Monthly Archives: desembre 2008

Els dotze raïms de cap d’any

L’any 1909 una gran collita de raïm a Alacant va crear un gran excedent. Com que no sabien què fer amb ell, se’ls va ocórrer crear una campanya on deien que menjar dotze grans de raïm la nit de cap d’any coincidint amb les campanades de mitjanit donava sort. L’èxit de la campanya va ser tant gran que s’ha mantingut fins al nostres dies.

Tan si comenceu l’any menjant raïm o no, que tingueu un feliç 2009.

Els dotze raïms de cap d’any

L’any 1909 una gran collita de raïm a Alacant va crear un gran excedent. Com que no sabien què fer amb ell, se’ls va ocórrer crear una campanya on deien que menjar dotze grans de raïm la nit de cap d’any coincidint amb les campanades de mitjanit donava sort. L’èxit de la campanya va ser tant gran que s’ha mantingut fins al nostres dies.

Tan si comenceu l’any menjant raïm o no, que tingueu un feliç 2009.

Un suïcidi ecològic

Una web anglesa, http://www.spiked-online.com/, té un personatge fictici anomenat Ethan Greenhart que dona consells de forma irònica a preguntes d’actualitat. Molts cops s’apropa a l’humor negre, i en aquest sentit el canvi climàtic no n’ha quedat fora d’aquesta web. L’article comença amb una suposada carta demanant consell a l’Ethan de quina és la millor manera de suïcidar-se per ser el més ecològic possible. La resposta del tal Ethan no té pèrdua.


“Apreciat Ethan:

Després d’un acurat anàlisi he decidit posar fi a la meva vida. Les coses no m’han anat bé últimament, però el més important és que estic desitjós de reduir el meu impacte de carboni sobre el planeta. Com un anglès mitjà, probablement jo produeixi al voltant de 9,3 tones de diòxid de carboni cada any. Tinc 26 anys d’edat, i reconec que podria viure uns altres 60 anys més; si jo acabo amb la meva vida ara estalviaré un total de 558 tones de CO2, que les generacions futures m’haurien d’agrair per això. Però tinc una pregunta: quina és la manera més èticament ecològica per suïcidar-me? No vull que la meva autodestrucció sigui destructiva per al planeta!

Fidelment seu,
Zach Montague, Richmod-upon-Thames”

“Estimat Zach,

Simpatitzo amb la seva desinteressada decisió. Tots els estudis responsables mostren que hi ha massa persones vivint ja en aquest planeta com perquè la vida continuï sent sustentable. Almenys vostè té el coratge de fer alguna cosa sobre això, en una manera petita i local.

De fet, el seu suïcidi podria estalviar molt més carboni del que imagina. Pensi en els fills que podria haver tingut, i el vandalisme de CO2 que ells haurien comès. La seva mort també reduirà l’impacte de carboni d’amics i familiars que vostè deixa enrere -tots aquests viatges que ells no faran per visitar-lo, regals innecessaris que no hauran hagut de comprar i embolicar. Jo estimo que als 60 anys del seu suïcidi, vostè haurà aconseguit que els seus éssers estimats no hagin produït 583,2 kg de carboni només en la compra de regals evitats. De manera que la seva mort serà molt més generosa del que vostè imaginava.

A la seva pregunta principal, quina és la manera més ecològicament ètica. Com vostè sap, molts suïcidis són prejudicials per a l’ambient. Sovint em pregunto per l’estat mental de la gent que s’asfixia a ella mateixa amb els gasos d’’escapament dels seus cotxes- no saben ells que per cada minut que el motor del seu cotxe està fent xug-xug envia a l’aire 70 grams de CO2? Quant a la gent que salta des de l’alt dels edificis, sembla no tenir cap consideració per la toxicitat dels productes usats per a la neteja fregant el paviment. Els suïcides haurien de prendre una mica més de temps per pensar sobre l’impacte de les seves morts als voltants de l’esdeveniment.

Crec que la clau per a un suïcidi ètic i verd és no deixar cap rastre del seu cos. Les famílies egoistes insistiran en una cerimònia per enterrar els cossos, sovint sense pensar en l’impacte ambiental. Un funeral a l’església significa que hi ha gent que farà molts quilòmetres, potser volant, per assistir al funeral, sense esmentar el mal fet per l’antic cotxe de morts que devora gasolina.

Pitjor encara, la seva família podria optar per la cremació. Sabia vostè que 437.000 taüts de fusta – l’equivalent de 140.000 arbres- es malgasten cremant-se en aquestes egoistes cerimònies a Anglaterra, TOTS ELS ANYS? La cremació contamina a l’ambient amb dioxina, àcid clorhídric, diòxid de sofre i diòxid de carboni.

De manera ideal, el seu suïcidi no hauria de deixar res que es pugui enterrar o cremar. Un col·lega a Amèrica del Nord aconsella llançar-se ells mateixos per la borda d’un vaixell, de manera que el cos es desintegri en el llit marí i faci molt poc impacte sobre la capa d’ozó. Tanmateix, no estic gaire segur. Les balenes, dofins i peixos tenen ja un temps difícil amb la contaminació i les xarxes sense haver d’evitar ingerir esquelets humans, cordons de les sabates, cinturons, sivelles i botons. Si elegeix vostè un suïcidi al mar, si us plau primer desvesteixi’s completament (i doni les seves robes a una obra de caritat abans de la seva mort).

Segons la meva opinió, probablement la manera més ètica de suïcidar-se és mitjançant l’autocremació. Interni’s profundament en un bosc, amari el seu cos generosament amb nafta i es cala foc. Tanmateix, abans de tornar-se cap al Gran Satanàs del petroli, jo crec que un individu total i realment compromès amb l’ecologia ha d’experimentar amb oli vegetal o biodièsel -després de tot, si poden fer funcionar cotxes verds, segurament podran cremar un cadàver verd.

Les meves últimes paraules per a vostè, Zach: no deixi una nota de suïcidi al jutge. Encara l’ús d’un simple full de paper contribueix a fer caure arbres per al benefici de la indústria i a l’extinció de moltes espècies d’animals. Per què arruïnar el seu generós moment d’ètica ecològica? Faci un post al MySpace com un brillant exemple per a les generacions futures sobre la manera d’elegir la vida acabant amb tot. Bona sort!

Atentament, Ethan Greenhart

Un suïcidi ecològic

Una web anglesa, http://www.spiked-online.com/, té un personatge fictici anomenat Ethan Greenhart que dona consells de forma irònica a preguntes d’actualitat. Molts cops s’apropa a l’humor negre, i en aquest sentit el canvi climàtic no n’ha quedat fora d’aquesta web. L’article comença amb una suposada carta demanant consell a l’Ethan de quina és la millor manera de suïcidar-se per ser el més ecològic possible. La resposta del tal Ethan no té pèrdua. Continue reading

La trampa 22: no tens sortida

Imagina que un dia no fas un examen perquè aquell dia no has estudiat i falsifiques un certificat mèdic per fer-lo un altre dia. El reglament del centre solament et permet fer l’examen en aquestes circumstàncies, de baixa mèdica, però també diu que si el certificat mèdic és fals, t’expulsaran una setmana. Estàs atrapat: tant si dius la veritat com si presentes el certificat fals sortiràs perdent: has caigut a la trampa 22.

S’anomena “trampa 22” a aquella situació en la qual una persona es veu afectada per una regla en la qual qualsevol alternativa que elegeixi l’acaba perjudicant. El terme (Catch-22) procedeix de la novel·la de Joseph Heller del mateix títol, publicada el 1961, en la que es narra la història d’un pilot nord-americà en la Segona Guerra Mundial que tracta d’evitar entrar en combat fent-se passar per boig. Paradoxalment, l’article 22 del reglament estableix que ningú en el seu sa seny no voldria pilotar un bombarder en semblants circumstàncies, de manera que la seva al·legació demostra en realitat que és assenyat i que ha de continuar pilotant.

D’acord amb aquesta regla, tot pilot que no vulgui volar ha de demostrar que no està capacitat mentalment, però per a això ha d’enviar una sol·licitud de revisió. En el moment en què ho fa, la trampa es tanca sobre si mateixa i l’aviador passa a ser considerat com a assenyat, ja que cap boig no presentaria una queixa. En definitiva, no hi ha elecció possible ni manera de sortir del sistema.

La trampa 22: no tens sortida

Imagina que un dia no fas un examen perquè aquell dia no has estudiat i falsifiques un certificat mèdic per fer-lo un altre dia. El reglament del centre solament et permet fer l’examen en aquestes circumstàncies, de baixa mèdica, però també diu que si el certificat mèdic és fals, t’expulsaran una setmana. Estàs atrapat: tant si dius la veritat com si presentes el certificat fals sortiràs perdent: has caigut a la trampa 22. Continue reading

Laika: el primer ésser viu en sortir a l’espai

L’any 1957 l’URSS va enviar a l’espai el seu primer satèl·lit, l’Sputnik 1, una esfera d’uns vint quilograms que acollia un transmissor. Un més desprès van enviar el primer ésser viu a l’espai: la gossa Laika, que aniria en la Sputnik 2.

La gossa deambulava pels carrers de Moscou i li van posar tres noms abans de quedar-se amb el definitiu: Kudryavka (rissadeta), Zhuchka (bitxet) i Limonchik (llimonet). Al final es va dir Laika, nom de la raça del gos.

En teoria, la cabina del Sputnik 2 proporcionava tot el que Laika necessitava per sobreviure, li subministraven aigua en forma de gelatina. També tenia espai suficient per ajeure’s o romandre incorporada. La gossa Laika estava encadenada per evitar que davant de l’absència de gravetat es posés a donar voltes.

L’URSS va dir als mitjans de comunicació  que Laika tornaria a la Terra, descendint a bord de la càpsula i més tard en paracaigudes, però després van admetre que no hi havia cap possibilitat que això hagués passat. La mentida té les potes molt curtes, i l’URSS en va anar dient una després d’una altra. De 10 dies orbitant fins que la gossa morís per falta d’oxigen o per eutanàsia en donar-li menjar enverinat, els rumors que només va sobreviure quatre dies es van estendre.

Més tard, en un congrés el 2002, Dimitri Malashenkov va reconèixer que Laika va morir de cinc a set hores després de l’enlairament, per la qual cosa només va poder orbitar quatre vegades la Terra. El motiu: estrès (va estar a 240 pulsacions per minut el triple de temps que l’esperat) o asfixia (el sistema tèrmic de la nau no funcionava correctament a causa de problemes a la nau i la càpsula).

El cable telegràfic transatlàntic

Des de que el codi Morse es va convertir en el llenguatge internacional de la telegrafia, la idea de comunicar Amèrica i Europa a través d’un cable submarí es va convertir en un objectiu prioritari.

L’any 1854 el financer nord-americà Cyrus Field, Samuel Morse i d’altres, van formar una companyia per promoure la idea d’un cable oceànic entre Terranova i Irlanda. Els governs nord-americà i britànic van proporcionar els vaixells, l’Agamemnon i el Niagara. El cable, amb aïllament i una coberta exterior de fils d’acer va ser fabricat a Londres i pesava una tona per milla. Dos mil cinc-centes milles del van ser carregades a parts iguals entre els dos vaixells, a causa que cap vaixell de l’època no era capaç d’acollir la longitud completa. Acompanyats per les fragates Leopard i Cyclops, els vaixells van arribar en la primera setmana d’agost al port irlandès de Valentia. Les operacions d’estesa del cable dutes a terme el 1857 van culminar sense èxit a causa que el cable va trencar a unes 300 milles de la costa irlandesa.

Cyrus Field va haver d’utilitzar tots els seus dots de persuasió perquè els seus companys directors acceptessin realitzar un altre intent. Els vaixells van salpar de Queenstown a mitjan juliol i el 29 es va realitzar l’entroncament dels cables enmig de l’Atlàntic i de nou els vaixells van navegar en direccions oposades. El 5 d’agost el Niagara va encallar un extrem del cable a Trinity Bay, Terranova i l’Agamemnon va assolir Valentia una hora més tard. Tan aviat com les connexions a les línees terrestres van ser realitzades, el primer missatge va ser enviat pels directors de la compañia a Londres als seus col·legues a Nova York; “Europa i America estan unides per telegrafia. Glòria a Déu en les altures i a la Terra pau als homes de bona voluntat“. Cyrus Field va ser rebut a Nova York amb focs artificials i redoblaments de campanes. Es van compondre poemes i balades i es va ballar la “Polka del Cable”. Les celebracions a Nova York van durar dues setmanes i van culminar amb una processó de torxes i focs artificials en l’ajuntament però un mes més tard, el cable va començar a fallar.

En 1864 Cyrus Field va tenir un cop de sort, dos rics inversors britànics van posar el capital i va ser posat en la seva disposició el Great Eastern, la “Meravella dels Mars”, cinc vegades més gran que qualsevol vaixell llavors a la superfície, era capaç de transportar el nou cable complet, el qual pesava 7000 tones. Les 2600 milles de cable podien ser esteses en una línea contínua des d’Irlanda a Terranova. Al mig de grans dificultats a causa d’averies, ruptures del cable, etc., i desprès de 12 anys des que es va començar aquesta gran aventura, el 7 de setembre de 1866 el viatge del Great Eastern va culminar amb un doble triomf en aconseguir reparar el cable antic i el nou, disposant-se de dos cables Atlàntics funcionant. Cyrus Field va tornar a la seva llar desprès d’haver creuat seixanta vegades l’Atlàntic fins a veure culminat el seu somni.

L’èxit del cable Atlàntic va comportar la ràpida expansió de la telegrafia submarina. El 1869 el Great Eastern va estendre 3000 milles de línea entre França i St. Pierre, illa francesa a prop de la costa de Terranova, i el 1873 i 74 dos més entre Valentia i Heart’s Content. El 1900 hi havia quinze cables a través de l’Atlàntic i pocs anys més tard Austràlia i Nova Zelanda van ser connectades al continent asiàtic i a Nord-america. Les millores tècniques i instrumentals van donar pas a l'”Operació Dúplex”, enviant missatges simultànis en direccions oposades, i més tard “Multiplexant”, enviant diversos missatges alhora.

Els cables eren sotmesos a sofrir averies per diversos motius, des de temporals al mar que afectaven en els extrems dels cables a la costa, pesquers d’arrossegament|ròssec i més rarament per canvis al llit marí o defectes de fabricació. Cap a 1870, els vaixells que tendien els cables havien evolucionat a ser també vaixells reparadors. Els vaixells reparadors eren generalment de 1500 a 2000 tones i de gran maniobrabilitat.