Arxiu per etiquetes: contaminació

La contaminació del mar

Segons un article que he trobat a internet, s’ha demostrat que els grecs i els romans van ser els primers contaminadors del Mediterrani. Aquest article parla de com uns investigadors del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB) han fet aquest descobriment.

Els investigadors diuen que aquesta contaminació va començar fa 2800 anys, amb el desenvolupament cultural i tecnològic de les civilitzacions antigues, que els hi permetia fer activitats com la minera i la metal·lúrgia, que són altament contaminants per al mar.

2011-11-23_IMG_2011-11-16_01.10.14__XGR007CO001(2).jpg

Tot i que els antics grecs i romans, van ser els primers en contaminar el mar amb metalls, aquesta contaminació ha anat augmentant de manera gradual durant els últims 1200 anys, en especial en els últims 350, degut a la revolució industrial.

L’estudi va ser realitzat a la Costa Brava, per l’Alt Empordà. Un equip del CEAB va realitzar un estudi dels seus sediments. Els resultats obtinguts d’aquest estudi  mostren que es va produir un increment inicial de la concentració de metalls fa uns 2.800 anys, i que tres segles més tard, sobretot durant el període romà, va augmentar i ha anat augmentant en quantitats de zinc, plom, cadmi, coure, arsènic i ferro degut a la revolució industrial.

Fonts d’energia a l’actualitat

En la nostra societat actual, tenim un estil de vida i una organització en la que no podem viure sense energia, necessitem energia per a realitzar totes les nostres activitats diàries (anar a treballar, cuinar, netejar…) i també per obtenir tots els béns materials (aliments, roba, medicines…)  i serveis (sanitat, educació, transport públic…)  que necessitem per viure.

Actualment hi ha diverses maneres d’obtenir aquesta energia que necessitem diàriament. Es poden separar en dos grans grups segons la disponibilitat en el medi: renovables  i no renovables.

Les fonts d’energia renovables són aquelles que no s’acaben mai o que no es troben de manera limitada al medi, és a dir, que, com el seu nom indica, es van renovant en el medi, com en un cicle.

  • L’energia solar tèrmica utilitza l’energia procedent directament del sol per produir aigua calenta, que es pot utilitzar amb aplicacions sanitàries (per a la dutxa o per a la cuina) o per a la calefacció (de piscines, de locals…), i també es preveu el seu ús en processos industrials de rentada o de preescalfament.
    • Usos tèrmics: sistemes d’alta i mitjana temperatura, que escalfen aigua, oli o aire per a producció d’electricitat mitjançant una turbina de vapor.
    • Usos sanitaris: sistemes de baixa temperatura, els més estesos, que s’utilitzen únicament per a l’obtenció d’aigua calenta.

  • L’energia fotovoltaica és aquella que aprofita directament els raigs solars per produir electricitat. Les plaques fotovoltaiques, necessàries per captar la radiació solar, produeixen corrent continu, com les piles. Aquest tipus de corrent és l’únic que pot ser emmagatzemat en bateries. Quan les plaques es connecten a la xarxa elèctrica, o quan treballen en paral·lel amb aquesta, cal convertir el corrent continu en altern amb uns onduladors electrònics.

L’energia fotovoltaica té un gran futur com a sistema autònom de subministrament elèctric en zones amb baixa densitat de població, on es genera l’energia en el lloc de consum, i en les ciutats a través d’una xarxa de línies de transmissió d’electricitat. Aquesta font d’energia es troba ja molt desenvolupada i compta amb un rendiment prou alt com per recuperar la inversió inicial al cap de poc temps. El principal problema és el desconeixement de gran part de la població dels seus avantatges.

  • Energia eòlica: es tracta d’una de les fonts d’energia renovable més neta i econòmica, però cal tenir en compte també que el vent és dispers, intermitent i aleatori, i que, per tant, només es pot aprofitar en àrees concretes. Actualment pot utilitzar-se per a la producció d’electricitat gràcies a la utilització d’aerogeneradors, que transformen l’energia del vent en energia elèctrica. És una energia fàcil de transformar en electricitat, i l’únic inconvenient és la disponibilitat de vent.

  • Energia marina: és l’energia que obtenim gràcies a tots els moviments de l’aigua del mar. Hi ha tres tipus de moviments marins dels quals en podem obtenir energia.
    • Maremotèrmica: aprofita els gradients tèrmics oceànics per produir electricitat: l’aigua superficial actua com a font de calor, mentre que l’aigua extreta de les profunditats actua com a refrigerant.
    • Onades: fa servir l’acció del vent, que crea onades al mar, i gràcies a uns dispositius que capten l’energia mecànica de les ones, es pot convertir aquesta energia en energia elèctrica.

    • Mareomotriu: aprofita la capacitat de les marees per desplaçar grans masses d’aigua: fent passar l’aigua per una turbina hidràulica. 

  •  Energia hidràulica:  és l’energia obtinguda a partir de l’aigua dels rius, i s’aprofita bàsicament gràcies als salts d’aigua de les preses. La producció elèctrica s’aconsegueix fent baixar l’aigua per gravetat, de manera que, en passar per una turbina, impulsa un generador elèctric. Tot i això cal tenir en compte que les preses i els embassaments poden arribar a tenir un impacte ambiental considerable.

  • Energia geotèrmica: L’energia geotèrmica es basa en la producció de calor i electricitat a partir de l’aprofitament de l’energia calòrica continguda a l’interior de la terra. Com a font d’energia és pràcticament inexhaurible, a més, manté un flux de producció d’energia constant al llarg de l’any, ja que no depèn de variacions estacionals. Els jaciments geotèrmicsgestionats correctament poden mantenir la seva producció d’energia indefinidament.

  • Energia de la biomassa: L’energia de la biomassa és aquella que prové de la transformació de matèria orgànica en energia calòrica o elèctrica. Per obtenir aquest tipus d’energia es poden fer servir molts tipus de material diferents, que es poden agrupar en tres grups.
    • La biomassa natural: es produeix sense la intervenció humana, com per exemple la llenya, i la podem utilitzar per a aplicacions tèrmiques o fins i tot elèctriques.
    • La biomassa residual: composta pels productes obtinguts com a residu de l’activitat humana (agricultura, ramaderia, processos industrials…).
    • La biomassa dels cultius energètics: realitzats amb l’única finalitat d’obtenir materials destinats al seu aprofitament energètic.

Les fonts d’energia no renovables són aquelles que es troben en el medi en quantitats limitades o triguen molts anys en regenerar-se, per tant la seva disponibilitat és limitada i només les podrem fer servir durant un temsp determinat abans de que s’acabin.

  • Carbó:  és un combustible fòssil i sòlid que es troba en el subsòl de l’escorça terrestre, on s’ha produït per l’acumulació de vegetals que, sotmesos a unes condicions determinades durant llargs intervals de temps, pateixen el procés de carbonització. El carbó és el principal combustible fòssil pel que fa a la quantitat existent. L’explotació presenta un greu impacte sobre el medi ambient i la seva producció provoca residus molt contaminants i gasos mols contaminants. 

  • Petroli: El petroli és un oli mineral, combustible i fòssil, constituït bàsicament per hidrocarburs. Prové de la descomposició sense oxigen de restes d’organismes vius depositats al fons marí, llacunes dessecades o a les desembocadures de rius, i necessita unes condicions molt específiques per produir-se. És un combustible molt nociu, que provoca molts danys al medi ambient en totes les seves fases de consum; extracció (grans excavacions), transport (quan vessa al mar), refinació (residus que produeix) combustió (emet gasos contaminants).

  • Gas natural: és un tipus de font majoritàriament formada per metà, que està molt relacionada amb la dels petroli, ja que els dos tenen un origen comú. Tot i que és un combustible fòssil, produeix una contaminació molt inferior a la dels altres combustibles , ja que no conté sofre, i la seva producció de CO2 és molt reduïda, amb un alt rendiment energètic que el fa una font energètica molt econòmica.

  • Energia nuclear: es gràcies als reactors nuclears, procedeix de reaccions de fissió o fusió d’àtoms en què s’alliberen grans quantitats d’energia que s’utilitzen per produir electricitat. Aquest procés permet obtenir molta energia amb poca matèria, però comporta greus problemes ambientals, que també poden afectar a les persones al voltant de les centrals nuclears, poden causar fugues o explosions nuclears.

La majoria de les energies renovables formen part del que s’anomena energies alternatives, que són un tipus d’energies que no fan servir les típiques fonts d’energia limitades. Totes les energies renovables que he mencionat es consideren també alternatives, però això no vol dir que no contaminin, tot i que sí és cert que l’impacte que tenen sobre el medi ambient és més suau que les no renovables, n’hi ha algunes que sí contaminen, per exemple la biomassa produeix COs i la hidràulica pot causar un gran impacte mediambiental al construir els embassament i les presses necessàries.

Comparació amb les fonts d’energia a l’antiguitat

Problemes mediambientals dels grecs i els romans

Entre els romans era molt típica l’explotació dels recursos naturals per fer obres públiques, cosa que va causar efectes negatius en el medi ambient: llacs dessecats, boscos destruïts, muntanyes arrasades…

Desforestació

Entre els problemes mediambientals que van afectar als grecs i romans, un dels més greus va ser la desforestació, ja que en l’època greco-romana la fusta i el carbó eren els principals combustibles. A part també hi havia un gran desenvolupament urbanístic, i això juntament amb el fet que el component bàsic de tots els edificis era la fusta, van conduir a una gran tala d’arbres que va provocar greus problemes amb la desforestació de boscos.

El incendis també eren una causa de la desaparició de molt boscos, ja que en l’època no tenien els mateixos mitjans que nosaltres disposem per apagar un incendi forestal, i l’única manera de que s’apagués l’incendi era si trobava alguna barrera física (riu, mar, desnivell…) que impedís que avancés, o de manera natural amb les pluges. Per això a l’estiu amb la calor i les sequeres eren tan comuns els incendis.

Una altra de les causes de la desforestació van ser els grans avenços en agricultura i ramaderia, ja que necessitaven molt d’espai per poder tenir lloc, i les guerres, que van ser també una altra de les principals causes, ja que requerien construir molts vaixells i armes, com les llances, els arcs, els escuts… Per aconseguir que l’abastiment de fusta no s’acabés es van prendre certes mesures proteccionistes amb alguns boscos públics, però no van ser unes mesures molt generalitzades.

Una de les conseqüències més greus de la desforestació va ser que les pluges torrencials desgastaven el terreny, dificultant la regeneració dels boscos i arbres talats i van fer que moltes zones es tornessin zones pantanoses i aiguamolls, pràcticament inhabitables. A les zones pantanoses, hi acostumaven a haver-hi molts mosquits i altres insectes transmissors de malalties com la malària, a més a més de crear zones d’aigua que no es podia fer servir ni per beure ni per cap altra cosa.

Zona pantanosa

Zona pantanosa

 

Aiguamolls

També es va provocar un petit canvi de clima i problemes econòmics a causa de la falta de boscos, ja que en disminuir la quantitat de fusta disponible va fer augmentar els preus de la fusta.

Plini critica molt el fet que dedicar tanta fusta a construir mansions luxoses faci que desapareguin boscos i s’hagin de talar tants arbres, tot i que ho criticava més per motius morals que per motius ecològics. També indica que la tala d’arbres és tan excessiva que un turó de Mauritània on hi havia una de les fustes de millor qualitat, ara estava erm i esgotat.

Mineria

En general, tota la mineria feta pels romans era molt agressiva amb el medi ambient, ja que mitjançant la força de l’aigua excavaven turons i muntanyes per arribar a la part interna on es trobaven els minerals com l’or. La mineria també va ser un dels factors que va ajudar a la desforestació, ja que per construir totes les galeries de les mines feia falta molta fusta. Va causar greus problemes, com en el cas de les Mèdulas a Lleó, amb la contaminació de l’aigua, que també va ser un problema important a tenir en compte durant l’època romana.

Las Médulas

Contaminació

La contaminació de l’aire de les ciutats i de l’aigua propera també va ser un dels problemes ecològics de l’època, ja que feia l’aire de les ciutats molt difícil de respirar i poc saludable. Les principals fonts de contaminació urbana a les ciutats romanes era el fum que es desprenia de les fogueres de les cases i tallers i les llars de foc.

La contaminació de l’aigua va fer que haguessin de buscar aigua més lluny i portar-la a través d’aqüeductes, tot i que això no acostumava a funcionar, ja que en  fer servir canonades de plom, que tal i com va dir Vitruvi són perjudicials per la salut, l’aigua es contaminava igual en arribar a la ciutat.

Aqüeducte romà

Canonades de plom que unien amb cilindres de fusta i les encaixaven amb peces quadres foses

L’aigua també era un problema a les latrines públiques, ja que en certes zones de la xarxa de clavegueram l’aigua ja arrossegava tot un seguit de residus, a part les escombretes que es feien servir com el paper de vàter actual no es canviaven tan sovint com s’haurien d’haver canviat.

La gran acumulació de gent que vivia a les ciutats causava bastants problemes, un dels més preocupants era la contaminació acústica, que treia el son a molts, però un altre gran problema de les ciutats, potser el més insalubre, eren les escombraries, ja que en ser ciutats generaven grans quantitats de deixalles i, com que no hi havia un sistema de recollida de deixalles, la gent tirava totes les deixalles al carrer o a les aigües residuals, cosa que provocava una falta d’higiene i augmentava la propagació de malalties infeccioses.

Tracte als animals

Respecte als animals, hi va haver molts emperadors i reis que es van adonar  que hi havia espècies en perill d’extinció, i per tal d’evitar-ho van crear reserves i zones santuari, com boscos i deus, on els caçadors no podien entrar a caçar. Aquestes reserves sagrades havien de ser respectades per tothom, i ja des dels mites s’ensenyava això, el cas més conegut és d’Agamèmnon, qui va ser castigat per Artemisa per caçar un cérvol seu en  un lloc sagrat. Pausànias va escriure sobre una d’aquestes reserves, on no es podien tallar els arbres.

Προμάχου δὲ καὶ Ἐχέφρονος τῶν Ψωφῖδος οὐκ ἐπιφανῆ κατ’ ἐμὲ ἔτι ἦν τὰ ἡρῷα. τέθαπται δὲ καὶ Ἀλκμαίων ἐν Ψωφῖδι ὁ Ἀμφιαράου, καί οἱ τὸ μνῆμά ἐστιν οἴκημα οὔτε μεγέθει οὔτε ἄλλως κεκοσμημένον: περὶ δὲ αὐτὸ κυπάρισσοι πεφύκασιν ἐς τοσοῦτον ὕψος ἀνήκουσαι, ὥστε καὶ τὸ ὄρος τὸ πρὸς τῇ Ψωφῖδι κατεσκιάζετο ὑπ’ αὐτῶν. ταύτας οὐκ ἐθέλουσιν ἐκκόπτειν ἱερὰς τοῦ Ἀλκμαίωνος νομίζοντες: καλοῦνται δὲ ὑπὸ τῶν ἐπιχωρίων παρθένοι.

Las tumbas del hijo de ambos de Psophis, Promaco y Echéphron aún existen y son notables por su belleza. También vemos la tumba del hijo de Alcmeón Anfiarao es una tumba de No hay nada especial ni la magnitud ni la decoración. Se ha estado creciendo a alrededor de un gran número de árboles de ciprés que son tan altos que una montaña cercana está oculto y estos árboles se supone que Alcmeón pertenecen a él y ser gastado, es por eso que no se corte, y los locales llamar árboles vírgenes.

Pausànias (DG 8,24,7)

Tot això no vol dir que sempre es tractessin bé els animals, ja que seguien matant-se animals en espectacles, això va comportar que desapareguessin moltes espècies en certs llocs com els lleopards i les hienes a Grècia i els hipopòtams a Egipte.

Amfiteatre romà on es feien espectacles amb animals

Però no només es mataven els animals en espectacles, sinó que també es feien servir per rituals d’endevinació o com a sacrificis per demanar algun favor als déus. Tot i que a Grècia no fos gaire comuna la sacrificació d’animals, si que es solien fer servir per endevinar, fent servir les seves entranyes per buscar senyals dels déus. En general per aquest tipus de finalitat es feien servir normalment animals domèstics, i només en ocasions especials.

Les grans caceres també van ser un motiu de l’extinció de moltes espècies  en determinades regions, ja que a la gent rica i poderosa els agradava molt caçar. La caça també era considerada com una espècie d’entrenament militar, que servia per millorar les qualitats bèl·liques.

Mosaic representant una cacera romana

Mosaic representant una cacera romana

Viatge a Nottingham

A l’octubre vaig fer un intercanvi amb l’escola en el que vam anar a Nottingham, i aprofitaré aquest viatge que vaig fer com a referència  del que pot contaminar un viatge de curta durada en l’actualitat. Tant el viatge d’anada com el de tornada van durar aproximadament 2h, i vam anar amb la companyia Ryanair. El vol va sortir de l’aeroport de Barcelona i va aterrar a l’aeroport de East Midlands, i per tornar vam fer la mateixa ruta: de East Midlands a Barcelona.

Com que aquest viatge el vaig fer amb l’escola i els professors es va quedar els papers del vol, no he pogut posar els originals, i he buscat a la web de Ryanair les dades de la mateixa ruta que vam fer, tot i que surten unes dates i horaris diferents a les del meu viatge, la ruta i el temps de vol són els mateixos.

Viatge a Nottingham

Viatge a Nottingham

En total van ser 4h de vol, tenint en compte que un avió comercial consumeix una mitjana de combustible de 2.420kg/h, en aquell viatge l’avió va consumir 9.680kg de combustible. Això és molt, però comparat amb el viatge a Corea és una quantitat molt inferior. Tot i això, segueix sent una gran emissió de CO2 a l’atmosfera.

Conclusions

Viatge a Corea

Aquest estiu he fet un viatge a Corea, que faré servir com a referència del que pot contaminar un viatge de llarga durada en l’actualitat. El viatge d’anada va durar unes 18h, fent escala a Dubai 3:30h. El primer vol de Barcelona a Dubai va durar 6:25h, i el de Dubai a la capital de Corea, Seül, va durar 8:10h. Per tornar el viatge va ser una mica més llarg: de Seül a Dubai 9:30h i de Dubai a Barcelona 7h, amb una parada de 4h a Dubai, en total van ser 20:30h de viatge.

Viatge d'anada a Seul

Viatge d’anada a Seül

vol tornada seul

Viatge de tornada de Seül

Ajuntant totes les hores dels 4 vols, donen 31h, i tenint en compte que un avió comercial consumeix una mitjana de 2.420kg/h. Només en un viatge d’anada i tornada a Corea, aquell avió va consumir 75.020kg de combustible. Això és un consum de combustible molt gran que emet una gran quantitat de CO2 a l’atmosfera, i que és un gran factor de contaminació actual.

Conclusions

Ecologia

Què és?

L’ecologia és una part de la biologia que estudia les relacions entre els éssers vius amb el medi en el que viuen. També es pot definir com el tipus d’estudi científic de les distribucions, l’abundància i relacions dels organismes amb el medi ambient en el que viuen.

La ecología es el estudio de las interrelaciones de los seres vivientes entre sí y con el medio que los rodea. La ecología evita concentrarse demasiado en un solo animal o planta tomado aisladamente y trata de ver que todo está conectado a lo demás. La especie humana no se exceptúa de esta última aseveración: por elo en una discusión sobre ecología y civilizaiones antiguas, el interés se concenra en el hmbre.

La palabra “ecología” refleja en sus raíces griegas una temprana preocupación por la humanidad: “oikos” significa “hogar” o “casa” en griego, el hogar de toda la humanidad. “Logos”, que significa “razón” o “estudio”, es un sufijo común aplicado a muchas ciencias, que idica el trabajo de la mente humana sobre una determinada matéria.

La ecología humana es, pues, un estudio racional sobre cómo la humanidad se interrelaciona con la tierra, hogar de la especie humana; con su suelo, climas y tiempo atmosférico; con sis diferentes seres vivientes, animales y plantas, de los más simples a los más complejos.

És una mica difícil delimitar el que estudia l’ecologia, però sí que es poden identificar els tres enfocaments que té l’ecologia, que són: enfocament d’ecosistemes, enfocament de comunitats i enfocament de població.

L’enfocament d’ecosistemes tracta de descriure els organismes i les seves activitats a manera de processos de flux d’energia i cicle de nutrients, de manera que permet comparar ecosistemes per molt diferents que siguin.

En l’enfocament de poblacions s’estudien les propietats particulars d’un grup d’individus de la mateixa espècie o població a tres nivells fonamentals: adaptacions dels organismes de la població en el seu medi ambient, distribució geogràfica de la població i variació en la mida i densitat de les poblacions.

L’enfocament de població estudia bàsicament les interaccions entre les poblacions i la composició de les espècies que la formen.

Flux d’energia d’un ecosistema

Etimologia

La paraula ecologia és un neologisme format a partir de dues paraules gregues:    οἶκος (οικος), que vol dir “casa, llar”, i  λόγος (logos), que vol dir “coneixement, ciència, raó”. Aquesta paraula (ecologia) va ser introduïda per Ernst Häckel, qui en un principi entenia per ecologia la ciència que estudia les relacions dels éssers vius amb els seu medi ambient, però més tard va ampliar aquest concepte a l’estudi de les característiques del medi, cosa que també inclou el transport de la matèria i l’energia i la seva transformació en les comunitats biològiques.

Mètode científic

L’ecologia, com totes les ciències actuals, fa servir un mètode científic per extreure les seves teories. Aquests són els pasos que fa servir el seu mètode científic.

metode ecologia

Aquest és un exemple de com es faria servir el mètode científic:

1.Observació i descripció: S’ha observat que en una espècie d’aus el mascle canta en una època particular de l’any. En observar aquest fenomen es fa una pregunta: per què els mascles d’aquesta espècie canten en aquesta època de l’any?

2. Desenvolupament de la  hipòtesi: Una possible resposta seria que els mascles canten en aquesta època per atraure les femelles de la seva espècie en l’època d’aparellament.

3. Comprovació de la hipòtesi: per comprovar o falsar les hipòtesis es realitzen experiments en els quals l’investigador controla les variables que li interessen. En aquest cas la variable fundamental seria el cant del mascle. Un dels experiments podria ser gravar en una cinta el cant del mascle i observar si atreu a un grup de femelles. En cas de que fos així, es confirmaria la hipòtesi, en cas contrari es falsa.

Història

Des de l’antiguitat ja tenien aquesta inquietud per comprendre les relacions entre els organismes i el seu medi. Al principi aquest interès es manifesta en treballs descriptius. Durant diferents moments històrics s’han trobat indicis que ho demostren, com la classificació taxonòmica, els estudis sobre els diferents tipus d’animals, el seu comportament, els aliments que menjaven…

Durant el segle XIX  la visió de la interrelació entre els organismes i el seu medi va anar tornant-se més dinàmica, fins que Darwin va començar a preguntar-se d’on podien venir les espècies i va plantejar tot un seguit de teories sobre l’evolució. Darwin va observar que tant els organismes com el propi medi estan en constant canvi, i que els organismes s’adapten per sobreviure en el seu medi interaccionant amb el propi medi  i altres organismes. Per això podem considerar que l’ecologia moderna té els seus inicis amb els desenvolupament de la teoria evolutiva de Darwin.

Tot i això el terme “ecologia” no es va fer servir fins al 1870, quan Ernst Häckel el va introduir, moment a partir del qual es va començar a considerar l’ecologia com una de les branques de la biologia. No està gaire clar qui va ser el fundador de la teoria ecològica moderna, però està clar que Ernst Häckel i Eugen Warming van aportar molt a l’ecologia tal i com la coneixem actualment.

Malgrat que l’ecologia va néixer amb els treballs de Häckel, no van començar a aparèixer en revistes ni societats ecològiques fins al segle XX.

A partir de la definició de Häckel s’han fet algunes una mica diferents, fins i tot més profundes des de 1900. Elton va ser un dels ecòlegs que va formular una altra definició: “l’ecologia és la historia natural científica que s’ocupa de la sociologia i economia dels animals”.

Durant la tercera dècada del segle XX van començar les primeres concepcions de l’Ecologia de Comunitats, on s’inclouen diferents poblacions interactuants amb el seu entorn en el concepte de comunitat com a nivell superior d’organització.

En la dècada dels 40 Tansley va proposar el concepte d’ecosistema, terme que va ser desenvolupat posteriorment per Lindeman.  En textos d’ecologia posteriors, de la dècada dels 50, es designa ecosistema com la suma de la biocenosi (les diferents comunitats) i el biòtop (ambient inert) que ocupen. En aquest tipus de definició ja es podia veure com s’entenia ecosistema com la suma de diferents termes que interaccionen entre ells. Amb aquest concepte d’ecosistema, l’ecologia es transforma en una ciència de síntesi i integració que comença a escapar-se dels àmbits purament biològics per establir nexes amb altres ciències naturals, de manera que sigui possible explicar les relacions entre els organismes i el seu medi ambient.

Ecosistema

En 1948 es va crear la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), amb el propòsit de conservar el medi ambient, així com desenvolupar projectes a nivell mundial per a entendre les relacions entre els organismes.

uicn

En 1961 es va crear una de les altres grans organitzacions importants a nivell internacional, World Wildlife Foud (WWF), amb l’objectiu d’organitzar i finançar projectes de de protecció d’ecosistemes importants en tot el planeta.

           

Una de les primeres reunions internacionals que es va realitzar amb l’objectiu d’unificar criteris a nivell mundial per a  la conservació de recursos naturals va ser la Conferència Mundial sobre el Medi Ambient que va tenir lloc a Estocolm en 1972.

Es va realitzar una altra Conferència Mundial sobre el Media Ambient, amb l’objectiu d’estudiar la vulnerabilitat del planeta i prendre mesures, representants de 175 països es van reunir en 1992 a Rio de Janeiro.

Entrevista a Ramon Coll

Per obtenir informació per la meva recerca i l’opinió d’un arqueòleg, vaig anar a fer una entrevista a Ramon Coll, un remarcat arqueòleg i tècnic de l’Ajuntament de Premià de Mar, molt entès en el tema. A continuació deixo la transcripció de l’entrevista:

Els romans eren sostenibles?

Si, deu ni do. Els romans bàsicament eren pràctics. O sigui tu et refereixes suposo a activitats com la ramaderia, l’agricultura…

Val, a veure, els romans el concepte d’ecologia com el tenim ara no el tenien, això si que no, no existia. Això és un concepte molt modern, del segle XX. A veure, hi ha pobles que són ecològics sense ni tan sols tenir concepte del tema, com per exemple els indis americans, que viuen absolutament integrats en la natura. Jo per ecologia entenc una comunitat, un persona que viu completament integrada, que agafa allò que necessita i res més. Per exemple els indis, si necessitaves dos peixos en pescava dos, l’home occidental en canvi, si en pot pescar sis no en pesca quatre, encara que només en necessiti dos. És aquesta la diferència. El romà bàsicament, clar el romà té un concepte de l’agricultura i de la ramaderia, depèn de l’època evidentment, però si agafes qualsevol tractadista dels que escriu tractats d’agricultura: Columel·la, Pal·ladi, veuràs que el concepte que té el roma, està relativament ben integrat en el seu medi. Ara això no vol dir que quan el romà per exemple està fabricant àmfores els rebutjos de fuites i tot això que ho llenci pel camp, tot això molt ecològic no és, però ho fan. Ara bé també és cert que aprofiten tot allò que la natura els hi ofereix, és a dir, si agafes qualsevol d’aquests tractadistes sobre l’agricultura doncs veuràs que ho aprofiten pràcticament tot per desenvolupar les seves activitats, vull dir, si això és ser ecològic, doncs si, eren ecològics.

Llavors tots els productes que feien, per exemple les àmfores i tots els recipients els llençaven simplement desprès d’usar-los o els feien servir una altra vegada?

Depèn, si tu t’en vas al testaccio de Roma, veuràs que les àmfores d’oli de la bètica fan una muntanya que no te l’acabes, això no és ser gaire ecològic. Ara bé si que es veritat que en una explotació normal, per exemple, m’ho invento, però més o menys funcionava així, a tu t’arribava per exemple, la teva propietat elaborava vi. Clar, això què implica, implica doncs una sèrie d’elements que tu has de treballar: has de conrear, has de fabricar àmfores, has d’envasar, necessites un transport, etc… Ara bé, a tu t’arriba oli de la bètica, perquè tu no en fas, t’arriben unes quantes àmfores amb oli. Aquelles àmfores quant t’arriben amb el oli tu tes emmagatzemes, i aquella àmfora l’aprofites. Quan se t’acaba l’oli, aquella àmfora, si li pots donar una utilitat no la llençaràs, la rentaràs, faràs el que sigui i la tornaràs a aprofitar per posar-hi més oli o per fer qualsevol cosa. En aquest sentit el romà ho aprofita tot. Aquí per exemple, aquest material que tenim sobre la taula i tot això d’aquí és de Can Ferrerons i aquestes àmfores, majoritàriament servien per delimitar un tros de terreny i en lloc de construir una paret o de construir qualsevol cosa van agafar les àmfores que tenien trencades segurament, i les van posar cap per ball i allò feia com de marge. Això és ser ecològic? Doncs si, fins a un cert punt si.

I quan no podien fer-los servir per cap altra cosa? Que en feien?

A l’abocador, a l’abocador directe. Tenien abocadors, que se’ls feien els mateixos i allà hi llençaven la runa. Sort que hi són, perquè així nosaltres podem estudiar lo que llençaven i lo que no.

Ho llençaven tot al mateix lloc?

Si si, no separaven la brossa, no. No separaven l’organic de la ceràmica. No, ho llençaven tot en el mateix sac: petxines, ossos, àmfores…, lo que fos, tot.

Ho feien en diferents zones?

Depèn, pensa que les propietats eren relativament grans, aleshores depèn de les seves necessitats, doncs aleshores t’agafaven, i si per proximitat tenien l’abocador a 20 m, i tenien a lo millor un altre a 50, no anaven al de 50, anaven al que tenien a 20 m. Els romans bàsicament eren pràctics.

Tenien el concepte de intentar no embrutar gaire?

Si, per comoditat d’ells. El romà essencialment és net, sol ser net, a diferència de l’home medieval, que serà bastant més brut. El romà acostuma a no embrutar excessivament, però clar, la proba la tens en que en ciutats un a mica amb cara i ulls, per exemple Roma, hi ha la construcció d’un sistema de clavegueram, això t’està dient que tenen una preocupació per la salubritat pública. Al país del segle XVII la gent llençava la brossa per la finestra, per a que et facis una idea comparativa.

Respecte l’aigua, tenien el concepte de que s’havia d’aprofitar l’aigua?

I tant!! L’aigua era bàsica. El romà tenia molt clar, com qualsevol societat agrícola, que l’aigua era bàsica. L’aigua és absolutament fonamental, és a dir, tu tens, per exemple una propietat que tu necessites regar i tu portes l’aigua d’allà on sigui. És a dir, els tractats d’agricultura que comentava abans, tots ells et parlen de la construcció d’aqüeductes per portar aigua si convé, tots. I amb canalitzacions o amb lo que sigui. L’aigua és bàsica, l’aigua és la vida.

Llavors aprofitaven tota l’aigua que tenien a l’abast?

Tota, tota, absolutament. Construïen pous, feien tot el que calgués.

Dels residus que tiraven, quins eren els que més contaminaven?

Bueno, a veure, el concepte de contaminació jo crec que no és gaire aplicable en l’època romana en el sentit de que, clar, per exemple la nostra societat genera una sèrie d’excedents, de residus que són altament contaminants: les piles de plom, el plom de les piles, el plàstic… qualsevol d’aquestes coses. El romà això no ho genera, el romà lo que llençava que contaminava més era la ceràmica trencada. La ceràmica, que quedi clar en l’època antiga, pràcticament ho feien tot de ceràmica i és un material que és gairebé indestructible, és a dir, tu la ceràmica per destruir-la pràcticament l’has de trinxar. Ara bé llençar ceràmica en un abocador, això no contamina. Pot ser més maco, pot ser més lleig, però contaminar no contamina, no es produeix una contaminació biològica com per exemple si llences tints d’una fàbrica o sabó o qualsevol altre element. En època romana no hi ha productes que contaminin, a veure, si que n’hi ha, però són els menys. Vull dir, per exemple, un dels elements, que en aquest cas, que parlava Pal·ladi, un agrimensor del segle IV-V, la baixa romanitat, i parlava de els perills que podia tenir el plom per enverinament, això ho tenia ben clar el romà, però clar, era de les poquíssimes coses que diguem-ne donaven… clar, per exemple si te’n vas a les mines de mercuri, que hi havia en època romana, doncs també trobaràs que és un material que contamina, però són dels exemples escasíssims de material contaminant d’època romana. La contaminació és un producte de la societat industrialitzada del segle XIX-XX, abans no hi havia contaminació, vaja és una contaminació mínima, per exemple un romà que està tenyint un vestits, llençant aquella aigua, la contaminació és mínima, si que és contaminació, però és mínima, ni de bon tros arribes als extrems de les colònies tèxtils del segle XIX.

Respecte l’agricultura, es podria dir que era sostenible?

Si, com tot. Absolutament del tot. Si, una vila romana, per exemple, generalment quan s’especialitza en un conreu, aquest conreu és base en la obtenció de capital, és a dir, per guanyar diners. Però també és cert que la vila romana és molt autosuficient, tenint una vila romana tu hi trobes pràcticament de tot: trobaràs un ferrer, trobaràs un cerista, un fuster… hi haurà una mica de tot, si és una casa, no diré una unitat autosuficient, però gairebé.

Eren conscients de com podien afectar el seu entorn?

No, aquests conceptes són conceptes moderns, pràcticament actuals. A l’època romana…, a veure, hi ha algú de tant en tant que explica coses de que això no era així, de la ciutat si estava bruta, que això era així o era aixà, però són mínims, és a dir, el concepte d’ecologia que tenim nosaltres, ells no el tenen, com l’entenem nosaltres. Ara per exemple si que expliquen coses com Estrabó, tu agafes  Estrabó, i Estrabó t’està explicant que els asturs es renten les dents amb els seus propis pixums, i això ho dóna com a activitat bruta, o sigui que servia més per titllar de bàrbars als altres que no per altra cosa.

Les vivendes estaven construïdes per aprofitar l’aigua i altres recursos?

Tot, tot. Home, tu, per a que vegis si aprofitaven, el nostres concepte modern de pisos ja el tenien els romans, es deien insulae, les insulae de Romà ja eren això, eren blocs de pisos: amb una escala, els veïns protestons…, en fi, totes aquestes coses. Això ells ja  ho tenien, en les classes més populars evidentment, però ja hi era. Clar, no tothom vivia en viles, en mansió, i coses d’aquestes, la gent normal, diguem-ne que la majoria vivien en cases diguem-ne en blocs de pisos, les insulae de Roma sense anar més lluny. Vull dir que clar, llavors què passava?, doncs que no tenien aigua corrent, havies de baixar a baix a buscar-la. Ara, per exemple, si tu agafaves i anaves a una vila d’aquestes que anomenen urbana, tant a la ciutat com al camp, en plan vila, aquestes si que tenien aigua, el que passa és que clar, no eren pisos, només plantes baixes, i a partir d’aquí si que tenies tota una sèrie de serveis més o menys instrumentalitzats i pensats per la vida.

Aquí deixo el vídeo de l’entrevista:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3W5yT1z0u54 [/youtube]