El tren arribava amb retard com de costum. Era un matí calorós. Jaume anava a Barcelona amb els seu amics a veure un partir de futbol. La ciutat ja començava a divisar-me a mesura que el tren s’apropava.
– Mireu.- va dir l’Albert- Barcelona quasi no es veu. Hi ha un fum negre que sembla boira.
– Això es SMOG.- va dir Simó.- És una boira de fum… una boira de pol·lució… una boira deguda al mal ús del progrés… Continue reading
Un home estava assegut al banc d’un parc meditant un problema mentre observava una nois jugant al joc de bales. Un dels vailets va llençar la bola que va passar per un toll d’aigua. Al sortir del toll, la bola va anar deixant un rastre mullat per on anava passant. De sobte, l’home ho va veure clar, acabava de resoldre el seu problema: Lazlo Biro acabava d’inventar el bolígraf.
Així expliquen com va passar. Lazlo Biro era un periodista hongarès que estava cansat de veure com la seva ploma estilogràfica li jugava sempre males passades: de vegades no escrivia o, el més greu, se li escapava la tinta tacant-li la butxaca de les seves camises. Això era un problema, sobretot quan havia de prendre notes ràpidament en una roda de premsa. Desprès de l’anècdota de les bales del parc, va decidir fer un prototip molt rudimentari, i va substituir la seva ploma per aquell extrany artilugi. En una roda de premsa a Iugoslàvia (antiga unió de repúbliques balcàniques), va coincidir amb el president de l’Argentina que va quedar meravellat per l’invent, dient-li que al seu país tindria molt d’èxit.
Quan va esclatar la segona guerra mundial va escapar a l’Argentina amb el seu germà per escapar de la persecució nazi. El motiu de triar aquest país va ser perquè va veure possibilitats de tirar endavant el seu projecte. Allí van fundar una empresa amb un soci anomenat Jorge Meyne, i l’any 1940 van llençar al mercat el primer bolígraf del món: el Birome (acrònim, de BIROme i MEyne).
A partir d’aquí, l’èxit va ser monumental i es van anar perfeccionant fins l’actualitat. El bolígraf no és més que un dipòsit de tinta allargar al final del qual hi ha una petita bola que va rodant a mesura que es pressiona. Mentre roda, la part mullada de tinta de la bola va impregnant el paper.
Un home estava assegut al banc d’un parc meditant un problema mentre observava una nois jugant al joc de bales. Un dels vailets va llençar la bola que va passar per un toll d’aigua. Al sortir del toll, la bola va anar deixant un rastre mullat per on anava passant. De sobte, l’home ho va veure clar, acabava de resoldre el seu problema: Lazlo Biro acabava d’inventar el bolígraf. Continue reading
NIMBY són les inicials de “Not In My Back Yard” (no al meu pati del darrera), i és el pensament de la gent que no s’oposa al progrés, sempre que no li afecte directament. Un exemple seria la necessitat d’instal·lar antenes per poder parlar amb telèfons mòbils, però quan més lluny de casa millor.
Aquest corrent està calant cada cop més fort a la societat degut al dany que poden patir pel fet de tenir prop de casa unes instal·lacions que permeten, entre altres coses, parlar per mòbil, tenir electricitat, tenir escalfor, o disposar d’Internet sense fils. Un dels casos més destacats són les centrals nuclears, on molta gent s’oposa sempre que estiguin molt lluny de casa seva. Un cas molt diferent són els que s’oposen a l’energia nuclear siguin on siguin les centrals.
Els defensors del progrés acusen als que pateixen de NIMBY d’hipòcrites i d’insolidaris. Fins i tot Al Gore, el gran defensor de l’estalvi energètic i les energies renovables per evitar les emissions de CO2 que escalfen el planeta, no deixa de gastar electricitat a la seva mansió i anar amb jet privat pel món fent conferències. Ell pretén que siguem moderats i ens estem de molts capricis per estalviar, quan ell no ho fa. Seria un cas de NIMBY: estic d’acord amb l’estalvi energètic, però no a casa meva.
NIMBY són les inicials de “Not In My Back Yard” (no al meu pati del darrera), i és el pensament de la gent que no s’oposa al progrés, sempre que no li afecte directament. Un exemple seria la necessitat d’instal·lar antenes per poder parlar amb telèfons mòbils, però quan més lluny de casa millor. Continue reading
Els Post-it són un producte de gran èxit que va ser descobert degut a la inspiració d’un home aprofitant-se dels fracassos d’un altre.
Els Post-it són paperets de colors autoadhesius que s’utilitzen per escriure notes per recordar i enganxar-les a llocs on es vegin bé. Solen ser de color groc, però n’hi ha roses, verdes, sempre amb colors llampants.
L’any 1968, Spencer Silver, que treballava a l’empresa 3M, volia fabricar un adhesiu molt potent. El cas és que desprès de molt intentar-ho no se’n va sortir, i l’únic que va obtenir va ser una cola molt fluixa. Decebut, va abandonar els seus descobriments i va acabar arxivant el seu projecte molt decebut.
Sis anys desprès, Arthur Fry que també treballava a l’empresa 3M, estava a missa cantant amb el seu llibre de salms. Per marcar per on anaven, posava trossos de paper com a marcador de pàgines, però li queien constantment. Va pensar que li aniria bé un paper que es pogués enganxar i desenganxar amb facilitat, de manera que no li caigués ni fes malbé el llibre. Llavors se’n va recordar del seu malaurat company i el seu adhesiu.
Arthur va anar fent diverses proves amb aquests adhesiu i els papers, i desprès de molts intents, els van posar a la venda l’any 1980 desprès d’una gran campanya de publicitat
Avui dia, no es pot imaginar cap oficina sense els seus Pot-its enganxats als llocs més inversemblants.
Els Post-it són un producte de gran èxit que va ser descobert degut a la inspiració d’un home aprofitant-se dels fracassos d’un altre. Continue reading
Aquest so el va fer el primer satèl·lit artificial que va enviar l’home al voltant de la terra el 4 d’octubre de 1957. Era l’Sputnik i ho va aconseguir la URSS (antiga unió de repúbliques soviètiques on hi havia l’actual Rússia). Aquí pots sentir com era:
Va ser el primer èxit de la carrera espacial entre Soviètics i Nord-americans, carrera que culminaria amb l’arribada a la lluna per part dels americans.
Quan es va acabar la segona guerra mundial, va començar una carrera entre dues gran potències per veure quina de les dos tenia més poder que l’altra. Eren la URSS i els Estat Units de Nord-america. Tenien diverses “modalitats” on competien per obtenir aquesta hegemonia, i una d’elles era la carrera espacial. Al capdavant d’aquest projecte hi havia el Soviètic Korolev per part de la URSS, i l’alemany Von Braun que treballava pels nord-americans. Von Braun va ser el responsable de la creació de les bombes V-2 de Hitler a la Segona Guerra Mundial. Quan els alemanys es van rendir, els nord-americans van veure que aquest enginyer els podria fer arribar a la lluna amb els seus coets.
Korolev per la seva banda estava molt pressionat per les autoritats soviètiques i treballava nit i dia per aconseguir el primer èxit en la carrera espacial, la posada en òrbita d’un satèl·lit. Era un programa portat en secret per evitar que algú passés informació als americans.
Sputnik significa “camarada” en rus. El satèl·lit era una esfera d’alumini de 83 quilos de pes i 58 cm de diàmetre, i disposava de quatre antenes llargues i fines de 2 metres i mig de llarg. Dintre del satèl·lit tenia un dispositiu de radio que emitiria una senyal que indicaria que estava en òrbita (beep…beep…). L’Sputnik va fer unes 1400 òrbites al voltant de la terra i va caure al cap de 92 dies. La carrera va seguir amb els Sputniks 2 i 3. el segon va portar el primer ésser viu a l’espai, la gosseta Laika.
Aquest so el va fer el primer satèl·lit artificial que va enviar l’home al voltant de la terra el 4 d’octubre de 1957. Era l’Sputnik i ho va aconseguir la URSS (antiga unió de repúbliques soviètiques on hi havia l’actual Rússia). Aquí pots sentir com era:
Va ser el primer èxit de la carrera espacial entre Soviètics i Nord-americans, carrera que culminaria amb l’arribada a la lluna per part dels americans.
Els trens de levitació magnética MAGLEV (MAGnetic LEVitation en anglès) són un tipus de trens que no toquen a terra gràcies a uns potents imans que el mantenen en suspensió. Al no haver fregament, aquests trens poden aprofitar més l’energia per fer-los moure.
Al japó ja disposen d’un tren d’aquestes característiques, i actualment poden arribar fins als 600 Km/h, superant als trens d’alta velocitat convencionals que circulen per les vies, però hi ha previst que aquesta velocitat sigui encara més alta. Per fer-los funcionar, el tren i les vies disposen d’electroimants (bobines de coure que s’imanten al passar electricitat per ella). D’aquests imans, un s’encarreguen de fer-lo levitar al tenir els pols del mateix signe i repel·lir-se, mentre que uns altres electroimants fan que avanci al anar canviant de polaritat contínuament.
Són trens que en un principi són molt segurs ja que van dirigits contínuament per dintre la via, el propi camp magnètic creat pels electroimants s’encarreguen que no surti del rail. A més a més, en cas que el imants fallin, el tren quedaria aturat a sobre de la via.
Podria ser que quan a Catalunya els trens d’alta velocitat (AVE) s’hagin instal·lat definitivament, a França o a Alemanya els trens ja seran MAGLEVS, pel que s’hauran d’arrencar les vies de l’AVE per instal·lar els trens magnètics. Coses del progrés.