Adonis i Afrodita: un amor maternal

Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cínires. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Afrodita es va sentir atreta per ell. Però aquest amor era més aviat maternal, a diferència de les seves aventures amb Ares.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Afrodita- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo!

Afrodita se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era un jove gallard: atractiu, coratjós i astut. Afrodita temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Afrodita sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp, Adonis desobeí Afrodita i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir d’una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Afrodita escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

– Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més, ordenaré que es celebrin unes festes annuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Afrodita es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.