Monthly Archives: febrer 2009

Matrix a la japonesa

Si heu vist la pel·lícula Matrix, recordareu els efectes especials on els personatges levitaven per l’aire com si estiguessin aturats. Aquest vídeo correspon a un concurs japonès on es recreen situacions com les de Matrix, però a nivell casolà. Es veu el truc, però no deixa de ser espectacular. Té el seu mèrit per la coordinació de tots els membres.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/-dcmDscwEcI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Un món sense llum

Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent…

Marc va arribar a casa amb la moral per terra. Estava a fosques, però potser aquella nit tindria sort, aquella nit feia vent. Les centrals eòliques podien funcionar i generar electricitat per un parell d’hores. Eren les úniques que funcionaven. Les nuclears les van tancar totes pel risc de la radioactivitat. Les tèrmiques també les van tancar perquè deien que escalfava el planeta al emetre CO2. Les hidràuliques ja no generaven electricitat, ja que la sequera feia que la poca aigua que hi havia als pantans la reservessin per a l’estiu.

Aquella nit feia vent, tindrien electricitat. Sopant, la mare va obrir el televisor. Ja no feien res, els programes d’entreteniment s’havien acabat tots al no disposar de prou llum per als focus, per a les càmeres, per a res. Només funcionava un canal de televisió, la resta havien plegat, i només feien notícies en un plató fosc, amb un sol presentador que anava molt ràpid per donar el major nombre de notícies amb el menor temps possible per aprofitar la poca llum que tenien les càmeres de televisió. La primera noticia va ser que els investigadors de la fusió nuclear, la gran esperança per obtenir electricitat, ho havien deixat al no tenir prou energia per fer les seves investigacions.

De sobte, el televisor es va tancar de cop. El pare va explicar que necessitaven aquella poca electricitat per als hospitals per ocupar-se del gran nombre de malalts per grip deguda a que les cases ja no tenien calefacció i la gent passava fred. Marc es va desil·lusionar. Una altra nit a fer els deures amb la llum de l’espelma. El treball de Tecnologia no el podria consultar a Internet i, el més greu, ja no podria actualitzar el seu fotolog. De fet, Internet estava sota mínims, els servidors havien reduït la seva capacitat per estalviar electricitat, pel que ara només es podia posat text, res d’imatges, ni sons, tan sols lletres i més lletres. Tampoc podria jugar amb la seva consola.

Pensar amb l’endemà encara era pitjor. Era dissabte, i normalment solien anar a la ciutat de compres. Demà no hi anirien. Els cotxes tampoc els deixaven circular, cremaven combustible que generava CO2, i això no es podia permetre, i el tren, com que anava amb electricitat, res de res. Es quedaria a casa, a fer què? Podria quedar amb els amics, però hauria d’anar a buscar-los casa per casa ja que el telèfon tampoc funcionava, no hi havia llum.

Marc va pensar que el millor seria anar a dormir. El llit estava fred. Es va posar a pensar amb aquell nefast dia quan els governs van decidir tancar totes les centrals nuclears del món perquè els hi van dir que eren perilloses per la radioactivitat, i també les central tèrmiques, perquè una colla d’experts els van aconsellar de fer-ho per que s’escalfava el planeta més del compte i era perillós. Aquests experts van aconsellar als que manen d’invertir en energies renovables, malgrat ser molt limitades i d’un rendiment molt baix. Ara no hi havia prou electricitat per fer moure el món, que tornava al segle XVII, quan l’home despertava d’un llarg període de foscor i tornava a preguntar-se el perquè de les coses….

Va sonar el despertador i Marc es va aixecar sobresaltat. Havia dormit molt i es trobava massa cansat pel temps que portava dormint. Els llums digitals del despertador marcaven les 8 del matí, i pel carres s’escoltava els soroll dels cotxes al passar. Al mirar per la finestra va veure els fanals del carrers encara encesos. Va baixar corrents a la cuina i va trobar als seus pares mirant un concurs a la televisió mentre esmorzaven llet escalfada amb el microones. Hi havia electricitat, tot havia estat un mal son. Les centrals nuclears i tèrmiques encara funcionaven, i els investigadors seguien treballant per buscar les millors alternatives per obtenir electricitat. Marc va respirar tranquil al veure que res havia canviat, que el seu món tornava a ser el que era, que era una sort viure al segle XXI… o no?

Aquell món on vivia era molt perillós: nuclears, pluja àcida, contaminació a les ciutats. L’home havia estat canviat el món per satisfer les seves necessitats des de que va començar a ser home, i res feia preveure que aquests canvis s’aturarien algun dia. Però canviar no tenia perquè significar empitjorar, la humanitat havia aconseguit dominar la electricitat de moltes maneres, però aquest domini tenia un preu: contaminació, radiacions nuclears… un preu massa elevat?

Marc va estar pensant amb aquests riscos i per res del món voldria tornar a passar pel malson del que havia despertat. Estava convençut que la humanitat se’n sortiria com sempre ho havia fet, i que trobaria les millors solucions sense haver de tornar enrere.

Era dissabte, i sí, aniríen a la ciutat…

Un món sense llum

Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent… Continue reading

La classe dels blocs

Són dos quarts de quatre a l’aula d’informàtica de l’institut. Avui Miquel no ha vingut, m’han dit que està malalt i, a més a més, s’ha trencat un braç. La resta de la classe està davant els seus ordinadors actualitzant els seus blocs. La majoria parla, sobretot Pau i Xavi. Ara encara riuen més perquè estan veien el que estic escrivint a la pantalla dels projector. Resulta curiós, però els hi ha captat l’atenció veure què fa el professor mentre ells treballen. Continue reading

El motor desmodròmic

Un motor desmodròmic de combustió interna és un motor com qualsevol altre amb la diferència que en lloc de molles hi ha una palanca que obre i tanca les vàlvules.

Es veu que altes revolucions la molla no té temsp a recuperar-se i es perd potència. Amb el sistema de palanques això no passa. No és un motor molt popular, ja que tan sols la marca de motos Ducati les fabrica. 

Com que una imatge val més que 1000 paraules, els dos vídeos següents ho explica molt bé: el primer motor és el normal (fixeu-vos en les molles de les vàlvules), i el segon és el desmodròmic, sense molles.



El motor desmodròmic

Un motor desmodròmic de combustió interna és un motor com qualsevol altre amb la diferència que en lloc de molles hi ha una palanca que obre i tanca les vàlvules.

Es veu que altes revolucions la molla no té temsp a recuperar-se i es perd potència. Amb el sistema de palanques això no passa. No és un motor molt popular, ja que tan sols la marca de motos Ducati les fabrica. 

Com que una imatge val més que 1000 paraules, els dos vídeos següents ho explica molt bé: el primer motor és el normal (fixeu-vos en les molles de les vàlvules), i el segon és el desmodròmic, sense molles.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/IfTUYMheRtA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/b4QrYK0gln8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La tendència de les temperatures

El gràfic correspon al Hadley Center for Climate Prediction, i es pot veure la evolució de les temperatures globals dels darrers 20 anys.

La tendència sembla a l’alça, però dista molt de la marcada per l’IPCC on les temperatures havien de ser molt més elevades. A més a més, aquest mes de gener han caigut en picat, concretament 0.6ºC respecte el pic del 2006, i no se sap si el febrer seguirà igual o no. Predir el clima és molt complicat, sobretot a tant llarg plaç, i més tenint en compte que molts cops previsions a curt plaç fallen, com les que van passar recentment amb la nevada de Madrid que va fer tancar l’aeroport. Aquell dia, els meteoròlegs van pronosticat nevades moderades, i en va caure una de grossa.

Si amb un dia d’antelació passen aquestes coses, què no podrà passar en cent anys?

La tendència de les temperatures

El gràfic correspon al Hadley Center for Climate Prediction, i es pot veure la evolució de les temperatures globals dels darrers 20 anys.

La tendència sembla a l’alça, però dista molt de la marcada per l’IPCC on les temperatures havien de ser molt més elevades. A més a més, aquest mes de gener han caigut en picat, concretament 0.6ºC respecte el pic del 2006, i no se sap si el febrer seguirà igual o no. Predir el clima és molt complicat, sobretot a tant llarg plaç, i més tenint en compte que molts cops previsions a curt plaç fallen, com les que van passar recentment amb la nevada de Madrid que va fer tancar l’aeroport. Aquell dia, els meteoròlegs van pronosticat nevades moderades, i en va caure una de grossa.

Si amb un dia d’antelació passen aquestes coses, què no podrà passar en cent anys?

La pregunta de cada dia

Perquè cada dia em pregunten el mateix, perquè cada dia els hi responc amb la mateixa resposta, perquè cada dia decideixen que definitivament allò no els servirà per a res, perquè els hi contestes que no ho saben, que potser més tard els hi farà falta….

Perquè la pregunta de cada dia és “I això per a què em què em servirà?”, perquè els hi dius que tots necessiten una base per poder ampliar més tard els seus coneixements amb les matèries que triaran al batxillerat i que, de moment, a la ESO ho han de fer tant si els hi agrada com si no.

Perquè la resposta podria ser tant fàcil com dir:”per aprovar la ESO, i punt”, i com que no et satisfà expliques la versió més llarga, la de la base i tot aquell rotllo que els alumnes contesten amb un siiii, vaaaale, “bueeeeeno”. I llavors se’n cansen d’escoltar-te i decideixen obrir el llibre i seguir fent allò que no els agrada i que no els servirà per a res, però que, sense que ells encara ho sàpiguen, un dia, el menys pensat, potser els hi farà falta. I si no, qui no s’ha preguntat mai d’on surten els objectes que tenim, com és possible que puguem volar amb aquells aparells tant pesants, o perquè ja no s’usa el codi MORSE, o com és possible que pugui veure a un senyor a través d’una pantalla anomenada televisió, o perquè som capaços de poder parlar a través d’un aparell sense fils amb una persona que està a milers de quilòmetres?

Bob Dylan, cantant nord-americà, va dir en una cançó que la resposta estava en el vent. En aquest cas, la resposta a totes aquestes preguntes està amb la Tecnologia.