Els núvols d’Aristòfanes

Hola, sóc en Raül Àlvarez, de 1r de batxillerat, i en aquest article escriuré un petit resum de  l’obra de teatre Els núvols d’Aristòfanes i exposaré la meva opinió personal sobre aquesta, és a dir, faré un comentari d’obra. Després de llegir la Lisístrata i anar al teatre, m’he llegit la versió castellana de F. Rodríguez Adrados i J. Rodríguez Somolinos (Madrid, Cátedra, 1995).

LasNubes

Aristòfanes va presentar Els Núvols a les Grans Dionísies de l’any 453 aC i sols obtingué el tercer premi, en va acabar fent una segona versió que ens ha arribat en què es queixa a la paràbasi d’aquest fracàs, però aquesta no es va arribar a representar mai.

L’obra tracta sobre un pare (Estrepsíades), el qual té bastants problemes econòmics amb diferents creditors a causa dels capritxos del seu fill (Fidípides), doncs aquest és aficionat a les apostes en les carreres de cavalls. La trama segueix els intents del pare per no haver de pagar els seus deutes. Per aconseguir-ho, demana al seu fill que provi d’aprendre l’art de parlar amb l’ajuda d’una “escola” anomenada El pensatori. Però el fill no aprova la idea del pare, deixant com a única solució presentar-se el propi Estrepsíades. Aquest demana que l’ensenyi Sòcrates, el qual accepta. Li presenta “els núvols”, entitats divines que l’ajudarien en tot el possible però no se’n surt, doncs és tan vell que oblida tot el que aprèn.

Imatge de Emblemata et aliquot nummis antiqui operis, cum emendatione et auctario copioso ipsius autoris, llibre d’emblemes  de c. 1564: Fidípides i Estrepsíades discuteixen davant Sòcrates, que està penjat en un cistell

Així torna a demanar al seu fill que es presenti, aconseguint-ho amb èxit. Fidípides va amb Sòcrates i aquest presenta els dos tipus de discursos (personificats), el bo i el dolent, doncs han de lluitar per a ser els mestres del jove. Després d’una batalla verbal, acaba guanyant el dolent, convertint-se en el professor de Fidípides. Aquests entren en El pensatori, lloc on es faran les classes i Fidípides aprèn a refutar qualsevol plet.

Tot seguit, el pare torna a casa amb el fill, que ja ha après tot sobre el discurs dolent, on es trobarà amb el primer creditor que, utilitzant l’après de Sòcrates i el seu fill, el defugirà, el mateix passarà amb el segon. Però les coses se li posaran malament doncs el fill, rancorós del tracte del seu pare en el passat, el comença a pegar, tot argumentant el perquè ho fa. Al final, Estrepsíades s’adona que tot és culpa seva, doncs no havia d’haver-se quedat els diners i esperar quedar impune. L’obra acaba cremant El pensatori, doncs creu que el van enganyar.

Aquí acaba el resum i comença el meu comentari. Primer de tot, no és una obra gens pesada, és més, si captes l’humor que a vegades és bastant subtil, però d’altres acaba sent groller (però al cap i a la fi, divertit), acabaràs per riure en més d’un fragment. No m’estranya que es conegui per l’obra que va ensorrar la imatge de Sòcrates, doncs el tracta com un sofista (persona que té la intenció d’enganyar amb estructures argumentals que semblen vertaderes) i un naturalista (en aquella època era, senzillament, la persona interessada en la naturalesa i en el seu estudi).

Això es pot percebre en el propi títol, aquest es refereix a les entitat divines inventades per Sòcrates en l’obra, doncs afirma que són les úniques divinitats que existeixen (i nega l’existència dels déus de l’Olimp), cosa totalment pagana, òbviament.

Estrepsíades és un personatge la mar d’interessant, és molt influenciable, ja que a la mínima que una idea el convenç l’accepta sense massa dificultat (el fa creure que els déus no existeixen sense cap resistència), això demostra que no li importa pas el que passa en el seu voltant mentre s’adapti a les seves necessitats immediates.

Caricatura del moment en el qual Estrepsíades entra en El pensatori de Sòcrates

Però el més interessant de l’obra, en el meu parer, són les personificacions del bé i el mal de l’època, encara que en l’obra es diuen el bon i el mal discurs. Per una banda, el primer representa la bona conducta, ser respectuós amb les persones i la llei, fer el que et diuen i seguir les regles al peu de la lletra, no seguir els instints més primitius, etc. Per l’altra banda, es pot resumir el mal amb una sola paraula, llibertat. Fer el que un vulgui, sense importar les conseqüències futures, no reprimir cap desig o impuls. Amb això es pot veure bastant bé la forma de pensar d’Aristòfanes, doncs se sent que aquest acceptava el bon discurs, però no rebutjava del tot el mal discurs.

En si, l’obra és una gran crítica a aquests pensadors, però també critica, o més ben dit consciencia la gent a no actuar com Estrepsíades (en aquest cas es refereix al joc i a la sobreestimació dels fills). Acaba tenint un missatge didàctic i diví a la vegada, doncs, com els núvols diuen, per a causar temor a una persona que ha perdut el cap per les males accions, només fa falta sumir-lo en la desgràcia, així aprendrà a tenir por als déus.

Els núvols és una de les comèdies més aconseguides del còmic atenès i alhora és una sàtira ben enginyosa en contra del nou model educatiu que els sofistes propugnaven a l’Atenes del segle V aC. Creieu que encara té vigència?

Raül Àlvarez, 1r de batxillerat Humanístic

Aquest article s'ha publicat dins de Article d'opinió, Comèdia, General i etiquetat amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Els núvols d’Aristòfanes

  1. Així m’agrada, Raül, que amb la màxima celeritat has llegit el llibre que et vaig proposar i ens el comentes aquí. De ben segur, altres companys seguiran el teu consell i en faran una lectura. Els núvols , entre altres versions, també el tenim en català publicat a La Magrana.

    Els núvols d'Aristòfanes

  2. Retroenllaç: Aristòfanes | Literatura grega a escena

  3. aklfjasdf diu:

    Molt bo!! Excel·lent treball!

  4. Retroenllaç: La Literatura grega guardonada a Premis Edublogs 2015 | Literatura grega a escena

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *