Idees ecològiques gregues

Tot i que la mitologia era molt important en la cultura grega, les primeres idees ecològiques no van venir de la mitologia, sinó que van aparèixer amb la filosofia, quan van començar a qüestionar-se la natura, quan van començar a intentar donar-li una raó lògica als fets que es produïen a la natura. Llavors va ser quan van començar a aparèixer les primeres idees ecològiques.

Anaximandre va percebre els perills que podia tenir un ambient mal cuidat i hostil per a les espècies que hi vivien, i sobretot per a l’espècie humana, que és la més dèbil per adaptar-se a situacions extremes. Pitàgores i els seus deixebles protegien i cuidaven els animals i criticaven la caça per afició, i consideraven que totes les criatures vives estaven relacionades, i destacaven que hi havia d’haver un equilibri, una harmonia entre els éssers vius. Molts dels pitagòrics no menjaven carn, i van ser dels primers vegetarians. Heròdot va descobrir la importància que tenia la reproducció de les espècies per mantenir l’equilibri natural entre les espècies, i que entre els animals de la base de la cadena tròfica l’instint per reproduir-se i tenir més descendència era més fort que en les espècies depredadores. Hipòcrates va escriure sobre la importància de la natura i el medi ambient per poder desenvolupar la medicina i per diagnosticar i curar una malaltia. Aquesta visió d’Hipòcrates es podria considerar que formava part d’un corrent de pensament que actualment és coneguda com a determinisme ambiental.

Hipòcrates 

Heròdot

Plató va escriure sobre les causes de la desforestació de l’Àtica, una terra que abans era molt preciosa i rica, però que es va anar degradant fins a arribar a ser una terra erma i desforestada, sense tots els seus boscos i llacs. En un dels seus escrits ens fa una descripció molt exacte del que passa en una degradació forestal, però va ser incapaç de percebre les nefastes conseqüències que podia portar aquest deteriorament de la terra.

Localització de l’Àtica, a Grècia

[111b] γέγονεν ἔτη–τὸ τῆς γῆς ἐν τούτοις τοῖς χρόνοις καὶ πάθεσιν ἐκ τῶν ὑψηλῶν ἀπορρέον οὔτε χῶμα, ὡς ἐν ἄλλοις τόποις, προχοῖ λόγου ἄξιον ἀεί τε κύκλῳ περιρρέον εἰς βάθος ἀφανίζεται: λέλειπται δή, καθάπερ ἐν ταῖς σμικραῖς νήσοις, πρὸς τὰ τότε τὰ νῦν οἷον νοσήσαντος σώματος ὀστᾶ, περιερρυηκυίας τῆς γῆς ὅση πίειρα καὶ μαλακή, τοῦ λεπτοῦ σώματος τῆς χώρας μόνου λειφθέντος. τότε δὲ ἀκέραιος [111c] οὖσα τά τε ὄρη γηλόφους ὑψηλοὺς εἶχε, καὶ τὰ φελλέως νῦν ὀνομασθέντα+ πεδία+ πλήρη γῆς πιείρας ἐκέκτητο, καὶ πολλὴν ἐν τοῖς ὄρεσιν ὕλην εἶχεν, ἧς καὶ νῦν ἔτι φανερὰ τεκμήρια: τῶν γὰρ ὀρῶν ἔστιν ἃ νῦν μὲν ἔχει μελίτταις μόναις τροφήν, χρόνος δ’ οὐ πάμπολυς ὅτε δένδρων †αὐτόθεν εἰς οἰκοδομήσεις τὰς μεγίστας ἐρεψίμων τμηθέντων στεγάσματ’ ἐστὶν ἔτι σᾶ. πολλὰ δ’ ἦν ἄλλ’ ἥμερα ὑψηλὰ δένδρα, νομὴν δὲ βοσκήμασιν ἀμήχανον ἔφερεν. καὶ δὴ καὶ [111d] τὸ κατ’ ἐνιαυτὸν ὕδωρ ἐκαρποῦτ’ ἐκ Διός, οὐχ ὡς νῦν ἀπολλῦσα ῥέον ἀπὸ ψιλῆς τῆς γῆς εἰς θάλατταν, ἀλλὰ πολλὴν ἔχουσα καὶ εἰς αὐτὴν καταδεχομένη, τῇ κεραμίδι στεγούσῃ γῇ διαταμιευομένη, τὸ καταποθὲν ἐκ τῶν ὑψηλῶν ὕδωρ εἰς τὰ κοῖλα ἀφιεῖσα κατὰ πάντας τοὺς τόπους παρείχετο ἄφθονα κρηνῶν καὶ ποταμῶν νάματα, ὧν καὶ νῦν ἔτι ἐπὶ ταῖς πηγαῖς πρότερον οὔσαις ἱερὰ λελειμμένα ἐστὶν σημεῖα ὅτι περὶ αὐτῆς ἀληθῆ λέγεται τὰ νῦν. [111e] τὰ μὲν οὖν τῆς ἄλλης χώρας φύσει τε οὕτως εἶχε, καὶ διεκεκόσμητο ὡς εἰκὸς ὑπὸ γεωργῶν μὲν ἀληθινῶν καὶ πραττόντων αὐτὸ τοῦτο, φιλοκάλων δὲ καὶ εὐφυῶν, γῆν δὲ ἀρίστην καὶ ὕδωρ ἀφθονώτατον ἐχόντων καὶ ὑπὲρ τῆς γῆς ὥρας μετριώτατα κεκραμένας: τὸ δ’ ἄστυ κατῳκισμένον ὧδ’ ἦν ἐν τῷ τότε χρόνῳ. πρῶτον μὲν τὸ τῆς ἀκροπόλεως εἶχε

Tales eran entonces la belleza y la riqueza del Ática. ¿Podrías creerlo?¿ni cómo puede formarse una de lo que fue, por lo que es? Toda el Ática se desprende en cierta manera del continente, se mete por el mar y se parece a un promontorio. El mar que la envuelve como si estuviera colocada en una vasija, es por todas partes muy profundo. En medio de las numerosas y terribles inundaciones que han tenido lugar durante nueve mil años, porque nueve mil años han pasado desde aquella época, las tierras, que estas revoluciones arrastraban desde las alturas, no se amontonaban en el suelo, como en otros países, sino que rodando sobre la ribera, iban a perderse en las profundidades del mar. De suerte que como sucede en las islas poco extensas, nuestro país, comparado con lo que era, se parece a un cuerpo demactado por la enfermedad; escurriéndose por todas partes la tierra vegetal fecunada, solo nos quedó un cuerpo descarnado. Pero antes el Ática, cuyo suelo no había experimentado ninguna alteración, tenia por montañas altas colinas; las llanuras, que llamamos ahora campos de Felleo, estaban cubiertas de una tierra abundante y férti; los montes estaban llenos de sombríos bosques de los que aún aparecen visibles rastros. Las Las montañas, donde sólo las abejas encuentran hoy su alimento, en un tiempo no muy lejano estaban cubiertas de árboles poderosos, que se cortaban para levantar vastísimas construcciones siguen en pie. Encontrábanse tambien alli àrboles frutales de mucha elevación y extensos pastos para los ganados. Las lluvias, que se alcanzaban de Júpiter cada año, no se perdian sin utilidad, corriendo de la tierra estéril al mar.

Plató: Critias 111, b-e 

En canvi, hi va haver altres filòsofs, com Aristòtil, que creien que els animals i les plantes existien per alimentar i servir l’home, cosa que va tenir efectes negatius en l’explotació dels recursos naturals. Tot i això també hi va haver altres que contradeien aquest tipus de pensament i que consideraven que la natura era independent, com Teofrast, un botànic expert, que deia que un ésser viu de la natura no tenia com a funció ser útil per l’ésser humà, sinó assegurar la continuïtat de la seva espècie. Teofrast no es va limitar a teoritzar les seves afirmacions, sinó que va estudiar les plantes en ecosistemes verges i on l’home no hi era. Una de les seves observacions més ecològiques va ser que certes activitats de l’home, com el drenatge o desforestació, podien generar canvis ambientals locals, o com ho anomenaríem actualment: “microclimes“.

Ecologia

Què és?

L’ecologia és una part de la biologia que estudia les relacions entre els éssers vius amb el medi en el que viuen. També es pot definir com el tipus d’estudi científic de les distribucions, l’abundància i relacions dels organismes amb el medi ambient en el que viuen.

La ecología es el estudio de las interrelaciones de los seres vivientes entre sí y con el medio que los rodea. La ecología evita concentrarse demasiado en un solo animal o planta tomado aisladamente y trata de ver que todo está conectado a lo demás. La especie humana no se exceptúa de esta última aseveración: por elo en una discusión sobre ecología y civilizaiones antiguas, el interés se concenra en el hmbre.

La palabra “ecología” refleja en sus raíces griegas una temprana preocupación por la humanidad: “oikos” significa “hogar” o “casa” en griego, el hogar de toda la humanidad. “Logos”, que significa “razón” o “estudio”, es un sufijo común aplicado a muchas ciencias, que idica el trabajo de la mente humana sobre una determinada matéria.

La ecología humana es, pues, un estudio racional sobre cómo la humanidad se interrelaciona con la tierra, hogar de la especie humana; con su suelo, climas y tiempo atmosférico; con sis diferentes seres vivientes, animales y plantas, de los más simples a los más complejos.

És una mica difícil delimitar el que estudia l’ecologia, però sí que es poden identificar els tres enfocaments que té l’ecologia, que són: enfocament d’ecosistemes, enfocament de comunitats i enfocament de població.

L’enfocament d’ecosistemes tracta de descriure els organismes i les seves activitats a manera de processos de flux d’energia i cicle de nutrients, de manera que permet comparar ecosistemes per molt diferents que siguin.

En l’enfocament de poblacions s’estudien les propietats particulars d’un grup d’individus de la mateixa espècie o població a tres nivells fonamentals: adaptacions dels organismes de la població en el seu medi ambient, distribució geogràfica de la població i variació en la mida i densitat de les poblacions.

L’enfocament de població estudia bàsicament les interaccions entre les poblacions i la composició de les espècies que la formen.

Flux d’energia d’un ecosistema

Etimologia

La paraula ecologia és un neologisme format a partir de dues paraules gregues:    οἶκος (οικος)que vol dir “casa, llar”, i  λόγος (logos), que vol dir “coneixement, ciència, raó”. Aquesta paraula (ecologia) va ser introduïda per Ernst Häckel, qui en un principi entenia per ecologia la ciència que estudia les relacions dels éssers vius amb els seu medi ambient, però més tard va ampliar aquest concepte a l’estudi de les característiques del medi, cosa que també inclou el transport de la matèria i l’energia i la seva transformació en les comunitats biològiques.

Mètode científic

L’ecologia, com totes les ciències actuals, fa servir un mètode científic per extreure les seves teories. Aquests són els pasos que fa servir el seu mètode científic.

metode ecologia

Aquest és un exemple de com es faria servir el mètode científic:

1.Observació i descripció: S’ha observat que en una espècie d’aus el mascle canta en una època particular de l’any. En observar aquest fenomen es fa una pregunta: per què els mascles d’aquesta espècie canten en aquesta època de l’any?

2. Desenvolupament de la  hipòtesi: Una possible resposta seria que els mascles canten en aquesta època per atraure les femelles de la seva espècie en l’època d’aparellament.

3. Comprovació de la hipòtesi: per comprovar o falsar les hipòtesis es realitzen experiments en els quals l’investigador controla les variables que li interessen. En aquest cas la variable fundamental seria el cant del mascle. Un dels experiments podria ser gravar en una cinta el cant del mascle i observar si atreu a un grup de femelles. En cas de que fos així, es confirmaria la hipòtesi, en cas contrari es falsa.

Història

Des de l’antiguitat ja tenien aquesta inquietud per comprendre les relacions entre els organismes i el seu medi. Al principi aquest interès es manifesta en treballs descriptius. Durant diferents moments històrics s’han trobat indicis que ho demostren, com la classificació taxonòmica, els estudis sobre els diferents tipus d’animals, el seu comportament, els aliments que menjaven…

Durant el segle XIX  la visió de la interrelació entre els organismes i el seu medi va anar tornant-se més dinàmica, fins que Darwin va començar a preguntar-se d’on podien venir les espècies i va plantejar tot un seguit de teories sobre l’evolució. Darwin va observar que tant els organismes com el propi medi estan en constant canvi, i que els organismes s’adapten per sobreviure en el seu medi interaccionant amb el propi medi  i altres organismes. Per això podem considerar que l’ecologia moderna té els seus inicis amb els desenvolupament de la teoria evolutiva de Darwin.

Tot i això el terme “ecologia” no es va fer servir fins al 1870, quan Ernst Häckel el va introduir, moment a partir del qual es va començar a considerar l’ecologia com una de les branques de la biologia. No està gaire clar qui va ser el fundador de la teoria ecològica moderna, però està clar que Ernst HäckelEugen Warming van aportar molt a l’ecologia tal i com la coneixem actualment.

Malgrat que l’ecologia va néixer amb els treballs de Häckel, no van començar a aparèixer en revistes ni societats ecològiques fins al segle XX.

A partir de la definició de Häckel s’han fet algunes una mica diferents, fins i tot més profundes des de 1900. Elton va ser un dels ecòlegs que va formular una altra definició: “l’ecologia és la historia natural científica que s’ocupa de la sociologia i economia dels animals”.

Durant la tercera dècada del segle XX van començar les primeres concepcions de l’Ecologia de Comunitats, on s’inclouen diferents poblacions interactuants amb el seu entorn en el concepte de comunitat com a nivell superior d’organització.

En la dècada dels 40 Tansley va proposar el concepte d’ecosistema, terme que va ser desenvolupat posteriorment per Lindeman.  En textos d’ecologia posteriors, de la dècada dels 50, es designa ecosistema com la suma de la biocenosi (les diferents comunitats) i el biòtop (ambient inert) que ocupen. En aquest tipus de definició ja es podia veure com s’entenia ecosistema com la suma de diferents termes que interaccionen entre ells. Amb aquest concepte d’ecosistema, l’ecologia es transforma en una ciència de síntesi i integració que comença a escapar-se dels àmbits purament biològics per establir nexes amb altres ciències naturals, de manera que sigui possible explicar les relacions entre els organismes i el seu medi ambient.

Ecosistema

En 1948 es va crear la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), amb el propòsit de conservar el medi ambient, així com desenvolupar projectes a nivell mundial per a entendre les relacions entre els organismes.

uicn

En 1961 es va crear una de les altres grans organitzacions importants a nivell internacional, World Wildlife Foud (WWF), amb l’objectiu d’organitzar i finançar projectes de de protecció d’ecosistemes importants en tot el planeta.

           

Una de les primeres reunions internacionals que es va realitzar amb l’objectiu d’unificar criteris a nivell mundial per a  la conservació de recursos naturals va ser la Conferència Mundial sobre el Medi Ambient que va tenir lloc a Estocolm en 1972.

Es va realitzar una altra Conferència Mundial sobre el Media Ambient, amb l’objectiu d’estudiar la vulnerabilitat del planeta i prendre mesures, representants de 175 països es van reunir en 1992 a Rio de Janeiro.