Category Archives: opinió

Les cinc mentides de Zapatero sobre nuclears

L’altre dia, el president del Govern espanyol, Jose Luis Rodriquez Zapatero, va sortir a la televisió, a la cadena Cuatro, i va parlar sobre nuclears. Durant la entrevista es va puntualitzar unes dades sobre la necessitat de tancar nuclears velles. Però es veu que el que va dir no és cert de tot, i moltes de les afirmacions que va dir són totalment falses. Continue reading

Al meu país fa molta calor

El meu nom és Oskar i tinc 14 anys. Al meu país fa molta calor. Al poble on visc els camps estan secs perquè no plou. La gent passa gana. He sentit que el canvi climàtic empitjorarà les coses, ja que diuen que farà més calor. Però tinc l’esperança de que ho volen frenar, espero que ho puguin fer.

Diuen que la temperatura podria pujar com a mínim 2 graus en 100 anys. Si ho frenen, no pujarà més del que diuen, i això farà que no ho passem tant malament com ho estem passant ara. Ara, que ben pensat, dos graus més ja no deuen venir d’aquí: crec que deu ser igual estar a 40 que a 42 graus a l’ombra. Sequera ja en tenim, o sigui que tampoc ens be d’aquí.

Diuen que els oceans pujaran mig metre en 100 anys. A nosaltres ens és ben igual, el nostre país està 800 metres per sobre el nivell del mar, o sigui, que tampoc ens afectarà. Diuen que es gastaran molts diners en intentar frenar la emissió dels gasos aquests que escalfen el planeta.

Sí, ben pensat potser és una bestiesa que es gastin tants diners en intentar frenar el canvi climàtic. D’aquí cent anys al nostre poble potser ja no quedarà ningú, o sigui, què ens importa a nosaltres el que passarà en cent anys si no sabem si l’endemà podrem alimentar-nos?

Potser valdria més la pena en invertir-los en com cultivar cereals amb quatre gotes, o com extreure aigua de les pedres. Diuen que hi ha unes plantes que es diuen transgèniques que ho podrien fer, però es veu que pot ser perillós per que diuen que provoca càncer. Més perillós que patir set i gana? Si m’he de morir, potser prefereixo fer-ho d’un càncer pels aliments transgènics que als 40 anys que al 15 de gana. Però aquest no és el punt de vista de la gent del primer món. Ells arriben de sobres als 80 anys i la seva por és morir “jove” als 40 d’un càncer. Tot depèn del punt de vista en que es miri, i com que qui té aquests productes són ells, usen el principi de precaució: si les conseqüències poden ser dolentes, millor no ho facis. Dolentes per a qui…?

Garoña

Garoña és una central nuclear situada a la província de Burgos. Fa 38 anys que funciona i s’hauria de tancar pels anys que fa que va, però els seus responsables han demanat de fer-la funcionar 10 anys més. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) li ha donat el vistiplau al veure que encara és segura, i que 10 anys més els pot aguantar sense riscos. Però la decisió no depèn d’aquest organisme, a diferència dels Estats Units on els informes de Consell de Seguretat Nuclear si compta. La té el Govern de Zapatero, i ara mateix es troba entra l’espasa i la paret.

Garoña és la segona central més vella d’Espanya darrera de la

 de Zorita. Aquesta la van tancar definitivament l’any 2006. Garoña és una central del tipus BWR, d’ebullició. Té dos circuit d’aigua, el que circula pel reactor que és que posa a bullir l’aigua i fa moure les turbines, i el de refrigeració que agafa l’aigua del riu Ebre i refreda el circuit del nucli. És el primer tipus de central que es van fabricar, posteriorment es van fer les PWR, que van incorporar un circuit d’aigua més, de manera que el de dintre el reactor sempre està en fase líquida i això el fa més fàcil de controlar. El circuit que bull l’aigua és el que agafa l’escalfor del que circula pel nucli. Aquest tipus de central són les de Vandellòs i Ascó.

El problema és que la postura del govern actual és molt ambigua en quant a energia nuclear, ja que no ha manifestat una posició clara al respecte. I ara ho ha de fer, i la decisió pot comportar el tancament de la resta de nuclears a mesura que se’ls acabi el període d’explotació.

Tancar-la significaria anar desmantellant el país de nuclears i anar substituint l’obtenció d’electricitat per eòliques. Però el problema és que molts parcs eòlics s’hauran d’obrir per poder compensar el tancament de les nuclears, i aquí apareix un altre problema: els llocs previstos per instal·lar-los o són reserves d’ocells, o paràmetres naturals, o topa directament amb el rebuig dels veïns afectats. A més a més, la previsió de consum elèctric en els següents anys augmentarà, sobretot si es volen introduir els cotxes elèctrics.

No tancar Garoña suposaria tenir mig país i els ecologistes en contra el govern socialista, i llavors perillaria el futur de Zapatero com a president.

Decideixi el que decideixi el govern, li sortiran problemes per tots els cantons.

Garoña

Garoña és una central nuclear situada a la província de Burgos. Fa 38 anys que funciona i s’hauria de tancar pels anys que fa que va, però els seus responsables han demanat de fer-la funcionar 10 anys més. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) li ha donat el vistiplau al veure que encara és segura, i que 10 anys més els pot aguantar sense riscos. Però la decisió no depèn d’aquest organisme, a diferència dels Estats Units on els informes de Consell de Seguretat Nuclear si compta. La té el Govern de Zapatero, i ara mateix es troba entra l’espasa i la paret.

Garoña és la segona central més vella d’Espanya darrera de la Continue reading

Sí, però què subratllem?

Un dia a la classe vaig explicar com anava un motor de vapor. Amb l’ajut d’un bonic video projectat a una pantalla, em va semblar que ho havien entès. Acte seguit vam tornar al llibre de text i vam llegir com anava aquell motor que havien vist i jo els havia explicat. Un cop llegit, els hi vaig preguntar si ho havien entès. La resposat va ser unànime per part de tota la classe: sí, però què subratllem?

Això passa cada dia i a tot hora: és igual si entenen una cosa o no, l’important és senyalar què és el que s’han d’estudiar un dia abans de l’examen. Es tracta de cumplir l’expedient, no d’entendre les coses, sino d’aprovar un examen que tan sols s’aprova si t’estudies el que el professor et marca, no si entens o deixes d’entendre com funciona un motor de fa 150 anys. A qui l’importa? I un cop fet l’examen, a oblidar-ho per deixar lloc a una altra cosa d’una altra assignatura on les classes s’aprofiten tan sols per usar el marcador fosforescent.

El resultat seria el mateix si jo fes campana a les classes i aparegués el dia abans de l’examen i els hi fes subratllar les paraules que entraran sense explicar res de res. Un cop fet l’examen desapareixo fins el dia abans del proper examen. No, estic fent alguna cosa malament, estem fent alguna cosa malament. Subratllar s’ha convertit en un recurs fàcil per fer classe: es llegeix, es subratlla, es torna a llegir, es torna a subratllar, i així fins que toca el timbre. No ho faré més, l’any vinent començaré de nou i deixaré de subratllar com fan a la majoria de les classes: els faré fer resums, que siguin ells qui marquin el que creguin important, els faré exàmens per a que pensin, no textuals, els faré presentacions amb Powerpoint per a que les exposin a classe, prepararé debats a classe amb opinions contrastades, els faré mirar videos i que em facin resums del que han vist, faré que s’informin a les notícies sobre el que fem a les classes… sí, serà perfecte, començaran a pensar i no a actuar com a simples autòmates que es dediquen a apredre’s un text sense saber què hi posa.

Les classes s’aprofitaran de debò, fins que un dia, desprès d’un debat, d’una presentació amb Powerpoint o d’un resum em preguntin: sí, però què subratllem?

Sí, però què subratllem?

Un dia a la classe vaig explicar com anava un motor de vapor. Amb l’ajut d’un bonic video projectat a una pantalla, em va semblar que ho havien entès. Acte seguit vam tornar al llibre de text i vam llegir com anava aquell motor que havien vist i jo els havia explicat. Un cop llegit, els hi vaig preguntar si ho havien entès. La resposat va ser unànime per part de tota la classe: sí, però què subratllem? Continue reading

La pregunta de cada dia

Perquè cada dia em pregunten el mateix, perquè cada dia els hi responc amb la mateixa resposta, perquè cada dia decideixen que definitivament allò no els servirà per a res, perquè els hi contestes que no ho saben, que potser més tard els hi farà falta….

Perquè la pregunta de cada dia és “I això per a què em què em servirà?”, perquè els hi dius que tots necessiten una base per poder ampliar més tard els seus coneixements amb les matèries que triaran al batxillerat i que, de moment, a la ESO ho han de fer tant si els hi agrada com si no.

Perquè la resposta podria ser tant fàcil com dir:”per aprovar la ESO, i punt”, i com que no et satisfà expliques la versió més llarga, la de la base i tot aquell rotllo que els alumnes contesten amb un siiii, vaaaale, “bueeeeeno”. I llavors se’n cansen d’escoltar-te i decideixen obrir el llibre i seguir fent allò que no els agrada i que no els servirà per a res, però que, sense que ells encara ho sàpiguen, un dia, el menys pensat, potser els hi farà falta. I si no, qui no s’ha preguntat mai d’on surten els objectes que tenim, com és possible que puguem volar amb aquells aparells tant pesants, o perquè ja no s’usa el codi MORSE, o com és possible que pugui veure a un senyor a través d’una pantalla anomenada televisió, o perquè som capaços de poder parlar a través d’un aparell sense fils amb una persona que està a milers de quilòmetres?

Bob Dylan, cantant nord-americà, va dir en una cançó que la resposta estava en el vent. En aquest cas, la resposta a totes aquestes preguntes està amb la Tecnologia.

Els dos documentals

Al sortir del cinema estava totalment trasbalsat. El documental “una veritat incòmoda” em va fer veure que estic fent malbé el planeta amb les emissions de CO2 del meu cotxe i dels aparells elèctrics de casa meva. No podia estar equivocat, un premi Oscar de Hollywood l’avalava, a més d’haver estat vicepresident d’Estats Units. Fins i tot, va estar a punt de ser president, però va perdre contra George Bush per molt poc. Si, definitivament, Al Gore tenia raó: el CO2 està escalfant el planeta i alguna cosa havia de fer. Però un dia les coses van canviar.

Una setmana desprès va caure a les meves mans un altre documental. “Mira’t això, canviaràs d’opinió”, em va dir el que me’l va passar. Es titulava “la gran mentida del canvi climàtic”. Li vaig dir que me’l miraria, però que segurament no canviaria d’opinió. Una hora i mitja desprès, estava, de nou, totalment trasbalsat. El culpable ara no era el CO2, si no el Sol i les seves taques. Però tenien que estar equivocats, eren pocs els que defensaven aquesta absurda teoria, a més a més, a Al Gore li acabaven de donar un premi Nobel per defensar el planeta del CO2, i aquests tampoc podien estar equivocats…. o potser si?

Per acabar de convèncer-me de que tenien raó els que defensaven les teories del CO2, vaig començar a buscar informació i contrastar-la. Quan més buscava, més nerviós em posava, ja que cap explicació sobre el CO2 em convencia, al contrari, vaig començar a pensar que podria ser mentida. Les explicacions del Sol em van satisfer més, i la meva opinió va començar a canviar. Per acabar de convèncer-me, aquell hivern va batre tots els rècords de temperatures baixes en 50 anys, tot coincidint amb una alta concentració de CO2 i una baixa activitat solar. Al meu cap tot em quadrava, definitivament havia de ser el Sol i no el CO2 el causant de les variacions tèrmiques.

Va ser llavors quan un neguit em va assaltar aquella nit on vaig decidir creure amb el Sol. Els premis Oscar de Hollywood i els Nobel no podien estar equivocats, tenien massa prestigi per estar-ho, i si li havien donat a Al Gore era perquè havien de tenir raó. Jo estava confós, no volia creure que tot allò estava manipulat, que s’havien precipitat en donar uns premis a una teoria que no estava del tot demostrada i de la que molts científics discrepen cada cop més. Jo tenia que estar equivocat, sense cap mena de dubte, i vaig decidir continuar buscant fins acabar de decidir per quina teoria em decanto: la del premiar Al Gore i el seu CO2, o la del Sol i els seus pocs seguidors.

La recerca encara no l’he aturada, cada dia busco i remeno per buscar nous estudis i dates que m’acabin de convèncer…. Porser un dia la trobaré, però, mentrestant, crec que seguiré fent la meva vida acomodada de la mateixa manera que ho està fent Al Gore. Perquè, si ell no predica amb l’exemple de la austeritat creient amb el CO2, perquè ho he de fer jo si no n’estic del tot convençut? O no?