Un dia a la classe vaig explicar com anava un motor de vapor. Amb l’ajut d’un bonic video projectat a una pantalla, em va semblar que ho havien entès. Acte seguit vam tornar al llibre de text i vam llegir com anava aquell motor que havien vist i jo els havia explicat. Un cop llegit, els hi vaig preguntar si ho havien entès. La resposat va ser unànime per part de tota la classe: sí, però què subratllem?

Això passa cada dia i a tot hora: és igual si entenen una cosa o no, l’important és senyalar què és el que s’han d’estudiar un dia abans de l’examen. Es tracta de cumplir l’expedient, no d’entendre les coses, sino d’aprovar un examen que tan sols s’aprova si t’estudies el que el professor et marca, no si entens o deixes d’entendre com funciona un motor de fa 150 anys. A qui l’importa? I un cop fet l’examen, a oblidar-ho per deixar lloc a una altra cosa d’una altra assignatura on les classes s’aprofiten tan sols per usar el marcador fosforescent.

El resultat seria el mateix si jo fes campana a les classes i aparegués el dia abans de l’examen i els hi fes subratllar les paraules que entraran sense explicar res de res. Un cop fet l’examen desapareixo fins el dia abans del proper examen. No, estic fent alguna cosa malament, estem fent alguna cosa malament. Subratllar s’ha convertit en un recurs fàcil per fer classe: es llegeix, es subratlla, es torna a llegir, es torna a subratllar, i així fins que toca el timbre. No ho faré més, l’any vinent començaré de nou i deixaré de subratllar com fan a la majoria de les classes: els faré fer resums, que siguin ells qui marquin el que creguin important, els faré exàmens per a que pensin, no textuals, els faré presentacions amb Powerpoint per a que les exposin a classe, prepararé debats a classe amb opinions contrastades, els faré mirar videos i que em facin resums del que han vist, faré que s’informin a les notícies sobre el que fem a les classes… sí, serà perfecte, començaran a pensar i no a actuar com a simples autòmates que es dediquen a apredre’s un text sense saber què hi posa.

Les classes s’aprofitaran de debò, fins que un dia, desprès d’un debat, d’una presentació amb Powerpoint o d’un resum em preguntin: sí, però què subratllem?

Perquè cada dia em pregunten el mateix, perquè cada dia els hi responc amb la mateixa resposta, perquè cada dia decideixen que definitivament allò no els servirà per a res, perquè els hi contestes que no ho saben, que potser més tard els hi farà falta….

Perquè la pregunta de cada dia és “I això per a què em què em servirà?”, perquè els hi dius que tots necessiten una base per poder ampliar més tard els seus coneixements amb les matèries que triaran al batxillerat i que, de moment, a la ESO ho han de fer tant si els hi agrada com si no.

Perquè la resposta podria ser tant fàcil com dir:”per aprovar la ESO, i punt”, i com que no et satisfà expliques la versió més llarga, la de la base i tot aquell rotllo que els alumnes contesten amb un siiii, vaaaale, “bueeeeeno”. I llavors se’n cansen d’escoltar-te i decideixen obrir el llibre i seguir fent allò que no els agrada i que no els servirà per a res, però que, sense que ells encara ho sàpiguen, un dia, el menys pensat, potser els hi farà falta. I si no, qui no s’ha preguntat mai d’on surten els objectes que tenim, com és possible que puguem volar amb aquells aparells tant pesants, o perquè ja no s’usa el codi MORSE, o com és possible que pugui veure a un senyor a través d’una pantalla anomenada televisió, o perquè som capaços de poder parlar a través d’un aparell sense fils amb una persona que està a milers de quilòmetres?

Bob Dylan, cantant nord-americà, va dir en una cançó que la resposta estava en el vent. En aquest cas, la resposta a totes aquestes preguntes està amb la Tecnologia.