El grec com a llengua del Nou Testament

La Pentecosta (narrada en el Llibre dels Fets dels Apòstols del Nou Testament) explica com l’Esperit Sant va aparèixer als seguidors de Jesús (un cop aquest últim ja havia estat crucificat) i com aquest fet els va empènyer a escampar el missatge de Déu per arreu: la Bona Nova, a partir dels evangelis, escrits en llengua grega.

Quan Jesús va morir cap el 33 dC, els apòstols i els altres deixebles van mantenir el tipus de vida cristiana que el seu mestre els havia ensenyat a portar. Però amb el pas dels anys, aquests últims testimonis van anar morint i amb ells els records i les ensenyances de Crist. Així doncs els darrers fidels van decidir conservar el testimoni de Jesús per escrit, en primer lloc redactat en arameu (la seva llengua materna) i tot seguit en grec, concretament en la κοινή, el grec oficial de l’època hel·lenística.

Reprenent el tema de la Pentecosta, els darrers apòstols de Jesucrist van escampar-se per tot el món (conegut fins a aleshores) per donar a conèixer el testimoni del fill de Déu. Cal destacar entre d’altres la tasca de Sant Pau, qui va escriure un gran nombre de cartes a les diverses comunitats cristianes d’Europa i de l’Àsia Menor. La seva obra epistolar va ser decisiva per conservar els principis bàsics de la creença religiosa.

Pau de Tars (com realment es deia) va ser un dels botxins que va matar Sant Esteve, el primer màrtir cristià. Però més endavant Sant Pau es va convertir al Cristianisme i s’hi va dedicar completament a la seva expansió. Malauradament Sant Pau va ser condemnat a decapitació arran de la seva implicació en les revoltes cristianes en la Roma de l’emperador Neró, entre els anys 64 i 67 dC.

Decapitació de Sant Pau d’Enric Simonet, 1887.

Els martiris cristians duts a terme pels emperadors romans Neró, Domicià, Septimi Sever, Deci, Valerià i Dioclecià van tenir lloc entre l’any 64 i el 305 dC. El 313,  els emperadors Constantí I el Gran i Licini I van proclamar l’Edicte de Milà, el qual tolerava el culte al Cristianisme dins de l’imperi romà. A partir de llavors l’Església Catòlica Romana va poder desenvolupar-se i organitzar els seus rituals amb normalitat.

Una de les primeres mesures que va prendre va ser escollir quins documents escrits -de tants que circulaven per arreu- eren vertaders i fidedignes a l’essència original de la religió. Els evangelis canònics (és a dir que seguien el cànon cristià) van ser l’Evangeli de Sant Mateu, l’Evangeli de Sant Marc, l’Evangeli de Sant Lluc i l’Evangeli de Sant Joan; van ser coneguts com “L’Evangeli”. Més endavant es van afegir altres documents. Així doncs els llibres acceptats per la comunitat cristiana que passarien a formar el Nou Testament són:

• Els quatre evangelis (Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan).
• El llibre de la història de l’Església (Fets dels Apòstols).
• Les cartes de Pau.
• Les cartes personals de Pau.
• Carta atribuïda a Pau.
• Les cartes universals.
• L’Apocalipsi.

Els evangelis apòcrifs són aquells documents no acceptats per l’Església, datats entre els segles II i IV dC. Podem dividir-los segons la seva temàtica en: evangelis sobre la natalitat (naixement de Crist), evangelis sobre la infància, evangelis sobre la passió (patiment, mort i resurrecció) i els evangelis assumpcionistes.

Mare de Déu de les roques de Leonardo Da Vinci, 1483-1486. Museu del Louvre. Fa referència a un evangeli apòcrif pertanyent a la infància de Crist. Al quadre apareixen la Verge Maria amb Jesús, Joan Baptista i l’àngel Uriel.

Com bé hem comentat anteriorment la difusió de les idees cristianes va ser gràcies a la llengua grega, concretament en la κοινή. A mesura que l’Església creixia, es feien més còpies dels escrits grecs originals dels apòstols. L’objectiu principal era que els cristians de tots els racons d’Europa i d’Àsia Menor tinguessin a la seva disposició les escriptures sagrades, anomenades llavors “Nou Pacte”.

Tanmateix el grec ja es trobava en decadència i el llatí es va convertir en la llengua del poble, entre ell els cristians. Així doncs els fidels van veure la necessitat de traduir els evangelis a la llengua llatina. La revisió que el papa Damas I va encarregar a Sant Jeroni de la traducció llatina dels textos originals grecs del Nou Testament va donar com a resultat la Biblia Sacra Vulgata Editionis.

Altres nuclis cristians que van traduir les sagrades Escriptures van ser Síria i Palestina que van adaptar el Nou Testament al siríac o bé els cristians egipcis que protagonitzarien les versions coptes dels evangelis.

Per últim parlarem del tractament de la llengua grega en els textos originals grecs del Nou Testament. En primer lloc, cal tenir en compte que la majoria dels autors dels llibres neotestamentaris tenien com a llengua materna l’arameu i no el grec, aquest fet explica que no es trobessin completament familiaritzats amb la parla grega:

• Presència de barbarismes d’origen semític (hebreu o arameu) i llatí.
• Predomina la coordinació per sobre la subordinació d’oracions. Això explica la contínua repetició de nexes com ara καί, δέ, ίδού…
• Introducció de lèxic d’origen hebreu i arameu: μεσσίας (Messies), πάσχα (Pasqua), σάββατον (Sàbat)…
• Ús de llatinismes referents a càrrecs polítics, militars i en general relacionats amb la societat romana.

Fragment d’un mosaic que representa a Crist amb l’aureola i el gest de benedicció, 1280. Es troba a la Basílica de Santa Sofia de Constantinoble (actualment Istanbul, Turquia). Constantinoble va ser la capital de Bizanci, aquest imperi es va separar de l’Església Catòlica Romana i va fundar l’Església Ortodoxa o Grega.

Informació extreta del llibre de text de Grec 2 de l’Editorial Teide i del llibre de text de Religió de 4t d’ESO de l’Editorial Barcanova.