Després d’haver llegit l’Antígona de Sòfocles en traducció de Joan Castellanos i Vila, publicada a La Magrana, em plau d’afirmar que el conflicte principal d’aquesta tragèdia grega és el dilema d’Antígona a l’hora de complir les lleis escrites, és a dir les lleis de la ciutat de Tebes imposades pel seu oncle Creont; o complir les lleis no escrites, les naturals, les dictades pel seu cor.
Quan Etèocles i Polinices moren ambdós en combat, el rei Creont honra el cadàver d’Etèocles, però nega i amenaça amb un càstig sever aquell qui gosi donar sepultura a Polinices. Antígona és una noia respectuosa que sempre s’ha encarregat de la seva família després de la mort de la seva mare Iocasta (la ceguesa del seu pare i la criança dels seus dos germans petits juntament amb Ismene). Però aquest cop els seus sentiments d’amor fraternal cap a Polinices, l’inciten a incomplir les lleis escrites i permetre que el seu germà pugui descansar en pau eternament. Ismene, la seva germana bessona, l’adverteix del perill d’aquesta intrèpida decisió, però Antígona ja havia decidit arriscar la seva vida per Polinices. La mort d’Antígona és un acte passional, en la recerca de la justícia i la llibertat.
Antígona correspon al prototip d’heroïnes de la tragèdia grega: coratjosa, decidida i molt passional, sent capaç de posar la seva vida en perill per enterrar el cos del seu germà abandonat a la seva sort. Qui no arriscaria la vida per un germà, pare o mare, o qualsevol altre parent? Encara que ens sembli que l’actuació d’Antígona sigui massa exagerada, no ho semblaria pas si nosaltres estiguéssim en el seu lloc. Però per una altra banda, com a conseqüència dels actes “revolucionaris” d’Antígona, Ismene quasi és empresonada. En aquest aspecte, crec que Antígona ha tingut un punt d’egoisme pel que fa a la seva família restant. De vegades cal reivindicar, però d’altres s’ha de saber callar i empassar-se el plor amarg.
En canvi, Ismene és el prototip de noia aparentment conformista (tot i que també pateix pel destí dels seus germans), temorosa, però també prudent. Ismene sap controlar les seves emocions i no resulta tant passional com la seva germana. Qualsevol que no la conegués, l’acusaria de covarda o traïdora per no sortir en defensa de Polinices, com ho fa Antígona. Però quantes famílies en qualsevol guerra han perdut familiars al front i han hagut de resignar-se perquè pertanyien al bàndol contrari? Haurien d’haver protestat? El més probable és que els familiars dels enemics de guerra haguessin sortit malparats. No és en aquest cas, però si Antígona hagués tingut fills, potser ells haguessin pagat els errors de la mare.
A l’àmbit polític, avui en dia consideraríem l’acte d’Antígona com a revolucionari, ja que no compleix les lleis imposades per la ciutat, el govern o qualsevol altre òrgan de poder. Tanmateix si al llarg de la història no s’haguessin comés segons quin tipus de revoltes i revolucions, ara no estaríem aquí ni seríem com som: la revolució francesa, el moviment obrer, la descolonització del tercer món, la caiguda del mur de Berlín, la primavera àrab… Però de vegades el poble es deixa emportar pels seus sentiments més intensos i ocorren fets que no haurien de passar: l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, les dictadures feixistes al període d’entreguerres (la majoria d’elles escollides per la voluntat popular), El cèlebre 11-s o l’11-m. En aquest cas, Antígona ha fet bé de desafiar les lleis de la ciutat perquè eren injustes, pròpies d’un tirà.
En conclusió, Antígona es tracta d’una heroïna de la tragèdia grega que encara avui té pervivència: la seva actuació moguda per l’amor tant fort que sent cap el seu germà, ens commou encara i ho seguirà fent durant un bon temps. Crec que hem de ser equilibrats, de vegades haurem d’actuar com una “Antígona” i d’altres com una “Ismene”, els excessos mai són bons. Políticament s’ha de saber reivindicar i protestar sempre que sigui raonable, però també s’ha de saber complir les lleis i adaptar-se al món en que ens ha tocat viure.
Scoop.it Lectura de Clàssics
