La vida al camp en època romana

Els romans que podien fugien de la vida sorollosa i trepidant de la ciutat i se n’anaven al camp. Els que podien es construïen una villa urbana en algun lloc que els permetés gaudir de la pau serena del camp i, si podia ser, amb vistes al mar.

Tot i que a les ciutats hi havia grans concentracions de gent, la majoria de la població vivia al camp, on cultivaven i criaven el seu bestiar, i on a més la vida era més barata, i es podien permetre comprar una vil·la amb el que els hi costaria el lloguer de tan sols un any a la ciutat en una casa bastant mediocre.

La principal activitat al camp i a les vil·les era l’agricultura, els romans produïen una gran varietat d’aliments als seus camps, tot i que no tan variada com en l’actualitat, ja que actualment es coneixen molts més cultius de diferents països que en l’època romana no es coneixien. Els cultius romans més importants eren:

L’oli, ja introduït pels grecs, va ser la principal font de riquesa romana. El de més qualitat era el conegut oli de la Bètica, que era considerat com el de més qualitat, tot i que també era molt apreciat l’oli de Lusitània per la seva dolçor.

La vinya per produir vi era un dels cultius més produïts, i que donava també un gran benefici econòmic, ja que als romans els hi encantava el vi, i acostumaven a beure’l casi amb més freqüència que l’aigua. El més famós era el de la Bètica, el del nord de la Tarraconense i els de Lusitània.

El blat era cultivat per tota la península excepte a les regions muntanyoses del nord, i després s’exportava per tot l’Imperi. El més conegut era el de la Bètica, ja que en aquesta zona costava una quarta part del normal.

Les plantes tèxtils com el lli, el cotó i l’espart es cultivaven per després fer tots els productes tèxtils necessaris. Amb el cotó i el lli es feia roba i teixit per teles, i amb l’espart es feien sabates, cordes o altres elements del vestuari.

Els arbres fruiters com la figuera, que era molt coneguda a Lusitània i a la Tarraconense, o les pereres i les palmeres de dàtils, molt conegudes a Numància, no eren dels cultius més generalitzats, però sí que van ser importants en les zones on es cultivaven.

A part de l’agricultura, la ramaderia també era una activitat econòmica molt important del camp. En l’època romana el principal bestiar eren les vaques, els bous, els cavalls, els porcs i les ovelles. A la península el més famós eren les ovelles per la seva llana i els cavalls, que eren apreciats per la velocitat i alçada.

     

Com a part dels animals que es criaven també podem trobar animals més petits, domèstics com les gallines d’on treien els ous, les abelles per obtenir mel, els ases com a animal de càrrega…

Les vil·les romanes eren agrupacions de grans construccions on hi tenien pràcticament de tot: uns edificis on vivien els propietaris, uns altres on vivien els esclaus, un edifici on tenien el bestiar, i uns altres per als artesans i per a usos agrícoles, generalment per guardar les eines agrícoles.

Columel·la distingeix tres parts principal d’acord a la seva funció: pars urbana, on vivia l’amo; pars rustica, on es trobaven els esclaus, la cuina i el bestiar; i pars fructuaria on emmagatzemaven i fabricaven els productes (vi, ceràmica…)

Vil·la romana

Els materials de cada part de la vil·la eren específics, i feien servir diferents materials segons la part que fos: per construir els murs es feien servir una massa de guix i marbre, per als marcs de les portes i finestres i les columnes es feien servir totxos, el sostre acostumava a fer-se amb encavallats de fusta recoberts de teules planes (tegula), el terra depenia molt de la zona, per a la zona més rica es feien servir mosaics o lloses de marbre; en canvi, per a les zones de treball es feia servir argamassa.

Les vil·les eren llocs que produïen un gran benefici econòmic, i això als romans el atreia tant com la tranquil·litat i la pau que proporcionava la vida al camp, juntament amb l’encariment de la vida a la ciutat eren uns dels factors més importants pels quals els romans preferien viure al camp. Fins i tot els rics que vivien a la ciutat, acostumaven a tenir una vil·la al camp on anar per descansar de la ciutat i relaxar-se.

Per això, se sol dir que les vil·les tenien una doble funció: per una banda, produir beneficis econòmics als seus propietaris i, per altra banda, proporcionar un lloc de descans i relaxació de la vida a la ciutat.

Casa de camp: Plini, Epístoles 2, 17

Entrevista a Ramon Coll

Per obtenir informació per la meva recerca i l’opinió d’un arqueòleg, vaig anar a fer una entrevista a Ramon Coll, un remarcat arqueòleg i tècnic de l’Ajuntament de Premià de Mar, molt entès en el tema. A continuació deixo la transcripció de l’entrevista:

Els romans eren sostenibles?

Si, deu ni do. Els romans bàsicament eren pràctics. O sigui tu et refereixes suposo a activitats com la ramaderia, l’agricultura…

Val, a veure, els romans el concepte d’ecologia com el tenim ara no el tenien, això si que no, no existia. Això és un concepte molt modern, del segle XX. A veure, hi ha pobles que són ecològics sense ni tan sols tenir concepte del tema, com per exemple els indis americans, que viuen absolutament integrats en la natura. Jo per ecologia entenc una comunitat, un persona que viu completament integrada, que agafa allò que necessita i res més. Per exemple els indis, si necessitaves dos peixos en pescava dos, l’home occidental en canvi, si en pot pescar sis no en pesca quatre, encara que només en necessiti dos. És aquesta la diferència. El romà bàsicament, clar el romà té un concepte de l’agricultura i de la ramaderia, depèn de l’època evidentment, però si agafes qualsevol tractadista dels que escriu tractats d’agricultura: Columel·la, Pal·ladi, veuràs que el concepte que té el roma, està relativament ben integrat en el seu medi. Ara això no vol dir que quan el romà per exemple està fabricant àmfores els rebutjos de fuites i tot això que ho llenci pel camp, tot això molt ecològic no és, però ho fan. Ara bé també és cert que aprofiten tot allò que la natura els hi ofereix, és a dir, si agafes qualsevol d’aquests tractadistes sobre l’agricultura doncs veuràs que ho aprofiten pràcticament tot per desenvolupar les seves activitats, vull dir, si això és ser ecològic, doncs si, eren ecològics.

Llavors tots els productes que feien, per exemple les àmfores i tots els recipients els llençaven simplement desprès d’usar-los o els feien servir una altra vegada?

Depèn, si tu t’en vas al testaccio de Roma, veuràs que les àmfores d’oli de la bètica fan una muntanya que no te l’acabes, això no és ser gaire ecològic. Ara bé si que es veritat que en una explotació normal, per exemple, m’ho invento, però més o menys funcionava així, a tu t’arribava per exemple, la teva propietat elaborava vi. Clar, això què implica, implica doncs una sèrie d’elements que tu has de treballar: has de conrear, has de fabricar àmfores, has d’envasar, necessites un transport, etc… Ara bé, a tu t’arriba oli de la bètica, perquè tu no en fas, t’arriben unes quantes àmfores amb oli. Aquelles àmfores quant t’arriben amb el oli tu tes emmagatzemes, i aquella àmfora l’aprofites. Quan se t’acaba l’oli, aquella àmfora, si li pots donar una utilitat no la llençaràs, la rentaràs, faràs el que sigui i la tornaràs a aprofitar per posar-hi més oli o per fer qualsevol cosa. En aquest sentit el romà ho aprofita tot. Aquí per exemple, aquest material que tenim sobre la taula i tot això d’aquí és de Can Ferrerons i aquestes àmfores, majoritàriament servien per delimitar un tros de terreny i en lloc de construir una paret o de construir qualsevol cosa van agafar les àmfores que tenien trencades segurament, i les van posar cap per ball i allò feia com de marge. Això és ser ecològic? Doncs si, fins a un cert punt si.

I quan no podien fer-los servir per cap altra cosa? Que en feien?

A l’abocador, a l’abocador directe. Tenien abocadors, que se’ls feien els mateixos i allà hi llençaven la runa. Sort que hi són, perquè així nosaltres podem estudiar lo que llençaven i lo que no.

Ho llençaven tot al mateix lloc?

Si si, no separaven la brossa, no. No separaven l’organic de la ceràmica. No, ho llençaven tot en el mateix sac: petxines, ossos, àmfores…, lo que fos, tot.

Ho feien en diferents zones?

Depèn, pensa que les propietats eren relativament grans, aleshores depèn de les seves necessitats, doncs aleshores t’agafaven, i si per proximitat tenien l’abocador a 20 m, i tenien a lo millor un altre a 50, no anaven al de 50, anaven al que tenien a 20 m. Els romans bàsicament eren pràctics.

Tenien el concepte de intentar no embrutar gaire?

Si, per comoditat d’ells. El romà essencialment és net, sol ser net, a diferència de l’home medieval, que serà bastant més brut. El romà acostuma a no embrutar excessivament, però clar, la proba la tens en que en ciutats un a mica amb cara i ulls, per exemple Roma, hi ha la construcció d’un sistema de clavegueram, això t’està dient que tenen una preocupació per la salubritat pública. Al país del segle XVII la gent llençava la brossa per la finestra, per a que et facis una idea comparativa.

Respecte l’aigua, tenien el concepte de que s’havia d’aprofitar l’aigua?

I tant!! L’aigua era bàsica. El romà tenia molt clar, com qualsevol societat agrícola, que l’aigua era bàsica. L’aigua és absolutament fonamental, és a dir, tu tens, per exemple una propietat que tu necessites regar i tu portes l’aigua d’allà on sigui. És a dir, els tractats d’agricultura que comentava abans, tots ells et parlen de la construcció d’aqüeductes per portar aigua si convé, tots. I amb canalitzacions o amb lo que sigui. L’aigua és bàsica, l’aigua és la vida.

Llavors aprofitaven tota l’aigua que tenien a l’abast?

Tota, tota, absolutament. Construïen pous, feien tot el que calgués.

Dels residus que tiraven, quins eren els que més contaminaven?

Bueno, a veure, el concepte de contaminació jo crec que no és gaire aplicable en l’època romana en el sentit de que, clar, per exemple la nostra societat genera una sèrie d’excedents, de residus que són altament contaminants: les piles de plom, el plom de les piles, el plàstic… qualsevol d’aquestes coses. El romà això no ho genera, el romà lo que llençava que contaminava més era la ceràmica trencada. La ceràmica, que quedi clar en l’època antiga, pràcticament ho feien tot de ceràmica i és un material que és gairebé indestructible, és a dir, tu la ceràmica per destruir-la pràcticament l’has de trinxar. Ara bé llençar ceràmica en un abocador, això no contamina. Pot ser més maco, pot ser més lleig, però contaminar no contamina, no es produeix una contaminació biològica com per exemple si llences tints d’una fàbrica o sabó o qualsevol altre element. En època romana no hi ha productes que contaminin, a veure, si que n’hi ha, però són els menys. Vull dir, per exemple, un dels elements, que en aquest cas, que parlava Pal·ladi, un agrimensor del segle IV-V, la baixa romanitat, i parlava de els perills que podia tenir el plom per enverinament, això ho tenia ben clar el romà, però clar, era de les poquíssimes coses que diguem-ne donaven… clar, per exemple si te’n vas a les mines de mercuri, que hi havia en època romana, doncs també trobaràs que és un material que contamina, però són dels exemples escasíssims de material contaminant d’època romana. La contaminació és un producte de la societat industrialitzada del segle XIX-XX, abans no hi havia contaminació, vaja és una contaminació mínima, per exemple un romà que està tenyint un vestits, llençant aquella aigua, la contaminació és mínima, si que és contaminació, però és mínima, ni de bon tros arribes als extrems de les colònies tèxtils del segle XIX.

Respecte l’agricultura, es podria dir que era sostenible?

Si, com tot. Absolutament del tot. Si, una vila romana, per exemple, generalment quan s’especialitza en un conreu, aquest conreu és base en la obtenció de capital, és a dir, per guanyar diners. Però també és cert que la vila romana és molt autosuficient, tenint una vila romana tu hi trobes pràcticament de tot: trobaràs un ferrer, trobaràs un cerista, un fuster… hi haurà una mica de tot, si és una casa, no diré una unitat autosuficient, però gairebé.

Eren conscients de com podien afectar el seu entorn?

No, aquests conceptes són conceptes moderns, pràcticament actuals. A l’època romana…, a veure, hi ha algú de tant en tant que explica coses de que això no era així, de la ciutat si estava bruta, que això era així o era aixà, però són mínims, és a dir, el concepte d’ecologia que tenim nosaltres, ells no el tenen, com l’entenem nosaltres. Ara per exemple si que expliquen coses com Estrabó, tu agafes  Estrabó, i Estrabó t’està explicant que els asturs es renten les dents amb els seus propis pixums, i això ho dóna com a activitat bruta, o sigui que servia més per titllar de bàrbars als altres que no per altra cosa.

Les vivendes estaven construïdes per aprofitar l’aigua i altres recursos?

Tot, tot. Home, tu, per a que vegis si aprofitaven, el nostres concepte modern de pisos ja el tenien els romans, es deien insulae, les insulae de Romà ja eren això, eren blocs de pisos: amb una escala, els veïns protestons…, en fi, totes aquestes coses. Això ells ja  ho tenien, en les classes més populars evidentment, però ja hi era. Clar, no tothom vivia en viles, en mansió, i coses d’aquestes, la gent normal, diguem-ne que la majoria vivien en cases diguem-ne en blocs de pisos, les insulae de Roma sense anar més lluny. Vull dir que clar, llavors què passava?, doncs que no tenien aigua corrent, havies de baixar a baix a buscar-la. Ara, per exemple, si tu agafaves i anaves a una vila d’aquestes que anomenen urbana, tant a la ciutat com al camp, en plan vila, aquestes si que tenien aigua, el que passa és que clar, no eren pisos, només plantes baixes, i a partir d’aquí si que tenies tota una sèrie de serveis més o menys instrumentalitzats i pensats per la vida.

Aquí deixo el vídeo de l’entrevista:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3W5yT1z0u54 [/youtube]