A l’Antígona de Sòfocles, la història comença un cop Etèocles i Polinices han mort i el rei Creont, oncle dels nois, prohibeix el sepulcre de Polinices, ja que el considera culpable de l’infortuni d’Etèocles i de Tebes.
Les germanes dels nois, Antígona i Ismene, se senten destrossades en el seu interior per la mort dels dos joves i Antígona decideix desobeir el seu oncle i donar sepultura a Polinices.
Creont ordena que Antígona sigui enterrada viva. A continuació, el fill de Creont, Hèmon, promès d’Antígona, es treu la vida i més endavant ho fa Eurídice, la seva mare. Creont se n’adona del seu error i quan decideix desenterrar Antígona, és massa tard, ja és morta.
Antígona davant el cos de Polinices de Nikiforos Lytras, 1865.
Scoop.it Lectura de Clàssics
Retroenllaç: La cinta de Νίκη » La conspiració de Robert Redford
χαιρε!
L’argument de l’Antígona de Sofòcles es basa en l’enfrontament de la llei divina i la llei política. En aquesta obra la protagonista Antígona ha de prendre una desició sobre el cos del seu germà mort, la desició no és fàcil doncs si obeeix la llei divina, corre el risc de ser descoberta i tal com dictava la llei condemnada a mort; per una altra banda si obeeix la llei política dictada per Creont, l’ànima del seu germà no sepultat quedarà atrapada en una eterna angoixa al no pertànyer a cap dels dos mons (món dels vius i dels morts)
Retroenllaç: Αντιγόνη, de Yorgos Javellas | La cinta de Νίκη
Xaipete!
A literatura universal hem llegit aquesta obra, i dir que crec que aquesta obra, com gairebé totes les tragèdies gregues, són autèntiques obres d’art, tant per les seves dots d’entreteniment ( encara que de vegades crec que són al meu a l’únic que em entretenen ) com per la seva finalitat didàctica. Entrant ja en aquesta obra especialment, crec que es mostren dues postures clarament diferenciades, Creont per una banda i Antígona de l’altra, i personalment em decanto per aquesta segona , encara que a diferència d’algunes de les interpretacions , no crec que defensi el marcat per els déus, sinó el que la marca la seva consciència, ja que jo no crec en els déus ( veritablement és una cosa que em sembla un negoci històric ) i probablement faria el mateix que ella. D’altra banda la postura de Creont és alguna cosa, que encara penós , no sona tan estrany, ja que normalment la gent es deixa encegar pel poder.