Influència d’Antígona en el cinema

El valor i el sacrifici d’Antígona pel seu germà va sorprendre als grecs de l’època d’Eurípides i no només a ells, sinó a gent de diverses nacionalitats al llarg de la història, fins arribar a l’actualitat. Encara avui en dia admirem el coratge que va demostrar tenir Antígona en donar sepultura al seu germà i entregar-se amb tanta dignitat a una mort lenta i cruel. És per l’actuació d’Antígona i la seva lleialtat a la llei moral el que va conduir-la cap a la tomba, però també cap a l’eternitat. Antígona és immortal, segueix viva gràcies a la seva pervivència en la literatura, la música, l’art i sobretot en el cinema. A continuació, exposarem algunes pel·lícules que recullen el testimoni d’Antígona mitjançant la tragèdia de Sòfocles o adaptacions modernes:

  • Antígona de Iorgos Javellas: El director grec Javellas ha aconseguit crear una fantàstica adaptació de la tragèdia de Sòfocles amb Irene Papas com a protagonista. La història comença amb les germanes Antígona i Ismene reunides en secret. Etèocles i Polinices, els seus germans, han mort a la guerra i Creont ha proclamat la prohibició de donar sepulcre al cos de Polinices, ja que el considera un traïdor, culpable tant de la mort d’Etèocles com de la desgràcia de Tebes. Les dues filles d‘Èdip ploren la pèrdua dels seus estimats germans, Antígona explica la terrible decisió de Creont a la seva germana Ismene, la qual opta per conformar-se amb la decisió. Antígona però, decideix desobeir les ordres del rei de Tebes guiada per l’amor incondicional cap ambdós germans i així donar sepultura a Polinices també, tal i com ordena la llei no escrita, la llei dels déus. Serà descoberta per la guàrdia de Creont i portada davant d’ell per ser jutjada i castigada.

AntígonaPòster d’Antígona, 1961.

  • Madhouse de William Butler: La història comença amb la imatge d’un pacient que escapa d’una clínica de salut mental, al qual persegueixen i finalment tropellen amb un cotxe. Passen els anys i ens trobem a la mateixa clínica psiquiàtrica, Cunningham Hall. Allí hi arribarà un nou metge, Clark Stevens, molt emprenedor i amb moltes energies. Només arribar ja demostrarà interès per reformar l’edifici, millorar els tractaments dels pacients… Tot i així es trobarà amb la negativa del Dr. Frank, el director del centre, que li dirà que es limiti a fer la seva feina, que no és altre que ajudar als pacients. El mateix dia coneix la Sara, una resident (com ell) que porta un any treballant a l’hospital. Ella molt amablement li ensenya tot l’hospital; les plantes on hi ha els pacients de menor risc i la planta subterrània, on estan els pacients més perillosos de tots, aquells qui són allà per haver comès crims atroços. A mesura que van passant els dies, en Clarck es va adonant que els mètodes que utilitzen allà no són els més adequats per tractar els pacients, com ara: condicions insalubres o pistoles elèctriques per controlar-los. Al cap d’uns dies, començarà a haver-hi crims, els treballadors de l’estància moren de manera horrible. En Clarck, el protagonista, investigarà els crims que succeeixen a Cunningham Hall, fins que al final descobreix que va ser ell mateix qui els va cometre. El mateix li passa a Èdip quan decideix investigar l’assassinat de Laios i acaba descobrint gràcies a Tirèsias que fou ell qui el matà i que Laios era el seu pare.

Madhouse

Pòster de Madhouse, 2004.

  • Las 13 rosas d’Emilio Martínez-Lázaro: Tretze noies, igual que Antígona, van ser condemnades a mort per defensar uns ideals polítics i socials que contradeien la llei de la ciutat. Antígona defensava el dret d’enterrar el seu propi germà Polinices, desafiant la prohibició de Creont de realitzar qualsevol honor cap el “traidor de Tebes”. En el cas de les tretze roses, van ser afusellades per les tropes franquistes el mateix 1939, poc després de la fi de la Guerra Civil Espanyola; aquestes joves eren republicanes i d’esquerres i no estaven disposades a acceptar un règim totalment dictatorial i ultra-conservador, aquesta rebel·lió va portar-les a una ràpida mort a una curta edat.

Las 13 rosasPòster de Las 13 rosas, 2007.

  • Katyn d’Andrzej Wajda: La pel·lícula mostra com es va viure la invasió de Polònia a la ciutat de Katyn, el setembre de 1939, invasió que donaria inici a la Segona Guerra Mundial. En la mateixa població, l’Exèrcit Roig va arrestar els oficials relacionats amb la “Intel·ligència Polonesa” com a presoners de guerra i, un any més tard, la policia secreta russa (la NKVD) va matar a milers d’aquests homes al bosc de Katyn. Les seves esposes van haver de suportar durant molt de temps el silenci oficial sobre els fets i les mentides dels soviètics donant la culpa als nazis. Trobem una escena a la pel·lícula en que la germana d’un oficial polonès mort durant la massacre de Katyn de 1940, inscriu a la seva tomba que va ser assassinat pels soviètics. Polònia havia estat alliberada dels nazis pels soviètics i llavors aquests tenien la màxima autoritat en el territori, per aquest motiu, quan els soviètics van veure la inscripció, van obligar a la noia que hi posés que va ser assassinat pels nazis en comptes de per ells. Ella es va negar a afirmar un fet fals, no volia defensar ni a uns ni a d’altres, sinó simplement buscava la veritat. Finalment la noia va ser empresonada pels soviètics. Anteriorment, la noia havia discutit amb la seva altra germana sobre el que havien de fer amb el cadàver del seu germà, l’altra germana no va voler ajudar-la perquè ho trobava massa arriscat i anava contra la llei (Ismene). La noia no va escoltar-la i va seguir la seva llei moral (Antígona).

KatynPòster de Katyn, 2007.

  • Àgora d’Alejandro Amenábar: La pel·lícula ambienta la ciutat d’Alexandria (a Egipte, que aleshores pertanyia a l’imperi romà), a finals del segle IV dC, poc després que l’emperador Teodosi proclamés l’Edicte de Tessalònica, que considerava que el Cristianisme era la religió oficial de Roma. Aquest fet va agreujar l’estabilitat de l’imperi, el que des de feia molt de temps havia caigut en decadència. Àgora explica el testimoni d’Hipàtia d’Alexandria, una dona culte que dominava les matemàtiques, l’astronomia i la filosofia. Hipàtia va renunciar convertir-se al Cristianisme, que llavors significava una amenaça contra la posició de la dona romana durant la República i principis de l’Imperi. Finalment, els caps religiosos cristians d’Alexandria van condemnar-la a mort, per desobediència a la llei civil i religiosa.

Àgora d'Alejandro AmenábarPòster d’Àgora, 2009.

  • La conspiració de Robert Redford: El 1865, a l’acabar la Guerra Civil nord-americana, el president Abraham Lincoln és assassinat per un complot de joves pertanyents als estats del sud, els seus enemics de guerra. Immediatament s’obre una investigació i detenen la major part dels còmplices en l’assassinat. Entre ells es troba Mary Surratt, qui és innocent, doncs qui realment és culpable és el seu fill que ha fugit. El tribunal format per militars dels estats del nord són totalment crítics amb els acusats i no triguen en condemnar-los a mort. L’única solució per a salvar la vida de la senyora Surratt i demostrar la seva innocència és que la seva filla acusi el seu propi germà, encara que sembli totalment immoral.

La conspiracióPòster de La conspiració, 2010.

  • La voz dormida de Benito Zambrano: El 1940, a Madrid, la Pepita tracta de treure la seva germana Hortensia de la presó. Hortensia va ser acusada de roja i posteriorment condemnada a mort pels seus idels polítics, juntament amb altres dones. La Pepita, que fracassarà en el seu intent de salvar l’Hortensia, recuperarà almenys el seu nebot acabat de néixer. L’Hortensia és també una “Antígona”, capaç de sacrificar-se per les seves lleis morals; la Pepita és una “Ismene”, no tan decidida com voldria que no aconsegueix salvar la vida de la seva germana.

La voz dormidaPòster de La voz dormida, 2011.

  • Ispansi de Carlos Iglesias: Beatriz, filla d’una acabalada família de dretes, el pare i el germà de la qual eren falangistes, es va quedar embarassada d’un home que es va negar a casar-s’hi i va decidir amagar al seu fill en un orfenat de Madrid. En assabentar-se de l’imminent viatge del nens de l’orfenat a Rússia com a exiliats de guerra, roba els documents d’identitat de la Paula, una republicana morta i s’ofereix com a voluntària per tenir cura dels nens. Emprendrà així un viatge terrible, envoltada d’enemics, a milers de quilòmetres del seu país i del seu món. Un cop a Rússia se’ls uneix Álvaro, un comissari polític del Partit Comunista d’Espanya. Antígona també renuncia la seva família, com Beatriz, per seguir Polinces, el seu estimat germà, com Beatriz segueix el seu fill Javier. La princesa tebana és capaç de trencar els seus llaços amb la seva germana Ismene, els seus oncles Creont i Eurídice i el seu cosí i promès Hèmon. Arran del conflicte pel tron entre els dos germans Etèocles i Polinices i la mort d’ambdós, Creont (el nou rei) ordena honorar el cos d’Etèocles i prohibeix enterrar el de Polinices i a més a més el considera “traïdor de la pàtria”, com si fos l’únic culpable del conflicte. Antígona no pot permetre una injustícia com aquesta envers el seu germà i decideix desobeir les lleis injustes per donar sepultura al seu germà. Creont condemnaria Antígona a mort. Aquest conflicte ens recorda molt a la Guerra Civil, on es van enfrontar les dues Espanyes, la nacional i la republicana, i on els vencedors van condemnar severament els perdedors.

IspansiPòster d’Ispansi, 2011.

Aquest article s'ha publicat dins de Cinema, General, Gènere dramàtic, Mitologia, Tragèdia i etiquetat amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a Influència d’Antígona en el cinema

  1. Retroenllaç: Juana de Arco, de Luc Besson | La cinta de Νίκη

  2. Nora Domingo diu:

    Salve!!
    Antígona va ser filla d’Èdip i de Iocasta. Tenia tres germans, dos nois Etèocles i Polinices, i una germana, Ismene. Va acompanyar al seu pare Èdip a l’exili i, quan aquest va morir, va tornar a la ciutat.
    En el mite, els dos germans barons d’Antígona es troben constantment lluitant pel tron de Tebes, a causa d’una maledicció que el seu pare havia llançat contra ells. Se suposava que Etèocles i Polinices governaven el tron periòdicament però, en algun moment, Etèocles va decidir quedar-se en el poder després de complir el seu mandat, fet que va desencadenar una guerra ja que Polinices, ofès, va buscar ajuda en una ciutat veïna, va construir un exèrcit i va tornar a la ciutat per reclamar el que era seu.
    La guerra va acabar amb la mort dels dos germans durant la batalla, un a mans de l’altre, com deia la profecia. Llavors Creont es va convertir en rei de Tebes i va dictaminar que, per haver traït la seva pàtria, Polinices no seria enterrat dignament i se’l deixaria als afores de la ciutat.

  3. Nora, què n’opines de la influència d’Antígona en les pel·lícules que ens comenta la Laia? En coneixes alguna altra?

  4. irina diu:

    Xaipe!
    Després de llegir aquest apunt, m’he adonat que el mite d’Antígona perdura a tot arreu, des de el cinema, amb pel·lícules com “Les 13 roses”, on les 13 noies que desobeixen la llei representen a Antígona, que desobeix la llei d’enterrar al seu germà. També trobem altres pel·lícules que representen a Antígona com, “La voz dormida” on la Hortensia és condemnada a mort per defensar uns determinats ideals polítics igual que Antígona que també és condemnada a mort.

    Pel que fa a la literatura trobem la famosa obra d’Espriu anomenada igual que la mateixa obra de Sofòcles. L’obra reprèn el mite grec d’Antígona, una princesa que es nega admetre que hi ha vencedors i vençuts després de la guerra fraticida entre els seus germans. La nova situació que resulta és que s’han d’honorar els vencedors i esborrar per complert la memòria dels vençuts, que no són altra cosa que traïdors. L’obra es sitúa en la Guerra Civil.

    He trobat una obra de teatre que s’anomena “Antígona” i és del director Jean Anouilh.
    També he trobat la pel·lícula “Joana d’arc” de Luc Besson. Hi ha un cert paral·lelisme entre el film i Antígona. Primer de tot, podem afirmar que la pròpia Joana encarnaria a la protagonista grega, perquè posseeix unes mateixes qualitats o característiques: és valenta, lluitadora del seus ideals i es manté ferma fins al punt de condemnar-la a mort. Cauchon, el jutge anglès, reflexaria Creont, mostrant-se egoista i tirà, amb el desig de veure-la morta

  5. Andrea Balart diu:

    Xaipe!

    Enhorabona per l’article Laia, has fet una molt bona tria d’algunes de les pel·lícules que tenen relació ambla tragèdia de Sòfocles, Antígona. En totes aquestes pel·lícules apareix una heroïna, una dona que malgrat les adversitats decideix desobeir la llei i lluitar pels seus ideals (“En el cas de treze rosas”) o lluitar per un ésser estimat (“La voz dormida”). Al final les dones són castigades amb la mort, tal com li va passar a la protagonista Antígona que va ser condemnada per voler enterrar el seu germà. En el cas de la pel·líicula “Mad house” està relacionada amb Edip, pare de Antigona que descobreix que ha matat a Laios.

    He trobat una pel·lícula que s’anomena “Els canibals” deLiliana Cavanni, és una pel·lícula italiana rodada el 1970. Des d’una perspectiva moderna, fa un discurs de gran força dialèctica, criticant l’estructura d’una societat repressiva.

    Vale!

  6. Crec que n’haurem de fer una segona part, tot enllaçant Joana d’Arc de la Sara!

  7. Retroenllaç: El jardiner fidel, de Fernando Meirelles | La cinta de Νίκη

  8. victorsanchez diu:

    Moltes felicitats per aquest article tan interessant Laia!
    Jo no he tingut l’oportunitat encara de veure cap d’aquestes pel·lícules però sí que algunes d’aquestes em sonen molt, com ara Trece rosas, La voz dormida o La conspiración.
    La veritat és que en totes aquestes pel·lícules, la guerra és el seu principal fil conductor i aquest es pot comparar amb la història d’Antígona, fins i tot l’argument de Madhouse, en que el metge mata als pacients i s’investiga a ell mateix tal com ho va fer Èdip amb l’assassinat de Laios, el seu pare.

  9. Alina Roman diu:

    Xaipete!

    Antígona va tenir molta influència i pervivència al llarg de l’història perquè va ser un emblema per a Grècia d’aquella época quan ella després de la mort d’Etèocles i Polinices i desobeint les lleis de Creont decideix enterrar a Polinices perqué també era el seu germà. Antígona en tot moment most coratge , valentia i no te por del càstig per no haber complit la llei en canvi Ismene és un exemple de covardia i de no fer les coses per temor. En aquestes pel·lícules hi ha molta influència i estan bastant bé ja que en altres casos que van passar de veritat també com la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola van tenir molta rellevància en la història i sobretot moltes dones semblants a Antígona i Ismene.

  10. Retroenllaç: Selma | La cinta de Νίκη

  11. Roser diu:

    Χαιρε!
    Antígona és un dels clàssics grecs que més s’ha representat en la nostra època i és que el poder d’una dona innocent contra un judici injust, encara que no ens ho sembli, és un dels aguments més utilitzats pel cinema i també per la literatura.

  12. L’ideal de rebel·lió d’Antígona és un element molt present en la cinematografia actual, ja que les persones que són recordades (i que mereixen una pel·lícula) són les que han anat contra el poder i la mentalitat establerts, sigui per bo o per dolent.
    A més, el fet que a l’obra d'”Antígona” hi hagi dos personatges oposats, la germana valenta i compromesa i la poruga i conformista, fa que encara es posi de manifest aquest dualisme tan present a la societat (sigui de l’època que sigui). Tots els exemples que has posat a l’article em semblen molt representatius, tot i que n’hi ha molts més.

Respon a victorsanchez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *