Category Archives: 3r ESO

L’arc Catenari de Gaudí

Si aguantes una cadena per les dues puntes veuràs que forma una corba. Si aquesta corba en lloc de mirar cap avall mirés cap amunt, seria un arc catenari. Aquest arc té una característica molt especial que el fa diferent dels arcs que es van usar per fer catedrals: pot aguantar molt més pes que la resta. Un dels arquitectes que va usar-los més va ser Antoni Gaudí, i la forma de calcular com havien de ser els seus edificis amb aquest tipus d’arc era molt curiosa.

Arc catenari de la Ciutat de Saint Louis
Antoni Gaudi va néixer o a Reus o a Riudoms, depèn d’aquí li preguntis, el 25 de juny de 1852. Una de les característiques dels seus edificis eren els arcs catenaris, sobretot a la Sagrada Família.  Els arcs d’una catedral tenen un problema: el pes que tenen que aguantar produeixen unes forces als costats que fan que s’obri, o sigui, els poden fer “reventar” pels costats. Per evitar-ho, es posen unes parets molt gruixudes al costat dels arcs per evitat precisament això. Les catedrals Romàniques usaven l’arc de mitja punta, un arc que s’havia de reforçar pels costats perquè rebien moltes pressions als laterals. Les catedrals no havien de ser gaire altes precisament per aquest problema.
Més tard es van usar els arcs apuntats a l’estil Gòtic, que van permetre fer catedrals més altes al disminuir aquesta pressió lateral dels arc de mitja punta: Milà, Colònia, Barcelona, són catedrals Gòtiques on es poden veure bé aquestes estructures.
Fils penjats amb contrapesos
A principis del segle XX es va iniciar el moviment anomenat modernista. Gaudí va ser un dels seus membres més destacats amb estructures molt revolucionàries, com els pilars acabats com si fossin branques d’un arbre. Una de les estructures que més va usar Gaudí va ser l’arc Catenari que permet suportar molt de pes a sobre. Gaudí va projectar moltes obres amb aquest arc, la més coneguda de les qual és La Sagrada Família. Per veure com quedaria, penjava fils del sostre i posava sacs amb sorra com a contrapesos que simulaven el pes de la catedral. Els fils s’arquejaven formant corbes en forma de catenària. Amb un mirall a sota s’invertia la imatge i apareixien com havien de ser els arcs catenaris per suportar el pes que ell havia suposat amb els sacs de sorra.
Aquí teniu més exemples d’aquests tipus d’arc.
El Sindicat, Santa Coloma de Queralt
Masia Freixa (Terrassa)
Casa Milà, Barcelona (Antoni Gaudí)

Un món sense llum

Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent…

Marc va arribar a casa amb la moral per terra. Estava a fosques, però potser aquella nit tindria sort, aquella nit feia vent. Les centrals eòliques podien funcionar i generar electricitat per un parell d’hores. Eren les úniques que funcionaven. Les nuclears les van tancar totes pel risc de la radioactivitat. Les tèrmiques també les van tancar perquè deien que escalfava el planeta al emetre CO2. Les hidràuliques ja no generaven electricitat, ja que la sequera feia que la poca aigua que hi havia als pantans la reservessin per a l’estiu.

Aquella nit feia vent, tindrien electricitat. Sopant, la mare va obrir el televisor. Ja no feien res, els programes d’entreteniment s’havien acabat tots al no disposar de prou llum per als focus, per a les càmeres, per a res. Només funcionava un canal de televisió, la resta havien plegat, i només feien notícies en un plató fosc, amb un sol presentador que anava molt ràpid per donar el major nombre de notícies amb el menor temps possible per aprofitar la poca llum que tenien les càmeres de televisió. La primera noticia va ser que els investigadors de la fusió nuclear, la gran esperança per obtenir electricitat, ho havien deixat al no tenir prou energia per fer les seves investigacions.

De sobte, el televisor es va tancar de cop. El pare va explicar que necessitaven aquella poca electricitat per als hospitals per ocupar-se del gran nombre de malalts per grip deguda a que les cases ja no tenien calefacció i la gent passava fred. Marc es va desil·lusionar. Una altra nit a fer els deures amb la llum de l’espelma. El treball de Tecnologia no el podria consultar a Internet i, el més greu, ja no podria actualitzar el seu fotolog. De fet, Internet estava sota mínims, els servidors havien reduït la seva capacitat per estalviar electricitat, pel que ara només es podia posat text, res d’imatges, ni sons, tan sols lletres i més lletres. Tampoc podria jugar amb la seva consola.

Pensar amb l’endemà encara era pitjor. Era dissabte, i normalment solien anar a la ciutat de compres. Demà no hi anirien. Els cotxes tampoc els deixaven circular, cremaven combustible que generava CO2, i això no es podia permetre, i el tren, com que anava amb electricitat, res de res. Es quedaria a casa, a fer què? Podria quedar amb els amics, però hauria d’anar a buscar-los casa per casa ja que el telèfon tampoc funcionava, no hi havia llum.

Marc va pensar que el millor seria anar a dormir. El llit estava fred. Es va posar a pensar amb aquell nefast dia quan els governs van decidir tancar totes les centrals nuclears del món perquè els hi van dir que eren perilloses per la radioactivitat, i també les central tèrmiques, perquè una colla d’experts els van aconsellar de fer-ho per que s’escalfava el planeta més del compte i era perillós. Aquests experts van aconsellar als que manen d’invertir en energies renovables, malgrat ser molt limitades i d’un rendiment molt baix. Ara no hi havia prou electricitat per fer moure el món, que tornava al segle XVII, quan l’home despertava d’un llarg període de foscor i tornava a preguntar-se el perquè de les coses….

Va sonar el despertador i Marc es va aixecar sobresaltat. Havia dormit molt i es trobava massa cansat pel temps que portava dormint. Els llums digitals del despertador marcaven les 8 del matí, i pel carres s’escoltava els soroll dels cotxes al passar. Al mirar per la finestra va veure els fanals del carrers encara encesos. Va baixar corrents a la cuina i va trobar als seus pares mirant un concurs a la televisió mentre esmorzaven llet escalfada amb el microones. Hi havia electricitat, tot havia estat un mal son. Les centrals nuclears i tèrmiques encara funcionaven, i els investigadors seguien treballant per buscar les millors alternatives per obtenir electricitat. Marc va respirar tranquil al veure que res havia canviat, que el seu món tornava a ser el que era, que era una sort viure al segle XXI… o no?

Aquell món on vivia era molt perillós: nuclears, pluja àcida, contaminació a les ciutats. L’home havia estat canviat el món per satisfer les seves necessitats des de que va començar a ser home, i res feia preveure que aquests canvis s’aturarien algun dia. Però canviar no tenia perquè significar empitjorar, la humanitat havia aconseguit dominar la electricitat de moltes maneres, però aquest domini tenia un preu: contaminació, radiacions nuclears… un preu massa elevat?

Marc va estar pensant amb aquests riscos i per res del món voldria tornar a passar pel malson del que havia despertat. Estava convençut que la humanitat se’n sortiria com sempre ho havia fet, i que trobaria les millors solucions sense haver de tornar enrere.

Era dissabte, i sí, aniríen a la ciutat…

Un món sense llum

Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent… Continue reading

El motor desmodròmic

Un motor desmodròmic de combustió interna és un motor com qualsevol altre amb la diferència que en lloc de molles hi ha una palanca que obre i tanca les vàlvules.

Es veu que altes revolucions la molla no té temsp a recuperar-se i es perd potència. Amb el sistema de palanques això no passa. No és un motor molt popular, ja que tan sols la marca de motos Ducati les fabrica. 

Com que una imatge val més que 1000 paraules, els dos vídeos següents ho explica molt bé: el primer motor és el normal (fixeu-vos en les molles de les vàlvules), i el segon és el desmodròmic, sense molles.



El motor desmodròmic

Un motor desmodròmic de combustió interna és un motor com qualsevol altre amb la diferència que en lloc de molles hi ha una palanca que obre i tanca les vàlvules.

Es veu que altes revolucions la molla no té temsp a recuperar-se i es perd potència. Amb el sistema de palanques això no passa. No és un motor molt popular, ja que tan sols la marca de motos Ducati les fabrica. 

Com que una imatge val més que 1000 paraules, els dos vídeos següents ho explica molt bé: el primer motor és el normal (fixeu-vos en les molles de les vàlvules), i el segon és el desmodròmic, sense molles.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/IfTUYMheRtA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/b4QrYK0gln8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Els dos documentals

Al sortir del cinema estava totalment trasbalsat. El documental “una veritat incòmoda” em va fer veure que estic fent malbé el planeta amb les emissions de CO2 del meu cotxe i dels aparells elèctrics de casa meva. No podia estar equivocat, un premi Oscar de Hollywood l’avalava, a més d’haver estat vicepresident d’Estats Units. Fins i tot, va estar a punt de ser president, però va perdre contra George Bush per molt poc. Si, definitivament, Al Gore tenia raó: el CO2 està escalfant el planeta i alguna cosa havia de fer. Però un dia les coses van canviar.

Una setmana desprès va caure a les meves mans un altre documental. “Mira’t això, canviaràs d’opinió”, em va dir el que me’l va passar. Es titulava “la gran mentida del canvi climàtic”. Li vaig dir que me’l miraria, però que segurament no canviaria d’opinió. Una hora i mitja desprès, estava, de nou, totalment trasbalsat. El culpable ara no era el CO2, si no el Sol i les seves taques. Però tenien que estar equivocats, eren pocs els que defensaven aquesta absurda teoria, a més a més, a Al Gore li acabaven de donar un premi Nobel per defensar el planeta del CO2, i aquests tampoc podien estar equivocats…. o potser si?

Per acabar de convèncer-me de que tenien raó els que defensaven les teories del CO2, vaig començar a buscar informació i contrastar-la. Quan més buscava, més nerviós em posava, ja que cap explicació sobre el CO2 em convencia, al contrari, vaig començar a pensar que podria ser mentida. Les explicacions del Sol em van satisfer més, i la meva opinió va començar a canviar. Per acabar de convèncer-me, aquell hivern va batre tots els rècords de temperatures baixes en 50 anys, tot coincidint amb una alta concentració de CO2 i una baixa activitat solar. Al meu cap tot em quadrava, definitivament havia de ser el Sol i no el CO2 el causant de les variacions tèrmiques.

Va ser llavors quan un neguit em va assaltar aquella nit on vaig decidir creure amb el Sol. Els premis Oscar de Hollywood i els Nobel no podien estar equivocats, tenien massa prestigi per estar-ho, i si li havien donat a Al Gore era perquè havien de tenir raó. Jo estava confós, no volia creure que tot allò estava manipulat, que s’havien precipitat en donar uns premis a una teoria que no estava del tot demostrada i de la que molts científics discrepen cada cop més. Jo tenia que estar equivocat, sense cap mena de dubte, i vaig decidir continuar buscant fins acabar de decidir per quina teoria em decanto: la del premiar Al Gore i el seu CO2, o la del Sol i els seus pocs seguidors.

La recerca encara no l’he aturada, cada dia busco i remeno per buscar nous estudis i dates que m’acabin de convèncer…. Porser un dia la trobaré, però, mentrestant, crec que seguiré fent la meva vida acomodada de la mateixa manera que ho està fent Al Gore. Perquè, si ell no predica amb l’exemple de la austeritat creient amb el CO2, perquè ho he de fer jo si no n’estic del tot convençut? O no?

Els dos documentals

Al sortir del cinema estava totalment trasbalsat. El documental “una veritat incòmoda” em va fer veure que estic fent malbé el planeta amb les emissions de CO2 del meu cotxe i dels aparells elèctrics de casa meva. No podia estar equivocat, un premi Oscar de Hollywood l’avalava, a més d’haver estat vicepresident d’Estats Units. Fins i tot, va estar a punt de ser president, però va perdre contra George Bush per molt poc. Si, definitivament, Al Gore tenia raó: el CO2 està escalfant el planeta i alguna cosa havia de fer. Però un dia les coses van canviar.

Continue reading

El “Niño” i la “Niña”

El “Niño” és el desplaçament d’una gran massa d’aigua calenta cap a les costes peruanes i equatorianes, escalfant molt l’aigua. La “Niña” és el fenomen invers, la retirada de l’aigua calenta d’aquestes costes, el que suposa un gran refredament de les mateixes aigües. Aquests fenòmens passen cada 2 o 5 anys, depèn, i el nom de “El niño” li ve perquè apareix prop de Nadal, i per a uns pescadors peruans va suposar com l’arribada de “el Niño Jesus”. Aquests fenòmens no tindrien més importància si no fora per la incidència global que tenen amb el clima.

Això passa a l’equador, un lloc d’on surten uns vents anomenats alisis que es dirigeixen cap al nord i cap al sud. Aquests vents surten més o menys calents segons la temperatura del mar a l’equador. L’any del Niño surten calents, i l’any de la Niña freds. En un complex desplaçament de vents amunt i avall, els alisis afecten a tot el món. L’any del niño les temperatures globals pugen, i l’any de la niña baixen.
L’any 1998 va ser un dels més calorosos del segle XX: va ser any de Niño. El 2008 ha estat un dels més fred dels que es recorden: ha estat any de Niña. Hi ha consens amb tots els científics del món que el Niño i la Niña sí influeixen amb la temperatura global del planeta, a diferència del que passa amb la teoria de CO2 antropogènic on cada cop hi ha més científics que s’ho qüestionen. Els defensors de la teoria del CO2 antropogènic han justificat la baixada de les temperatures de l’any 2008 pels efectes de la Niña, en canvi, l’any 1998 se’ls va oblidar mencionar que va ser any de el Niño, i el gran augment de la temperatura el van atribuir a l’increment de CO2 a l’atmosfera.

El “Niño” i la “Niña”

El “Niño” és el desplaçament d’una gran massa d’aigua calenta cap a les costes peruanes i equatorianes, escalfant molt l’aigua. La “Niña” és el fenomen invers, la retirada de l’aigua calenta d’aquestes costes, el que suposa un gran refredament de les mateixes aigües. Aquests fenòmens passen cada 2 o 5 anys, depèn, i el nom de “El niño” li ve perquè apareix prop de Nadal, i per a uns pescadors peruans va suposar com l’arribada de “el Niño Jesus”. Aquests fenòmens no tindrien més importància si no fora per la incidència global que tenen amb el clima. Continue reading