Monthly Archives: gener 2009

El tren que mai s’atura

L’inventor taiwanès Peng Yu-Lu ha presentat un sistema per a que un tren no s’aturi en una estació i pugui agafar passatger igualment. La idea és reduir el temps d’espera a les estacions i fer els trajectes més curts.

Si t’imagines un tren que fa el trajecte de Barcelona a Madrid que té que fer parades a Tarragona, els que van fins a Tarragona poden baixar sense que el tren s’aturi mentre que els que van cap a Madrid segueixen el trajecte sense parar-se. Els que anirien fins a Tarragona anirien en unes llançadores situades al sostre del tren que s’aturarien a l’estació mentre el tren segueix el seu recorregut. De la mateixa manera que una llançadora s’atura, una altra pot enganxar-se al sostre del tren i incorporar-se a la marxa amb nous passatgers.

El tren que mai s’atura

 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/0DfDOlUXEBo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

L’inventor taiwanès Peng Yu-Lu ha presentat un sistema per a que un tren no s’aturi en una estació i pugui agafar passatger igualment. La idea és reduir el temps d’espera a les estacions i fer els trajectes més curts.

Si t’imagines un tren que fa el trajecte de Barcelona a Madrid que té que fer parades a Tarragona, els que van fins a Tarragona poden baixar sense que el tren s’aturi mentre que els que van cap a Madrid segueixen el trajecte sense parar-se. Els que anirien fins a Tarragona anirien en unes llançadores situades al sostre del tren que s’aturarien a l’estació mentre el tren segueix el seu recorregut. De la mateixa manera que una llançadora s’atura, una altra pot enganxar-se al sostre del tren i incorporar-se a la marxa amb nous passatgers.

Fa cent anys…

Fa cent anys, l’home va aprendre a volar… fins que varem acabar per dominar els cels.
Fa cent anys, l’home va saber com generar electricitat… fins que varem acabar per il·luminar les nostres ciutats.
Fa cent anys, l’home va saber com fer fotografies… fins que varem dominar l’art de fer pel•lícules.
Fa cent anys, l’home va aprendre com parlar a distància… fins que varem dominar el telèfon mòbil i Internet.
Fa cent anys, les fàbriques cremaven CO2 sense mesura… fins que hem acabat per controlar les emissions per por a escalfar el planeta…

La humanitat sempre ha estat curiosa i tossuda. No ha parat fins que ha aconseguit el que ha volgut fins satisfer les seves necessitats. I si no hi ha necessitats, s’inventen, que per això està la publicitat, per crear necessitats. Però no sempre ha estat possible, hi ha hagut intents de l’home que no han pogut prosperar, com transformar el plom amb or, o la teletransportació.

Totes les fites tecnològiques que hem aconseguit en aquests darrers cent anys eren impensables a principis del segle XX, de la mateixa manera que fites que ara es veuen lluny però que sabem com s’han de fer, ens semblen impossibles. Què ens diran d’aquí cent anys? Potser ens diran que …

Fa cent anys, l’home va aprendre a fer fusió nuclear… fins que l’hem acabat per dominar.

Fa cent anys, l’home va aprendre a anar a 5.000 Km/k… fins que ho hem acabat fent a 20.000 Km/h.

Fa cent anys, l’home sabia com anar a Mart, fins que hem acabat colonitzant-la.

Fa cent anys, l’home lluitava contra el canvi climàtic reduint el CO2 de les seves fàbriques… fins que hem acabat intentant reescalfar el planeta cremant carbó per combatre la època glacial que estem vivint…

Fa cent anys…

Fa cent anys, l’home va aprendre a volar… fins que varem acabar per dominar els cels.

Fa cent anys, l’home va saber com generar electricitat… fins que varem acabar per il·luminar les nostres ciutats.

Fa cent anys, l’home va saber com fer fotografies… fins que varem dominar l’art de fer pel•lícules.

Fa cent anys, l’home va aprendre com parlar a distància… fins que varem dominar el telèfon mòbil i Internet.

Fa cent anys, les fàbriques cremaven CO2 sense mesura… fins que hem acabat per controlar les emissions per por a escalfar el planeta…

Continue reading

L’Antàrtida s’escalfa… o no?

Un article publicat a la revista Nature diu que la temperatura a l’Antàrtida ha augmentat 0.5 graus en 50 anys. Aquesta dada posa al lloc el que semblava contradictori fins ara, que l’Antàrtida s’estava refredant al contrari que la resta del món, cosa que preocupava a l’IPCC. Aquest estudi fa que tot quadri, i que la Terra s’escalfa globalment, i no localment com fins ara. Però, fins a quin punt és certa aquesta informació? Hi ha gent que discrepa.

Es veu que les dades que han recollit són de la perifèria, ja que al centre del continent no en tenien fins ara. Per tant, per veure la temperatura al centre han usat satèl·lits i han fet extrapolacions. A més a més, la zona on s’escalfa més la han pogut mesurar amb sensors, però és d’activitat volcànica, i es veu que aquests volcans estan més actius, el que podria haver provocat aquest augment.

Sigui o no certa aquesta notícia, el que sí és cert és que la majoria de diaris s’han afanyat a publicar-la, cosa que no han fet amb els articles que diuen que l’Antàrtida s’està refredant. Creiem que s’hauria d’informar de tot, i no del que interessa que se sàpiga, malgrat hi hagi noticies contradictòries, ja ens ocuparem nosaltres de decidir què volem creure o no.

Més informació:

Escalfament antàrtida

Article de “desde el exilio”

L’Antàrtida s’escalfa… o no?

Un article publicat a la revista Nature diu que la temperatura a l’Antàrtida ha augmentat 0.5 graus en 50 anys. Aquesta dada posa al lloc el que semblava contradictori fins ara, que l’Antàrtida s’estava refredant al contrari que la resta del món, cosa que preocupava a l’IPCC. Aquest estudi fa que tot quadri, i que la Terra s’escalfa globalment, i no localment com fins ara. Però, fins a quin punt és certa aquesta informació? Hi ha gent que discrepa. Continue reading

Trinity: la primera de totes

El 16 de juliol de 1945, al desert anomenat “La Jornada del mort” situat a Nou Mèxic als Estats Units, es va produir la primera explosió d’un artefacte nuclear. Va ser una prova feta pels que més tard llençarien dues bombes sobre el Japó a l’agost del mateix any. El nom d’aquest primer artefacte es va anomenar “Trinity”.

Els Nord-americans van crear el Projecte Manhattan per fabricar una bomba nuclear a la Segona Guerra Mundial. Quan van tenir-les gairebé enllestides, van decidir fer una prova al desert amb una feta de plutoni, un dels materials usats per fer-les (l’altre era Urani-235). La bomba tenia forma esfèrica, i estava plena de cables per fora per fer-la esclatar cap endins, implotar-la, per comprimir el plutoni i assolir la massa crítica necessària per a produir la reacció en cadena. El nom de Trinity el va posar  molt probablement el director del projecte, Robert Oppenheimer, fent referència a una poesia del poeta John Doone:
Trinity
O blessed glorious Trinity,
Bones to philosophy, but milk to faith,
Which, as wise serpents, diversely
Most slipperiness, yet most entanglings hath,
As you distinguish’d, undistinct,
By power, love, knowledge be,
Give me a such self different instinct,
Of these let all me elemented be,
Of power, to love, to know you unnumbered three.

A les 5:30 del dia 16 de juliol, van deixar caure la bomba de la plataforma de 30 metres on la van posar. El cràter de l’explosió va ser de 3 metres de fons i 330 metres d’ample. El fong de la bomba va arribar als 12 Km d’altura. Oppenheimer es veu que va recordar una frase d’una escriptura índia que deia: “Ara m’he convertit en La Mort, destructora de Móns”.

Alguns científics temien que l’atmosfera s’incendiés per una possible fissió de les molècules d’hidrogen de l’atmosfera. La gran calor despresa per la bomba podria provocar la unió d’hidrògens per formar heli, alliberant molta calor. És el que passa al Sol, i els responsables de l’experiment van calcular i recalcular les possibilitats que això passés i la Terra es convertís en un petit Sol. Finalment va veure que això era bastant improbable, i se la van tirar endavant la prova.

El següent vídeo mostra aquesta primera explosió nuclear de la història.

Articles relacionats:
El projecte Manhattan
El gran error de Heisenberg

El desafortunat destí de Nagasaki

El dia 9 d’agost de 1945 un avió bombarder B-29 nord-americà es dirigia a la ciutat japonesa de Kokura per llençar una bomba nuclear. Tres dies abans en va caure una sobre Hiroshima, i Kokura era la segona cuitat que havia de ser bombardejada. Però aquell dia estava núvol sobre Kokura, i el pilot va donar voltes al seu voltant a veure si millorava el temps. Al veure que els núvols no marxaven, es va dirigir a la ciutat que tenien com alternativa: Nagasaki. Aquell dia els seus habitants van veure dos sols: el de l’astre que els il·luminava i el provocat per la bomba que els hi va caure a sobre.

75.000 persones van morir aquell dia a Nagasaki a causa de la bomba de plutoni anomenada “Fat Man”. Abans d’aquests bombardejos, els nord-americans van elegir unes quantes cuitats com a destí de les dues bombes que tenien preparades per llençar sobre el Japó. A part de Hiroshima, Nagasaki i Kokura, hi havia Kyoto, l’antiga capital de l’imperi japonès. Totes aquestes cuitats van ser “protegides” pels bombardejos nord-americans amb bombes tradicionals per a que l’efecte de la bomba nuclear fora més gran. Kyoto va ser descartada per que van creure amb el rebuig internacional d’atacar aquesta cuitat mil·lenària, bressol de la cultura tradicional japonesa.
Les cuitats elegides van ser Hiroshima i Kokura. Kokura i Kyoto van quedar intactes a l’acabar la Segona Guerra Mundial al ser descartades per les bombes nuclears i dels bombardejos que feien els nord-americans en espera de la rendició japonesa.
Articles relacionats:
Butoh: dansa sortida d’Hiroshima
Ginkgo biloba: el supervivent d’Hiroshima 
El Projecte Manhattan

El desafortunat destí de Nagasaki

La bomba de plutoni de NagasakiEl dia 9 d’agost de 1945 un avió bombarder B-29 nord-americà es dirigia a la ciutat japonesa de Kokura per llençar una bomba nuclear. Tres dies abans en va caure una sobre Hiroshima, i Kokura era la segona cuitat que havia de ser bombardejada. Però aquell dia estava núvol sobre Kokura, i el pilot va donar voltes al seu voltant a veure si millorava el temps. Al veure que els núvols no marxaven, es va dirigir a la ciutat que tenien com alternativa: Nagasaki. Aquell dia els seus habitants van veure dos sols: el de l’astre que els il·luminava i el provocat per la bomba que els hi va caure a sobre. Continue reading