Contaminació acústica a l’antiguitat i a l’actualitat

Tant en l’antiga Roma com en l’actualitat la contaminació acústica ha estat un element present a la vida quotidiana de les ciutats, però sí que és veritat que actualment hi ha més elements de la vida quotidiana que fan molt de soroll, però també hi ha més maneres d’evitar-ho.

Tenint en compte que a l’Antiga Roma hi havia menys gent, cotxes i elements que fessin soroll, i per tant tenien menys contaminació, però en canvi tenien menys mitjans per evitar aquesta contaminació dels que tenim a l’actualitat, es pot dir que la seva contaminació i l’actual estarien en termes semblants.

La casa romana amb els alumnes de llatí

Aquesta setmana he anat a la classe de llatí de 2n de batxillerat a exposar la part del meu treball que va sobre les cases romanes. Vaig exposar els diferents tipus de cases que hi havia en època romana i totes les parts que acostumaven a tenir les domus romanes. Després de l’exposició van comentar l’article del meu blog que parlava sobre la casa romana comparant les cases romanes amb les seves pròpies cases, de manera que després em pogués servir pel meu treball de recerca.

20131022_113855  20131022_115717

Cada casa és diferent, i així a partir de la informació que em donessin sobre les seves cases comparades amb la casa romana, podia fer-me una idea més general, que comparant la casa romana només amb la meva casa. Gràcies a això he pogut comparar també els pisos amb les insulae, cosa que no hagués pogut fer jo sola, ja que jo visc en una casa, no en un pis.

A partir de tots els comentaris hi va haver-hi una sèrie d’idees i comparacions que eren comunes a totes les cases, la més important són els electrodomèstics: nosaltres a les nostres cases tots tenim un munt d’electrodomèstics que gasten molta energia, i que fem servir molt en la nostra vida quotidiana, i això consumeix molt, en canvi els romans no tenien cap electrodomèstic, i això és una cosa en la que nosaltres contaminem molt més que ells.

A part dels electrodomèstics, també gastem molta energia per il·luminar les cases, ja que és molt senzill per nosaltres, només cal apretar un interruptor i ja tenim llum, en canvi els romans aprofitaven molt més la llum natural i es preocupaven més de que hi entrés prou llum del sol per il·luminar durant les màximes hores possibles.

Una altra idea molt important que va sortir va ser la de l’aigua: en l’època romana només algunes cases tenien aigua corrent, i generalment aquestes cases s’aconseguien la seva pròpia aigua recollint-la de la pluja, en canvi actualment totes les nostres cases tenen aigua corrent, i cap aprofita l’aigua de la pluja, això significa que nosaltres gastem molta més aigua i a més a més no aprofitem l’aigua de la pluja, lo que suposa una sobreexplotació més gran dels recursos hídrics.

Els productes de neteja també són un element en el que nosaltres contaminem molt més que els romans, ja que els romans feien servir uns productes més natural per a netejar, comparats amb els nostres que són tot productes químics que poden contaminar molt més el medi ambient.

Respecte a les insulae, els pisos actuals són molt més còmodes, ja que tenen aigua corrent, un bany, il·luminació, no estan fets tots de fusta, per tant no tenen tants riscos d’incendis, i en general ofereixen una millor qualitat de vida.

Respecte a les domus, les cases actuals acostumen a ser més petites i sense tantes sales i habitacions. La distribució és bastant més diferent, i l’aigua no s’aprofita de la mateixa manera en què es feia en les domus.

Contaminació acústica a l’antiguitat

Contaminació acústica a l’Antiga Roma

Ja des de l’antiga Roma existia contaminació acústica. Les ciutats romanes estaven asfaltades amb llambordes, la qual cosa provocava un estrident soroll quan els carros i els comerciants entraven a la ciutat. Degut a això es va prohibir l’entrada a la ciutat d’aquest transport com a mesura contra la contaminació.

Gran part de tota aquesta contaminació acústica que inundava les ciutats era deguda també a la gran quantitat de gent que hi vivia i que feia sovint vida al carrer. Tota la gent que es dedicava a fer la seva vida quotidiana, a parlar a les places durant hores o simplement mentre donaven una passejada pels carrers o anaven a les termes.

Aquests problemes amb el soroll tenen lloc a les ciutats des de sempre, ja que una aglomeració de gent tan gran sempre produeix un gran enrenou, que és molt difícil d’evitar o de solucionar.

A l’Antiga Roma ja es parlava sobre els problemes d’audició que podia provocar el tenir tanta contaminació acústica, i posaven com exemple les persones que vivien a les cataractes del Nil, moltes de les quals patien sordesa a una edat bastant jove. Alguns escrits de Sèneca, Marcial i Juvenal mostren que la contaminació acústica ja existia a l’antiguitat, i que es va convertir en un problema social quan no es gestionava correctament. Els més rics quan es veien lliures de les seves obligacions deixaven la ciutat i se n’anaven a descansar a una casa de camp o villa.

Cur saepe sicci parva rura Nomenti Laremque villae sordidum petam, quaeris? Nec cogitandi, Sparse, nec quiescendi In urbe locus est pauperi. Negant vitam Ludi magistri mane, nocte pistores. Aerariorum marculi die toto. Hinc otiosus sordidam quatit mensam. Neroniana nummularius massa. Illinc balucis malleator Hispanae. Tritum nitenti fuste verberat saxum; nec turba cessat entheata Bellonae. Nec fasciato naufragus loquax trunco. A matre doctus nec rogare Iudaeus. Nec sulphuratae lippus institor mercis. Numerare pigri damna quis potest somni? Dicet quot aera verberent manus urbis, cum secta Colcho Luna vapulat rhombo. Tu, Sparse, nescis ista, nec potes scire, petilianis delicatus in regnis, cui plana summos despicit domus montis, et rus in urbe est vinitorque Romanus nec in Falerno colle maior autumnus, intraque limen latus essedo cursus, et in profundo somnus, et quies nullis offensa linguis, nec dies nisi admissus. Nos transeuntis risus excitat turbae, et ad cubilest Roma. Taedio fessis dormire quotiens libuit, imus ad villam.

Saps per què  sovint acostumo a anar als camps humils del meu àrid Noment i al fogar rústic de la meva casa de camp? A la ciutat, Espars, si no ets ric, no hi ha lloc ni per a pensar ni per a descansar. No et deixen viure al matí els pedagogs;  de nit els forners, i durant tot el dia els martells dels calderers. Aquí el canvista desenfeinat fa ressonar damunt del seu sòrdid taulell les monedes neronianes; allí, el batifuller de pols d’or hispànic pica amb la seva maça brillant la pedra gastada. Tu, Espars, ignores totes aquestes misèries, i no les pots conèixer, tu que t’ho passes tan bé a l’antic reialme de Petili i domines des de les teves terrasses els cims de les muntanyes; tu, que posseeixes a la ciutat una terra amb un vinyater romà i una tardor no pas més pròvida al tossal de Falern; i, sense sortir del teu llindar, una ampla passejada s’ofereix al teu carro i tens allí un son profund amb un repòs que cap veu no trenca, i no hi penetra la llum del dia si tu no la hi admets. A mi, em desperten les riallades de la multitud que passa, i tinc tot Roma al capçal del llit. Per això, cada vegada que, fastiguejat de tedi, tinc ganes de dormir, me’n vaig a la meva casa de camp. (traduït per Sheila Pena)

Marcial: Liber XII, Epigrammaton LVII 

[1] Peream si est tam necessarium quam videtur silentium in studia seposito. Ecce undique me varius clamor circumsonat: supra ipsum balneum habito. Propone nunc tibi omnia genera vocum quae in odium possunt aures adducere: cum fortiores exercentur et manus plumbo graves iactant, cum aut laborant aut laborantem imitantur, gemitus audio, quotiens retentum spiritum remiserunt, sibilos et acerbissimas respirationes; cum in aliquem inertem et hac plebeia unctione contentum incidi, audio crepitum illisae manus umeris, quae prout plana pervenit aut concava, ita sonum mutat. Si vero pilicrepus supervenit et numerare coepit pilas, actum est. 

[2] Adice nunc scordalum et furem deprensum et illum cui vox sua in balineo placet, adice nunc eos qui in piscinam cum ingenti impulsae aquae sono saliunt. Praeter istos quorum, si nihil aliud, rectae voces sunt, alipilum cogita tenuem et stridulam vocem quo sit notabilior subinde exprimentem nec umquam tacentem nisi dum vellit alas et alium pro se clamare cogit; iam biberari varias exclamationes et botularium et crustularium et omnes popinarum institores mercem sua quadam et insignita modulatione vendentis. (…) 

[4] Magis mihi videtur vox avocare quam crepitus; illa enim animum adducit, hic tantum aures implet ac verberat. In his quae me sine avocatione circumstrepunt essedas transcurrentes pono et fabrum inquilinum et serrarium vicinum, aut hunc qui ad Metam Sudantem tubulas experitur et tibias, nec cantat sed exclamat.

[1] Moriré si el silenci és tan necessari com sembla pel que vol retirar-se a l’estudi. I així em trobo rodejat de un cridòria bigarrada: visc  sobre uns banys. Imagina’t tots els tipus de crits que poden repugnar les oïdes: quan els atletes més forts fan exercici i bracegen amb les mans carregades de plom, quan es fatiguen o fan el fatigat, sento els gemecs; cada vegada que exhalen l’alè contingut, escolto xiulets i respiracions turmentades, quan em topo amb un mosso mandrós que es limita a untar plebeus, escolto l’espetec de la mà sobre les espatlles, que sona diferent, segons es piqui amb la palma o amb la conca de la mà. I si hi afegim un jugador de pilota i es posa a comptar els punts, els tindràs a tots.

 [2] Afegeix encara al busca-raons, i el lladre atrapat en el seu delicte, i el cantador que percep que que al bany la seva veu és la millor; afegeix als que salten a la piscina amb un gran estrèpit de l’aigua remoguda. A més a més d’aquests, els quals, al menys, fan ús de la veu natural, figura’t el depilador, que sovint té una veu aguda i estrident, per fer-se més de notar i que no calla mai, excepte quan depila unes aixelles, i en lloc d’ell, fa cridar un altre; figura’t encara el pastisser, i el carnisser, i el confiter i tots els proveïdors de tavernes que venen les mercaderies amb la seva cançoneta característica. (…)

[4] Crec que la veu humana distreu més que la remor, perquè reclama l’atenció de l’esperit, mentre que la remor no omple ni fereix més que a l’oïda. Entre els sorolls que sonen al meu voltant sense distreure’m, poso els carros que passen pel carrer, i el manetes que viu sota casa meva, i el meu veí el serrador, i aquell altre que cerca de la (font) Meta Sudans assaja les trompetes i flautes, i que més que cantar, udola. (traduït per Sheila Pena)

Epigrama de Sèneca: Seneca Lucilio suo salutem

Ante tamen veniet: nobis properantibus obstat unda prior, magno populus premit agmine luumbos qui sequitur: ferit hic cubito, ferit assere duro alter, at hic tignum capiti incutit, ille metretam. Pinguia crura luto, planta max undique magna calcor, et in digito clavus mihi militis haeret.

 Juvenal: Sàtires III “L’enrenou dels carrers de Roma”

Comparació amb l’actualitat

Contaminació acústica a l’actualitat

A totes les ciutats dels països desenvolupats i subdesenvolupats la contaminació acústica és un dels principals problemes ambientals. Però en general no acostuma a ser considerat un problema prioritari per resoldre, ja que ningú no mor per aquesta causa i el soroll es temporal i no s’acumula, i per tant les mesures que hi ha per evitar aquest tipus de contaminació són mínimes comparades a les que hi ha per altres tipus de contaminacions.

Tot i això s’han fet alguns estudis d’algunes ciutats on s’estudia les zones amb més contaminació acústica, i per això fan uns mapes com el següent:

En aquests mapes s’intenta tenir una idea més global d’on el localitza més la contaminació acústica dins d’una ciutat per així poder posar-hi més mesures en aquella zona concreta. Tot i això no és gaire comú fer un estudi d’aquest tipus, ni posar mesures concretes en una zona de la ciutat.

La contaminació acústica pot produir molts problemes d’audició a les persones que s’hi veuen exposades constantment, i pot tenir efectes sobre la salut mental i psicològica d’aquestes persones, tot i que això últim no està encara comprès del tot i no són considerats seriosament a l’hora de regular la contaminació acústica, ja que, com he dit abans, ningú no mor a causa del soroll constant.

Els països on s’han adoptat més polítiques per tractar de reduir aquest contaminant són els països del nord d’Europa i els països anglosaxons en general. Les accions més emblemàtiques són amb els aeroports i amb els plans d’aïllament acústic d’habitatges afectats, tot i que això no és una solució total. Des del punt de vista local, és molt més difícil prendre mesures degut a la gran varietat d’orígens diferents dels sorolls de les ciutats, i per tant no hi ha tantes mesures.

Comparació amb l’antiguitat

The Bath Site

Aquest curs amb el Projecte Comenius he anat una setmana d’intercanvi a Nottingham, Anglaterra. Allà vaig anar a Leicester, una ciutat a prop de Nottingham, on hi havia unes restes d’uns banys romans i un museu que parlava sobre els romans que hi havia hagut a Leicester i sobre les restes d’aquests banys.

museu

Museu

En aquest museu vaig trobar coses molt interessants sobre la vida quotidiana dels romans a Leicester, en especial de la dieta que feien. Els romans cuinaven també a Britània amb oli d’oliva i van fer servir una gran varietat de salses dolces. Els romans també van introduir a Anglaterra les olives, les figues, els dàtils i el vi. Bullien el vi per reduir-lo i produir el principal ingredient que feien servir per endolcir els aliments. Feien servir molt més el pebre que la sal. Una gran cosa a destacar de la seva dieta és que feien servir molts tipus d’herbes i espècies diferents provinents d’una gran varietat de llocs com la Índia o Xina. Menjaven també una gran varietat de carn i peix, sobretot carn de vedella i arengada. És ben sabut que els romans menjaven com a aperitiu el liró gris.

Els romans van introduir diverses verdures a Gran Bretanya, entre les quals cal esmentar l’all, les cebes, les escalunyes, els porros, les cols, els pèsols, l’api, els naps, els raves i els espàrrecs, així com nous i castanyes. L’api i la ruda eren especialment populars. També van introduir herbes: romaní, farigola, llorer, alfàbrega i menta salats amb fins culinaris i altres que s’utilitzen per fer els medicaments.

Els romans van introduir una gran varietat de menjars diferents a Anglaterra, però la majoria de gent seguia tenint una dieta bastant bàsica, basada en farinetes de civada i a vegades fesols i mongetes, complementats amb baies silvestres, gerds, groselles…

20131012_130203

Exemples de receptes romanes

 Una altra cosa bastant interessant que vaig trobar va ser la representació d’una cuina típica romana, i les restes dels estris de cuina que feien servir.

        20131012_130732 20131012_130127

Banys romans

L’àrea on es troben els banys romans va ser excavada en 1936 perquè la Leicester Corporation volia construir uns banys municipals. Els arqueòlegs esperaven trobar-hi un fòrum, però en comptes d’això es van donar compte de que havien trobat les restes d’uns banys romans públics.

20131012_131318     20131012_130800

Aquesta va ser la primera d’una llarga sèrie d’excavacions de la part romana de la ciutat. Es van haver d’excavar gairebé dos metres de la capa superficial per arribar al nivell romà.

Els banys van ser construïts a mitjans del segle II dC. Hi ha molt poques evidències de que el banys anviessin gaire durant el temps que van ser utilitzats. De fet, només hi ha una addició a l’estructura dels banys, tot i que hi ha evidències de que van ser reparats varies vegades.

20131012_130534

Maqueta dels banys

 Apodyterium – Els vestuaris

En aquesta sala és on, els que venien a banyar-se als banys, es canviaven i podien deixar les seves pertinences per que fossin vigilades pel seu esclau o per un que podien contractar allà.

També hi havia uns lavabos aquí, que consistien en tot un seguit de latrines.

Caldarium  – Sala  molt calenta

Aquesta sala era escalfada al voltant dels 40ºC, i tenia una piscina d’aigua calenta. Com que l’aigua de la piscina estava molt calenta i s’evaporava molt, aquesta sala acostumava a ser una sala molt humida.

Frigidarium – Sala freda

En aquesta sala hi havia una piscina d’aigua freda on els romans podien netejar-se i refrecar-se desprès d’haver-se banyat a la sala calenta. Això es feia perquè l’aigua freda de la piscina ajudava a tancar els porus de la pell.

Tepidarium – Sala calenta

Aquesta era principalment una sala per relaxar-se i fer exercici suau. Era la sala central dels banys, probablement el lloc on els romans es reunien primer abans d’anar a la sala molt calenta o la freda. Generalment s’acostumaven a cobrir amb oli i fent servir una eina anomenada  strigilis s’anaven treien la brutícia i l’oli dels seus cossos. Aquesta combinació de l’oli i el  strigilis era el que els romans feien servir com a sabó per netejar-se.

Hypocaust

L’hypocaustus era un sistema de calefacció subterrani. Malauradament, molt pocs de l’hypocaustus ha sobreviscut, però si que se sap que consistia en espais sota terra aguantats per piles de rajoles i buits a les parets que permetien l’aire calent dels forns circular i escalfar l’ambient.

La casa romana

Introducció

La cabana rústega circular (casa) amb el temps fou substituïda a la ciutat per la casa (domus) de planta rectangular, disposada al voltant d’un pati central (atrium). Tres foren els tipus d’habitatges dels romans: la domus o casa unifamiliar de família benestant, l’insula o blocs de pisos modestos, sorollosos, incòmodes, exposats a incendis i ensorraments, on vivien diverses famílies humils i la villa o casa de camp amb dues parts ben diferenciades: la villa urbana o residència del senyor i la seva família i la villa rustica o granja dedicada als treballs del camp i les dependències dels treballadors.

La casa romana reflecteix com era la societat romana, com era la vida quotidiana i les diferencies socials i econòmiques que hi havia en l’època romana. La vida a Roma era molt cara en general, però en especial el lloguer d’una casa, que era tan car que amb el lloguer d’un any es podia comprar una casa fora de Roma ja que, tal com sol passar a les ciutats actuals,  feien falta molts habitatges, fet pel qual els edificis més habituals eren les insulae. Aquests habitatges amb diversos apartaments tenien balcons i finestres que donaven al carrer. La seva alçada  va arribar a ser tan desmesurada que l’emperador August la va limitar als vint metres i més tard l’emperador Trajà la reduí a divuit metres. Els constructors s’enriquien amb la construcció d’aquests blocs de pisos i el seu estalvi de material provocava els freqüents esfondraments i incendis. Aquests habitatges no tenien ni aigua corrent, ni lavabos.

Els romans ja controlaven de no edificar massa, ja que eren bastant conscients de que tant els materials com l’espai necessari per construir no eren il·limitats. Normalment feien servir terra, adobs, i fusta per construir les cases.

Utilitzaven sovint els  brasers com a sistema de calefacció, però no tenien xemeneies que traguessin el fum i les cendres, i això causava molts incendis. Els incendis i esfondraments de les cases eren molt comuns  i, per això, van decidir canviar el material del sostre de fusta per pedres lleugeres.

A les cases urbanes (domus), hi recomanaven que hi hagués prou llum i que hi passés aire a l’estiu i sol a l’hivern i també tenir en compte l’orientació de la casa. Aquests consells no eren aplicables en la majoria dels casos degut a diversos factors, i aleshores l’únic que podia fer el propietari d’un solar urbanístic era organitzar la casa internament.

Domus típica d’Itàlia

Domus típica de Pompeia

Reconstrucció d’una insula romana

Distribució de la casa

En general, les cases tenien una distribució axial, un pati central i un porxo per protegir de la calor i les pluges. Tota la distribució de les habitacions estava molt ben pensada segons la seva funció i els requeriments de l’habitació, per complir el seu objectiu ordenaven les habitacions de manera que ajuntaven les que tenien una funció relacionada entre si, de manera que les que estaven destinades a rebre visites o a la realització de negocis estaven totes a prop de l’entrada del carrer i les que eren més de la vida privada de la casa estaven a la part interior.

Aquesta distribució correspon només a les domus, les cases més riques, ja que la majoria de cases més pobres només tenien una sola estança on es portaven a terme totes les activitats diàries: cuinar, dormir… Algunes altres tenien unes poques habitacions que s’anava canviant el seu propòsit en funció de les necessitats del moment.

El vestíbul

Moltes cases tenien un vestíbul (vestibulum) on la gent esperava abans de ser rebuda a dins, i un atri (atrium) on esperava la gent més important i amb més categoria. Tothom qui s’ho podia permetre tenia un porter (ostiarius), que era esclau designat únicament a vigilar les entrades de la casa i s’encarregava de regular qui entrava i qui no, i les persones que eren més importants i que, per tant, eren ateses primer pel patró (patronus).

                               

Recreació d’un vestibulum

L’atri

L’atrium era una habitació espaiosa, amb una gran obertura (compluvium) al sostre, per la qual entrava la llum i l’aire. A sota del compluvium, hi havia l’impluvium, un estany que recollia l’aigua de la pluja. Un brocal d’un pou (puteal) la conduïa a una cisterna i servia per a usos domèstics. L’atri toscà (atrium Tuscanium),sostingut per bigues, deixava passar la llum al mateix temps que recollia l’aigua de la pluja. Un altre tipus d’atri que va aparèixer una mica més tard va ser l’atri amb quatre columnes (atrium tetrastylum), que també recollia l’aigua a l’impluvium i, a més a més, permetia airejar i repartir el pes de les parets. Aquest tipus d’atri va ser molt popular entre la gent que s’ho podia permetre, ja que les columnes eren vistes com una cosa majestuosa, una demostració de poder, riquesa i respectabilitat. La majoria d’aquestes columnes eren de marbre d’importació, per donar més impressió de luxe. L’atri dipluviat va ser dels últims en aparèixer, i la seva funció principal era recollir la llum natural, però traient l’aigua de la pluja fora de la casa sense reutilitzar-la, amb la qual cosa permetia aïllar millor de les temperatures extremes. Els atris van acabar desapareixent amb el temps prop del segle II d.C

Atri d’una casa romana

Recreació de l’atri d’una casa pompeiana

El despatx

El tablinum era el lloc on el patró de la casa s’estava per controlar tot l’atri i rebre les salutacions. Moltes vegades era considerat com el centre neuràlgic de la casa. Segons es pot deduir en alguns texts, solia ser la sala on es tancaven els tractes més confidencials. La recepció va haver de constituir la principal funció del tablinum, també tenia una funció d’arxiu de documents que afecten a la vida pública, i també es podien fer servir com a menjador eventual. No va estar tan arrelat com l’atri i va desaparèixer amb el temps.

L’oecus  era una espècie de saló de recepció i reunió. Una de les seves característiques és que tenen columnes.

L’exedra eren sales de reunió, que Ciceró descrivia com a sales destinades al plàcid repòs de la migdiada i sobretot a la conversa. En qüestió d’espai havien de ser tan àmplies com els oeci o les pinacoteques. Aquesta sala va aparèixer després, amb les cases hel·lenístiques. Aquestes sales estaven destinades a rebre les visites quan ja tenen un cert grau de confiança i intimitat respecte el receptor de la casa.

Recreació d’un tablinum

El jardí

Tenir un jardí a la societat romana, encara que fos petit,  situava el propietari de la casa a ulls de la gent en una posició econòmicament còmoda, sobretot a les ciutats on els preus del sòl pujaven cada cop més degut a l’especulació. S’ha documentat amb bastant freqüència un espai petit al darrera d’algunes cases, al que s’hi pot accedir a través d’un corredor que ve de l’atri. Aquest espai és l’hortus, que seria el que ara anomenaríem jardí. Donat això, era bastant corrent que les cases riques i poderoses tinguessin un espai dedicat al jardí, encara que fos un espai petit. Les funcions principals de l’hortus era principalment que els habitants de la casa tinguessin un espai personal on prendre l’aire i rebre algunes de les seves visites en un entorn més natural i fresc, a part de permetre ventilar les habitacions adjacents. Al principi de tot, abans de ser pròpiament un jardí,  l’hortus era un espai on es cultivaven fruites, llegums i verdures que servien per abastir la casa amb subministres frescos.

Era bastant comú que en els jardins de la gent més rica hi haguessin arbres exòtics, com els lotos, i també columnes de marbre importat. Pràcticament tots els jardins tenien una font, o al menys un petit estany.  Tot i  això massa luxe era criticat.

      

El menjador

En les cases romanes en general hi havia una sala preparada per menjar, on hi havia diferents llits on els romans menjaven ajaguts. Aquest costum de menjar recolzats en un llit és un costum grec, igual que el triclinium, que es una sala que van agafar dels costums grecs. Tot i que el triclinium era el lloc oficialment designat per menjar, també hi havia moltes altres sales que es podien convertir en menjadors provisionals.

Hi va haver tres tipus de triclinis: els d’estiu, els d’hivern i els que estaven a l’aire lliure. Els d’estiu estaven freqüentment en ubicacions privilegiades al costats de patis o de peristils, de manera que els comensals poguessin gaudir d’unes bones vistes i una bona ventilació que alleugés la calor sufocant de l’estiu. En canvi, els d’hivern estaven més aviat poc ventilats per conservar l’escalfor, i feien servir brasers per escalfar la sala. Els triclinis que estaven a l’aire lliure, estaven fets per a que els comensals poguessin gaudir de la natura en tota la seva esplendor a l’ombra d’un arbre, i per tant se situaven en jardins plens de vida. Naturalment, aquest últim tipus només es podia fer servir en èpoques de bon temps i quan no plovia.

Com que el menjador acostumava a ser una sala molt concorreguda també era molt important la seva higiene i bona olor per donar bona impressió als convidat, per tant, generalment s’escombrava molt bé les sobres, i s’hi aplicava perfum perquè fes bona olor. Tot això feia que fos una de les sales més higièniques de la casa romana.

Recreació d’un triclinium romà

Els dormitoris

El dormitori era el lloc més personal i privat de la casa, on només hi entraven les persones amb un vincle més estret i íntim. Moltes vegades en els mateixos dormitoris es duien a terme accions com el tocador i neteja personal. No era una de les habitacions més utilitzades, ja que només es feia servir després de dinar per a la migdiada i després de sopar per anar a dormir. En general, acostumava a haver-hi un seguit de dormitoris a la segona planta de la casa (si n’hi havia), que servien per si venien convidats a dormir.

Cada persona de la parella acostumava a tenir el seu propi dormitori, i moltes vegades hi havia un altre dormitori principal, on s’ajuntava la parella per tenir descendència. També hi podia haver avantcambres, que servien per donar més importància i privacitat al dormitori en si, tot i que només n’hi havia en les cases més prestigioses.

Per a la població més pobra i humil i els esclaus, no hi havia gaire comoditat en els llits, ja que en general consistien en palla o herba que aïllava una mica el terra, i donava una vaga sensació de comoditat. En el cas dels soldats també acostumaven a ser enrotllables per facilitar el trasllat del campament. A partir d’aquests matalassos tan simples anava millorant la situació en funció de la capacitat econòmica de la casa, passant des de simples màrfegues a sumptuosos i rics llits que proporcionaven una comoditat molt més agradable que un simple llit fet de palla o herba. Aquests llits més acomodats també variaven el seu material depenent del que la família es pogués permetre, i anaven des de la llana fins a les desitjades i luxoses plomes de cigne.

Recreació del dormitori principal

 

Distribució dels dormitoris

La cuina

El romans sabien que la cuina era un element indispensable de la casa, però no els hi agradaven gaire les condicions que hi havia: fum, vapor, soroll, olors, greixos…, i per això la cuina en les grans cases s’acostumava a situar apartada de la resta, en un racó on no molestés, també per aquest motiu necessitaven ventilació i, per tant, si es podia se la situava a prop d’un pati secundari que a més podia servir per recaptar aigua per cuinar, netejar, fregar… En general, mai no es col·locava a prop del menjador, tot i que es feia servir molt la cuina per fer els grans banquets amb què rebien els seus convidats, ja que tota l’activitat que es feia a les cuines podia incomodar els comensals, i ja tenien el servei per a que portés el menjar de la cuina fins al triclini.

Sovint la cuina estava situada a prop de les latrines i dels banys o termes, per tal de rentabilitzar millor l’aigua calenta i els forns en fregar, cuinar… Això acostumava a crear un ambient no gaire salubre a les cuines si hi havia mala ventilació, perquè tots els fums i vapors es mantenien allà. En els casos de cuines sense ventilació, segurament es feien servir brases que havien encès prèviament en el pati secundari. En general, els forns no eren gaire comuns a les cases, ja que només es feien servir per a la reposteria, i tenien molt risc d’incendi.

Les cuines també eren un element perillós degut a que moltes tenien un forn on utilitzaven foc, i com que moltes parts de les cases eren de fusta, això podia ocasionar molts incendis.

Recreació d’una cuina romana

Els banys

Només les cases més benestants podien gaudir de la privacitat que ofereix tenir un bany propi a casa, la resta de la població havia d’anar als balnea públics. Els balnea  privats acostumaven a estar orientats cap a l’oest, ja que així captaven la llum i l’escalfor de la tarda, que era el moment en què s’acostumaven a banyar. Originalment feien servir brasers per escalfar aquestes sales, fins que es va inventar un sistema de calefacció  a través del terra.

El sistema amb les latrines és el mateix: els rics en podien tenir unes privades a casa seva, i la resta feien servir les públiques, que oferien molta menys privacitat i unes mesures d’higiene bastant bones per l’època, tot i que podrien haver estat bastant millorables.

Recreació de les latrines

 

Proveïment d’aigua

Les grans infraestructures hidràuliques es destinaven a l’ús públic, per tant el proveïment d’aigua a les cases s’aconseguia per mitjans privats com l’impluvi, pous i cisternes, això implicava que no tothom podia gaudir dels privilegis de tenir aigua a casa, i havia de fer servir els serveis públics per sanejar-se, netejar, cuinar… Per aquest motiu, s’intentava col·locar la cuina i les latrines de manera que poguessin aprofitar el servei de recolliment d’aigües residuals públic. Això portava a situar la cuina i les latrines a prop.

 Higiene

En general, el grau d’higiene d’una societat està relacionat amb el grau de cultura, això vol dir que com més higiene té una societat més cultura té.

A les ciutats romanes, hi havia en general bastanta higiene, tot i que no en totes les cases era igual. En les domus, que eren cases més acomodades hi havia moltes més mesures d’higiene que en les insulae i les tabernae. Això es reflecteix en què les insulae tabernae  no acostumaven a tenir unes latrines pròpies, sinó que havien d’anar a les públiques, en canvi les domus sí que acostumaven a tenir unes latrines privades.

Productes de neteja

En l’època romana es feien servir uns productes de neteja molt senzills i els estris de neteja estaven fets d’uns materials molt naturals. Per netejar feien servir aigua i serradures, i depenent del que volguessin netejar feien servir: una escombra, una esponja o draps. Les escombres eren per zones extenses, i estaven fetes de fulles de palmera o talls arbustius. Les esponges i els draps tenien pràcticament la mateixa funció,  es feien servir per netejar les taules, les columnes o superfícies més petites. Generalment amb els draps i les esponges es feia servir l’aigua i amb les escombres les serradures.

Il·luminació i ventilació

Les cases romanes, en general, no tenien gaires finestres a principis de l’època romana, però poc a poc s’hi van anar introduint diferents maneres de fer que entrés llum natural per il·luminar les cases. En un principi, tota la llum que entrava venia del pati central o d’algunes petites finestres que es feien normalment elevades respecte el nivell del carrer, això feia que hi hagués algunes habitacions interiors on hi hagués una llum molt pobra i altres en què hi hagués bastanta llum. Per a evitar això va aparèixer el medianum, que fa una mica la funció de pati central distribuint la llum per tota la casa. Els patis centrals també servien per airejar la casa, a més de per fer-hi entrar la llum del sol.

Més tard, les cases  més adinerades van començar a posar vidres o pedres translúcides a les finestres dels pisos superiors per aïllar millor i poder obrir finestres més grans. En altres cases es feien servir contrafinestres, persianes o tendals per aïllar-se de la calor, la pols i els insectes, sobretot en les zones de clima mediterrani. També era molt comú que en aquestes zones hi hagués moltes cases amb terrasses, terrats i balcons per poder gaudir del sol. En altres climes més freds també es feien servir mesures com les contrafinestres i les persianes per aïllar del fred i de la pluja.

Un altre tipus de finestres, que no eren gaire comunes, eren les finestres que es feien en emplaçaments panoràmics o en cases amb un gran jardí, i que eren grans i amb la principal funció de què els habitants de la casa poguessin gaudir de les vistes exteriors. Aquest tipus de finestra no es donava gaire, especialment en climes freds on aïllar la casa era vital per poder evitar les condicions atmosfèriques més adverses.

Tot seguit una reconstrucció virtual d’una domus d’una família benestant:

[youtube]http://youtu.be/8unLEPfJ4Gc[/youtube]

Vid. Visita virtual a una casa romana de Sebastià Giralt

Comparació amb la casa actual