el primer satèl·lit artificial que va enviar l’home al voltant de la terra el 4 d’octubre de 1957. Era l’Sputnik i ho va aconseguir la URSS (antiga unió de repúbliques soviètiques on hi havia l’actual Rússia). Aquí pots sentir com era:

 Download link 

Va ser el primer èxit de la carrera espacial entre Soviètics i Nord-americans, carrera que culminaria amb l’arribada a la lluna per part dels americans.

Quan es va acabar la segona guerra mundial, va començar una carrera entre dues gran potències per veure quina de les dos tenia més poder que l’altra. Eren la URSS i els Estat Units de Nord-america. Tenien diverses “modalitats” on competien per obtenir aquesta hegemonia, i una d’elles era la carrera espacial. Al capdavant d’aquest projecte hi havia el Soviètic Korolev per part de la URSS, i l’alemany Von Braun que treballava pels nord-americans. Von Braun va ser el responsable de la creació de les bombes V-2 de Hitler a la Segona Guerra Mundial. Quan els alemanys  es van rendir, els nord-americans van veure que aquest enginyer els podria fer arribar a la lluna amb els seus coets.

Korolev per la seva banda estava molt pressionat per les autoritats soviètiques i treballava nit i dia per aconseguir el primer èxit en la carrera espacial, la posada en òrbita d’un satèl·lit. Era un programa portat en secret per evitar que algú passés informació als americans.

Sputnik significa “camarada” en rus. El satèl·lit era una esfera d’alumini de 83 quilos de pes i 58 cm de diàmetre, i disposava de quatre antenes llargues i fines de 2 metres i mig de llarg.  Dintre del satèl·lit tenia un dispositiu de radio que emitiria una senyal que indicaria que estava en òrbita (beep…beep…). L’Sputnik va fer unes 1400 òrbites al voltant de la terra i va caure al cap de 92 dies. La carrera va seguir amb els Sputniks 2 i 3. el segon va portar el primer ésser viu a l’espai, la gosseta Laika.

Beep…beep…beep…

Leave a reply

sputnik.jpgAquest so el va fer el primer satèl·lit artificial que va enviar l’home al voltant de la terra el 4 d’octubre de 1957. Era l’Sputnik i ho va aconseguir la URSS (antiga unió de repúbliques soviètiques on hi havia l’actual Rússia). Aquí pots sentir com era:

 Download link 

Va ser el primer èxit de la carrera espacial entre Soviètics i Nord-americans, carrera que culminaria amb l’arribada a la lluna per part dels americans.

Continue reading →

MAGLEV: un tren que levita

Leave a reply

maglev.jpgEls trens de levitació magnética MAGLEV (MAGnetic LEVitation en anglès) són un tipus de trens que no toquen a terra gràcies a uns potents imans que el mantenen en suspensió. Al no haver fregament, aquests trens poden aprofitar més l’energia per fer-los moure.

Al japó ja disposen d’un tren d’aquestes característiques, i actualment poden arribar fins als 600 Km/h, superant als trens d’alta velocitat convencionals que circulen per les vies, però hi ha previst que aquesta velocitat sigui encara més alta. Per fer-los funcionar, el tren i les vies disposen d’electroimants (bobines de coure que s’imanten al passar electricitat per ella). D’aquests imans, un s’encarreguen de  fer-lo levitar al tenir els pols del mateix signe i repel·lir-se, mentre que uns altres electroimants fan que avanci al anar canviant de polaritat contínuament.

Són trens que en un principi són molt segurs ja que van dirigits contínuament per dintre la via, el propi camp magnètic creat pels electroimants s’encarreguen que no surti del rail. A més a més, en cas que el imants fallin, el tren quedaria aturat a sobre de la via.

Podria ser que quan a Catalunya els trens d’alta velocitat (AVE) s’hagin instal·lat definitivament, a França o a Alemanya els trens ja seran MAGLEVS, pel que s’hauran d’arrencar les vies de l’AVE per instal·lar els trens magnètics. Coses del progrés.

Central Nuclear Vandellòs I

Leave a reply

dsc00970.JPGEl passat dijous 20 de desembre els alumnes de primer de batxillerat del científic i tecnològic van fer la visita a la central Nuclear de Vandellòs I. La Central està en ple procés de desmantellament i actualment aquesta instal•lació és coneguda amb el nom de Centre Tecnològic Mestral, entitat que depèn d’ENRESA, empresa creada pel desmantellament de centrals nuclears i gestió de residus radioactius. Vandellòs I és la primera central nuclear que s’està desmantellant a tota Europa, el que constitueix tot un repte i una referència per la resta.

Es va arribar a les deu tal com teníem previst, i van ser rebuts pel professor Luís Preciado, físic que ens faria la visita Desprès de passar uns controls molt rigorosos i entregar-nos una targetes identificatives, varem entrar a les instal•lacions. Ens van conduir a una sala de conferències on Luís Preciado va fer una xerrada on ens va exposar què és la energia nuclear, la radioactivitat i els perills que comporta el seu ús, entra d’altres coses. Va ser una xerrada molt amena i amb la participació dels alumnes que van fer diferents experiments amb un comptador Geiger, que és un mesurador de radioactivitat.

dsc00987.JPGEn finalitzar la xerrada, varem anar a visitar una vitrina on a l’interior hi havia Pechblenda, que és un mineral que conté urani. La vitrina contenia un gas de manera que la radiació emesa per l’urani era captada per aquest gas i formaven petits núvols. Era una forma de veure la radioactivitat. Desprès varem anar a fer un taller sobre desmantellament d’una central nuclear sobre unes grans maquetes. Els alumnes havien de anar desmuntant la central de la forma que ells convenien com s’havia de fer a partir d’unes instruccions. Tenien que anar posant a una capsa les instal•lacions no radioactives, i una altra capsa més petita les que sí que ho eren. Dels tres grups que van formar els nostres alumnes, cadascú va fer un desmantellament diferent. Cal dir que aquest taller va sorgir per un treball de recerca que es va dur a la central. Una noia volia fer una maqueta per mostrar el procés de desmantellament, i tant va agradar als responsables de les visites, que ho van incloure com a part de les mateixes. Finalment varem fer la visita al cos de la central: el nucli del reactor. En realitat el que varem visitar va ser l’edifici que van construït a sobre del reactor. Aquest edifici és el que es veu actualment des de la central, és de color verd per sota i blau per dalt per una qüestió d’impacte ambiental. Varem pujar unes set plantes fins arribar dalt de tot, des d’on es podia gaidir d’una magnífica vista.

dsc00968.JPGUn cop acabades les explicacions, varem començar a marxar quan es va posar a ploure. El problema va sorgir desprès al comprovar que arribaríem tard a l’institut i no tindrien temps d’agafar els autocars que els porta a casa per anar a dinar. Desprès de pensar què es podia fer, es va decidir que s’avisaria als professors que tenien classe amb ells per la tarda de que no portarien llibres al no tenir temps d’anar a casa a buscar-los. Els alumnes es van posar molt contents… però això ja és una altra història…

Central Nuclear Vandellòs I

Leave a reply

dsc00970.JPGEl passat dijous 20 de desembre els alumnes de primer de batxillerat del científic i tecnològic van fer la visita a la central Nuclear de Vandellòs I. La Central està en ple procés de desmantellament i actualment aquesta instal•lació és coneguda amb el nom de Centre Tecnològic Mestral, entitat que depèn d’ENRESA, empresa creada pel desmantellament de centrals nuclears i gestió de residus radioactius. Vandellòs I és la primera central nuclear que s’està desmantellant a tota Europa, el que constitueix tot un repte i una referència per la resta. Continue reading →

Adeu als gols fantasma: la pilota biònica

Leave a reply

pilotabionica.jpgUna pilota podrà dir si ha entrat o no dintre de la porteria de futbol, i traurà de dubtes als àrbitres de si han de xiular gol o no en cas de dubte. aquesta pilota s’anomena la “pilota biònica”, i dintre ella està plena d’uns sensors que indiquen constantment la seva posició al camp.

Els sensors que porta són magnètics, i juntament amb uns microxips, donen una posició a l’espai en tot moment, pel que es podrà saber si traspassa o no la línia de fons del cap de futbol. Els microxips envien un senyal als rellotges dels arbitres indicant quan es tracta d’un gol.

la FIFA està satisfeta amb els resultats obtinguts fins ara, però diversos jugadors que l’han provada es queixen que sembla una pilota de platja al tenir una superfície amb tacte de goma i excessivament tova. La superfície és de poliuretà, un tipus de plàstic, i la càmera està formada per làtex i cotó que és on estan els sensors. La casa ADIDAS, que és la que la ha fabricada, assegura que compleix amb les mides, el pes i totes les característiques tècniques que s’ha de tenir una pilota reglamentària.

Les papallones de Darwin

Leave a reply

bistonbetularia.jpgCharles Darwin i Alfred Russell Wallace van explicar la seva teoria de la evolució de les espècies ara fa prop de 150 anys. Tots dos van arribar a la mateixa conclusió per separat, i Darwin va utilitzar l’exemple de les papallones de Manchester per explicar aquesta teoria.

A Manchester, al nord d’Anglaterra, hi ha un bosc amb arbres d’escorça blanca anomenats bedolls. En aquest bosc habiten unes papallones (Biston Betularia) que solen posar-se sobre els arbres amb les ales obertes. La població d’aquestes papallones sempre havia estat amb ales blanques amb taques negres, ja que els ocells que s’alimenten d’elles no les trobaven al estar camuflades entre l’escorça dels bedolls, i només es podien menjar les que eren més fosques. Quan va arribar la Revolució Industrial a meitat del segle XIX, es van instal·lar fàbriques a la ciutat que anaven amb carbó. El fum que sortia d’aquestes fàbriques va ennegrir l’escorça dels arbres, de manera que les papallones blanques eren presa fàcil pels ocells. En canvi, els descendents que eren més foscos passaven desapercebuts, fins que va arribar un punt on la majoria de papallones eren amb ales negres. Quan va baixar la producció a les fàbriques, els bedolls van recuperar el color blanc de la seva escorça, de manera que un altre cop els descendents de les papallones que eren més blancs van tornar a passar desapercebuts fins assolir la totalitat de la població.

Aquesta variabilitat la va explicar Darwin per dir que les papallones més adaptades al medi eren les que podien donar descendència també adaptada al nou medi, de manera que s’anava perpetuant aquesta adaptació fins que el medi tornava a canviar i les millor adaptades donaven nova descendència també adaptada.

Cites famoses

Leave a reply

citescelebres.jpg“La ràdio no té futur. Els Raig X resultaran una farsa. Les màquines voladores més pesades que l’aire són impossibles”. Aquesta frase la va pronunciar a principis del segle XX el físic britànic William Thomson quan comentava aquests recents descobriments fets en aquesta època. És la cita  d’un científic on es demostra que es va equivocar. No sempre ha estat així, molts altres pensadors han dit la seva amb més o menys fortuna. Aquí en pots trobar unes quantes més.

“Un expert és aquell que ja ha comès tots els errors possibles en una matèria molt concreta” . “Mai t’expressis més clarament del que ets capaç de pensar”. (Niels Bohr, físic danès)

 “Mai t’adones del que ja has fet; només pots veure el que et queda per fer.” (Marie Curie, física polonesa, química)

“Qualsevol estudiant de Ciències, sobretot si ja no és dels més joves, s’adonarà que té molt que aprendre i també que ha de rebutjar gran part dels après amb anterioritat”. (John Herschel, astrònom anglès)

 “Els científics estudien el món tal com és, els enginyers creen el món que mai ha estat”. (Theodore von Karman, enginyer aeronàutic hongarès):

“En matemàtiques és inútil tractar d’entendre-les una mica. Només cal usar-les.” (John von Newma, matemàtic hongarès)

“Si un no pot explicar el que ha estat fent, el seu treball mancarà de valor”. (Erwin Schrödinger, físic austríac)

“Si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. Però si no, els francesos diran que sóc alemany, i els alemanys que sóc jueu”. (Albert Einstein, físic alemany)

“El que escoltes ho oblides, el que veus ho recordes, el que fas ho aprens. (Goethe, filòsof alemany)

“És fàcil complicar les coses, el difícil és simplificar-les.” (Proverbi oriental)

“Tots podem empipar-nos; això és fàcil. Però empipar-nos amb la persona adequada, amb l’abast adequat, en el moment adequat, amb la finalitat adequada i de la forma adequada, això és el difícil!” (Aristòtil, filòsof grec)

“Tot ésser humà té deu minuts d’estupidesa al dia. El truc està en no passar d’aquest límit”. (Winston Churchil, primer ministre britànic)

“Comprendre les coses que ens envolten és la millor preparació per a comprendre les coses que hi ha mes allà”. (Hipatia, matemàtica grega)

“He redactat aquesta carta més extensa de l’usual per que no disposo de temps per a escriure-la més breu” (Blaise Pascal, pensador francès)

“La frase mes excitant que es pot sentir en ciència, la qual anuncia nous descobriments, no és “Eureka!” (Ho vaig trobar!) sinó ‘És estrany …”. (Isaac Asimov, escritor rus de ciència-ficció)

Cites famoses

Leave a reply

citescelebres.jpg“La ràdio no té futur. Els Raig X resultaran una farsa. Les màquines voladores més pesades que l’aire són impossibles”. Aquesta frase la va pronunciar a principis del segle XX el físic britànic William Thomson quan comentava aquests recents descobriments fets en aquesta època. És la cita  d’un científic on es demostra que es va equivocar. No sempre ha estat així, molts altres pensadors han dit la seva amb més o menys fortuna. Aquí en pots trobar unes quantes més. Continue reading →

Piles de combustible

Leave a reply

hidrogen.jpgLes piles de combustible s’estan convertint en una de les alternatives més serioses per substituir als cotxes de gasolina i de gasoli. Una de les seves grans avantatges és que el que surt pel tub d’escapament és vapor d’aigua. Com és possible? 

Les piles de combustible són unes cel·les dividides amb dues parts: a una hi ha l’hidrogen (H2) i a l’altra hi h l’oxigen (O2). Al mig d’aquestes cel·les hi ha una membrana. L’objectiu és fet passar l’hidrogen a la cel·la de l’oxigen. Per fer-ho, un catalitzador separa els components de l’hidrogen, o sigui, els protons que són positius i els electrons que són negatius. Els protons de l’hidrogen poden travessar la membrana que el separa de l’oxigen, però els electrons no ho poden fer. Per fer-los passar a l’altra banda, se’ls fa circular per uns cables de coure, produint electricitat. Aquest cable està connectat a un motor elèctric que es mou gràcies al pas dels electrons. El motor elèctric és el que fa moure al vehicle. Un cop han passat tots a la cel·la de l’oxigen, es recombinen formant vapor d’aigua que és el que surt pel tub d’escapament. 

Aquesta energia és inesgotable, ja que l’hidrogen es pot obtenir des de moltes fonts: aigua, matèria orgànica, etc. Hi ha diverses tècniques per obtenir aquest H2, però encara estan una mica lluny de ser rendibles. 

S’està especulant molt sobre quan sortiran aquests vehicles al mercat, però el més probable és que sigui d’aquí uns vint o trenta anys més o menys. Totes les cases comercials de vehicles ja disposen de prototips de piles d’hidrogen pensant en un futur no gaire llunyà on s’imposaran aquests vehicles. Si ara el problema de les ciutats és la contaminació pels gasos com el CO2, el CO i d’altres, que produeixen una boira de fum (anomenada SMOG), potser el problema dels vehicles de piles d’hidrogen serà una boira permanent però de vapor d’aigua, com si fóra Londres o Móra a l’hivern.

Un sol en miniatura: la fusió nuclear

Leave a reply

fusionuclear.jpgActualment, les energies més rendibles en quant a obtenció d’electricitat són les tèrmiques i les nuclears. Les anomenades energies alternatives (hidràulica, eòlica, solar) són poc eficients i mont intermitents, ja que depenen de les condicions climatològiques per poder funcionar. Hi ha una alternativa on s’han abocat moltes esperances que és la fusió nuclear, que, a diferencia de les nuclears que actualment funcionen, no generen residus radioactius. És el que passa al sol: la escalfor que ens arriba són per la fusió. Serà com tenir un petit sol en miniatura a la Terra.

Les centrals nuclears que actualment estan en funcionament són de fissió. Aquesta tècnica consisteix en dividir àtoms d’urani per obtenir energia en forma de calor. A part d’aquesta calor, de la divisió surten neutrons que serveixen per seguir dividint altres àtoms d’urani en una reacció en cadena. Però encara surten més coses de la fissió: electrons disparats, protons i neutrons junts, energia en forma d’ones. Aquestes manifestacions s’anomenen radioactivitat. El que la fa espacialment perillosa és que actua com a petits projectils que poden impactar sobre les mateixes cèl·lules i produir desequilibris que poden conduir a un càncer. Per poder frenar la seva activitat es necessiten molts anys, i s’han d’emmagatzemar a llocs on sigui impossible que pugui sortir durant períodes llarguíssims.

En canvi, la fusió nuclear és tot en contrari: en la unió de dos elements per formar-ne un de més gran, alliberant una gran quantitat d’energia. Els elements que s’utilitzen per fer la unió són dos isòtops de l’hidrògen: el deuteri i el trití. Els isòtops són elements que tenen diferent nombre de neutrons al nucli, però mantenen el mateix nombre de protons. La unió del deuteri i del trití formen heli i desprèn molta energia. L’avantatge que té respecte la fusió és que la matèria primera per fer la reacció és inesgotable, i que  pràcticament no es desprèn radioactivitat en aquest procés, el que la fa que sigui una gran esperança de futur per la crisi energètica.

Però aconseguir-ho no és gens fàcil:  es necessita posar aquests elements en l’estat de plasma. En aquest estat els electrons estan lliures de l’atracció dels nuclis, pel que la fusió es pot dur a terme. Per poder aconseguir aquest plasma és necessari altíssimes temperatures, cosa que encara no és possible actualment. Per fer-ho possible, s’està duent a terme el projecte ITER, que és la construcció a França del primer reactor de fusió nuclear al món. L’estat de plasma es vol aconseguir amb un gran toroide (un donut, per entendre’ns) os amb uns potentíssims imans es vol obtenir unes pressions i  temperatures suficientment altes per arribar a l’estat de plasma.

Encara falten molts anys d’investigacions per poder aconseguir-ho, però podria ser la gran solució per obtenir una energia neta i inesgotable.

 Aquest video mostra la diferència entre la fissió i la fusió nuclear.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/9GrIDucBnkg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Un sol en miniatura: la fusió nuclear

Leave a reply

fusionuclear.jpgActualment, les energies més rendibles en quant a obtenció d’electricitat són les tèrmiques i les nuclears. Les anomenades energies alternatives (hidràulica, eòlica, solar) són poc eficients i mont intermitents, ja que depenen de les condicions climatològiques per poder funcionar. Hi ha una alternativa on s’han abocat moltes esperances que és la fusió nuclear, que, a diferencia de les nuclears que actualment funcionen, no generen residus radioactius. És el que passa al sol: la escalfor que ens arriba són per la fusió. Serà com tenir un petit sol en miniatura a la Terra. Continue reading →

La factura de la llum d’Al Gore

Leave a reply

algore.jpgAl Gore, ex-vicepresident dels Estat Units, es va endur un Oscar pel seu documental “una veritat incòmoda” on denuncia que l’escalfament del planeta és culpa de les emissions de CO2 humanes. Aquest premi el va fer molt popular i va començar a fer conferències per lluitar contra les emissions contaminants i predicant que s’ha d’estalviar energia per evitar aquest escalfament. Aquesta lluita li va fer guanyar el premi Nobel de la Pau del 2007. Però resulta que acaba de fer-se pública la despesa de la seva mansió: gasta 20 vegades més electricitat que una família normal a la mateixa zona.

Al  Gore va ser candidat a la presidència dels Estats Units que va guanyar George Bush. Gore es va dedicar llavors en cos i ànima a fer el documental que va ser premiat. Vint habitacions, vuit banys, piscina climatitzada, 930 metres quadrats: és la mansió que té a una de les zones més residencials de Nashville, als Estats Units. Gore es va gastar  1.000 Euros cada més en llum, als que s’han de sumar els 800 que va gastar en gas natural.

El problema, segons els que han fet públiques aquestes dades, no és el consum que vulgui fer el senyor Al Gore, si no que està predicant una cosa que ell mateix no compleix, que és precisament l’estalvi energètic. Per cert, Gore cobra prop de 200.000 euros per cada conferència que realitza per promoure aquest estalvi energètic.

La factura de la llum d’Al Gore

Leave a reply

algore.jpgAl Gore, ex-vicepresident dels Estat Units, es va endur un Oscar pel seu documental “una veritat incòmoda” on denuncia que l’escalfament del planeta és culpa de les emissions de CO2 humanes. Aquest premi el va fer molt popular i va començar a fer conferències per lluitar contra les emissions contaminants i predicant que s’ha d’estalviar energia per evitar aquest escalfament. Aquesta lluita li va fer guanyar el premi Nobel de la Pau del 2007. Però resulta que acaba de fer-se pública la despesa de la seva mansió: gasta 20 vegades més electricitat que una família normal a la mateixa zona. Continue reading →

Els Ig Nobel: premis curiosos

1 Reply

ignobel.jpgEls premis Ig Nobel són una paròdia dels premis Nobel que es donen en les mateixes dates que els premis originals, aproximadament en el mes d’octubre. Estan organitzats per la revista d’humor científica Annals of Improbable Research (AIR). La gal·la de lliurament es realitza a la Universitat de Harvard. Les investigacions premiades són reals malgrat no ho semblin degut a l’absurd que poden arribar a ser. 

Aquests premis van ser creats l’any 1991 i guardonen els assoliments d’investigacions que poden provocar riures, però que després fan que les persones pensin. L’objectiu dels premis és informar d’assoliments insòlits, imaginatius i estimular l’interès de tots per la ciència, la medicina, i la tecnologia. En anglès Ig Nobel es pronuncia igual que ignoble, que significa “innoble”, d’aquí el nom. Aquí n’hi ha uns quants:

Ig Nobel 2006

  • Ornitologia: explicar perquè als picots no els donen mals de cap.

  • Pau: inventar un dispositiu que produeix un molest so dissenyat només per a ser escoltat pels adolescents però no pels adults; i per després usar aquesta mateixa a tecnologia per a fer tons de telèfon que els adolescents poden escoltar però els seus professors no.

  • Acústica: portar a terme experiments per a veure per què a les persones no els agrada el so de les ungles gratant en una pissarra.

  • Matemàtiques: calcular el nombre de fotografies que has de prendre per a estar (gairebé) segur que ningú en un grup tindrà els seus ulls tancats.

  • Física: estudis sobre perquè quan doblegues espaguetis secs, aquests sovint es trenquen en més de dues parts.

  • Biologia: demostrar que la femella del mosquit de la malària Anopheles gambiae se sent tan atreta per l’olor del formatge Limburger com per l’olor dels peus humans

Ig Nobel 2007

  • Medicina: anàlisi dels efectes secundaris d’introduir-se espases per la gola. Van arribar a la conclusió que ocasionaven irritacions.

  • Química. per a extreure essència de vainilla dels excrements de la vaca.

  • Física: estudi sobre com s’arruguen els llençols.

  • Economia patentar un dispositiu que llança una xarxa per a capturar atracadors de bancs.

  • Biologia: realitzar un cens dels àcars, aranyes, crustacis, bacteris, algues i fongs que resideixen en els llits dels éssers humans.

  • Nutrició: estudiar l’apetit de les persones, al donar-los un plat de sopa sense fons el contingut del qual mai s’acabava.

El velcro, el gos i els cards

Leave a reply

velcro.jpgEl nom de Velcro bé d’una combinació de dues paraules franceses: velour (vellut) i crouchet (ganxo). Aquest invent es deu a un enginyer suïs anomenat George de Mestral l’any 1941. Un dia estava passejant pel camp amb el seu gos quan va observar que les flors d’un card es quedaven adherides a la seva roba i al pèl del seu gos.

De Mestral va observa al microscopi les flors de card i va comprovar que en lloc de tenir una teixidura llisa, les flors estaven envoltades de molts ganxets petits que actuaven de garfi que s’enganxaven fàcilment als teixits. L’enginyer havia esbrinat el perquè de l’adherència de les flors, però li faltava posar en pràctica el descobriment. Va tarar deu anys en perfeccionar el seu invent,  i a desenvolupar un sistema amb el qual poder aplicar la seva troballa. El suís estava convençut que aquell sistema no només podia sortir endavant, sinó que, gràcies a les seves aplicacions, podia convertir-se en un alguna cosa important. Un sistema d’obertura que amb el temps, acabaria incorporant-se als usos més inversemblants. Amb paciència, i buscant a algun teixidor invertint temps i diners, de Mestral va començar a obtenir resultats. Entre investigacions i avanços van ser passant els anys i finalment, en 1957 el producte es va poder patentar amb el nom que tot-hom coneix: Velcro.
L’era espacial va obrir un immens camp de proves per al velcro ja que permet als astronautes mantenir els productes adherits als seus vestits evitant així que aquests naveguin lliurement per la nau espacial.

La NASA no va trigar a descobrir en el velcro un útil material i ho va incorporar com mètode adhesiu a les vestimentes i utensilis dels astronautes de manera que poguessin mantenir les coses sempre prop. També el cos de bombers ha trobat utilitat a aquest descobriment. El temps emprat a cordar els botons dels seus vestits, poden utilitzar-lo a apagar un incendi gràcies a la incorporació del Velcro en els seus uniformes. El velcro ha passat la barrera de la funcionalitat per a incorporar-se com un element més de la moda. Sabatilles esportives, roba infantil i joguines han centrat durant anys les aplicacions del velcro en el camp de la moda.