Entrevista a Ramon Coll sobre la gestió de l’aigua i l’agricultura

Degut a que la meva recerca em va dur a temes que no havia tractat en altres entrevistes anteriors, i per tant em faltava informació més concreta sobre quests temes, vaig parlar amb en Ramon Coll i es va oferir a deixar-me fer una segona entrevista, per acabar de recollir la informació que necessitava sobre l’agricultura i la gestió de l’aigua. Tot seguit deixo la transcripció d’aquesta segona entrevista amb en Ramon Coll, seguida del vídeo:

Els romans tenien diferents maneres de portar l’aigua als llocs on els hi feia falta?

Depèn de si és al camp o si és a la ciutat, normalment la portaven a través d’aqüeductes, que podien ser enlairats, o subterranis, per exemple a Roma, n’hi ha molts aqüeductes, en vaig veure un a sota d’ell hi havia una casa, és a dir que la casa s’havia construït al voltant dels pilars de l’aqüeducte. Als camps també tenien sistemes de reg, però no eren tan grans ja que no eren públics, sinó que eren particulars, per exemple, un senyor “x”, un propietari d’un dominus fa el seu propi aqüeducte particular per poder regar, és el cas de l’aqüeducte de Pineda de Mar, un poble molt proper on queden encara unes quantes arcades, que era un dels sistemes de portar l’aigua quan no estava a prop.

Què feien amb les aigües que els hi sobrava, és a dir, les aigües residuals?

Les enviaven muntanya avall, camp avall, les aigües residuals eren aigües que no tenien un grau de contaminació excessivament elevat, com a molt, la contaminació eren purins, fins i tot aquestes aigües es podien tornar a aprofitar si es necessitava; avui dia queden restes de que en la època romana hi havien sistemes de reaprofitament de les aigües residuals. Un exemple molt clàssic es l’impluvium, que aprofitava l’aigua de la pluja per regar o pel que calgui.

Normalment gastaven molta aigua?

Depèn de si era una casa normal, una vivenda, una indústria… bàsicament depèn del tipus de necessitat per al qual es requereixi l’ús de l’aigua, com per exemple la higiene personal, però segurament, en la meva opinió, aquella aigua la devien reutilitzar per altres menesters.

Llavors, en qué diries que gastàven més aigua, en rentar-se o en alguna altra cosa?

No, no necessàriament havien de gastar més aigua amb la higiene, pensa en les terrisses, allà es gastava molta aigua, segurament era on es gastava més aigua, també es gastava molta aigua en l’agricultura, i fins i tot en els ornamentals.

Tothom feia servir la mateixa quantitat d’aigua o hi havia regulacions?

No, suposo que no, a veure, suposo que cadascú la feia servir per les seves necessitats, no crec que hi hagués cap regulació, el que passa que és clar, en èpoques de sequera sí que s’havia de regular una mica l’ús de l’aigua.

Bé, doncs amb això ja estaríem, no tinc més preguntes ara per ara, si vols afegir alguna cosa més endavant.

Ja estem, sí que vas ràpida amb l’aigua, dons bé, et diria que els hi agradava més el vi que l’aigua, això t’ho ben asseguro. De tota manera, pensa que estem parlant d’una societat que a part de ser pràctica, també la fan extensiva a les coses quotidianes de la vida. També uns altres sistemes de transport de l’aigua eren les fonts, els nimfeus, etc… pensa que tens molta teca amb tot això.

Els romans eren una societat que utilitzaven molt l’aigua, tant en la ciutat com en el camp.

Llavors la valoraven molt?

Evidentment, pensa que hi havia uns personatges que es contractaven per fer ploure, eren els tempestaris, obviament això venia derivat d’un tema religiós.

Bé, ara et faré unes preguntes sobre l’agricultura.

Digues.

Quin tipus d’agricultura tenien aquí?

Aquí bàsicament es dedicaven al conreu de la vinya, pensa que els romans eren pagesos bàsicament, no eren com els pinten a les pel·lícules de Hollywood on tots són soldats, els romans eren pagesos, encara que és clar que hi havia soldats, però la majoria eren pagesos, tornant al tema de la vinya, ells en arribar a un territori que havien conquerit, s’hi instal·laven allà i conreaven el que estaven acostumats a conrear, que era la vinya, sobretot al sud d’Itàlia. Amb aquestes vinyes, es fabricaven àmfores, imitant les àmfores itàliques per emmagatzemar-les o per exportar-les cap a Itàlia o cap a França, a la Germània, la Britània… i a partir d’aquest comerç del vi aniran obtenint el capital necessari per construir vil·les, com per exemple, la de Can Farrerons, o com les cases de Masnou, etc. Tenien una agricultura especulativa, és una agricultura que no es fa per al consum propi, que també, però sobretot es feia per l’exportació en vista d’aconseguir uns guanys econòmics, però això aquí, en altres llocs anirà diferent, i depèn també de l’època, per exemple, el conreu del vi era molt extens fins al segle II però a partir d’aquest segle, la cosa ja té un to una mica més diferent, i al segle III hi havia una agricultura diversificada.

I se sap com es preparaven els camps per conrear-los?

Home sí, el conreu romà era bàsicament el conreu tradicional, el que s’ha fet aquí fins fa 10 o 20 anys, les eines que utilitzaven eren les mateixes que ara, és que són idèntiques a les de l’actualitat, i els camps es dividien en parcel·les i cada propietari feia amb les seves parcel·les el que ell considerava que havia de fer.

I què feien servir d’adob?

Com a abonament, bàsicament la caqueta dels bichos, és a dir, els excrements dels animals, també hi havia un sistema que era el d’espigament, que aquest era un sistema més antic, que consistia en agafar un tros de bosc i cremar-lo, llavors el terreny quedava cobert de cendra i el llauraven i hi sembraven el que volien conrear, això ho trobaràs molt ben explicat en el Tractat d’Agricultura de Colomel·la.

Quins eren els principals aliments que conreaven?

Bàsicament conreaven blat, l’oli i la vinya.

Era una part important en la vida dels romans?

Absolutament!Era bàsica l’agricultura, per a la seva supervivència, perquè com ja t’he dit abans, un romà és un pagès.

Hi havia alguna cosa de l’agricultura que fos perjudicial per a el medi ambient?

En principi no, ja que bàsicament no era una societat porca, eren molt higiènics i no afectaven al medi.

Cultivaven algun tipus de medicina?

Per a la medicina ells utilitzaven herbes medicinals, però no les conreaven, sinó que les agafaven directament del bosc.

Bé, amb això ja estem, gràcies pel teu temps.

Gràcies a tu.

[youtube]http://youtu.be/w1Th8l3YHgY[/youtube]

Entrevista a Fernando Lillo

Per tal d’informar-me millor i d’obtenir altres punts de vista sobre el meu tema de recerca vaig contactar per fer-li una entrevista, a través de la meva professora Margalida, amb Fernando Lillo, doctor en Filologia Clàssica i professor de Llatí a l’IES San Tomé de Freixeiro de Vigo (Pontevedra), que ha publicat nombrosos llibres i articles científics i didàctics sobre Llatí i Cultura Clàssica, també és col·laborador d’Aracne Fila i Fila: ¨Ecología en Grecia y Roma. ¿Qué opinaban Sócrates y Cicerón?¨. Com que ell viu a Galícia, vaig decidir que el millor seria enviar-li les meves preguntes per correu de manera que en Fernando Lillo me les pogués contestar i enviar-me les seves respostes també per correu. Aquí sota deixo l’entrevista:

Preguntes

¿Los romanos eran sostenibles?

Los romanos no conocían el concepto de “sostenibilidad”, ni puede decirse que tuvieran una conciencia ecológica como la entenderíamos hoy en día. No obstante, sí hicieron observaciones de tipo ecológico y también actuaron de manera que los recursos de los que disponían se aprovecharan al máximo. Hoy amontonamos chatarra, electrodomésticos usados u ordenadores debido a un consumismo que facilita la compra de un nuevo producto antes que la reparación o reciclaje. La experiencia de reciclaje en Roma es totalmente distinta a la de nuestras ciudades modernas. La sociedad romana reciclaba en buena medida sus materiales y reaprovechaba de diverso modo metales, madera, vidrio, y restos de ánforas. Los metales eran demasiado valiosos como para permitirse el lujo de tirarlos. Juvenal nos ofrece un ejemplo concreto en el caso de una cabeza de bronce que representaba a Sejano, consejero de Tiberio. Cuando el personaje en cuestión cayó en desgracia la cabeza se fundió y de ese metal hicieron jarrras, calderos, sartenes y orinales. La madera también se reutilizaba y acababa en la cocina o en los braseros. Como envases comerciales los romanos utilizaban sobre todo las ánforas, que podían contener vino, aceite, garum (salsa de pescado muy apreciada en la cocina)… Cuando se rompían podían reutilizarse en la construcción. En cuanto al vidrio, hay testimonios de que existía una recogida casa por casa de vidrios rotos que luego volvían a utilizarse.

Hoy en día generamos una gran cantidad de desechos orgánicos derivados de la comida sobrante que en muchos casos no se aprovecha. En Roma lo que sobraba era consumido por los esclavos o por los animales de corral o los cerdos de la casa (no olvidemos que algunas zonas de Roma tenían huertos particulares y conservaban un ambiente rural). Había también una recogida de huesos que luego eran utilizados para fabricar cuchillos, peones de juego u otros utensilios.
¿Más que ahora o menos?

Es evidente que hoy la “sostenibilidad” es una idea cada vez más extendida y que da lugar a múltiples actuaciones concretas. También es cierto que los problemas medioambientales son mayores en la actualidad, puesto que las posibilidades de un impacto mayor sobre el medio natural son ahora más fuertes. Sin embargo, de la respuesta a la pregunta anterior se desprende que en ciertos aspectos los romanos tenían una mayor necesidad de “reciclar” sus escasos recursos al máximo.
¿Qué actitud tenían los griegos respecto la naturaleza? ¿Y los romanos?

Las actitudes eran variadas. Siempre hablando en términos generales, griegos y romanos valoraban la naturaleza como sede de los dioses, lo cual por ejemplo les llevaba a la preservación de los elementos naturales situados en los lugares sagrados. Otra actitud era tomar a la naturaleza como objeto de conocimiento en lo que destacaron los griegos. Entre ellos, Aristóteles y su discípulo Teofrasto son los que más información sobre la naturaleza y la biología nos han dejado en sus escritos. En la ciudad de Alejandría, cuna del saber helenístico, también se le dio importancia a los conocimientos del medio natural poniéndose los medios para un estudio directo de animales y plantas. Sin embargo, existía en Grecia y Roma un deseo de dominio del mundo natural, más acusado entre los romanos que pretendían crear en la naturaleza una especie de segunda naturaleza como dice Cicerón: De igual manera, todo lo que pueda ofrecer la tierra lo dominamos: nos aprovechamos de los campos, de los montes. Nuestros son los arroyos, los lagos. Nosotros plantamos cereales, árboles; hacemos las tierras fecundas gracias a la conducción de las aguas. Nosotros separamos, dirigimos, desviamos el curso de los ríos. En una palabra, con nuestras propias manos nos atrevemos a construir en la naturaleza una especie de segunda naturaleza. En suma, griegos y romanos se movían entre el respeto sagrado, el estudio y el dominio.
¿Cuál era su actitud con los animales?

Con los animales existían varias actitudes. Por un lado existía una relación afectiva con ellos, sobre todo con las mascotas, como vemos en el caso del conocido poema de Catulo al pajarillo de Lesbia, o en los sentidos epitafios dedicados a perros por sus apenados amos. Pero por otro lado las necesidades de los juegos del anfiteatro hacían que se cazara sin medida provocando, por ejemplo, la extinción de elefantes, rinocerontes y cebras del norte de África y la desaparición de hipopótamos del Bajo Nilo.
¿Intentaban evitar desastres naturales causados por la sobreexplotación de la naturaleza?

No existía una “conciencia ecológica”, por lo tanto en general se explotaba la naturaleza hasta que esta diera de sí.
¿Tenían el concepto de intentar no ensuciar mucho?

Roma era una ciudad sucia. Tenemos datos de abandono de cadáveres y objetos en las calles y de que se arrojaba la basura a la vía pública. Además había personas que hacían sus necesidades en la calle (cacatores) y existían animales sueltos. Contra estos problemas se hicieron leyes que prohibían el abandono de cadáveres, dejar sueltos a los animales o contaminar los acueductos y también contra los que hicieran sus necesidades en lugares públicos. Se mejoraron las cloacas y se puede pensar en la existencia de un servicio público organizado de limpieza y recogida de basura.
¿Tenían el concepto de aprovechar el agua?

La gloria de Roma eran sus acueductos, que aún hoy sorprenden por su monumentalidad. Frontino, el encargado de los acueductos en época del emperador Nerva (96-98 d. C.) nos ofrece una descripción ideal en la Roma se ve “libre” de todos sus problemas medioambientales: “El incremento en el número de depósitos, obras hidráulicas, fuentes ornamentales y surtidores se hará sentir cada vez más en la salubridad de esta misma Ciudad Eterna. Y no menos provecho se extiende a los particulares gracias al aumento de las concesiones del Emperador; incluso aquellos que temerosamente sacaban agua de forma ilegal, disfrutan ahora, libres de cuidados, de estos favores. Y ni siquiera las aguas de desecho quedan estancadas: se han combatido las causas de la contaminación atmosférica, el aspecto de las calles es limpio, el ambiente más purificado y el tufo, que entre los antepasados tan mala reputación dio siempre a la ciudad, ha sido eliminado”. A pesar de todo ello la mayor parte del agua iba destinada al consumo público y sólo los más ricos tenían una toma directa desde los acueductos a sus mansiones. La calidad del agua podía verse perjudicada por las tuberías de plomo por la que circulaba. De ello ya eran conscientes los propios romanos como explica Vitrubio: “el agua conducida por tubos de barro es mucho más saludable que la que llega por tubos de plomo, pues el plomo resulta más perjudicial ya que facilita la presencia de la cerusa que, según dicen, es nociva para el cuerpo humano”.
¿Qué residuos desechaban? ¿Cuáles eran los más contaminantes?

Aunque la industria de la Antigüedad estaba muy poco desarrollada, los hornos alfareros y las empresas para lavar y teñir la ropa producían aguas residuales contaminantes. Las minas generaban también abundantes residuos.
¿Tenían una agricultura sostenible? ¿Y la ganadería?

Uno de los mayores problemas fue la degradación de los bosques provocada por la necesidad acuciante de madera, por la tala para conseguir pastizales, las cabras o los incendios. No creo que tuvieran el concepto de agricultura o ganadería sostenibles.
¿Eran conscientes de cómo podían afectar a su entorno?

Sobre la deforestación, por ejemplo, Platón hacía la siguiente reflexión relativa a la región del Ática y su erosionado suelo: En comparación con lo que había entonces, lo de ahora ha quedado – tal como sucede en las pequeñas islas – semejante a los huesos de un cuerpo enfermo, ya que se ha erosionado la parte gorda y débil de la tierra y ha quedado sólo el cuerpo pelado de la región. Entonces, cuando aún no se había desgastado, tenía montañas coronadas de tierra y las llanuras que ahora se dicen suelo rocoso, estaban cubiertas de tierra fértil. En sus montañas había grandes bosques de los que persisten signos visibles, pues en las montañas que ahora sólo tienen alimento para las abejas se talaban árboles no hace mucho tiempo para techar las construcciones más importantes cuyos techos todavía se conservan. Había otros muchos altos árboles útiles y la zona producía muchísimo pienso para el ganado. Además gozaba anualmente del agua de Zeus, sin perderla, como sucede en el presente que fluye del suelo desnudo al mar; sino que, al tener mucha tierra y albergar el agua en ella, almacenándola en diversos lugares con la tierra arcillosa que servía de retén y enviando el agua absorbida de las alturas a las cavidades, proporcionaba abundantes fuentes de manantiales y ríos, de las que los lugares sagrados que perduran hoy en las fuentes de antaño son signos de que nuestras afirmaciones actuales son verdaderas.
¿Construían sus vivendas pensando en aprovechar el agua y otros recursos?

Los romanos intentaban construir sus ciudades y viviendas en los mejores emplazamientos y los tratadistas antiguos daban consejos para comprar la tierra no sólo más fértil, sino más saludable, lejos, por ejemplo de lugares pantanosos. En la construcción de las ciudades, viviendas y lugares de ocio, como los teatros, se recomendaba estudiar los mejores emplazamientos y la mejor orientación. No obstante, una cosa eran las prescripciones y otra la práctica. Frente a las ciudades romanas que se hicieron de nueva planta como Tarraco (Tarragona) Emerita Augusta (Mérida) en las que predomina un trazado regular en cuadrícula perfectamente diseñado, la ciudad de Roma no era un modelo de ciudad regular. Acumulaba deficiencias debidas a su propio emplazamiento como la irregularidad del terreno que suponen las famosas siete colinas, el hecho de que el Tíber se desbordaba con frecuencia inundando los barrios más bajos de la ciudad, o las frecuentes epidemias de fiebres provocadas por el terreno pantanoso (no debemos olvidar que donde hoy se alza el Foro romano existía en su origen un lugar pantanoso). Además, no existía un plan sistemático que regulara el crecimiento de la ciudad y los sucesivos emperadores intentaron arreglar este caos como pudieron.
¿Quiénes eran más sostenibles: los griegos o los romanos?

Esta pregunta es de dificil respuesta, puesto que no hay datos estadísticos que nos permitan hacer una comparación. De los romanos tenemos más información, según se ha detallado en preguntas anteriores.
¿Eran capaces de entender las causas de los desastres naturales? ¿Intentaban evitarlos?

En el caso de la deforestación, ya aludida, sabían cuales eran las consecuencias y posiblemente también las causas, aunque otra cosa es que les interesara o pudieran poner remedio. El conocimiento de las leyes naturales distaba mucho del nuestro. En el caso del desastre natural de la erupción del Vesubio que asoló entre otros lugares la ciudad de Pompeya, el naturalista Plinio el Viejo, testigo de excepción, murió por intentar ayudar a la gente y desear acercarse para averiguar la causa. No tuvieron, como en la actualidad, medios para detectar la posibilidad de la erupción.

Entrevista a Ramon Coll

Per obtenir informació per la meva recerca i l’opinió d’un arqueòleg, vaig anar a fer una entrevista a Ramon Coll, un remarcat arqueòleg i tècnic de l’Ajuntament de Premià de Mar, molt entès en el tema. A continuació deixo la transcripció de l’entrevista:

Els romans eren sostenibles?

Si, deu ni do. Els romans bàsicament eren pràctics. O sigui tu et refereixes suposo a activitats com la ramaderia, l’agricultura…

Val, a veure, els romans el concepte d’ecologia com el tenim ara no el tenien, això si que no, no existia. Això és un concepte molt modern, del segle XX. A veure, hi ha pobles que són ecològics sense ni tan sols tenir concepte del tema, com per exemple els indis americans, que viuen absolutament integrats en la natura. Jo per ecologia entenc una comunitat, un persona que viu completament integrada, que agafa allò que necessita i res més. Per exemple els indis, si necessitaves dos peixos en pescava dos, l’home occidental en canvi, si en pot pescar sis no en pesca quatre, encara que només en necessiti dos. És aquesta la diferència. El romà bàsicament, clar el romà té un concepte de l’agricultura i de la ramaderia, depèn de l’època evidentment, però si agafes qualsevol tractadista dels que escriu tractats d’agricultura: Columel·la, Pal·ladi, veuràs que el concepte que té el roma, està relativament ben integrat en el seu medi. Ara això no vol dir que quan el romà per exemple està fabricant àmfores els rebutjos de fuites i tot això que ho llenci pel camp, tot això molt ecològic no és, però ho fan. Ara bé també és cert que aprofiten tot allò que la natura els hi ofereix, és a dir, si agafes qualsevol d’aquests tractadistes sobre l’agricultura doncs veuràs que ho aprofiten pràcticament tot per desenvolupar les seves activitats, vull dir, si això és ser ecològic, doncs si, eren ecològics.

Llavors tots els productes que feien, per exemple les àmfores i tots els recipients els llençaven simplement desprès d’usar-los o els feien servir una altra vegada?

Depèn, si tu t’en vas al testaccio de Roma, veuràs que les àmfores d’oli de la bètica fan una muntanya que no te l’acabes, això no és ser gaire ecològic. Ara bé si que es veritat que en una explotació normal, per exemple, m’ho invento, però més o menys funcionava així, a tu t’arribava per exemple, la teva propietat elaborava vi. Clar, això què implica, implica doncs una sèrie d’elements que tu has de treballar: has de conrear, has de fabricar àmfores, has d’envasar, necessites un transport, etc… Ara bé, a tu t’arriba oli de la bètica, perquè tu no en fas, t’arriben unes quantes àmfores amb oli. Aquelles àmfores quant t’arriben amb el oli tu tes emmagatzemes, i aquella àmfora l’aprofites. Quan se t’acaba l’oli, aquella àmfora, si li pots donar una utilitat no la llençaràs, la rentaràs, faràs el que sigui i la tornaràs a aprofitar per posar-hi més oli o per fer qualsevol cosa. En aquest sentit el romà ho aprofita tot. Aquí per exemple, aquest material que tenim sobre la taula i tot això d’aquí és de Can Ferrerons i aquestes àmfores, majoritàriament servien per delimitar un tros de terreny i en lloc de construir una paret o de construir qualsevol cosa van agafar les àmfores que tenien trencades segurament, i les van posar cap per ball i allò feia com de marge. Això és ser ecològic? Doncs si, fins a un cert punt si.

I quan no podien fer-los servir per cap altra cosa? Que en feien?

A l’abocador, a l’abocador directe. Tenien abocadors, que se’ls feien els mateixos i allà hi llençaven la runa. Sort que hi són, perquè així nosaltres podem estudiar lo que llençaven i lo que no.

Ho llençaven tot al mateix lloc?

Si si, no separaven la brossa, no. No separaven l’organic de la ceràmica. No, ho llençaven tot en el mateix sac: petxines, ossos, àmfores…, lo que fos, tot.

Ho feien en diferents zones?

Depèn, pensa que les propietats eren relativament grans, aleshores depèn de les seves necessitats, doncs aleshores t’agafaven, i si per proximitat tenien l’abocador a 20 m, i tenien a lo millor un altre a 50, no anaven al de 50, anaven al que tenien a 20 m. Els romans bàsicament eren pràctics.

Tenien el concepte de intentar no embrutar gaire?

Si, per comoditat d’ells. El romà essencialment és net, sol ser net, a diferència de l’home medieval, que serà bastant més brut. El romà acostuma a no embrutar excessivament, però clar, la proba la tens en que en ciutats un a mica amb cara i ulls, per exemple Roma, hi ha la construcció d’un sistema de clavegueram, això t’està dient que tenen una preocupació per la salubritat pública. Al país del segle XVII la gent llençava la brossa per la finestra, per a que et facis una idea comparativa.

Respecte l’aigua, tenien el concepte de que s’havia d’aprofitar l’aigua?

I tant!! L’aigua era bàsica. El romà tenia molt clar, com qualsevol societat agrícola, que l’aigua era bàsica. L’aigua és absolutament fonamental, és a dir, tu tens, per exemple una propietat que tu necessites regar i tu portes l’aigua d’allà on sigui. És a dir, els tractats d’agricultura que comentava abans, tots ells et parlen de la construcció d’aqüeductes per portar aigua si convé, tots. I amb canalitzacions o amb lo que sigui. L’aigua és bàsica, l’aigua és la vida.

Llavors aprofitaven tota l’aigua que tenien a l’abast?

Tota, tota, absolutament. Construïen pous, feien tot el que calgués.

Dels residus que tiraven, quins eren els que més contaminaven?

Bueno, a veure, el concepte de contaminació jo crec que no és gaire aplicable en l’època romana en el sentit de que, clar, per exemple la nostra societat genera una sèrie d’excedents, de residus que són altament contaminants: les piles de plom, el plom de les piles, el plàstic… qualsevol d’aquestes coses. El romà això no ho genera, el romà lo que llençava que contaminava més era la ceràmica trencada. La ceràmica, que quedi clar en l’època antiga, pràcticament ho feien tot de ceràmica i és un material que és gairebé indestructible, és a dir, tu la ceràmica per destruir-la pràcticament l’has de trinxar. Ara bé llençar ceràmica en un abocador, això no contamina. Pot ser més maco, pot ser més lleig, però contaminar no contamina, no es produeix una contaminació biològica com per exemple si llences tints d’una fàbrica o sabó o qualsevol altre element. En època romana no hi ha productes que contaminin, a veure, si que n’hi ha, però són els menys. Vull dir, per exemple, un dels elements, que en aquest cas, que parlava Pal·ladi, un agrimensor del segle IV-V, la baixa romanitat, i parlava de els perills que podia tenir el plom per enverinament, això ho tenia ben clar el romà, però clar, era de les poquíssimes coses que diguem-ne donaven… clar, per exemple si te’n vas a les mines de mercuri, que hi havia en època romana, doncs també trobaràs que és un material que contamina, però són dels exemples escasíssims de material contaminant d’època romana. La contaminació és un producte de la societat industrialitzada del segle XIX-XX, abans no hi havia contaminació, vaja és una contaminació mínima, per exemple un romà que està tenyint un vestits, llençant aquella aigua, la contaminació és mínima, si que és contaminació, però és mínima, ni de bon tros arribes als extrems de les colònies tèxtils del segle XIX.

Respecte l’agricultura, es podria dir que era sostenible?

Si, com tot. Absolutament del tot. Si, una vila romana, per exemple, generalment quan s’especialitza en un conreu, aquest conreu és base en la obtenció de capital, és a dir, per guanyar diners. Però també és cert que la vila romana és molt autosuficient, tenint una vila romana tu hi trobes pràcticament de tot: trobaràs un ferrer, trobaràs un cerista, un fuster… hi haurà una mica de tot, si és una casa, no diré una unitat autosuficient, però gairebé.

Eren conscients de com podien afectar el seu entorn?

No, aquests conceptes són conceptes moderns, pràcticament actuals. A l’època romana…, a veure, hi ha algú de tant en tant que explica coses de que això no era així, de la ciutat si estava bruta, que això era així o era aixà, però són mínims, és a dir, el concepte d’ecologia que tenim nosaltres, ells no el tenen, com l’entenem nosaltres. Ara per exemple si que expliquen coses com Estrabó, tu agafes Estrabó, i Estrabó t’està explicant que els asturs es renten les dents amb els seus propis pixums, i això ho dóna com a activitat bruta, o sigui que servia més per titllar de bàrbars als altres que no per altra cosa.

Les vivendes estaven construïdes per aprofitar l’aigua i altres recursos?

Tot, tot. Home, tu, per a que vegis si aprofitaven, el nostres concepte modern de pisos ja el tenien els romans, es deien insulae, les insulae de Romà ja eren això, eren blocs de pisos: amb una escala, els veïns protestons…, en fi, totes aquestes coses. Això ells ja ho tenien, en les classes més populars evidentment, però ja hi era. Clar, no tothom vivia en viles, en mansió, i coses d’aquestes, la gent normal, diguem-ne que la majoria vivien en cases diguem-ne en blocs de pisos, les insulae de Roma sense anar més lluny. Vull dir que clar, llavors què passava?, doncs que no tenien aigua corrent, havies de baixar a baix a buscar-la. Ara, per exemple, si tu agafaves i anaves a una vila d’aquestes que anomenen urbana, tant a la ciutat com al camp, en plan vila, aquestes si que tenien aigua, el que passa és que clar, no eren pisos, només plantes baixes, i a partir d’aquí si que tenies tota una sèrie de serveis més o menys instrumentalitzats i pensats per la vida.

Aquí deixo el vídeo de l’entrevista:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3W5yT1z0u54 [/youtube]

Entrevista a Marta Prevosti

Per tal d’obtenir informació sobre el meu tema de recerca, i per esbrinar quines opinions en tenien els experts, vaig anar al Museu de l’Estampació a fer-li una entrevista a Marta Prevosti, directora del Museu de l’Estampació de Premià de Mar i arqueòloga de renom. A continuació deixo la transcripció de l’entrevista:

El jaciment de Can Ferrerons era sostenible?

Si, en general els jaciments d’època romana, els establiments diguem agraris d’època romana, estaven dins d’una economia bastant sostenible, això és una de les coses que aquest projecte que us he estat explicant fa un moment de l’ager tarraconensis, l’hem vist força bé perquè hem fet anàlisis pol·líniques i les anàlisis pol·líniques ens han fet arribar a la conclusió que aquestes ampliacions, aquests parcel·laris que hi havia en el camp romà doncs no estaven absolutament ocupats, hi havia molta part arbrada, o sigui que les explotacions del camp romà eren com illes d’explotacions al mig de boscos, o sigui que no ens hem d’imaginar les planes agràries d’època romana totalment lliures de boscos i totalment explotades, parcel·lades i ocupades amb una agricultura intensiva, sembla que no, que això més aviat era una cosa més mixta: que hi havia parts de boscos, parts d’agricultura…, lo qual vol dir que eren sostenibles.

Com aprofitaven l’aigua i altres recursos?

El tema de l’aigua no és un tema que haguem estudiat encara, però molt sovint aquí al Maresme, a aquestes viles de la plana del Maresme, feien pous, i feien cisternes, o sigui que totes les teulades de la construcció estaven prou ben canalitzades i conduïen les aigües de la pluja cap a una cisterna i emmagatzemaven l’aigua, i per tant eren autosuficients amb l’aigua. Emmagatzemaven l’aigua quan plovia i tenien també basses i si convenia doncs feien un pou, i per tant, doncs, eren molt suficients amb això, i aprofitaven molt bé els recursos.

El sistema de clavegueram era semblant al nostre?

Si, però ja et dic que aquí, a Can Ferrerons, aquest tema no l’hem estudiat, perquè mira, els trossos que es coneix de tot el jaciment gran, saps que l’edifici ortogonal de Can Ferrerons està dins d’un jaciment de unes cinc hectàrees que en diem Gran Via Can Ferrerons, perquè a la Gran Via es va trobar un mosaic, desprès a la plaça Doctor Ferràn es va trobar unes restes d’algo que sembla ser una terrisseria, en un altre lloc es van trobar unes parets…, va que en diferents llocs s’han anat trobant restes. El que coneixem més bé és la zona de l’edifici ortogonal de Can Ferrerons, i allí no hi ha cap mena de desguàs,o sigui, no hi ha cap drenatge allí dintre. Què vol dir? Doncs que l’espai central , l’octògon central de l’edifici no era a cel obert, era tapat, era cobert, era una sala coberta, perquè si hagués plogut allí dintre hi hauria hagut alguna conducció per evacuar l’aigua, i no n’hi havia cap, de manera que el tema aquest de les clavegueres, pues senzillament no s’ha trobat.

Què feien amb les deixalles? Com es desfeien de lo que no necessitaven?

Bueno, tenien abocadors, normalment en totes les instal·lacions de viles romanes trobem zones on llençaven la porqueria, que són fantàstiques pels arqueòlegs, perquè allí trobes de tot: tot lo que se’ls hi trencava anava a parar allà, i també s’hi troben per exemple molts ossos, perquè les deixalles de la cuina doncs també les llençaven, o sigui, tenien abocadors i una mica llençaven doncs cap a la zona de la riera… zones així, tenien zones d’abocadors.

Com contaminaven la riera i l’entorn?

No, a veure, no contaminaven excessivament, són com pagesies.

Eren conscients els romans de com podien afectar al seu entorn?

Bueno, no tenien aquesta consciència, no tenien aquest concepte que tenim nosaltres de la contaminació. Aviam, hi havia una densitat de població tan inferior a la que hi ha ara que, clar, vull dir, no passava res si s’abocaven unes quantes deixalles en un camp o en una riera, fins i tot has de pensar que el que més contamina és el tema tèxtil, quan es fan els tints, a les tintoreries, això contamina moltíssim. També en la indústria actual el tema de tintura, que actualment es fa química. En l’època romana has de pensar que es feien servir colorants naturals, i hi ha un abisme de diferència entre els colorants naturals i els químics. Els colorants naturals que estan fets a partir de plantes, contaminen mínimament, molt poc.