Tot i que la mitologia era molt important en la cultura grega, les primeres idees ecològiques no van venir de la mitologia, sinó que van aparèixer amb la filosofia, quan van començar a qüestionar-se la natura, quan van començar a intentar donar-li una raó lògica als fets que es produïen a la natura. Llavors va ser quan van començar a aparèixer les primeres idees ecològiques.
Anaximandre va percebre els perills que podia tenir un ambient mal cuidat i hostil per a les espècies que hi vivien, i sobretot per a l’espècie humana, que és la més dèbil per adaptar-se a situacions extremes. Pitàgores i els seus deixebles protegien i cuidaven els animals i criticaven la caça per afició, i consideraven que totes les criatures vives estaven relacionades, i destacaven que hi havia d’haver un equilibri, una harmonia entre els éssers vius. Molts dels pitagòrics no menjaven carn, i van ser dels primers vegetarians. Heròdot va descobrir la importància que tenia la reproducció de les espècies per mantenir l’equilibri natural entre les espècies, i que entre els animals de la base de la cadena tròfica l’instint per reproduir-se i tenir més descendència era més fort que en les espècies depredadores. Hipòcrates va escriure sobre la importància de la natura i el medi ambient per poder desenvolupar la medicina i per diagnosticar i curar una malaltia. Aquesta visió d’Hipòcrates es podria considerar que formava part d’un corrent de pensament que actualment és coneguda com a determinisme ambiental.
Plató va escriure sobre les causes de la desforestació de l’Àtica, una terra que abans era molt preciosa i rica, però que es va anar degradant fins a arribar a ser una terra erma i desforestada, sense tots els seus boscos i llacs. En un dels seus escrits ens fa una descripció molt exacte del que passa en una degradació forestal, però va ser incapaç de percebre les nefastes conseqüències que podia portar aquest deteriorament de la terra.
[111b] γέγονεν ἔτη–τὸ τῆς γῆς ἐν τούτοις τοῖς χρόνοις καὶ πάθεσιν ἐκ τῶν ὑψηλῶν ἀπορρέον οὔτε χῶμα, ὡς ἐν ἄλλοις τόποις, προχοῖ λόγου ἄξιον ἀεί τε κύκλῳ περιρρέον εἰς βάθος ἀφανίζεται: λέλειπται δή, καθάπερ ἐν ταῖς σμικραῖς νήσοις, πρὸς τὰ τότε τὰ νῦν οἷον νοσήσαντος σώματος ὀστᾶ, περιερρυηκυίας τῆς γῆς ὅση πίειρα καὶ μαλακή, τοῦ λεπτοῦ σώματος τῆς χώρας μόνου λειφθέντος. τότε δὲ ἀκέραιος [111c] οὖσα τά τε ὄρη γηλόφους ὑψηλοὺς εἶχε, καὶ τὰ φελλέως νῦν ὀνομασθέντα+ πεδία+ πλήρη γῆς πιείρας ἐκέκτητο, καὶ πολλὴν ἐν τοῖς ὄρεσιν ὕλην εἶχεν, ἧς καὶ νῦν ἔτι φανερὰ τεκμήρια: τῶν γὰρ ὀρῶν ἔστιν ἃ νῦν μὲν ἔχει μελίτταις μόναις τροφήν, χρόνος δ’ οὐ πάμπολυς ὅτε δένδρων †αὐτόθεν εἰς οἰκοδομήσεις τὰς μεγίστας ἐρεψίμων τμηθέντων στεγάσματ’ ἐστὶν ἔτι σᾶ. πολλὰ δ’ ἦν ἄλλ’ ἥμερα ὑψηλὰ δένδρα, νομὴν δὲ βοσκήμασιν ἀμήχανον ἔφερεν. καὶ δὴ καὶ [111d] τὸ κατ’ ἐνιαυτὸν ὕδωρ ἐκαρποῦτ’ ἐκ Διός, οὐχ ὡς νῦν ἀπολλῦσα ῥέον ἀπὸ ψιλῆς τῆς γῆς εἰς θάλατταν, ἀλλὰ πολλὴν ἔχουσα καὶ εἰς αὐτὴν καταδεχομένη, τῇ κεραμίδι στεγούσῃ γῇ διαταμιευομένη, τὸ καταποθὲν ἐκ τῶν ὑψηλῶν ὕδωρ εἰς τὰ κοῖλα ἀφιεῖσα κατὰ πάντας τοὺς τόπους παρείχετο ἄφθονα κρηνῶν καὶ ποταμῶν νάματα, ὧν καὶ νῦν ἔτι ἐπὶ ταῖς πηγαῖς πρότερον οὔσαις ἱερὰ λελειμμένα ἐστὶν σημεῖα ὅτι περὶ αὐτῆς ἀληθῆ λέγεται τὰ νῦν. [111e] τὰ μὲν οὖν τῆς ἄλλης χώρας φύσει τε οὕτως εἶχε, καὶ διεκεκόσμητο ὡς εἰκὸς ὑπὸ γεωργῶν μὲν ἀληθινῶν καὶ πραττόντων αὐτὸ τοῦτο, φιλοκάλων δὲ καὶ εὐφυῶν, γῆν δὲ ἀρίστην καὶ ὕδωρ ἀφθονώτατον ἐχόντων καὶ ὑπὲρ τῆς γῆς ὥρας μετριώτατα κεκραμένας: τὸ δ’ ἄστυ κατῳκισμένον ὧδ’ ἦν ἐν τῷ τότε χρόνῳ. πρῶτον μὲν τὸ τῆς ἀκροπόλεως εἶχε
Tales eran entonces la belleza y la riqueza del Ática. ¿Podrías creerlo?¿ni cómo puede formarse una de lo que fue, por lo que es? Toda el Ática se desprende en cierta manera del continente, se mete por el mar y se parece a un promontorio. El mar que la envuelve como si estuviera colocada en una vasija, es por todas partes muy profundo. En medio de las numerosas y terribles inundaciones que han tenido lugar durante nueve mil años, porque nueve mil años han pasado desde aquella época, las tierras, que estas revoluciones arrastraban desde las alturas, no se amontonaban en el suelo, como en otros países, sino que rodando sobre la ribera, iban a perderse en las profundidades del mar. De suerte que como sucede en las islas poco extensas, nuestro país, comparado con lo que era, se parece a un cuerpo demactado por la enfermedad; escurriéndose por todas partes la tierra vegetal fecunada, solo nos quedó un cuerpo descarnado. Pero antes el Ática, cuyo suelo no había experimentado ninguna alteración, tenia por montañas altas colinas; las llanuras, que llamamos ahora campos de Felleo, estaban cubiertas de una tierra abundante y férti; los montes estaban llenos de sombríos bosques de los que aún aparecen visibles rastros. Las Las montañas, donde sólo las abejas encuentran hoy su alimento, en un tiempo no muy lejano estaban cubiertas de árboles poderosos, que se cortaban para levantar vastísimas construcciones siguen en pie. Encontrábanse tambien alli àrboles frutales de mucha elevación y extensos pastos para los ganados. Las lluvias, que se alcanzaban de Júpiter cada año, no se perdian sin utilidad, corriendo de la tierra estéril al mar.
Plató: Critias 111, b-e
En canvi, hi va haver altres filòsofs, com Aristòtil, que creien que els animals i les plantes existien per alimentar i servir l’home, cosa que va tenir efectes negatius en l’explotació dels recursos naturals. Tot i això també hi va haver altres que contradeien aquest tipus de pensament i que consideraven que la natura era independent, com Teofrast, un botànic expert, que deia que un ésser viu de la natura no tenia com a funció ser útil per l’ésser humà, sinó assegurar la continuïtat de la seva espècie. Teofrast no es va limitar a teoritzar les seves afirmacions, sinó que va estudiar les plantes en ecosistemes verges i on l’home no hi era. Una de les seves observacions més ecològiques va ser que certes activitats de l’home, com el drenatge o desforestació, podien generar canvis ambientals locals, o com ho anomenaríem actualment: “microclimes“.