L’estructura dramàtica d’Antígona

L’estructura dramàtica d’Antígona consisteix en un pròleg, un pàrode, cinc episodis, cinc estàsims i l’èxode.

• El pròleg és una introducció a l’espai real i dramàtic de l’obra, és a dir, la part històrica i escènica. Consisteix en la proclamació de la llei de Creont en la que prohibeix donar sepultura a Polinices i el diàleg entre Antígona i Ismene sobre el que faran a partir d’aquell moment.
• El pàrode canta un himne al sol i celebra la victòria d’Etèocles. El poble no dóna suport ni a un ni a l’altre, sinó que es mostra independent a la lluita entre germans.
• L’episodi I mostra el discurs de Creont sobre la nova llei i el guardià que informa Creont de l’intent d’enterrar Polinices. Creont ordena la mort del culpable.
• A l’estàsim I el cor exalta la figura de l’home i pren una visió sofista sobre l’origen de les arts i les forces de la naturalesa.
• L’episodi II consisteix en la captura d’Antígona, el diàleg entre l’heroïna i el rei i l’intent d’Ismene de protegir la seva germana.
• L’estàsim II recorda el pensament d’Èsquil.
• L’episodi III tracta el diàleg entre Creont i el seu fill Hèmon en el que el pare explica la captura d’Antígona al seu fill i aquest es plany pel destí de la seva promesa. Per una altra banda, Ismene és alliberada i Antígona condemnada a morir enterrada viva.
• L’estàsim III és un cant d’amor que tracta sobre la relació d’Antígona i Hèmon.
• A l’episodi IV Antígona és conduïda a la tomba i pel camí es lamenta de la seva sort, però no se’n penedeix del que ha fet.
• L’estàsim IV compara el destí tràgic d’Antígona amb el d’altres heroïnes mitològiques.
• L’episodi V inclou una aparició de l’endeví Tirèsias que declara a Creont que la voluntat divina és la salvació d’Antígona i l’enterrament de Polinices. Creont es burla de Tirèsias i dels déus.
• A l’estàsim V el cor està content perquè Creont accedeix finalment a enterrar el cos de Polinices, però es lamenta de que el monarca no hagi arribat a temps per salvar Antígona que ja s’havia suïcidat. Llavors Creont se n’adona que ha estat un tirà i que ha caigut en desgràcia i en la solitud que ell mateix ha buscat.

Antígona de Frederic Leighton, 1882.