Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent…

Marc va arribar a casa amb la moral per terra. Estava a fosques, però potser aquella nit tindria sort, aquella nit feia vent. Les centrals eòliques podien funcionar i generar electricitat per un parell d’hores. Eren les úniques que funcionaven. Les nuclears les van tancar totes pel risc de la radioactivitat. Les tèrmiques també les van tancar perquè deien que escalfava el planeta al emetre CO2. Les hidràuliques ja no generaven electricitat, ja que la sequera feia que la poca aigua que hi havia als pantans la reservessin per a l’estiu.

Aquella nit feia vent, tindrien electricitat. Sopant, la mare va obrir el televisor. Ja no feien res, els programes d’entreteniment s’havien acabat tots al no disposar de prou llum per als focus, per a les càmeres, per a res. Només funcionava un canal de televisió, la resta havien plegat, i només feien notícies en un plató fosc, amb un sol presentador que anava molt ràpid per donar el major nombre de notícies amb el menor temps possible per aprofitar la poca llum que tenien les càmeres de televisió. La primera noticia va ser que els investigadors de la fusió nuclear, la gran esperança per obtenir electricitat, ho havien deixat al no tenir prou energia per fer les seves investigacions.

De sobte, el televisor es va tancar de cop. El pare va explicar que necessitaven aquella poca electricitat per als hospitals per ocupar-se del gran nombre de malalts per grip deguda a que les cases ja no tenien calefacció i la gent passava fred. Marc es va desil·lusionar. Una altra nit a fer els deures amb la llum de l’espelma. El treball de Tecnologia no el podria consultar a Internet i, el més greu, ja no podria actualitzar el seu fotolog. De fet, Internet estava sota mínims, els servidors havien reduït la seva capacitat per estalviar electricitat, pel que ara només es podia posat text, res d’imatges, ni sons, tan sols lletres i més lletres. Tampoc podria jugar amb la seva consola.

Pensar amb l’endemà encara era pitjor. Era dissabte, i normalment solien anar a la ciutat de compres. Demà no hi anirien. Els cotxes tampoc els deixaven circular, cremaven combustible que generava CO2, i això no es podia permetre, i el tren, com que anava amb electricitat, res de res. Es quedaria a casa, a fer què? Podria quedar amb els amics, però hauria d’anar a buscar-los casa per casa ja que el telèfon tampoc funcionava, no hi havia llum.

Marc va pensar que el millor seria anar a dormir. El llit estava fred. Es va posar a pensar amb aquell nefast dia quan els governs van decidir tancar totes les centrals nuclears del món perquè els hi van dir que eren perilloses per la radioactivitat, i també les central tèrmiques, perquè una colla d’experts els van aconsellar de fer-ho per que s’escalfava el planeta més del compte i era perillós. Aquests experts van aconsellar als que manen d’invertir en energies renovables, malgrat ser molt limitades i d’un rendiment molt baix. Ara no hi havia prou electricitat per fer moure el món, que tornava al segle XVII, quan l’home despertava d’un llarg període de foscor i tornava a preguntar-se el perquè de les coses….

Va sonar el despertador i Marc es va aixecar sobresaltat. Havia dormit molt i es trobava massa cansat pel temps que portava dormint. Els llums digitals del despertador marcaven les 8 del matí, i pel carres s’escoltava els soroll dels cotxes al passar. Al mirar per la finestra va veure els fanals del carrers encara encesos. Va baixar corrents a la cuina i va trobar als seus pares mirant un concurs a la televisió mentre esmorzaven llet escalfada amb el microones. Hi havia electricitat, tot havia estat un mal son. Les centrals nuclears i tèrmiques encara funcionaven, i els investigadors seguien treballant per buscar les millors alternatives per obtenir electricitat. Marc va respirar tranquil al veure que res havia canviat, que el seu món tornava a ser el que era, que era una sort viure al segle XXI… o no?

Aquell món on vivia era molt perillós: nuclears, pluja àcida, contaminació a les ciutats. L’home havia estat canviat el món per satisfer les seves necessitats des de que va començar a ser home, i res feia preveure que aquests canvis s’aturarien algun dia. Però canviar no tenia perquè significar empitjorar, la humanitat havia aconseguit dominar la electricitat de moltes maneres, però aquest domini tenia un preu: contaminació, radiacions nuclears… un preu massa elevat?

Marc va estar pensant amb aquests riscos i per res del món voldria tornar a passar pel malson del que havia despertat. Estava convençut que la humanitat se’n sortiria com sempre ho havia fet, i que trobaria les millors solucions sense haver de tornar enrere.

Era dissabte, i sí, aniríen a la ciutat…