Fonts d’energia a l’antiguitat

La major part de l’energia que es necessitava en època romana i grega s’extreia bàsicament fent que els esclaus treballessin. Sempre que calia mà d’obra per les obre públiques i totes les feines que necessitaven energia per transportar els materials, per col·locar les peces… s’aconseguia a partir de l’esforç i energia dels esclaus. Això no es gaire correcte èticament si ho mirem des del nostre punt de vista actual, però ecològicament és una manera molt neta d’obtenir l’energia necessària per transportar, remar, construir, aixafar la vinya per fer-ne vi…

A part dels esclaus, també es feien servir animals de càrrega per ajudar amb el transport, que igual que l’energia dels esclaus, també és una forma molt neta d’obtenir energia, i que no contamina gens el medi ambient.

Per a tasques més específiques, que ja no podien realitzar ni els esclaus ni els animals, com per exemple moldre el gra, es feia servir també l’energia hidràulica, tot i que necessitaven que hi hagués un riu a prop per poder fer servir el seu corrent. El “molí” grec, consistia en un eix de fusta vertical, i en la part inferior hi havia una sèrie de paletes submergides a l’aigua,  l’eix passava a través de la màquina inferior i feia girar la màquina superior, a la qual estava unit, i que era la que molia el gra.

Restes de molí romà trobat a l´illa de Gozo

Un altre ús que li donaven a l’energia hidràulica era per a la mineria, a partir de la tècnica de frackingtot i que a l’època no rebia aquest nom, sinó que s’anomenava ruina montium. El fracking es feia servir quan a les mines es trobaven amb roques arenisques, que havien de trencar per poder-hi extreure els minerals, i ho feien amb aquesta tècnica.

Explicació del fracking

Per navegar els grecs i els romans feien servir l’energia eòlica, a partir de les veles del seus vaixells. El problema era que els vents no sempre eren prou forts i prou continus per poder inflar les veles i que el vaixell es pogués moure, de manera que van tenir que buscar una forma alternativa de fer moure els vaixells quan el vent no era favorable o no era prou intens: els esclaus. Tant els vaixells romans com els grecs tenien una filera de bancs a cada costat de l’embarcació, on es posaven els esclaus a remar.

Vaixell de guerra

Comparació amb les fonts d’energia a l’actualitat

Comunicacions: mitjans de transport a Roma

La capacitat de desplaçar-se i transportar mercaderies a través d’un territori ha estat sempre una preocupació de l’home. És un fet tan important, que el desenvolupament econòmic i social d’una societat depenen de la possibilitat de transportar i la manera en què la societat organitza la mobilitat de mercaderies i persones.

La societat romana va ser una de les que més es va preocupar per la mobilitat. Gran part de la xarxa viària europea deriva de l’estructuració feta pels romans, tot i que la mobilitat en època romana era una cosa bastant complicada i costosa, els romans hi van fer un gran treball amb les millores de mobilització. En el següent exemple podem veure les grans dificultats que tenia el transport pels romans a l’hora de difondre les notícies i comunicats:

Si ens fixem, com va constatar Duncan-Jones el 1991, en els registres de les morts d’alguns emperadors, com Domicià i Nerva, i la data en què aquesta notícia va arribar a Egipte podem veure que hi ha molta diferència des de la mort de l’emperador fins que a Egipte reben la notícia del seu traspàs. En el cas de Domicià van passar 84 dies, i en el cas de Nerva 134 dies. És un fet bastant curiós que aquests casos només es produïen en els mesos d’hivern; però, de fet, té una explicació bastant senzilla: durant els mesos d’hivern es considerava que el mar Mediterrani era massa perillós per poder-hi navegar degut al mal temps, i per tant les autoritats portuàries decidien tancar els ports (mare clausum) a partir de l’11 de novembre fins a principis de març, de manera que si l’emperador moria després de l’11 de novembre, s’havia d’esperar fins que es tornessin a obrir els port per poder enviar vaixells amb la notícia. També hi havia l’opció d’enviar-ho per correu terrestre, però era tan lent i costós que pràcticament no es feia servir per distàncies llargues.

Per arribar a entendre com podia arribar a ser de lent el transport en carro, s’ha de tenir en compte que un carro normal acostumava a anar a uns 2 quilòmetres per hora, de manera que podia fer entre 16 i 20 quilòmetres al dia. Això comparat amb la velocitat del transport terrestre actualment amb els trens d’alta velocitat i els cotxes, que poden recórrer la mateixa distància en menys de 15 minuts que un carro  en tot un dia sencer de viatge. Això fa que la diferència en el cost del transport terrestre també sigui molt gran, ja que antigament costava molt més fer un viatge del que costaria actualment fer el mateix viatge.

Els romans des de ben al principi de l’Imperi Romà ja eren molt conscients de les dificultats del transport per terra i per això es van esforçar molt en crear des de Roma (tots els camins porten a Roma i és ben cert) una bona xarxa de calçades de les quals encara en conservem testimoni actualment. La xarxa romana va ser la primera xarxa viària europea i copiava una mica el model de xarxa de correus i transports  proposat per l’Imperi  Persa.

Viae Romanae

A les XII Taules, el 450 aC, ja trobem l’amplada mínima de les vies: 2,45 metres a les rectes i 4,9 a les corbes i la diferenciació entre pas públic i privat. Aquesta amplada de les vies canviarà amb el temps i arribarà als 7,5 metres de la via Salaria.

Durant la primera etapa de la xarxa romana, els noms de les vies coincideixen amb el nom dels responsables del traçat de la via. Amb el temps això va canviar una mica i es classificaven segons si l’havia fet l’Estat (viae publicae) i els militars (viae militare o viam munire) o els civils (viae vecinales).

A finals de la República, després de vint-i-cinc anys de feina,  ja hi ha un mapa de tota la xarxa viària romana i l’emperador August va fer construir l’any 20 aC el  mil·liari d’or (miliarium aureum) o quilòmetre zero. Entre els documents que ens han arribat de la xarxa viària romana, a més dels diferents mil·liaris que s’han anat trobant,  val a destacar la Tabula Peutingeriana i la seva actualització digital.

[youtube]http://youtu.be/PC_qEvXpCts[/youtube]

Un dels moments en què va tenir més importància la xarxa viària romana va ser quan August va crear el cursus publicus, que era un servei de correus i de transport públic que permetia saber amb molta més rapidesa el que passava a les seves fronteres. Aquests genets tenien a la seva disposició mutationes (cases de posta on podien canviar de cavall) i mansiones (cases de repòs on podien dormir), i això els hi permetia viatjar uns 80 quilòmetres al dia, mentre que els carros en recorrien com a màxim entre 18 i 20. Encara que tots els carros no tenien les mateixes característiques, per exemple els carros destinats al transport públic eren de dues rodes (cissium) i acostumaven a ser més lleugers i, per tant, podien anar més ràpid que els carros de quatre rodes (rheda, carruca…); en canvi, els carros dels militars tenien dues rodes per poder anar més ràpid , tot i que també solien aguantar bastant de pes.

Carro militar

Carro de comerç

En el comerç romà, el transport més utilitzat per transportar les mercaderies  eren els rius i el mar. Gran part de la distribució de productes per les zones occidentals es feien a través dels grans rius que travessaven la Gallia, la Germania o la Pannonia. I no només en el comerç van ser molt importants els rius com a mitjà de comunicació, sinó que abans de la construcció de les vies els rius eren la principal via de comunicació entre els militars en les zones frontereres. A través dels rius no es transmetien només les notícies i avenços de les tropes sinó que també hi tenia lloc l’aprovisionament de totes aquestes tropes. El tipus d’embarcació i el mitjà de propulsió depenia del riu, per exemple: en els rius amb un escàs gradient, que no provocava cap problema en anar contracorrent, la vela i el rem eren els mitjans més comuns per propulsar l’embarcació; en canvi, en rius amb més gradient, que costava anar riu amunt, acostumaven a fer arrossegar l’embarcació (caudiciaria) des de la riba. Quan era massa difícil arrossegar l’embarcació havien de canviar el tipus de transport i anar per vies terrestres, cosa que obligava a canviar de lloc les mercaderies.

Vaixell fluvial comercial

Vaixell de guerra

Diferents tipus d’embarcacions romanes marines i fluvials

Caudicaria d’Avignon

Tot i la perillositat, la navegació marítima romana fou molt important en el comerç interprovincial. Es feia servir la propulsió a vela i depenia dels corrents, dels vents i de les marees, per això els trajectes variaven en temps i dificultat i era el mitjà més irregular i perillós. La navegació marítima no era només de cabotatge sinó que també era d’altura seguint les estrelles. Els destins de les travessies eren Alexandria, Antakya, Cartago, Puteoli, Narbona… Roma no tindrà a la desembocadura del Tíber el port d’Òstia, com a port propi fins a Claudi i més tard reformat per Trajà. Les naus comercials eren arrodonides i tenien alta capacitat: onerariae. Ja hi havia crèdits, assegurances, grans negociants (negotiatores), armadors (navicularii), mercaders (mercatores)… i es feien grans fortunes tot el risc de perdre-ho tot per naufragi.

Transport comercial a Britannia

Segons un estudi mitjançant tècniques SIG (sistema d’informació geogràfica) de Cèsar Carreras i Pau Soto, es creu que s’hi podien fer diferents mitjans de transport per comerciar a Britannia: la via marítima, via fluvial i els camins de ferradura. En el cas de la via marítima, es feien servir més comunament els corbites, que eren un tipus de vaixell, que podien anar a uns 3,7km/h, que és bastanta velocitat per l’època, tot i que actualment ens sembla molt poca velocitat. En el cas de la via fluvial es feien servir barques, que riu avall podien anar a uns 2,51km/h mentre que riu a munt només a 0,62km/h. Pel que fa a les rutes terrestres es feien servir carros de quatre rodes, que podien assolir 1,6km/h si el terreny era pla, però si era un terreny muntanyós no acostumava a anar a més de 0,4km/h. Els camins de ferradures es reservaven només a animals de càrrega, com ases, que acostumaven a portar uns 54kg i rucs, que podien suportar entre 90 i 120kg i podien anar a 3,34km/h per terreny pla, i a uns 2,65 km/h per un terreny muntanyós. La diferència de velocitats entre els transports pesants no és gaire gran, i per tant això vol dir que no era un factor que afectés gaire a l’hora d’escollir el mitjà de transport.

Entre els diferents punts de la costa era molt més fàcil transportar, ja que es podia fer servir els vaixells i barques més fàcilment, i per tant no tenia un cost econòmic tan alt com transportar cap a l’interior, com podem veure en el següent mapa amb SIG:

mapa comunicació costos

En aquest altre mapa amb SIG podem veure el temps que es trigava des de Colchester, agafant la millor ruta, cap a qualsevol de la resta de poblacions:

mapa comunicació temps

Transport a Hispània

El port marítim més important era el de Tarraco, i dos altres també importants, encara que una mica més secundaris van ser el de Barcino BaetuloTot i això, Barcelona, Martorell, Granollers i tota la zona propera al riu Guadalquivir van ser considerats els majors centres de comerç de la Península, que degut a la seva posició geogràfica, podien rebre un gran nombre de mercaderies provinents de diferents llocs. En general totes les ciutats que puguessin tenir un riu o el mar com a via de comunicació teníen bastant de comerç, tot i que va haver-hi algunes ciutats que van destacar més que altres.

Entre la zona propera al riu Guadalquivir descaquen les ciutats d’Hispalis i de Corduba, que tenien una gran capacitat d’importació i exportació a part de una gran productivitat. En aquestes ciutats hi trobem també el nucli d’emmagatzematge de les matèries produïdes a les zones properes, i que després s’enviaven a la capital de l’Imperi. També destaca la zona propera al riu Ebre, que permetia un gran transport a través de les seves aigües, i es va convertir en el punt neuràlgic de recepció i exportació de les ceràmiques fines produïdes a les seves rodalies.

En el següent mapa amb SIG podem veure on es centralitzaven els nuclis del comerç peninsular:

mapa hi

Conclusions

El comerç d’una ciutat està molt relacionat amb la facilitat de comunicació de la ciutat, és  a dir que totes les ciutats que estaven a prop de rius o a la costa tenien més comerç perquè podien fer servir els rius o el mar per transportar les mercaderies, i això els hi donava més riquesa i els hi permetia prosperar millor que les altres ciutats que tenien més dificultats de comunicació i no podien viure a través del comerç. El transport terrestre existia en aquella època, però era escàs, ja que es trigava molt de temps i els costos eren més elevats que el transport a través de les aigües. Tot i això es feia servir entre ciutats d’interior que no tenien cap riu a prop o en èpoques en què navegar era massa perillós degut al mal temps o a l’hivern. Recentment s’ha demostrat l’existència del comerç atlàntic en època romana a partir de les àmfores i dels vaixells enfonsats. L’estudi de restes d’antics mol·luscs marins datats en època romana suggereixen que les condicions climàtiques de l’Atlàntic en temps dels romans eren més càlides i possiblement més favorables a la navegació.