Category Archives: fonts energia

Les cinc mentides de Zapatero sobre nuclears

L’altre dia, el president del Govern espanyol, Jose Luis Rodriquez Zapatero, va sortir a la televisió, a la cadena Cuatro, i va parlar sobre nuclears. Durant la entrevista es va puntualitzar unes dades sobre la necessitat de tancar nuclears velles. Però es veu que el que va dir no és cert de tot, i moltes de les afirmacions que va dir són totalment falses. Continue reading

Garoña

Garoña és una central nuclear situada a la província de Burgos. Fa 38 anys que funciona i s’hauria de tancar pels anys que fa que va, però els seus responsables han demanat de fer-la funcionar 10 anys més. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) li ha donat el vistiplau al veure que encara és segura, i que 10 anys més els pot aguantar sense riscos. Però la decisió no depèn d’aquest organisme, a diferència dels Estats Units on els informes de Consell de Seguretat Nuclear si compta. La té el Govern de Zapatero, i ara mateix es troba entra l’espasa i la paret.

Garoña és la segona central més vella d’Espanya darrera de la

 de Zorita. Aquesta la van tancar definitivament l’any 2006. Garoña és una central del tipus BWR, d’ebullició. Té dos circuit d’aigua, el que circula pel reactor que és que posa a bullir l’aigua i fa moure les turbines, i el de refrigeració que agafa l’aigua del riu Ebre i refreda el circuit del nucli. És el primer tipus de central que es van fabricar, posteriorment es van fer les PWR, que van incorporar un circuit d’aigua més, de manera que el de dintre el reactor sempre està en fase líquida i això el fa més fàcil de controlar. El circuit que bull l’aigua és el que agafa l’escalfor del que circula pel nucli. Aquest tipus de central són les de Vandellòs i Ascó.

El problema és que la postura del govern actual és molt ambigua en quant a energia nuclear, ja que no ha manifestat una posició clara al respecte. I ara ho ha de fer, i la decisió pot comportar el tancament de la resta de nuclears a mesura que se’ls acabi el període d’explotació.

Tancar-la significaria anar desmantellant el país de nuclears i anar substituint l’obtenció d’electricitat per eòliques. Però el problema és que molts parcs eòlics s’hauran d’obrir per poder compensar el tancament de les nuclears, i aquí apareix un altre problema: els llocs previstos per instal·lar-los o són reserves d’ocells, o paràmetres naturals, o topa directament amb el rebuig dels veïns afectats. A més a més, la previsió de consum elèctric en els següents anys augmentarà, sobretot si es volen introduir els cotxes elèctrics.

No tancar Garoña suposaria tenir mig país i els ecologistes en contra el govern socialista, i llavors perillaria el futur de Zapatero com a president.

Decideixi el que decideixi el govern, li sortiran problemes per tots els cantons.

Garoña

Garoña és una central nuclear situada a la província de Burgos. Fa 38 anys que funciona i s’hauria de tancar pels anys que fa que va, però els seus responsables han demanat de fer-la funcionar 10 anys més. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) li ha donat el vistiplau al veure que encara és segura, i que 10 anys més els pot aguantar sense riscos. Però la decisió no depèn d’aquest organisme, a diferència dels Estats Units on els informes de Consell de Seguretat Nuclear si compta. La té el Govern de Zapatero, i ara mateix es troba entra l’espasa i la paret.

Garoña és la segona central més vella d’Espanya darrera de la Continue reading

Tocant al vent

Aquesta escena pertany a la pel·lícula “Tocant al vent”. La trama va sobre un poble anglès on degut a la crisi del carbó dels anys 80, molts treballadors van d’anar a l’atur al tancar la mina on treballaven. Uns quans d’aquests treballadors formaven part d’una banda de música que, degut a aquesta crisi, es veu també afectada. Els conflictes surten quan uns treballadors accepten els plans de reestructuració de l’empresa i d’altres no, i a més a més, hi ha la banda pel mig que necessita diners per anar a poder tocar.És una comèdia dramàtica britànica amb molt bons actors. És molt recomanable. Un dels actors que surten, molt jove, és Ewan Mcgregor, el que va fer el musical Moulin Rouge.

Tocant al vent

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/al0V6FsyNWY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/al0V6FsyNWY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Aquesta escena pertany a la pel·lícula “Tocant al vent”. La trama va sobre un poble anglès on degut a la crisi del carbó dels anys 80, molts treballadors van d’anar a l’atur al tancar la mina on treballaven. Uns quans d’aquests treballadors formaven part d’una banda de música que, degut a aquesta crisi, es veu també afectada. Els conflictes surten quan uns treballadors accepten els plans de reestructuració de l’empresa i d’altres no, i a més a més, hi ha la banda pel mig que necessita diners per anar a poder tocar.És una comèdia dramàtica britànica amb molt bons actors. És molt recomanable. Un dels actors que surten, molt jove, és Ewan Mcgregor, el que va fer el musical Moulin Rouge.

Un món sense llum

Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent…

Marc va arribar a casa amb la moral per terra. Estava a fosques, però potser aquella nit tindria sort, aquella nit feia vent. Les centrals eòliques podien funcionar i generar electricitat per un parell d’hores. Eren les úniques que funcionaven. Les nuclears les van tancar totes pel risc de la radioactivitat. Les tèrmiques també les van tancar perquè deien que escalfava el planeta al emetre CO2. Les hidràuliques ja no generaven electricitat, ja que la sequera feia que la poca aigua que hi havia als pantans la reservessin per a l’estiu.

Aquella nit feia vent, tindrien electricitat. Sopant, la mare va obrir el televisor. Ja no feien res, els programes d’entreteniment s’havien acabat tots al no disposar de prou llum per als focus, per a les càmeres, per a res. Només funcionava un canal de televisió, la resta havien plegat, i només feien notícies en un plató fosc, amb un sol presentador que anava molt ràpid per donar el major nombre de notícies amb el menor temps possible per aprofitar la poca llum que tenien les càmeres de televisió. La primera noticia va ser que els investigadors de la fusió nuclear, la gran esperança per obtenir electricitat, ho havien deixat al no tenir prou energia per fer les seves investigacions.

De sobte, el televisor es va tancar de cop. El pare va explicar que necessitaven aquella poca electricitat per als hospitals per ocupar-se del gran nombre de malalts per grip deguda a que les cases ja no tenien calefacció i la gent passava fred. Marc es va desil·lusionar. Una altra nit a fer els deures amb la llum de l’espelma. El treball de Tecnologia no el podria consultar a Internet i, el més greu, ja no podria actualitzar el seu fotolog. De fet, Internet estava sota mínims, els servidors havien reduït la seva capacitat per estalviar electricitat, pel que ara només es podia posat text, res d’imatges, ni sons, tan sols lletres i més lletres. Tampoc podria jugar amb la seva consola.

Pensar amb l’endemà encara era pitjor. Era dissabte, i normalment solien anar a la ciutat de compres. Demà no hi anirien. Els cotxes tampoc els deixaven circular, cremaven combustible que generava CO2, i això no es podia permetre, i el tren, com que anava amb electricitat, res de res. Es quedaria a casa, a fer què? Podria quedar amb els amics, però hauria d’anar a buscar-los casa per casa ja que el telèfon tampoc funcionava, no hi havia llum.

Marc va pensar que el millor seria anar a dormir. El llit estava fred. Es va posar a pensar amb aquell nefast dia quan els governs van decidir tancar totes les centrals nuclears del món perquè els hi van dir que eren perilloses per la radioactivitat, i també les central tèrmiques, perquè una colla d’experts els van aconsellar de fer-ho per que s’escalfava el planeta més del compte i era perillós. Aquests experts van aconsellar als que manen d’invertir en energies renovables, malgrat ser molt limitades i d’un rendiment molt baix. Ara no hi havia prou electricitat per fer moure el món, que tornava al segle XVII, quan l’home despertava d’un llarg període de foscor i tornava a preguntar-se el perquè de les coses….

Va sonar el despertador i Marc es va aixecar sobresaltat. Havia dormit molt i es trobava massa cansat pel temps que portava dormint. Els llums digitals del despertador marcaven les 8 del matí, i pel carres s’escoltava els soroll dels cotxes al passar. Al mirar per la finestra va veure els fanals del carrers encara encesos. Va baixar corrents a la cuina i va trobar als seus pares mirant un concurs a la televisió mentre esmorzaven llet escalfada amb el microones. Hi havia electricitat, tot havia estat un mal son. Les centrals nuclears i tèrmiques encara funcionaven, i els investigadors seguien treballant per buscar les millors alternatives per obtenir electricitat. Marc va respirar tranquil al veure que res havia canviat, que el seu món tornava a ser el que era, que era una sort viure al segle XXI… o no?

Aquell món on vivia era molt perillós: nuclears, pluja àcida, contaminació a les ciutats. L’home havia estat canviat el món per satisfer les seves necessitats des de que va començar a ser home, i res feia preveure que aquests canvis s’aturarien algun dia. Però canviar no tenia perquè significar empitjorar, la humanitat havia aconseguit dominar la electricitat de moltes maneres, però aquest domini tenia un preu: contaminació, radiacions nuclears… un preu massa elevat?

Marc va estar pensant amb aquests riscos i per res del món voldria tornar a passar pel malson del que havia despertat. Estava convençut que la humanitat se’n sortiria com sempre ho havia fet, i que trobaria les millors solucions sense haver de tornar enrere.

Era dissabte, i sí, aniríen a la ciutat…

Un món sense llum

Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent… Continue reading

El desafortunat destí de Nagasaki

El dia 9 d’agost de 1945 un avió bombarder B-29 nord-americà es dirigia a la ciutat japonesa de Kokura per llençar una bomba nuclear. Tres dies abans en va caure una sobre Hiroshima, i Kokura era la segona cuitat que havia de ser bombardejada. Però aquell dia estava núvol sobre Kokura, i el pilot va donar voltes al seu voltant a veure si millorava el temps. Al veure que els núvols no marxaven, es va dirigir a la ciutat que tenien com alternativa: Nagasaki. Aquell dia els seus habitants van veure dos sols: el de l’astre que els il·luminava i el provocat per la bomba que els hi va caure a sobre.

75.000 persones van morir aquell dia a Nagasaki a causa de la bomba de plutoni anomenada “Fat Man”. Abans d’aquests bombardejos, els nord-americans van elegir unes quantes cuitats com a destí de les dues bombes que tenien preparades per llençar sobre el Japó. A part de Hiroshima, Nagasaki i Kokura, hi havia Kyoto, l’antiga capital de l’imperi japonès. Totes aquestes cuitats van ser “protegides” pels bombardejos nord-americans amb bombes tradicionals per a que l’efecte de la bomba nuclear fora més gran. Kyoto va ser descartada per que van creure amb el rebuig internacional d’atacar aquesta cuitat mil·lenària, bressol de la cultura tradicional japonesa.
Les cuitats elegides van ser Hiroshima i Kokura. Kokura i Kyoto van quedar intactes a l’acabar la Segona Guerra Mundial al ser descartades per les bombes nuclears i dels bombardejos que feien els nord-americans en espera de la rendició japonesa.
Articles relacionats:
Butoh: dansa sortida d’Hiroshima
Ginkgo biloba: el supervivent d’Hiroshima 
El Projecte Manhattan

El desafortunat destí de Nagasaki

La bomba de plutoni de NagasakiEl dia 9 d’agost de 1945 un avió bombarder B-29 nord-americà es dirigia a la ciutat japonesa de Kokura per llençar una bomba nuclear. Tres dies abans en va caure una sobre Hiroshima, i Kokura era la segona cuitat que havia de ser bombardejada. Però aquell dia estava núvol sobre Kokura, i el pilot va donar voltes al seu voltant a veure si millorava el temps. Al veure que els núvols no marxaven, es va dirigir a la ciutat que tenien com alternativa: Nagasaki. Aquell dia els seus habitants van veure dos sols: el de l’astre que els il·luminava i el provocat per la bomba que els hi va caure a sobre. Continue reading

El gran error de Heisenberg

Werner Heisenberg va ser el director del programa Alemany per obtenir una bomba atòmica a la Segona Guerra mundial. Una de les decisions que va haver de prendre va ser la d’elegir el moderador de la bomba, el producte que frena els neutrons per a que puguin impactar sobre el nuclis d’urani amb més facilitat. Heisenberg dubtava entre dos productes: l’aigua pesada i el grafit. Una mala interpretació dels resultats dels experiments fets amb el grafit, el va desestimar com a moderador. Finalment, es va decidir per l’aigua pesada, i aquest va ser el seu gran error.

L’urani 235 es pot dividir si es bombardeja amb neutrons, formant dos elements més petits i alliberar molta energia. Al dividir-se, allibera també 2 o 3 neutrons que impacten sobre altres nuclis d’urani. Això provoca una reacció en cadena que, amb poca estona, allibera molta energia generant una gran explosió. Però per a que aquests neutrons xoquin contra el nuclis, és necessari que vagin més lents, i això s’aconsegueix amb un moderador.

El grafit és molt abundant a la natura, i es podia aconseguir amb molta facilitat. En canvi, l’aigua pesada és molt escassa, i tan sols hi havia un lloc on se n’obtenia amb certes quantitats: a un planta d’aigües de Noruega. L’aigua pesada conté deuteri en lloc d’hidrògen a la seva molècula, un isòtop de l’hidrògen que té un neutró i un protó al seu nucli. Els alemanys la van confiscar de seguida per enviar tota l’aigua pesanda a Alemanya, però els aliats se’n van enterar i amb una gran operació militar, van aconseguir avortar l’enviament d’aquesta aigua i atacar de passada a la fàbrica per a que no en fes més (veure l’article L’aigua pesada dels nazis).

Per la seva banda, els nord-americans també estaven fent la seva bomba. Enrico Fermi va decidir que era millor usar grafit, ja que en un gran experiment fet el 2 de desembre de 1942 va aconseguir la primera reacció en cadena autosostinguda de la història precisament usant grafit com a moderador. Aquests resultats no van ser publicats gràcies a la tossuderia d’un científic anomenat Leo Szilard que va insistir en mantenir en secret qualsevol descobriment sobre l’urani per evitar que els alemanys se n’assabentessin.

Els alemanys a dures penes podien fer res sense la seva aigua pesant, mentre que els nord-americans van acabar de fer la bomba amb urani que va acabar esclatant sobre Hiroshima. Si Heisenberg hagués analitzat millor els seus resultats, podria haver canviar el curs de la història i ser els Alemanys en ser els primers en llençar una bomba atòmica.