Category Archives: Canvi climàtic

+0,001 ºC

Aquest gràfic mostra l’evolució de la temperatura dels últims 30 anys. Aquest juny la temperatura ha pujat 0,001 ºC respecte la mitja. Són temperatures preses des d’un satèl.lit sobre els 3000 primers metres de l’atmosfera, o sigui, la Troposfera.

Es pot veure que no hi ha cap tendència a l’alça amb les temperatures, pel que sembla que els increments de CO2 no influeixin gaire amb l’evolució de la temperatura i sí tingi més a veure la poca activitat solar que hi ha ara mateix. La gran pujada del 1998 va coincidir amb el fenòmen de “El niño”, una anomalia climàtica que afecta molt a les temetarures a nivell mundial.

Fonts:

http://antonuriarte.blogspot.com/2009/07/0001-c-en-junio-2009.html

http://valdeperrillos.com/materiaoscura/junio-anomalia-global-temperatura-cero

+0,001 ºC

Aquest gràfic mostra l’evolució de la temperatura dels últims 30 anys. Aquest juny la temperatura ha pujat 0,001 ºC respecte la mitja. Són temperatures preses des d’un satèl.lit sobre els 3000 primers metres de l’atmosfera, o sigui, la Troposfera.

Es pot veure que no hi ha cap tendència a l’alça amb les temperatures, pel que sembla que els increments de CO2 no influeixin gaire amb l’evolució de la temperatura i sí tingi més a veure la poca activitat solar que hi ha ara mateix. La gran pujada del 1998 va coincidir amb el fenòmen de “El niño”, una anomalia climàtica que afecta molt a les temetarures a nivell mundial.

Fonts:

http://antonuriarte.blogspot.com/2009/07/0001-c-en-junio-2009.html

http://valdeperrillos.com/materiaoscura/junio-anomalia-global-temperatura-cero

Al meu país fa molta calor

El meu nom és Oskar i tinc 14 anys. Al meu país fa molta calor. Al poble on visc els camps estan secs perquè no plou. La gent passa gana. He sentit que el canvi climàtic empitjorarà les coses, ja que diuen que farà més calor. Però tinc l’esperança de que ho volen frenar, espero que ho puguin fer.

Diuen que la temperatura podria pujar com a mínim 2 graus en 100 anys. Si ho frenen, no pujarà més del que diuen, i això farà que no ho passem tant malament com ho estem passant ara. Ara, que ben pensat, dos graus més ja no deuen venir d’aquí: crec que deu ser igual estar a 40 que a 42 graus a l’ombra. Sequera ja en tenim, o sigui que tampoc ens be d’aquí.

Diuen que els oceans pujaran mig metre en 100 anys. A nosaltres ens és ben igual, el nostre país està 800 metres per sobre el nivell del mar, o sigui, que tampoc ens afectarà. Diuen que es gastaran molts diners en intentar frenar la emissió dels gasos aquests que escalfen el planeta.

Sí, ben pensat potser és una bestiesa que es gastin tants diners en intentar frenar el canvi climàtic. D’aquí cent anys al nostre poble potser ja no quedarà ningú, o sigui, què ens importa a nosaltres el que passarà en cent anys si no sabem si l’endemà podrem alimentar-nos?

Potser valdria més la pena en invertir-los en com cultivar cereals amb quatre gotes, o com extreure aigua de les pedres. Diuen que hi ha unes plantes que es diuen transgèniques que ho podrien fer, però es veu que pot ser perillós per que diuen que provoca càncer. Més perillós que patir set i gana? Si m’he de morir, potser prefereixo fer-ho d’un càncer pels aliments transgènics que als 40 anys que al 15 de gana. Però aquest no és el punt de vista de la gent del primer món. Ells arriben de sobres als 80 anys i la seva por és morir “jove” als 40 d’un càncer. Tot depèn del punt de vista en que es miri, i com que qui té aquests productes són ells, usen el principi de precaució: si les conseqüències poden ser dolentes, millor no ho facis. Dolentes per a qui…?

Al meu país fa molt de fred

Em dic Èrik i tinc 10 anys. Al meu país fa molt de fred. Durant nou mesos la neu cobreix els carrers i els camps del meu poble. Els tres mesos restants de l’any la neu es fon i fa una mica més de calor, però hem d’anar amb màniga llarga ja que el vent és gelat. La vida al nostre país és dura, sobretot per la gent gran que ha de caminar amb moltes dificultats pels carrers nevats.

Però l’altre dia vaig sentir una notícia que em va esperançar: es veu que el canvi climàtic provocat per l’home farà que el meu país sigui més calent. Què bé, això del canvi climàtic podria ser la solució als nostres problemes.

Diuen que les temperatures pujaran dos graus en 10 anys. La neu es fondrà abans i els rius podran fluir més temps, i ens permetrà cultivar vinya, i cereals, els camps deixaran d’estar erms i generaran la riquesa que el poble necessita.

Diuen que els oceans pujaran mig metre en 10 anys perquè es desfaran els pols. Tenim una llacuna a la vora de la platja que fa molts anys que està seca. Si el mar puja, s’omplirà d’aigua salada i els ocells migratoris podran venir a passar els estius al nostre poble. Els ornitòlegs vindran a veure’ls i això farà que s’obrin hotels, restaurants, bars. La llacuna és molt gran i podria convertir-se en un Parc Natural, i podríem sortir a totes les guies turístiques del món i tenir molts visitants.

Si les temperatures pugen, morirà menys gent de pulmonia, que aquí s’agafen molt fortes. I la grip estarà més controlada, i la gent gran podrà viure més anys.

Però he sentit que això ho volen frenar, que hi ha països que ho passaran molt malament si puja la temperatura i el nivell del mar perquè s’inundaran o tindran sequeres. Es veu que això del canvi climàtic és dolent i molts països s’han posat d’acord per no emetre CO2, que és el gas que provoca això.

Però, perquè pensen en aquests països i no amb els nostres on passem molt de fred? Perquè volen que les coses no canvien? No han estat canviant al llarg dels anys? No va ser Groenlàndia una terra verda i fèrtil? No va ser la vall del Nil un lloc amb una vegetació exuberant? Perquè no ens pot tocar ara a nosaltres tenir bon temps? És que algú hi pensava amb nosaltres quan aquests llocs ara amenaçats tenien riquesa pel bon temps que els hi feia?

Espero que no siguin capaços de frenar-ho, i que el clima sigui cada cop més calent per a que el nostre poble pugui sortir endavant. I la resta de països, doncs mala sort. Ja ho diuen, mai plou a gust de tothom o, com diem aquí, mai neva a gust de tothom.

Al meu país fa molt de fred

Em dic Èrik i tinc 10 anys. Al meu país fa molt de fred. Durant nou mesos la neu cobreix els carrers i els camps del meu poble. Els tres mesos restants de l’any la neu es fon i fa una mica més de calor, però hem d’anar amb màniga llarga ja que el vent és gelat. La vida al nostre país és dura, sobretot per la gent gran que ha de caminar amb moltes dificultats pels carrers nevats.

Però l’altre dia vaig sentir una notícia que em va esperançar: es veu que el canvi climàtic provocat per l’home farà que el meu país sigui més calent. Què bé, això del canvi climàtic podria ser la solució als nostres problemes. Continue reading

El Mínim de Gleissberg

L’any 2030 està previst que el Sol arribi a un punt de poca activitat anomenat mimin de Gleissberg. Si els càlculs són correctes, el Sol experimentarà una baixada de nombre de taques solars que farà que la radiació que arribi a la Terra sigui molt baixa, i això tindrà una conseqüència evident: la entrada a una era glacial.

El Sol té cicles marcats pel nombre de taques Solars. Aquestes taques mostren activitat: a més taques, més radiació, a menys taques, menys radiació. Els cicles solen ser d’onze anys on el nombre de taques passa d’uns valors relativament baixos a uns de més alts. Però hi ha hagut cicles de 80 anys. Un d’ells va passar al Segle XVII quan el Sol va arribar a un minim anomenat de Maunder i que va coincidir amb la Petita Eda de Gel. Actualment el Sol presenta una activitat molt baixa, s’ha acabat un cicle i el comença un altre, però hi ha discrepàncies: Hi ha científics que diuen que aviat tornarà a haver activitat per completar de nou un cicle d’11 anys, i d’altres que diuen que aquest cicle durarà 80 anys, arribant al mínim l’any 2030, el Mínim de Gleissberg. Si això realment parra, és probable que s’entri denou en una era glacial.

Aquesta referència entra en conflicte amb la creença general que la terra s’escalfarà per l’efecte del CO2, però molts científics pensen que aquest suposat increment de temperatures per l’efecte hivernacle és insignificant davant la gran devallada de temperatures prevista quan arrribi el Mínim de Gleissberg.

La gràfica de sota mostra els cicles solars des de l’any 1610 fins ara. Tots els cicles són d’11 anys ments el de Maunder que en va durar 80. Actualment es veu poca acivitat i, seguin la tònica recent, aviat hauri de tornar a pujar. Però és probable que continui baixant i es mantingui sota mimins 80 anys més.

Referències

Un món sense llum

Aquell dia Marc tornava de l’escola desolat. El dia havia estat nefast: els professors es limitaven a explicar la lliçó sense cap vídeo que les acompanyés; les classes d’informàtica s’havien suspès; educació física l’havien fet al pati a pesar del fred, ja que dintre al gimnàs no s’hi veia; l’excursió a Port Aventura s’havia anul·lat ja que les instal·lacions estaven tancades definitivament perquè no podia funcionar amb tant poca llum. El món ja no era el mateix, ja no hi havia electricitat: acabaven de tancar la última central nuclear del país. Però encara hi havia un anhel d’esperança: aquell dia feia vent…

Marc va arribar a casa amb la moral per terra. Estava a fosques, però potser aquella nit tindria sort, aquella nit feia vent. Les centrals eòliques podien funcionar i generar electricitat per un parell d’hores. Eren les úniques que funcionaven. Les nuclears les van tancar totes pel risc de la radioactivitat. Les tèrmiques també les van tancar perquè deien que escalfava el planeta al emetre CO2. Les hidràuliques ja no generaven electricitat, ja que la sequera feia que la poca aigua que hi havia als pantans la reservessin per a l’estiu.

Aquella nit feia vent, tindrien electricitat. Sopant, la mare va obrir el televisor. Ja no feien res, els programes d’entreteniment s’havien acabat tots al no disposar de prou llum per als focus, per a les càmeres, per a res. Només funcionava un canal de televisió, la resta havien plegat, i només feien notícies en un plató fosc, amb un sol presentador que anava molt ràpid per donar el major nombre de notícies amb el menor temps possible per aprofitar la poca llum que tenien les càmeres de televisió. La primera noticia va ser que els investigadors de la fusió nuclear, la gran esperança per obtenir electricitat, ho havien deixat al no tenir prou energia per fer les seves investigacions.

De sobte, el televisor es va tancar de cop. El pare va explicar que necessitaven aquella poca electricitat per als hospitals per ocupar-se del gran nombre de malalts per grip deguda a que les cases ja no tenien calefacció i la gent passava fred. Marc es va desil·lusionar. Una altra nit a fer els deures amb la llum de l’espelma. El treball de Tecnologia no el podria consultar a Internet i, el més greu, ja no podria actualitzar el seu fotolog. De fet, Internet estava sota mínims, els servidors havien reduït la seva capacitat per estalviar electricitat, pel que ara només es podia posat text, res d’imatges, ni sons, tan sols lletres i més lletres. Tampoc podria jugar amb la seva consola.

Pensar amb l’endemà encara era pitjor. Era dissabte, i normalment solien anar a la ciutat de compres. Demà no hi anirien. Els cotxes tampoc els deixaven circular, cremaven combustible que generava CO2, i això no es podia permetre, i el tren, com que anava amb electricitat, res de res. Es quedaria a casa, a fer què? Podria quedar amb els amics, però hauria d’anar a buscar-los casa per casa ja que el telèfon tampoc funcionava, no hi havia llum.

Marc va pensar que el millor seria anar a dormir. El llit estava fred. Es va posar a pensar amb aquell nefast dia quan els governs van decidir tancar totes les centrals nuclears del món perquè els hi van dir que eren perilloses per la radioactivitat, i també les central tèrmiques, perquè una colla d’experts els van aconsellar de fer-ho per que s’escalfava el planeta més del compte i era perillós. Aquests experts van aconsellar als que manen d’invertir en energies renovables, malgrat ser molt limitades i d’un rendiment molt baix. Ara no hi havia prou electricitat per fer moure el món, que tornava al segle XVII, quan l’home despertava d’un llarg període de foscor i tornava a preguntar-se el perquè de les coses….

Va sonar el despertador i Marc es va aixecar sobresaltat. Havia dormit molt i es trobava massa cansat pel temps que portava dormint. Els llums digitals del despertador marcaven les 8 del matí, i pel carres s’escoltava els soroll dels cotxes al passar. Al mirar per la finestra va veure els fanals del carrers encara encesos. Va baixar corrents a la cuina i va trobar als seus pares mirant un concurs a la televisió mentre esmorzaven llet escalfada amb el microones. Hi havia electricitat, tot havia estat un mal son. Les centrals nuclears i tèrmiques encara funcionaven, i els investigadors seguien treballant per buscar les millors alternatives per obtenir electricitat. Marc va respirar tranquil al veure que res havia canviat, que el seu món tornava a ser el que era, que era una sort viure al segle XXI… o no?

Aquell món on vivia era molt perillós: nuclears, pluja àcida, contaminació a les ciutats. L’home havia estat canviat el món per satisfer les seves necessitats des de que va començar a ser home, i res feia preveure que aquests canvis s’aturarien algun dia. Però canviar no tenia perquè significar empitjorar, la humanitat havia aconseguit dominar la electricitat de moltes maneres, però aquest domini tenia un preu: contaminació, radiacions nuclears… un preu massa elevat?

Marc va estar pensant amb aquests riscos i per res del món voldria tornar a passar pel malson del que havia despertat. Estava convençut que la humanitat se’n sortiria com sempre ho havia fet, i que trobaria les millors solucions sense haver de tornar enrere.

Era dissabte, i sí, aniríen a la ciutat…