Èsquil

Èsquil, bronjze de Melòria. Museu arqueològic de Florència.

Èsquil va néixer el 525 aC a Eleusis i va morir el 456 a Gela. Èsquil va ser un dels dramaturgs més importants de la tragèdia grega juntament amb Sòfocles i Eurípides.

Èsquil va participar en les batalles de Marató i de Salamina i en diversos concursos literaris que el van portar al reconeixement social. Va escriure unes noranta obres, però només set han arribat fins els nostres dies. Algunes de les seves obres més importants són: Els perses, Els set contra Tebes, Orestíada (triologia formada per Agamèmnon, Les coèfores Les eumènides), Prometeu encadenat i Les suplicants.

Segons Èsquil, l’home s’ha d’adaptar a la justícia divina en comptes d’intentar fugir del seu destí. El dramaturg justifica la seva fe religiosa amb els mites antics.

Per últim, el tema principal de la seva obra és el patiment humà davant el destí tràgic imposat pels déus. També cal dir que l’estil d’Èsquil té forces trets homèrics. Èsquil a més a més d’ésser un dels millors escriptors grecs també va ser imprescindible en la innovació i desenvolupament del gènere dramàtic a Grècia.

P.D.:

Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Personatges, Tragèdia | Etiquetat com a , , , , | 44 comentaris

L’estructura dramàtica d’Antígona

L’estructura dramàtica d’Antígona consisteix en un pròleg, un pàrode, cinc episodis, cinc estàsims i l’èxode.

  • El pròleg és una introducció a l’espai real i dramàtic de l’obra, és a dir, la part històrica i escènica. Consisteix en la proclamació de la llei de Creont en la que prohibeix donar sepultura a Polinices i el diàleg entre Antígona i Ismene sobre el que faran a partir d’aquell moment.
  • El pàrode canta un himne al sol i celebra la victòria d’Etèocles. El poble no dóna suport ni a un ni a l’altre, sinó que es mostra independent a la lluita entre germans.
  • L’episodi I mostra el discurs de Creont sobre la nova llei i el guardià que informa Creont de l’intent d’enterrar Polinices. Creont ordena la mort del culpable.
  • A l’estàsim I el cor exalta la figura de l’home i pren una visió sofista sobre l’origen de les arts i les forces de la naturalesa.
  • L’episodi II consisteix en la captura d’Antígona, el diàleg entre l’heroïna i el rei i l’intent d’Ismene de protegir la seva germana.
  • L’estàsim II recorda el pensament d’Èsquil.
  • L’episodi III tracta el diàleg entre Creont i el seu fill Hèmon en el que el pare explica la captura d’Antígona al seu fill i aquest es plany pel destí de la seva promesa. Per una altra banda, Ismene és alliberada i Antígona condemnada a morir enterrada viva.
  • L’estàsim III és un cant d’amor que tracta sobre la relació d’Antígona i Hèmon.
  • A l’episodi IV Antígona és conduïda a la tomba i pel camí es lamenta de la seva sort, però no se’n penedeix del que ha fet.
  • L’estàsim IV compara el destí tràgic d’Antígona amb el d’altres heroïnes mitològiques.
  • L’episodi V inclou una aparició de l’endeví Tirèsias que declara a Creont que la voluntat divina és la salvació d’Antígona i l’enterrament de Polinices. Creont es burla de Tirèsias i dels déus.
  • A l’estàsim V el cor està content perquè Creont accedeix finalment a enterrar el cos de Polinices, però es lamenta de que el monarca no hagi arribat a temps per salvar Antígona que ja s’havia suïcidat. Llavors Creont se n’adona que ha estat un tirà i que ha caigut en desgràcia i en la solitud que ell mateix ha buscat.
Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Mitologia, Tragèdia | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Estudi dels personatges de l’Antígona de Sòfocles

    Antígona: Antígona era filla d’Èdip i de Iocasta, reis de Tebes. Antígona té una germana bessona, Ismene; i dos germans que també són bessons, Etèocles i Polinices. Després de que Èdip es tragués els ulls i quedés incapaç de regnar, el tron tebà passà a Creont, l’oncle d’Antígona, fins que els bessons mascles arribessin a la majoria d’edat. Un cop Etèocles i Polinices es van fer prou grans com per regnar i compartir el tron, van sorgir les rivalitats: Etèocles es va negar a cedir el tron a Polinices i aquest últim exiliat a Argos va reclutar un poderós exèrcit contra el seu germà. Els dos van morir a les portes de Tebes, però Creont va prohibir donar sepultura a Polinices, qui va portar la guerra i la mort a la ciutat. Antígona estimava els seus germans per igual i trobava injust el destí de Polinices i va decidir desafiar les lleis de Creont i enterrar el cos del seu estimat germà. Ignorà els prudents consells d’Ismene tot i que era coneixedora del que seria el seu tràgic destí. Així doncs, Sòfocles ens mostra una Antígona forta, inflexible, decidida, directa i que accepta la seva mort amb valentia.

    Èdip i Antígona

      Èdip i Antígona de Charles Jalabert, 1842.

    • Creont: El personatge de Creont consisteix en una part d’home i una altra reial, però ell mateix considera que aquesta última és més important i és precisament això el que el porta a ser castigat pels déus. Creont és un home poderós i autoritari, de fet se’l considera un tirà per la manera en què tracta el seu poble. Assegura que la ciutat és d’aquell qui la governa i els seus súbdits han d’obeir el seu rei. A més a més, menysprea la figura de la dona, especialment la de la seva neboda Antígona i també sent un fort rebuig cap a la joventut representada pel seu fill Hèmon.
    • Ismene: És la germana bessona d’Antígona i també germana de Polinices i Etèocles. Igual que Antígona, se sent molt trista per la pèrdua dels seus germans. Se la representa com a una noia més prudent, dubtosa i temerosa del que li pugui passar a Antígona si desobeeix les ordres de Creont. És totalment una contraposició del personatge que representa la seva germana: una figura normal i corrent davant de la figura tràgica però també heroica d’Antígona. Sòfocles no realitza una gran elaboració del personatge d’Ismene i durant la major part de l’obra queda en suspens. La funció d’aquesta filla d’Èdip és la d’enlairar l’heroïcitat d’Antígona.
    • Hèmon: Hèmon és el fill del rei Creont i promès d’Antígona, de qui està enamorat. Al principi de l’obra, es mostra submís a la llei que ha imposat el seu pare, però quan Creont condemna a Antígona, Hèmon decideix treure’s la vida amb la seva espasa al mateix lloc on la seva estimada és morta.
    • Eurídice: És l’esposa de Creont i la mare d’Hèmon. És menyspreada pel seu espòs per la seva condició de dona i també està en contra de la condemna de la seva neboda tot i que no hi diu res. Però quan s’assabenta del suïcidi d’Hèmon, també ella es treu la vida.
    • Tirèsias: És un endeví cec de Tebes que apareix en diverses obres de la tragèdia grega. A Antígona, l’endeví té la funció de transmetre a Creont la voluntat divina, que és la de donar sepultura a Polinices, però Creont decideix no fer-li cas. Finalment els déus castiguen Creont amb un final tràgic, en què se n’adona que és un tirà i que està sol.

    Tirèsias se li apareix a Ulisses durant el sacrifici

      Tirèsias apareix a Ulisses durant el sacrifici, de Henry Fuseli, 1780-1785.

        El cor: El cor representa el poble de Tebes, format per quinze ciutadans nobles i ancians de la ciutat, convocat per Creont. Es mostra indecís: admira la valentia d’Antígona però tampoc li dóna suport. Al final se n’adona del valor d’Antígona i la compara amb altres heroïnes.

Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Mitologia, Personatges, Tragèdia | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

Resum de l’Antígona de Sòfocles

A l’Antígona de Sòfocles, la història comença un cop Etèocles i Polinices han mort i el rei Creont, oncle dels nois, prohibeix el sepulcre de Polinices, ja que el considera culpable de l’infortuni d’Etèocles i de Tebes.

Les germanes dels nois, Antígona i Ismene, se senten destrossades en el seu interior per la mort dels dos joves i Antígona decideix desobeir el seu oncle i donar sepultura a Polinices.

Creont ordena que Antígona sigui enterrada viva. A continuació, el fill de Creont, Hèmon, promès d’Antígona, es treu la vida i més endavant ho fa Eurídice, la seva mare. Creont se n’adona del seu error i quan decideix desenterrar Antígona, és massa tard, ja és morta.

Antígona davant el cos de Polinices

Antígona davant el cos de Polinices de Nikiforos Lytras, 1865.

Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Mitologia, Tragèdia | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

Opinió personal d’Antígona

Després d’haver llegit l’Antígona de Sòfocles en traducció de Joan Castellanos i Vila, publicada a La Magrana, em plau d’afirmar que el conflicte principal d’aquesta tragèdia grega és el dilema d’Antígona a l’hora de complir les lleis escrites, és a dir les lleis de la ciutat de Tebes imposades pel seu oncle Creont; o complir les lleis no escrites, les naturals, les dictades pel seu cor.

Quan Etèocles i Polinices moren ambdós en combat, el rei Creont honra el cadàver d’Etèocles, però nega i amenaça amb un càstig sever aquell qui gosi donar sepultura a Polinices. Antígona és una noia respectuosa que sempre s’ha encarregat de la seva família després de la mort de la seva mare Iocasta (la ceguesa del seu pare i la criança dels seus dos germans petits juntament amb Ismene). Però aquest cop els seus sentiments d’amor fraternal cap a Polinices, l’inciten a incomplir les lleis escrites i permetre que el seu germà pugui descansar en pau eternament. Ismene, la seva germana bessona, l’adverteix del perill d’aquesta intrèpida decisió, però Antígona ja havia decidit arriscar la seva vida per Polinices. La mort d’Antígona és un acte passional, en la recerca de la justícia i la llibertat.

Antígona correspon al prototip d’heroïnes de la tragèdia grega: coratjosa, decidida i molt passional, sent capaç de posar la seva vida en perill per enterrar el cos del seu germà abandonat a la seva sort. Qui no arriscaria la vida per un germà, pare o mare, o qualsevol altre parent? Encara que ens sembli que l’actuació d’Antígona sigui massa exagerada, no ho semblaria pas si nosaltres estiguéssim en el seu lloc. Però per una altra banda, com a conseqüència dels actes “revolucionaris” d’Antígona, Ismene quasi és empresonada. En aquest aspecte, crec que Antígona ha tingut un punt d’egoisme pel que fa a la seva família restant. De vegades cal reivindicar, però d’altres s’ha de saber callar i empassar-se el plor amarg.

En canvi, Ismene és el prototip de noia aparentment conformista (tot i que també pateix pel destí dels seus germans), temorosa, però també prudent. Ismene sap controlar les seves emocions i no resulta tant passional com la seva germana. Qualsevol que no la conegués, l’acusaria de covarda o traïdora per no sortir en defensa de Polinices, com ho fa Antígona. Però quantes famílies en qualsevol guerra han perdut familiars al front i han hagut de resignar-se perquè pertanyien al bàndol contrari? Haurien d’haver protestat? El més probable és que els familiars dels enemics de guerra haguessin sortit malparats. No és en aquest cas, però si Antígona hagués tingut fills, potser ells haguessin pagat els errors de la mare.

A l’àmbit polític, avui en dia consideraríem l’acte d’Antígona com a revolucionari, ja que no compleix les lleis imposades per la ciutat, el govern o qualsevol altre òrgan de poder. Tanmateix si al llarg de la història no s’haguessin comés segons quin tipus de revoltes i revolucions, ara no estaríem aquí ni seríem com som: la revolució francesa, el moviment obrer, la descolonització del tercer món, la caiguda del mur de Berlín,  la primavera àrab… Però de vegades el poble es deixa emportar pels seus sentiments més intensos i ocorren fets que no haurien de passar: l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, les dictadures feixistes al període d’entreguerres (la majoria d’elles escollides per la voluntat popular), El cèlebre 11-s o l’11-m. En aquest cas, Antígona ha fet bé de desafiar les lleis de la ciutat perquè eren injustes, pròpies d’un tirà.

En conclusió, Antígona es tracta d’una heroïna de la tragèdia grega que encara avui té pervivència: la seva actuació moguda per l’amor tant fort que sent cap el seu germà, ens commou encara i ho seguirà fent durant un bon temps. Crec que hem de ser equilibrats, de vegades haurem d’actuar com una “Antígona” i d’altres com una “Ismene”, els excessos mai són bons. Políticament s’ha de saber reivindicar i protestar sempre que sigui raonable, però també s’ha de saber complir les lleis i adaptar-se al món en que ens ha tocat viure.

Publicat dins de Article d'opinió, General, Gènere dramàtic, Tragèdia | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Antígona a la ràdio

Dins l’espai de ràdio Mujeres malditas, el 12 de desembre de 2012 es va emetre “Antígona: la lealtad”:

Mujeres malditas – Antígona: la lealtadEscuchar audioMujeres malditas - Antígona: la lealtad

Qui era Antígona? Què simbolitza el seu mite? Quin tipus d’amor encarna? Per què és una dona lleial?

Publicat dins de General, Mitologia, Personatges, Tragèdia | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris