Category Archives: Comunicacions

El cable telegràfic transatlàntic

Des de que el codi Morse es va convertir en el llenguatge internacional de la telegrafia, la idea de comunicar Amèrica i Europa a través d’un cable submarí es va convertir en un objectiu prioritari.

L’any 1854 el financer nord-americà Cyrus Field, Samuel Morse i d’altres, van formar una companyia per promoure la idea d’un cable oceànic entre Terranova i Irlanda. Els governs nord-americà i britànic van proporcionar els vaixells, l’Agamemnon i el Niagara. El cable, amb aïllament i una coberta exterior de fils d’acer va ser fabricat a Londres i pesava una tona per milla. Dos mil cinc-centes milles del van ser carregades a parts iguals entre els dos vaixells, a causa que cap vaixell de l’època no era capaç d’acollir la longitud completa. Acompanyats per les fragates Leopard i Cyclops, els vaixells van arribar en la primera setmana d’agost al port irlandès de Valentia. Les operacions d’estesa del cable dutes a terme el 1857 van culminar sense èxit a causa que el cable va trencar a unes 300 milles de la costa irlandesa.

Cyrus Field va haver d’utilitzar tots els seus dots de persuasió perquè els seus companys directors acceptessin realitzar un altre intent. Els vaixells van salpar de Queenstown a mitjan juliol i el 29 es va realitzar l’entroncament dels cables enmig de l’Atlàntic i de nou els vaixells van navegar en direccions oposades. El 5 d’agost el Niagara va encallar un extrem del cable a Trinity Bay, Terranova i l’Agamemnon va assolir Valentia una hora més tard. Tan aviat com les connexions a les línees terrestres van ser realitzades, el primer missatge va ser enviat pels directors de la compañia a Londres als seus col·legues a Nova York; “Europa i America estan unides per telegrafia. Glòria a Déu en les altures i a la Terra pau als homes de bona voluntat“. Cyrus Field va ser rebut a Nova York amb focs artificials i redoblaments de campanes. Es van compondre poemes i balades i es va ballar la “Polka del Cable”. Les celebracions a Nova York van durar dues setmanes i van culminar amb una processó de torxes i focs artificials en l’ajuntament però un mes més tard, el cable va començar a fallar.

En 1864 Cyrus Field va tenir un cop de sort, dos rics inversors britànics van posar el capital i va ser posat en la seva disposició el Great Eastern, la “Meravella dels Mars”, cinc vegades més gran que qualsevol vaixell llavors a la superfície, era capaç de transportar el nou cable complet, el qual pesava 7000 tones. Les 2600 milles de cable podien ser esteses en una línea contínua des d’Irlanda a Terranova. Al mig de grans dificultats a causa d’averies, ruptures del cable, etc., i desprès de 12 anys des que es va començar aquesta gran aventura, el 7 de setembre de 1866 el viatge del Great Eastern va culminar amb un doble triomf en aconseguir reparar el cable antic i el nou, disposant-se de dos cables Atlàntics funcionant. Cyrus Field va tornar a la seva llar desprès d’haver creuat seixanta vegades l’Atlàntic fins a veure culminat el seu somni.

L’èxit del cable Atlàntic va comportar la ràpida expansió de la telegrafia submarina. El 1869 el Great Eastern va estendre 3000 milles de línea entre França i St. Pierre, illa francesa a prop de la costa de Terranova, i el 1873 i 74 dos més entre Valentia i Heart’s Content. El 1900 hi havia quinze cables a través de l’Atlàntic i pocs anys més tard Austràlia i Nova Zelanda van ser connectades al continent asiàtic i a Nord-america. Les millores tècniques i instrumentals van donar pas a l'”Operació Dúplex”, enviant missatges simultànis en direccions oposades, i més tard “Multiplexant”, enviant diversos missatges alhora.

Els cables eren sotmesos a sofrir averies per diversos motius, des de temporals al mar que afectaven en els extrems dels cables a la costa, pesquers d’arrossegament|ròssec i més rarament per canvis al llit marí o defectes de fabricació. Cap a 1870, els vaixells que tendien els cables havien evolucionat a ser també vaixells reparadors. Els vaixells reparadors eren generalment de 1500 a 2000 tones i de gran maniobrabilitat.

El cable telegràfic transatlàntic

Des de que el codi Morse es va convertir en el llenguatge internacional de la telegrafia, la idea de comunicar Amèrica i Europa a través d’un cable submarí es va convertir en un objectiu prioritari.

L’any 1854 el financer nord-americà Cyrus Field, Samuel Morse i d’altres, van formar una companyia per promoure la idea d’un cable oceànic entre Terranova i Irlanda. Els governs nord-americà i britànic van proporcionar els vaixells, l’Agamemnon i el Niagara. El cable, amb aïllament i una coberta exterior de fils d’acer va ser fabricat a Londres i pesava una tona per milla. Dos mil cinc-centes milles del van ser carregades a parts iguals entre els dos vaixells, a causa que cap vaixell de l’època no era capaç d’acollir la longitud completa. Acompanyats per les fragates Leopard i Cyclops, els vaixells van arribar en la primera setmana d’agost al port irlandès de Valentia. Les operacions d’estesa del cable dutes a terme el 1857 van culminar sense èxit a causa que el cable va trencar a unes 300 milles de la costa irlandesa. Continue reading

L’origen del cinema

El 28 de desembre de 1895 els germans Auguste i Louis Lumière van projectar la primera pel·lícula de la història: la sortida dels obrers d’una fàbrica. Aquests germans francesos són considerats els pares del cinema, i molt ha canviat aquell cinema de principis del segle XX al dels nostres dies: so, color, efectes especials, han estat les evolucions més importants des de la seva creació.

Malgrat tot, hi ha grans pel·lícules de l’inici del cinema que són obres d’art. El final d’una d’elles està  considerat com un dels millor finals de pel·lícula de tots els temps: es tracta de “City Lights”, i la va dirigir i protagonitzar Charles Chaplin. Si vols saber de què va, pots seguir llegint…

Hi havia una vegada una noia cega que venia flors al carrer. Un dia va aparèixer un vagabund, Xarlot, i per un malentès la noia el va confondre amb un senyor molt ric. Xarlot se’n va adonar, i va fer el paper d’home ric malgrat que no ho era. Una nit Xarlot va salvar a un home borratxo de morir ofegat al riu. Aquell home es volia suïcidar però Xarlot el va acabar convencent que no ho fes. Es van fer molt amics, i aquell senyor sí que n’era de ric, però el problema era que tan sols reconeixia a Xarlot quan anava begut, quan estava sobri el feia fora de casa dient que no el coneixia de res.

Xarlot per la seva banda seguia fent el paper d’home ric davant la noia cega, i un dia li va dir que hi havia una clínica que curava la ceguera, i que ell li pagaria la operació. Va buscar feina per recollir diners, però no se’n sortia. Desesperat, una nit va acudir al seu amic milionari un dia que estava begut i li va demanar els diners. El senyor ric els hi va donar, però aquella mateixa nit uns lladres van entrar a robar. Desprès d’estabornir al milionari, Xarlot es va defensar i els va fer fora. Quan va acudir la policia, el milionari va despertar del cop que li havien donat i va dir que li havien robat. Xarlot va explicar el que havia passat, però com que el milionari no el coneixia, va dir que el lladre podria ser ell mateix. Al mirar les seves butxaques, van descobrir els diners que li havia donat per la operació de la noia cega. Com que ningú creia el què Xarlot els explicava, que aquells diners li havia donat ell, els va agafar i es va donar a la fuga.

Amagant-se de tothom, va anar a casa de la noia cega i li va donar els diners. Li va dir també que havia de marxar per motius de feina i que estaria una temporada fora i es va acomiadar. Uns dies desprès, el van detenir per robatori i el van tancar a la presó.

Uns mesos desprès, Xarlot va sortir de la presó i va tornar als carrers on solia passejar. Caminant, va tornar al lloc on va conèixer a la noia, però ella no hi era …. però si vols saber com acaba aquesta història, la pots veure tu mateix.

L’origen del cinema

citylights.jpgEl 28 de desembre de 1895 els germans Auguste i Louis Lumière van projectar la primera pel·lícula de la història: la sortida dels obrers d’una fàbrica. Aquests germans francesos són considerats els pares del cinema, i molt ha canviat aquell cinema de principis del segle XX al dels nostres dies: so, color, efectes especials, han estat les evolucions més importants des de la seva creació.

Malgrat tot, hi ha grans pel·lícules de l’inici del cinema que són obres d’art. El final d’una d’elles està  considerat com un dels millor finals de pel·lícula de tots els temps: es tracta de “City Lights”, i la va dirigir i protagonitzar Charles Chaplin. Si vols saber de què va, pots seguir llegint… Continue reading

L’experiment del petit món

Moltes vegades ens sorprenem quan tenim un conegut comú amb la persona menys esperada, o descobrim que el cosí del nostre millor amic viu al nostre mateix edifici, o trobem que aquesta persona també ha estat convidada a la mateixa festa d’aniversari. Solem dir llavors, “el món és un mocador”, “no sabia que ja us coneguéssiu”, o alguna expressió semblant. Són aquestes situacions tan sorprenents?

Existeix una teoria matemàtica que explica que una persona està connectada amb qualsevol altra per una cadena relativament curta de mitjancers, sis en concret. Es basa que el nombre de coneguts creix exponencialment amb cada baula de la cadena, i només fan falta unes quantes baules perquè aquest grup de coneguts englobi la humanitat sencera. Per dir-ho d’alguna manera, és possible que entre tu i el president dels Estats Units hi hagi una cadena de sis o set persones. Aquesta teoria va ser enunciada matemàticament als anys 50 per Ithiel de Soda Pool i Manfred Kochen, i demostrada pel psicòleg Stanley Milgram el 1967.

L’experiment va ser denominat “l’experiment del Petit Món” i va consistir amb el següent: imagina una persona anomenada Michael que ha d’enviar un paquet a un estrany anomenat Jordan del qual només coneix el nom, l’ocupació i on viu aproximadament. Michael no pot enviar el paquet directament, pel que escull un conegut seu anomenat Pau que creu que el pot conèixer i li envia el paquet dient-li que faci el mateix, que l’envií el paquet a Jordan. Pau no coneixerà a Jordan, pel que envia el paquet a un conegut seu dient-li el mateix. Amb sis o set enviaments, el paquet arriba al seu destinatari. Aquest experiment es va repetir amb altres individus i amb la majoria de casos, van fer falta només sis reenviaments de la postal per que el destinatari final rebés la carta.

L’experiment del petit món

petit-mon.jpgMoltes vegades ens sorprenem quan tenim un conegut comú amb la persona menys esperada, o descobrim que el cosí del nostre millor amic viu al nostre mateix edifici, o trobem que aquesta persona també ha estat convidada a la mateixa festa d’aniversari. Solem dir llavors, “el món és un mocador”, “no sabia que ja us coneguéssiu”, o alguna expressió semblant. Són aquestes situacions tan sorprenents? Continue reading

L’habitació 404

Quan una pàgina d’internet no es troba, surt un missatge d’error que diu:”error 404: page not found”. Aquest 404 té un significat que té dues versions: un d’ells parla d’una habitació, i l’altre de números.

Internet, als seus començaments, era poc més que un grapat d’ordinadors connectats entre si, un projecte desenvolupat per un grup de joves científics del CERN (Suïssa), intentant mantenir-se al dia de la feina dels seus ordinadors a tot el món.

Ells van ser els creadors de la “World Wide Web”, coneguda mundialment com a WWW. És a dir, van idear tot un sistema de comunicacions de dades que no sol els va solucionar el problema, sinó que, una vegada obert al públic en general i trenta anys més tard, gaudeix d’una immillorable salut.

Aquests joves van començar a desenvolupar el seu protocol en un ambient tancat: la xarxa interna de la CERN. En una oficina, situada al quart pis, estava ubicada la base de dades central del World Wide Web: qualsevol comanda de fitxers era encaminada a aquesta oficina, on dos o tres persones el localitzaven manualment utilitzant mètodes que avui semblen medievals i els transferirien, mitjançant la xarxa, a la persona que havia realitzat la petició. Aquesta habitació era coneguda com “Room 404” (Lloc 404).

La base de dades va començar a créixer, i també la quantitat de gent amb accés als documents que en ella s’emmagatzemava. I també van començar a aparèixer alguns problemes: hi havia gent poc familiaritzada amb el sistema que efectuava peticions de documents que no existien, o amb noms d’arxiu escrits incorrectament. El personal a càrrec de la “Room 404” enviava, en aquests casos, una nota explicant que el document no podria ser trobat. Ràpidament, aquestes peticions errònies van ser contestades amb un missatge estàndard: “Lloc 404: arxiu no trobat”.

Temps més tard, quan els processos de resposta van ser automatitzats i els treballadors del quart pis van ser reemplaçats per ordinadors, els usuaris de la xarxa van poder accedir directament als documents emmagatzemats en la base de dades. El missatge d’error estàndard per indicar que un document determinat no podia ser trobat va continuar sent el mateix: “404: file not found”.

Aquest número d’error ha sobreviscut fins als nostres dies, i forma part de la llista oficial d’errors del HTTP (Hyper Text Transfer Protocol, o Protocol per a la Transferència d’Hipertext)

Aquesta història té tot el necessari per ser verdadera. Però n’hi ha alguns que asseguren que es tracta d’una altra llegenda urbana. Qui defensen aquesta postura es basen en què, segons està definit en el protocol estàndard HTTP, el número d’aquesta resposta (404) està definit de la següent forma: el primer número indica el tipus de resposta, en aquest cas el 4 significa “error del client”. Els següents dos números indiquen el subtipus d’error, en aquest cas el 04 (“Not found”).