Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Publicat el 2 abril 2013 per Laia Muñoz Osorio

[Una habitació ample i majestuosa. Una princesa agenollada al seu llit. Llum de lluna que acarona els seus plors. Medea es lamenta del seu dilema: el seu cor batega per Jàson però el seu cos se’l deu al seu pare Eetes, el rei de la Còlquida. No sap què decidir, es sent sola, com si no pertanyés a ningú…]

 

MEDEA: Oh, desconsolada jo! Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Estimo el pare, a Jàson, per què em fas dubtar?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Per què em fas emmalaltir?

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Sento que estic embogint!

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Explica’m a què es deuen aquests plors…

Diga’m, petit Eros, digues-m’ho ja!

Qui és aquell que gosa entrar a la meva habitació?

 

CALCÍOPE: Oh Medea, germana enamorada,

ets coneixedora del destí dels meus fills?

Oh Medea, germana enamorada,

només de pensar-ho em fa mal el pit!

Oh Medea, germana enamorada,

saps quina és la solució?

Oh Medea, germana enamorada,

has d’oferir a Jàson el cor.

 

MEDEA: Oh Calcíope, sigues venerada pels déus!

Ara no en tinc cap dubte sobre el que haig de fer…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Quan vaig veure  Jàson, el vaig ignorar sense voler…

Oh, Calcíope, sigues venerada pels déus!

Qui és aquella que del meu balcó ve?

 

LAVÍNIA: Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Eneas no em fa cas. Què vols què faci?

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Vaig casar-me amb ell perquè guanyà la guerra.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Les guerres sempre acaben igual, no valen la pena!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Aquest home mai escarmenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Cada nit amb dues o tres joves es presenta!

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Estic farta de semblar forta i valenta…

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

Al precipici m’agradaria fer-li una empenta.

Oh, princesa Medea! Sóc la reina del Laci.

L’he deixat a casa, me’n vaig, haig de véncer.

 

MEDEA: Reina Lavínia, quina raó!

Jo no vull quedar-me amb el pare, cruel com un lleó!

Reina Lavínia, quina raó!

Tampoc vull casar-me amb el gallard Jàson!

Reina Lavínia, quina raó!

Jo el que vull és anar a conèixer món!

Reina Lavínia, quina raó!

No parem fins que el cel no es tenyeixi de dol!

 

[Medea i Lavínia baixen pel balcó a través d’una corda i Calcíope desconcertada es planteja el succeït i també salta pel balcó]

Jàson i Medea

Jàson i Medea de John William Waterhouse, 1907.

Publicat dins de Adaptació literària, Competència artística i literària, Èpica, General, Gènere dramàtic, Mitologia | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

Adonis i Afrodita: un amor maternal

Publicat el 1 abril 2013 per Laia Muñoz Osorio

Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cínires. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Afrodita es va sentir atreta per ell. Però aquest amor era més aviat maternal, a diferència de les seves aventures amb Ares.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Afrodita- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo!

Afrodita se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era un jove gallard: atractiu, coratjós i astut. Afrodita temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Afrodita sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp, Adonis desobeí Afrodita i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir d’una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Afrodita escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

– Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més,  ordenaré que es celebrin unes festes annuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Afrodita es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.

Venus i Adonis

Venus i Adonis de Ticià, 1554. Museu del Prado, Madrid.

Publicat dins de Competència artística i literària, General, Mitologia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Antígona i Jesucrist, un sacrifici per a la veritat

Publicat el 31 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

En aquest article ens proposem comparar dos personatges estretament relacionats amb la cultura grega: Antígona (personatge mitològic) i Jesucrist (la figura representant del Cristianisme i del Nou Testament que va ser escrit en grec).

A primera vista Antígona i Jesús no tenen res a veure: ficció i realitat, un va viure en l’època micènica o bé a la fosca i l’altre a l’època hel·lenística. A més a més Antígona va viure a Tebes, mentre que Jesús va viure a Palestina, que llavors pertanyia a l’imperi d’Alexandre el Gran. No obstant, Jesús i Antígona estan units per un fet que en el cas d’ambdós els va permetre passar a l’eternitat: el seu sacrifici per la veritat.

En el cas d’Antígona, quan els seus germans Etèocles i Polinices van morir en combat, el nou rei Creont (l’oncle d’Antígona) va ordenar honrar Etèocles i va prohibir donar sepultura a Polinices. Els origens d’aquesta disputa ens desplacen a la maledicció que va llençar el rei tebà Èdip als seus fills Etèocles i Polinices, qui havien de compartir el tron heretat d’Èdip: els dos bessons moririen barallant-se pel poder, i així fou. Antígona va decidir desobeir les lleis dictades per Creont i llavors va enterrar el cos de Polinices: no podia permetre que restés insepult fins l’eternitat! Tanmateix va ser enxampada pels guàrdies del seu oncle i aquest la va condemnar a mort.

Antígona

Antígona de Frederic Leighton, 1882.

En el cas de Jesucrist, el fill de Déu va començar a predicar una nova filosofia de vida que més endavant acabaria per convertir-se en la religió cristiana. Jesús va viatjar per Judea, Galilea i altres regions palestines escampant noves idees polítiques i socials i ajudant a la gent, moltes vegades amb miracles divins.

Aquesta creixent popularitat de Jesús no va agradar a les grans autoritats jueves que trobaven que el Judaisme es veia amenaçat per les noves creences “revolucionàries” que qüestionaven entre altres coses el poder polític i religiós. Així doncs les forces religioses jueves van conspirar contra el fill de Déu des del primer moment fins que el Dijous Sant, just després del Sant Sopar (Últim Sopar), van aconseguir detenir a Jesús, gràcies a la col·laboració de l’apòstol Judes. Tot seguit van convèncer a les autoritats polítiques de la seva culpabilitat, sense gaires arguments. Finalment va ser crucificat. Però el testimoni de Jesús no va morir llavors, els seus apòstols van escampar-se per arreu del món (conegut fins aleshores) per anunciar la Bona Nova: Crist havia ressuscitat.

Crist crucificat

Crist crucificat de Diego Velázquez, 1631.

En conclusió, aquests personatges han estat recordats per la història pel seu sacrifici, perquè van voler canviar alguns aspectes de la societat que llavors eren impensables i que actualment són indubtables en un món modern i lliure.

Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Literatura cristiana, Mitologia, Personatges, Tragèdia | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Isop

Publicat el 30 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

Isop va ser un escriptor grec de faules que va viure el segle VII aC i que se’n desconeix la data exacta del seu naixement i mort. Es diu que va néixer sent esclau. Hi ha poques dades sobre la biografia d’Isop, ja en l’època clàssica la seva figura es va veure envoltada per elements llegendaris i fins i tot s’ha posat en dubte la seva existència per a molts historiadors. Les seves rondalles s’utilitzaven com a llibre de text a les escoles i de fet Plató deia que Sòcrates coneixia de memòria els apòlegs d’Isop. Atenes va encarregar a l’escultor Lisip la realització del cos del poeta.

Segons una tradició molt difosa, Isop va néixer a Frígia, tot i que hi ha qui el fa originari de Tràcia, Samos, Egipte o Sardes. Va viure a la Grècia del segle VII aC. Així, es conta que Isop va ser esclau d’un tal Jadmó o Jantó de Samos, que li va donar la llibertat. A causa de la seva gran reputació pel seu talent per l’apòleg, Cresos el va cridar a la seva cort, el va satisfer de favors i el va enviar a consultar l’oracle de Delfos, perquè oferís sacrificis en nom seu i perquè distribuís recompenses entre els habitants d’aquella ciutat.

Irritat pels fraus i la cobdícia d’aquell poble de sacerdots, Isop els va adreçar el seu sarcasme i limitant-se a oferir als déus els sacrificis manats per Cresos, va retornar a aquest príncep les riqueses destinades als habitants de Delfos. Aquests, per venjar-se, van amagar entre l’equipatge una copa d’or consagrada al déu Apol·lo. Van acabar acosant-lo de robatori sacríleg i el van precipitar des de l’alt de la roca Hiampa. Més tard se’n van penedir.

Retrat d’Isop de Diego Velázquez, 1639-1642. El gravat mostra un Isop no gaire agraciat físicament, com explica la tradició.

Pel que fa a la seva obra, les seves faules es basen en històries simples, protagonitzades per animals amb un missatge moral clar. L’objectiu és fomentar determinades virtuts o aconsellar com s’ha de comportar una persona en la vida quotidiana. Algunes de les faules més cèlebres són:

  • La cigala i la formiga: La formiga treballa tot l’estiu mentre que la cigala es dedica a divertir-se però quan arriba l’hivern és la formiga qui té aliment per sobreviure. És un elogi de l’esforç i la previsió.
  • El gos i l’os: Un gos que porta un os a la boca es veu reflectit en un riu i quan vol agafar l’os de qui creu que és un altre gos, perd el seu, aprenent així que la cobdícia ho fa perdre tot.
  • El corb i la guineu: Un corb te al bec un formatge i la guineu el vol. La guineu adula al corb dient-li que canti, ja que li han dit que té una veu molt maca. El corb ho fa i perd el formatge.
  • La guineu i el raïm: Una guineu s’enganya dient que el raïm és verd perquè no el pot agafar. Això mateix ha esdevingut una dita popular en diverses llengües.
  • El ratolí i el lleó: Un lleó captura un ratolí i aquest li prega que el perdoni, que li tornarà el favor. El lleó se’n riu però accedeix i més tard és caçat amb una xarxa. El ratolí la rossega fins que allibera a l’amic i demostra que no es pot menyprear a ningú perque tothom pot aportat qualitats.
  • La llebre i la tortuga: Una llebre i una tortuga fan una cursa. La llebre està tan confiada del seu triomf que s’adorm i així la lenta tortuga la pot avançar. Guanya aquesta última.

Isop PushkinBust en bronze d’Isop al Museu Pushkin de Moscou, però originalment procedent de la col·lecció de Villa Albani de Roma.

Publicat dins de General, Personatges, Prosa | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Hesíode

Publicat el 30 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

Hesíode va viure durant els segles VIII i VII aC. Se’l considera l’escriptor èpic en llengua grega més important juntament amb Homer.

Com Homer, Hesíode és un poeta narratiu que escriu en hexàmetres. L’obra d’Hesíode parla sobre la justícia i el treball, a més a més intenta explicar la història de la humanitat a partir de les diverses generacions de déus i d’homes. Així doncs el gran mèrit d’Hesíode fou que va el primer en ordenar tots aquells mites que s’havien anat transmetent de pares a fills des dels principis del temps, sense un altre precedent literari i èpic que el llegendari Homer.

Hesíode i la MusaHesíode i la Musa de Gustave Moreau, 1891.

Les obres més representatives d’Hesíode són La Teogonia i Els Treballs i els Dies, les quals recopilen l’herència mitològica grega amb arrels mesopotàmiques, com bé hem comentat abans. De fet, entre ambdues ens podem fer una idea de la vertadera essència hesiòdica.

– La Teogonia és la més antiga de les dues, de la qual només es conserven algunes parts:

  • Al proemi apareixen les Muses de l’Helicó i de Pièria i inspiren l’autor.
  • Cosmogonia: Caos i Gea, Tàrtar, Eros, Érebos, Nit, Èter i Dia.
  • Cosmogonia-Teogonia: Úranos i els Urànides (les Erínies, els Gegants, les Nimfes, Afrodita, Cíclops i Hecatonquirs). També es narra l’enfrontament entre els Titans i Zeus.
  • Cosmogonia-disgressió: Els descendents de Nit i Thànatos: Moira, Nèmesi, Eris, les Hespèrides… També s’explica el llinatge de Nereu: Taumant, Forcis, Leto, les Nereides, Iris, les Harpies, les Gorgones, Geríon, Cèrber…
  • Teogonia: La descendència dels Titans fins a arribar a Zeus. Zeus destrona el seu pare Cronos i venç a la resta dels Titans. Al final es proclama “rei dels déus”.
  • Teogonia: Llinatge de Zeus i els primers contactes entre déus i mortals, sorgint així els herois.

– Treballs i Dies és la segona obra hesiòdica més cèlebre després de la Teogonia. Els mites que constitueixen l’obra d’Hesíode expliquen com és la naturalesa humana:

  • Proemi: Himne a les Muses de Pièria i elogi de Zeus.
  • Mites i faules: Avisos a Perses sobre la justícia i el treball, i explicacions sobre la dolorosa vida humana i el poder justicier de Zeus. Hi ha dues Discòrdies: l’enveja i superació en el treball, aquesta última és la que s’ha de seguir.
  • Mite de Prometeu i Pandora.
  • Mite de les edats (or, argent, bronze i herois) fins a l’edat de ferro, quan hi predomina la injustícia.
  • Faula del falcó i el rossinyol.
  • La Justícia explica les injustícies dels homes i Zeus (el seu pare) els castiga.
  • Els dos camins i el tema del treball.
  • Calendari agrícola (tardor, hivern, primavera i estiu).
  • Treballs en la navegació.
  • Consells referents a la dona, la família a l’Antiga Grècia, els veïns, els amics i la conducta social, i els segueix una sèrie de prohibicions.
  • Els dies: calendari dels dies del mes que són fasts i els que són nefasts.

HesíodeSuposat bust d’Hesíode, tot i que durant molt de temps se l’ha considerat de Sèneca. Còpia romana a partir d’un original hel·lenístic, segle II aC.

Publicat dins de Èpica, General, Personatges | Etiquetat com a , , | 6 comentaris

El grec com a llengua del Nou Testament

Publicat el 29 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

La Pentecosta (narrada en el Llibre dels Fets dels Apòstols del Nou Testament) explica com l’Esperit Sant va aparèixer als seguidors de Jesús (un cop aquest últim ja havia estat crucificat) i com aquest fet els va empènyer a escampar el missatge de Déu per arreu: la Bona Nova, a partir dels evangelis, escrits en llengua grega.

Quan Jesús va morir cap el 33 dC, els apòstols i els altres deixebles van mantenir el tipus de vida cristiana que el seu mestre els havia ensenyat a portar. Però amb el pas dels anys, aquests últims testimonis van anar morint i amb ells els records i les ensenyances de Crist. Així doncs els darrers fidels van decidir conservar el testimoni de Jesús per escrit, en primer lloc redactat en arameu (la seva llengua materna) i tot seguit en grec, concretament en la κοινή, el grec oficial de l’època hel·lenística.

Reprenent el tema de la Pentecosta, els darrers apòstols de Jesucrist van escampar-se per tot el món (conegut fins a aleshores) per donar a conèixer el testimoni del fill de Déu. Cal destacar entre d’altres la tasca de Sant Pau, qui va escriure un gran nombre de cartes a les diverses comunitats cristianes d’Europa i de l’Àsia Menor. La seva obra epistolar va ser decisiva per conservar els principis bàsics de la creença religiosa.

Pau de Tars (com realment es deia) va ser un dels botxins que va matar Sant Esteve, el primer màrtir cristià. Però més endavant Sant Pau es va convertir al Cristianisme i s’hi va dedicar completament a la seva expansió. Malauradament Sant Pau va ser condemnat a decapitació arran de la seva implicació en les revoltes cristianes en la Roma de l’emperador Neró, entre els anys 64 i 67 dC.

Decapitació de Sant Pau

Decapitació de Sant Pau d’Enric Simonet, 1887.

Els martiris cristians duts a terme pels emperadors romans Neró, Domicià, Septimi Sever, Deci, Valerià i Dioclecià van tenir lloc entre l’any 64 i el 305 dC. El 313,  els emperadors Constantí I el Gran i Licini I van proclamar l’Edicte de Milà, el qual tolerava el culte al Cristianisme dins de l’imperi romà. A partir de llavors l’Església Catòlica Romana va poder desenvolupar-se i organitzar els seus rituals amb normalitat.

Una de les primeres mesures que va prendre va ser escollir quins documents escrits -de tants que circulaven per arreu- eren vertaders i fidedignes a l’essència original de la religió. Els evangelis canònics (és a dir que seguien el cànon cristià) van ser l’Evangeli de Sant Mateu, l’Evangeli de Sant Marc, l’Evangeli de Sant Lluc i l’Evangeli de Sant Joan; van ser coneguts com “L’Evangeli”. Més endavant es van afegir altres documents. Així doncs els llibres acceptats per la comunitat cristiana que passarien a formar el Nou Testament són:

  • Els quatre evangelis (Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan).
  • El llibre de la història de l’Església (Fets dels Apòstols).
  • Les cartes de Pau.
  • Les cartes personals de Pau.
  • Carta atribuïda a Pau.
  • Les cartes universals.
  • L’Apocalipsi.

Els evangelis apòcrifs són aquells documents no acceptats per l’Església, datats entre els segles II i IV dC. Podem dividir-los segons la seva temàtica en: evangelis sobre la natalitat (naixement de Crist), evangelis sobre la infància, evangelis sobre la passió (patiment, mort i resurrecció) i els evangelis assumpcionistes.

Mare de Déu de les roques

Mare de Déu de les roques de Leonardo Da Vinci, 1483-1486. Museu del Louvre. Fa referència a un evangeli apòcrif pertanyent a la infància de Crist. Al quadre apareixen la Verge Maria amb Jesús, Joan Baptista i l’àngel Uriel.

Com bé hem comentat anteriorment la difusió de les idees cristianes va ser gràcies a la llengua grega, concretament en la κοινή. A mesura que l’Església creixia, es feien més còpies dels escrits grecs originals dels apòstols. L’objectiu principal era que els cristians de tots els racons d’Europa i d’Àsia Menor tinguessin a la seva disposició les escriptures sagrades, anomenades llavors “Nou Pacte”.

Tanmateix el grec ja es trobava en decadència i el llatí es va convertir en la llengua del poble, entre ell els cristians. Així doncs els fidels van veure la necessitat de traduir els evangelis a la llengua llatina. La revisió que el papa Damas I va encarregar a Sant Jeroni de la traducció llatina dels textos originals grecs del Nou Testament va donar com a resultat la Biblia Sacra Vulgata Editionis.

Altres nuclis cristians que van traduir les sagrades Escriptures van ser Síria i Palestina que van adaptar el Nou Testament al siríac o bé els cristians egipcis que protagonitzarien les versions coptes dels evangelis.

Per últim parlarem del tractament de la llengua grega en els textos originals grecs del Nou Testament. En primer lloc, cal tenir en compte que la majoria dels autors dels llibres neotestamentaris tenien com a llengua materna l’arameu i no el grec, aquest fet explica que no es trobessin completament familiaritzats amb la parla grega:

  • Presència de barbarismes d’origen semític (hebreu o arameu) i llatí.
  • Predomina la coordinació per sobre la subordinació d’oracions. Això explica la contínua repetició de nexes com ara καί, δέ, ίδού…
  • Introducció de lèxic d’origen hebreu i arameu: μεσσίας (Messies), πάσχα (Pasqua), σάββατον (Sàbat)…
  • Ús de llatinismes referents a càrrecs polítics, militars i en general relacionats amb la societat romana.

Crist

Fragment d’un mosaic que representa a Crist amb l’aureola i el gest de benedicció, 1280. Es troba a la Basílica de Santa Sofia de Constantinoble (actualment Istanbul, Turquia). Constantinoble va ser la capital de Bizanci, aquest imperi es va separar de l’Església Catòlica Romana i va fundar l’Església Ortodoxa o Grega.

 

Informació extreta del llibre de text de Grec 2 de l’Editorial Teide i del llibre de text de Religió de 4t d’ESO de l’Editorial Barcanova.

Publicat dins de General, Literatura cristiana | Etiquetat com a , , | 2 comentaris