Literatura grega a escena

Representació d'”Èdip rei” al Festival de Lugo 2011 SEECGalicia. Grupo S.V. Producciones de Madrid, dirigit per Susana Verdú.

“Èdip ha mort, però segueix viu avui en dia en el món de l’espectacle”

Èdip ha mort, però segueix viu avui en dia en el món de l’espectacle. S’ha convertit en un paradigma de l’home en tots els temps i no pel fet que hagi estat un rei que va haver d’enfrontar una gran crisi. Tampoc perquè hagi comès incest amb la seva mare i engendrat fills-germans. Èdip va ser, és i seguirà sent l’home tràgic per excel·lència, simplement perquè no va poder canviar el seu destí.
Èdip Rei és una obra mestra de Sòfocles, qui, a diferència d’Esquil i Eurípides, va ser un creador innat de caràcters o personatges. D’aquesta manera, les ombres d’Antígona i Èdip es projecten sobre la civilització actual i són imperibles en la literatura universal.
I tot això per què? Les causes? Doncs per aquest sentit tràgic que els enfronta a l’inevitable. Antígona, a les lleis del poder. Èdip, al seu inamovible destí.
Abans de néixer, Èdip està predestinat a matar el seu pare, el rei Laios. Ho diu l’oracle. Per aquesta causa -que determina la seva prematura sentència de mort, de la qual aconsegueix escapar-, Èdip es veu despullat de la seva herència. Però després de molts anys, el protagonista compleix amb la profecia: comet parricidi sense saber-ho. No obstant això, un altre vaticini, el que determina que aquell que desxifri l’enigma de l’Esfinx ocuparà el tron de Tebes, li retorna el seu llegat i li lliura la mà de la reina, que resulta ser la seva mare, Iocasta. Un altre cop el desconeixement de la realitat.
Amb la reina i la seva futura descendència, Etèocles, Polinices, Antígona i Ismena, Èdip viu feliç i en l’opulència fins que la pesta cau sobre Tebes.

Una altra profecia, en boca de Tirèsias, l’home savi, el vident que és no vident (i és alguna cosa més que un joc de paraules), el s’aproximarà a la veritat: la pesta cessarà quan sigui castigat l’assassí de Laios. Llavors, Èdip, entestat qual investigador de novel·la policial, es compromet a descobrir el criminal sense sospitar que les pistes que va trobant el porten a la seva pròpia destrucció, és a dir, a desvetllar tota la veritat.

Paradoxalment, quan Èdip veu la veritat, decideix llevar-se els ulls, una mica a l’estil quixotesc. Així es tanca el cercle del seu drama. El dolor que pateix i el càstig que s’autoimposa (la ceguesa, el desterrament, el menyspreu de tots, la separació dels seus fills) commouen a la pietat. D’aquesta manera s’elabora una altra paradoxa, la consagració d’Èdip al dolor pels seus pecats l’aproxima als déus i el separa de la resta dels homes.

Per què Èdip continua viu? Per què Èdip rei encara és vigent? Per què encara es representa als nostres teatres? Per què per a Èdip no passen els segles?…

Clàudia Pérez

1r Batxillerat Humanístic