L’astúcia d’un home va poder resoldre un problema que el seu rei li havia plantejat. El problema no era de fàcil solució, pel que el descobriment que va fer per resoldre l’enigma va passar a la història. Aquest heroi va ser Arquímedes.
El pantalons texans és segurament la peça de vestit que més es ven al món. El seu inventor va ser Levi Strauss, i els seus orígens es remunten a principis del segle XIX en plena febre de l’or.
Leví Strauss es va establir a San Francisco aprofitant la febre de l’or per a vendre provisions als miners, entre elles, unes lones per a fer tendes de campanya. Veient el lamentable estat de la roba que els miners duien per a picar en la mina, se li va ocórrer la idea d’aprofitar la lona per a fabricar uns pantalons de treball molt resistents El Sr. Strauss va començar a confeccionar la seva peça de treball amb una tela, anomenada Blau de Nimes. Aquest teixit és conegut com a denim. Un dels clients de Strauss, Jacob Davis, que comprava els pantalons de treball per als seus obrers, es va trobar amb que aquests es queixaven que les butxaques dels mateixos es trencaven de seguida, pel que va idear unes rebladures de coure que es van fer tan populars que el propi Strauss es va associar amb ell.
Ja a la fi del XIX, la companyia dels dos cavalls havia dissenyat un gran catàleg de productes, que incloïa les seves tradicionals peces en denim, roba infantil, roba de senyores, etc. Però la joia de la marca era la roba de treball. Fins a bé entrats els anys trenta, els principals clients de Levi´s seguien sent miners i obrers manuals. Amb la febre del western, la companyia va ampliar el seu mercat orientant la seva tradicional roba de treball cap a aquest nou grup de possibles compradors, els cowboys, qui van acollir els famosos pantalons, eren ideals per a muntar a cavall, s’ajustaven i no es deformaven després de rentar-los.
El nom genèric d’aquesta peça era fins a 1960 el de “waist overalls”, i és llavors quan canvia oficialment a “jeans”, que era com ja els coneixia la gent des de la dècada anterior. Aquesta paraula, com va succeir amb “denim”, era una deformació fonètica en l’ús de “Gênes” (Gènova), el port europeu on els mariners duien uns pantalons de feina fets de cotó blau. “
El pantalons texans és segurament la peça de vestit que més es ven al món. El seu inventor va ser Levi Strauss, i els seus orígens es remunten a principis del segle XIX en plena febre de l’or.
El sis d’agost de 1945 els nord-americans van fer caure una bomba atòmica a Hiroshima. Tres dies desprès en van fer caure una altra a Nagasaki. Aquests episodis tràgics de la Segona Guerra Mundial van fer rendir als japonesos devant els nordamericans. La obtenció d’aquestes dues bombes va estar ple d’entrebancs i es va portar en secret per part de les autoritats nord-americanes amb l’anomenat Projecte Manhattan.
Sis anys abans del llençament de la primera bomba, científics alemanys van aconsseguir dividir en dos un nucli d’urani obtenint una gran quantitat d’energia. Hitler va veure un gran potencial en aquest descobriment i va fer posar a treballar als físics per obtenir una bomba atòmica amb urani. Lise Meiter, cientifica jueva exiliada a Suècia que va estar treballant a Alemanya amb aquests científics, va mostrar la seva preocupació explicant-ho a altres científics també exiliarts als Estats Units. Ràpidament, van enviar una carta signada pel propi Einstein al president Rooselvet explicant la preocupació que els Alemanys estaven darrera una terrible arma encara mai concebuda. El president va posar en marxa un pla secret per obtenir abans que ningú aquella potent i misteriosa arma: el Projecte Manhattan. Es va construir una ciutat sencera a Los Alamos per albergar als científics, personal i familiars que treballaven en totes les fases del projecte.
Al cap d’aquest monumental projecte estava Robert Oppenheimer, que va reunir sota les seves ordres un nombrós grup de científics (físics, químics, enginyers). El primer pas era obtenir la suficient quantitat d’urani 235 per obtenir una reacció en cadena. Aquest isòtop d’urani és molt rar, i s’ha de concentrar per obtenir-ne una bona quantitat. Els isòtops es diferencien pel nombre de neutrons del nucli. Van tardar prop de 3 anys per aconsseguir 20 quilograms, el suficient per aquesta reacció. Amb aquest urani van fabricar la primera de les bombes (Little Boy) que va caura a Hiroshima.
D’altra banda, i sense voler, van obtenir un material nou a partir de l’urani 238: el plutoni. L’urani 238 és molt més abundant, però no és gens reactiu, pel que no servia per a la reacció en cadena, però a partir d’aquest s’obté plutoni, molt més reactiu inclòs que l’urani 235. Amb aquest plutoni van fer la segona bomba (Fat Man) que va caure a Nagasaki.
El resultat van ser més de 200.000 morts en les dues explosions, a part dels cremats i els irradiats per les radiacions. Aquesta força de la naturalesa mostrada per l’urani al dividir-se es va poder controlar, podent així construir una de les formes d’obtenir electricitat que més coneixem: les centrals nuclears.
El grup musical OMD va fer una cançó titulada “Enola Gay”. És la del següent vídeo.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/l4q1OUK32Rk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
El sis d’agost de 1945 els nord-americans van fer caure una bomba atòmica a Hiroshima. Tres dies desprès en van fer caure una altra a Nagasaki. Aquests episodis tràgics de la Segona Guerra Mundial van fer rendir als japonesos devant els nordamericans. La obtenció d’aquestes dues bombes va estar ple d’entrebancs i es va portar en secret per part de les autoritats nord-americanes amb l’anomenat Projecte Manhattan. Continue reading
Com molts altres dels grans invents de la humanitat, el del forn microones va ser producte de la casualitat. L’any 1946, un enginyer nord-americà, Percy Spencer, estava treballant en un projecte de radar per la Raytheon Corporation quan va observar un fenomen estrany.
Mentre provava un nou tub de buit anomenat magnetró, es va adonar que una barreta de xocolata que portava a la butxaca s’havia fos. Fascinat per aquest descobriment, va fer una nova prova, i va col·locar una mica de moresc a prop del tub. Quina no seria la seva sorpresa quan ràpidament, el moresc va començar a espetegar tot convertint-se en crispetes. L’endemà al matí, va voler repetir l’experiment amb un ou, que esclatà sobtadament esquitxant de dalt a baix un col·lega que s’ho mirava tot encuriosit. Anècdota còmica a part, Spencer va saber intuir que si les radiacions eren capaces de fondre la xocolata, fer crispetes i coure un ou, igualment podien funcionar amb la resta dels aliments. I es va posar a treballar en el tema.
El forn microones és un aparell que transforma l’energia elèctrica en microones, que són unes ones que tenen alta freqüència. Aquestes ones comences a voltar pel recinte tancat i provoquen la vibració de les molècules d’aigua del menjar que es vol escalfar. Aquesta vibració produeix escalfor.
Com molts altres dels grans invents de la humanitat, el del forn microones va ser producte de la casualitat. L’any 1946, un enginyer nord-americà, Percy Spencer, estava treballant en un projecte de radar per la Raytheon Corporation quan va observar un fenomen estrany.
La fissió nuclear és el que utilitzen les centrals nuclears per fer electricitat. La primera persona que va acunyar aquest terme va ser Lise Meitner, una brillant científica perseguida i oblidada pel simple fet de ser dona i jueva.
Lise Meitner, tercera de 8 germans d’una família jueva, va entrar el 1901 a estudiar física a la universitat de Viena. L’any 1905 es va doctorar, i es va traslladar a Berlín, estudiant amb el químic Otto Hahn, amb el qual treballaria els següents 30 anys. Com que el director de l’Institut no permetia que cap dona treballés als laboratoris, va obligar a Meitner a treballar al soterrani.
En aquells temps, l’urani era l’element més pesant que es coneixia, i Hahn i Meitner es van interessar en obtenir-ne un de més pesant. Per fer-ho van començar a bombardejar els nuclis d’urani amb neutrons.
Però Hitler va arribar poder, i molts científics jueus van ser perseguits, entre els que hi havia Albert Einstein, i van marxar d’Alemanya degut a aquesta persecució. Meitner també va haver de fugir, esperonada també pel poc suport rebut dels seus col·legues, inclòs el mateix Hahn. Meitner va marxar a Suècia, i des d’Estocolm va seguir en contacte amb Hahn tot i la creixent desconfiança que hi havia entre ells.
Meitner i Hahn van planificar un seguit d’experiments al laboratori de Hahn a Berlín el novembre de 1938, i que donarien lloc a les primeres evidències de la fissió nuclear. Hahn no entenia els resultats que obtenia dels experiments i va demanar ajuda a Meitner. A ella se li va ocórrer què passava realment: l’àtom d’urani s’havia trencat en dos per formar-ne dos de més petits (bari i criptó), expulsant gran quantitat de neutrons i energia.
Hahn va publicar el descobriment científic el gener de 1939, sense esmentar la col·laboració amb Meitner. El nebot de Meitner es va adonar de l’enorme potencial energètic d’una reacció en cadena de l’urani (semblant al que passa amb peces de dominó, que al tirar-ne una en cauen moltes). Aquest fet va despertar un gran interès al veure la possibilitat de fabricar una bomba atòmica. Per evitar que els alemanys la fabriquessin primer, els nord-americans van treballar amb el Projecte Manhattan per ser els primers en aconseguir-ho.
L’any 1944, Otto Hahn va rebre el Premi Nobel de química pel descobriment de la fissió nuclear, i Lise Meitner es va quedar sense el reconeixement que, en opinió de molts científics, mereixia. El reconeixement a Lise Meitner va venir al posar a l’element 109 de la taula periòdica el nom de Meitneri en el seu honor.
Molta gent coneix a Thomas Alba Edison per ser un gran inventor. Però hi va haver un científic brillant que amenaçava de fer-li ombra. Edison va fer l’impossible per esfonsar-lo. Aquest brillant científic era Nikola Tesla.
El 1880, l’americà Thomas Alva Edison descobreix la bombeta incandescent, amb la qual cosa la il·luminació moderna arriba a les llars. El mateix Edison va dissenyar generadors d’electricitat basats en corrent continu, és a dir, aquell que flueix constantment en una direcció. No obstant, la seva eficàcia era molt limitada i va decidir contractar joves brillants per ajudar-lo a trobar un generador d’electricitat definitiu. Un d’aquests joves era un serbi de 28 anys que acabava d’arribar a Amèrica, Nikola Tesla. Edison va oferir 5.000 dòlars a Tesla si perfeccionava el seu generador, i Tesla ho va aconseguir en uns mesos. Al reclamar en va els seus diners, Edison li va explicar al serbi que tot havia estat una broma.
Tesla va abandonar el laboratori d’Edison i després d’una intensa activitat va inventar cap al 1887 el motor d’inducció, basat no en corrent continu sinó en altern, és a dir, corrent que varia en funció del temps (avui dia les companyies elèctriques subministren a les nostres cases corrents d’aquest tipus). Aquest motor va permetre per primera vegada la generació de grans voltatges, i va ser el giny que va impulsar la revolució industrial de finals del segle XIX. Tesla es va adonar de seguida que el seu descobriment era incomparablement millor que el d’Edison. Un inventor anomenat George Westinghouse van donar suport a l’invent de Tesla. No obstant, un grup d’inventors i inversors, capitanejats per Edison, no estaven disposats a cedir davant la nova tecnologia i van defensar el corrent continu com l’opció del futur, en contra de l’evidència científica. Edison va començar a fer demostracions en públic dels perills del corrent altern electrocutant gossos i cavalls davant d’aterrides audiències. Però la cosa no va quedar aquí. Aprofitant la imminent execució a Nova York el 1890 d’un condemnat a mort, va comprar un generador de corrent altern a Westinghouse i va aconseguir que fos utilitzat per a l’execució. Quan la batalla dels corrents semblava decantar-se cap al corrent continu a favor d’Edison, la companyia Westinghouse va aconseguir el 1893 la concessió per il·luminar la Fira Mundial de Chicago, dedicada al quart centenari del descobriment d’Amèrica. A la inauguració, el president dels Estats Units, George Cleveland, prement un botó va encendre els centenars de milers de bombetes alimentades pel corrent altern obtingut pels generadors de Tesla. Els 27 milions d’espectadors de la Fira van poder comprovar les meravelles creades pel físic. Uns anys més tard, es va inaugurar la primera central hidroelèctrica del món a les cascades del Niàgara, també basada en els descobriments en corrent altern de Tesla. Això va iniciar un procés imparable de consolidació del corrent altern. Avui en dia l’electricitat es genera, transmet i converteix a tot el món gràcies a les invencions de Nikola Tesla.
El telèfon el va inventar Antonio Meucci, i no Graham Bell: Graham Bell, que havia passat a la Història Universal com a inventor del telèfon, l’únic que va fer va ser comprar la llicència que no podia pagar el seu creador, un científic i inventor italià, de Florència, amb dificultats econòmiques, de nom Antonio Meucci.
Després d’anys de estires i arronses per aquesta qüestió, el Congrés dels EUA va reconèixer l’any 2002 que la patent que va pagar Graham Bell el dia 10 de març de 1876 no responia a un invent seu, sinó d’Antonio Meucci, un científic italià arruïnat, que l’any 1860 va descobrir que la transformació de vibracions sonores en impulsos elèctrics permetia transmetre la veu a distància a través d’un cable. L’any 1871, Meucci va demanar i obtenir una patent per aquell invent, que va anomenar teletròfon; dos anys més tard, però, no va poder renovar la patent, en no disposar dels 10 dòlars que costava. L’any 1874 Meucci, tement que el seu invent es perdria, va presentar-lo a la companyia de telègrafs Western Union, de qui no va rebre cap resposta. Després de reclamar el dossier a aquella companyia, i de rebre la negativa per resposta al·legant que la documentació s’havia extraviat, va conèixer per la premsa detalls de la “invenció” del telèfon per part de Bell, sota el patrocini de Western Union