Arxiu per etiquetes: aigua

La bugada: Antiguitat vs Actualitat

Comparant com es feia la bugada a l’antiguitat i com es fa a l’actualitat, he pogut observar que els productes que feien servir en l’antiguitat s’obtenien d’una manera molt més natural, cosa que reduïa el seu grau de contaminació al medi. També, ja que actualment gairebé tot el procés és fet per màquines i a l’antiguitat tot es feia a mà, la contaminació que es produeix en fer la bugada actualment és molt més elevada, ja que suposa una despesa energètica molt més gran del que suposava a l’antiguitat. I tenint en compte l’aigua, antigament es rentava molta més roba amb la mateixa aigua, ja que omplien la lacuna fullonica d’aigua i allà hi rentaven moltíssima roba, fins que l’aigua ja estava massa bruta per rentar res més, en canvi actualment cada rentadora agafa aigua nova i neta, que només es fa servir per rentar la roba d’aquella rentadora.

Per tant, tenint en compte tots aquests factors: la despesa energètica, hidràulica i l’origen dels productes, es pot dir que fer la bugada a l’antiguitat suposava un impacte mediambiental molt més petit del que suposa a l’actualitat, i era molt menys contaminant.

Fer la bugada a l’actualitat

Actualment fer la bugada pot ser un procés bastant complicat, ja que hi ha molts tipus de roba diferents, que necessiten un tipus de rentat diferent. Per exemple, s’ha de separar la roba de color de la roba blanca i de la fosca,  per evitar que es tenyeixi, també s’ha de separar les roba que deixa anar fils, per a que no s’enganxin a la resta de la roba. Cada tipus i color de roba s’ha de rentar en una temperatura adequada. Tot i això està bastant simplificat per les rentadores, ja que en l’actualitat tothom té una rentadora que fa tot el procés de rentar la roba, i només cal posar-hi el detergent i el programa adequat, i ficar-hi la roba per a que es renti.

En tots els supermercats podem triar entre múltiples detergents de roba, que ofereixen diferents marques i entre cada marca es pot escollir l’olor i les diferents propietats que tenen cadascun dels productes oferits per aquella marca. També s’hi poden afegir “quitamanchas” per ajudar a acabar de rentar les peces de roba més brutes, que en altres èpoques haguessin costat molt més.

Després de tot el procés de rentar la roba, hi ha dues opcions: estendre la roba a mà o passar-la a l’assecadora. Estendre la roba a mà és una manera molt més neta d’eixugar la roba, ja que no es fa servir cap més energia que l’escalfor del sol i el vent, però en canvi requereix més temps, i es necessita un cert espai que hi ha gent que no té a casa seva, a més a més, els dies de pluja no es pot estendre la roba, i els dies ennuvolats o freds costa més que s’eixugui la roba, per això molta gent té una assecadora a casa per als dies en què o bé no tingui temps o el dia  no sigui favorable. Segons una enquesta que he fet, la majoria de la gent estén sempre la roba en comptes de fer servir l’assecadora, cosa que evita gastar una energia que no és del tot necessària, sinó que es pot estalviar fàcilment.

                 

Després de tenir la roba seca, hi ha gent que també la planxa, tot i que la majoria només planxen la roba que més s’arruga o la roba que és més de vestir i més elegant. Les planxes actuals fan servir electricitat i aigua destil·lada que es compra a les botigues. Aquesta aigua destil·lada no és com l’aigua normal, ja que se li han extret tot els minerals i altres components que porta l’aigua dissolts de manera natural, deixant només les molècules d’aigua pures. Per produir aquesta aigua destil·lada cal fer tot un procés de destil·lació a les fàbriques, on es gasta també energia.

Comparació amb l’antiguitat

Entrevista a Ramon Coll sobre la gestió de l’aigua i l’agricultura

Degut a que la meva recerca em va dur a temes que no havia tractat en altres entrevistes anteriors, i per tant em faltava informació més concreta sobre quests temes, vaig parlar amb en Ramon Coll i es va oferir a deixar-me fer una segona entrevista, per acabar de recollir la informació que necessitava sobre l’agricultura i la gestió de l’aigua. Tot seguit deixo la transcripció d’aquesta segona entrevista amb en Ramon Coll, seguida del vídeo:

Els romans tenien diferents maneres de portar l’aigua als llocs on els hi feia falta?

Depèn de si és al camp o si és a la ciutat, normalment la portaven a través d’aqüeductes, que podien ser enlairats, o subterranis, per exemple a Roma, n’hi ha molts aqüeductes, en vaig veure un a sota d’ell hi havia una casa, és a dir que la casa s’havia construït al voltant dels pilars de l’aqüeducte. Als camps també tenien sistemes de reg, però no eren tan grans ja que no eren públics, sinó que eren particulars, per exemple, un senyor “x”, un propietari d’un dominus fa el seu propi aqüeducte particular per poder regar, és el cas de l’aqüeducte de Pineda de Mar, un poble molt proper on queden encara unes quantes arcades, que era un dels sistemes de portar l’aigua quan no estava a prop.

Què feien amb les aigües que els hi sobrava, és a dir, les aigües residuals?

Les enviaven muntanya avall, camp avall, les aigües residuals eren aigües que no tenien un grau de contaminació excessivament elevat, com a molt, la contaminació eren purins, fins i tot aquestes aigües es podien tornar a aprofitar si es necessitava; avui dia queden restes de que en la època romana hi havien sistemes de reaprofitament de les aigües residuals. Un exemple molt clàssic es l’impluvium, que aprofitava l’aigua de la pluja per regar o pel que calgui.

Normalment gastaven molta aigua?

Depèn de si era una casa normal, una vivenda, una indústria… bàsicament depèn del tipus de necessitat per al qual es requereixi l’ús de l’aigua, com per exemple la higiene personal, però segurament, en la meva opinió, aquella aigua la devien reutilitzar per altres menesters.

Llavors, en qué diries que gastàven més aigua, en rentar-se o en alguna altra cosa?

No, no necessàriament havien de gastar més aigua amb la higiene, pensa en les terrisses, allà es gastava molta aigua, segurament era on es gastava més aigua, també es gastava molta aigua en l’agricultura, i fins i tot en els ornamentals.

Tothom feia servir la mateixa quantitat d’aigua o hi havia regulacions?

No, suposo que no, a veure, suposo que cadascú la feia servir per les seves necessitats, no crec que hi hagués cap regulació, el que passa que és clar, en èpoques de sequera sí que s’havia de regular una mica l’ús de l’aigua.

Bé, doncs amb això ja estaríem, no tinc més preguntes ara per ara, si vols afegir alguna cosa més endavant.

Ja estem, sí que vas ràpida amb l’aigua, dons bé, et diria que els hi agradava més el vi que l’aigua, això t’ho ben asseguro. De tota manera, pensa que estem parlant d’una societat que a part de ser pràctica, també la fan extensiva a les coses quotidianes de la vida. També uns altres sistemes de transport de l’aigua eren les fonts, els nimfeus, etc… pensa que tens molta teca amb tot això.

Els romans eren una societat que utilitzaven molt l’aigua, tant en la ciutat com en el camp.

Llavors la valoraven molt?

Evidentment, pensa que hi havia uns personatges que es contractaven per fer ploure, eren els tempestaris, obviament això venia derivat d’un tema religiós.

Bé, ara et faré unes preguntes sobre l’agricultura.

Digues.

Quin tipus d’agricultura tenien aquí?

Aquí bàsicament es dedicaven al conreu de la vinya, pensa que els romans eren pagesos bàsicament, no eren com els pinten a les pel·lícules de Hollywood on tots són soldats, els romans eren pagesos, encara que és clar que hi havia soldats, però la majoria eren pagesos, tornant al tema de la vinya, ells en arribar a un territori que havien conquerit, s’hi instal·laven allà i conreaven el que estaven acostumats a conrear, que era la vinya, sobretot al sud d’Itàlia. Amb aquestes vinyes, es fabricaven àmfores, imitant les àmfores itàliques per emmagatzemar-les o per exportar-les cap a Itàlia o cap a França, a la Germània, la Britània… i a partir d’aquest comerç del vi aniran obtenint el capital necessari per construir vil·les, com per exemple, la de Can Farrerons, o com les cases de Masnou, etc. Tenien una agricultura especulativa, és una agricultura que no es fa per al consum propi, que també, però sobretot es feia per l’exportació en vista d’aconseguir uns guanys econòmics, però això aquí, en altres llocs anirà diferent, i depèn també de l’època, per exemple, el conreu del vi era molt extens fins al segle II però a partir d’aquest segle, la cosa ja té un to una mica més diferent, i al segle III hi havia una agricultura diversificada.

I se sap com es preparaven els camps per conrear-los?

Home sí, el conreu romà era bàsicament el conreu tradicional, el que s’ha fet aquí fins fa 10 o 20 anys, les eines que utilitzaven eren les mateixes que ara, és que són idèntiques a les de l’actualitat, i els camps es dividien en parcel·les i cada propietari feia amb les seves parcel·les el que ell considerava que havia de fer.

 I què feien servir d’adob?

Com a abonament, bàsicament la caqueta dels bichos, és a dir, els excrements dels animals, també hi havia un sistema que era el d’espigament, que aquest era un sistema més antic, que consistia en agafar un tros de bosc i cremar-lo, llavors el terreny quedava cobert de cendra i el llauraven i hi sembraven el que volien conrear, això ho trobaràs molt ben explicat en el Tractat d’Agricultura de Colomel·la.

Quins eren els principals aliments que conreaven?

Bàsicament conreaven blat, l’oli i la vinya.

Era una part important en la vida dels romans?

Absolutament!Era bàsica l’agricultura, per a la seva supervivència, perquè com ja t’he dit abans, un romà és un pagès.

Hi havia alguna cosa de l’agricultura que fos perjudicial per a el medi ambient?

En principi no, ja que bàsicament no era una societat porca, eren molt higiènics i no afectaven al medi.

Cultivaven algun tipus de medicina?

Per a la medicina ells utilitzaven herbes medicinals, però no les conreaven, sinó que les agafaven directament del bosc.

Bé, amb això ja estem, gràcies pel teu temps.

Gràcies a tu.

  [youtube]http://youtu.be/w1Th8l3YHgY[/youtube]

La jardineria i la sostenibilitat

L’interès per incrementar i millorar el nostre patrimoni natural s’ha vist reflectit en un avenç quantitatiu i qualitatiu del verd públic en les darreres dècades i en una millora i expansió del que s’anomena jardineria sostenible.

La jardineria sostenible és una jardineria adaptada al medi, té en consideració l’entorn natural: clima, vent, temperatura, pluja, radiació solar i les espècies autòctones i les adaptades al medi i que ens permet trobar una relació més equilibrada entre el verd i l’entorn urbà a través d’una planificació més racional d’aquest entorn i una utilització més acurada dels recursos naturals.

   

Cadascú de nosaltres podem fer un lloc a la natura dins de la ciutat posant a casa nostra algun element natural. Sense gaire espai ni esforç podem veure com germina una planta i gaudir de la seva floració o d’atreure una papallona…. Petits i grans podem ocupar-nos de regar els testos, de treure’n un branquilló sec o d’esponjar la terra. Fent aquest tipus d’activitat podem augmentar la massa vegetal de la ciutat i de fer una ciutat més habitable. Ja que les plantes i els arbres no sols incrementen la bellesa i el confort del nostre entorn, sinó que són hàbitat i aliment per a d’altres éssers vius mantenint l’equilibri ecològic, captant diòxid de carboni i alliberant oxigen.

A la jardineria podem aplicar-hi criteris de sostenibilitat no perjudicant la conservació dels recursos naturals i no malmetent el medi ambient. No malbaratar l’aigua, no contaminar-la amb un adob excessiu ni pesticides inadequats és una forma positiva d’intervenció, tot i que en un principi sembli poca cosa, pot ajudar molt.

El verd urbà

El verd urbà està constituït per la vegetació de la nostra ciutat. Els aspectes importants del verd urbà que ens ajuden a incrementar la qualitat de vida són:

  • És productor d’oxigen i absorbeix partícules i elements químics contaminants.
  • Fa augmentar la biodiversitat de la ciutat i alhora és un element d’atracció de fauna.
  • Fa la funció de connector entre el verd de las zones periurbanes i el de les zones urbanes.
  • Disminueix les molèsties causades pel soroll, fent de pantalla.
  • És un espai comú d’esbarjo i de relació, i d’activitats de lleure.
  •  Ajuda a disminuir l’estrès, aproxima el sistema natural al medi urbà i esponja la ciutat.

   

Naturació versus naturalització de la ciutat

La naturació és un procés que s’afegeix a la jardineria tradicional i que és més natural que aquesta, per afavorir l’entrada de la natura, incorporant més vegetació a la ciutat i a la vida quotidiana de les zones urbanes. La naturalització és un procés que es sustenta bàsicament en el verd urbà construït.

Un exemple de l’esforç per integrar el verd urbà seria la substitució dels plataners per lledoners, que és un esforç que ha permès l’entrada de tudons a la ciutat, la qual cosa indica una evolució vers la naturalització de la ciutat de Barcelona.

Lledoner

Alguns jardins que avui són espais verds públics són l’herència directa de tots els estils de jardí que s’han anat desenvolupant al llarg de la història de Barcelona. Els jardins a l’època medieval solien estar situats als patis interiors, als palaus, a les cases, als monestirs o a les institucions públiques, amb plantes aromàtiques, de flor i medicinals.

La creació dels espais verds públics ve de la necessitat d’esponjar i de sanejar la ciutat creant espais d’esbarjo i de lleure d’ús lliure. A Barcelona la majoria d’aquests nous espais sorgeixen a partir de l’enderrocament de les muralles.

La ciutat entesa com un ecosistema

Un ecosistema és una unitat funcional constituïda pel medi físic i per la comunitat d’organismes que hi viuen amb totes les relacions i els intercanvis de matèria i d’energia que hi tenen lloc. L’ecosistema urbà té una gran dependència d’entrada d’energia i de matèria de l’exterior i això el fa molt vulnerable a qualsevol canvi.

ciutat ecosistema

L’estructura de la ciutat intervé i modifica els paràmetres del medi físic ( temperatura, règim de vents, concentració de gasos i partícules sòlides en suspensió…) i, per tant, condiciona les poblacions biològiques que s’hi poden desenvolupar. A les ciutats es produeix un fenomen anomenat illes de calor que es caracteritza per un increment de la temperatura urbana respecte al seu voltant dificultant l’eliminació dels contaminants.

Un desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre les de les generacions futures, millora la qualitat de vida humana vivint la capacitat de càrrega dels sistemes naturals. A les ciutats, degut a la seva concentració demogràfica i l’alta activitat econòmica es donen ecosistemes insostenibles i, per tant, s’han de promoure estratègies per fer les ciutats més sostenibles.

Conclusió

A través d’aquest article es pot veure  de la pàgina 10 a la 18 com l’Ajuntament de Barcelona intenta promoure la jardineria sostenible, donant consells per tenir una jardineria sostenible a casa. Això ens fa adonar-nos que, en general, s’estan fent intents per ser més sostenibles i tenir una ciutat més neta i saludable per a tots. He trobat que és un article bastant interessant i dóna consells bastant fàcils de seguir i que pot fer tothom a casa seva, i que per tant és molt possible que si segueix aquesta difusió de la sostenibilitat, augmenti molt la sostenibilitat de la nostra societat en general.

Fonts d’energia a l’actualitat

En la nostra societat actual, tenim un estil de vida i una organització en la que no podem viure sense energia, necessitem energia per a realitzar totes les nostres activitats diàries (anar a treballar, cuinar, netejar…) i també per obtenir tots els béns materials (aliments, roba, medicines…)  i serveis (sanitat, educació, transport públic…)  que necessitem per viure.

Actualment hi ha diverses maneres d’obtenir aquesta energia que necessitem diàriament. Es poden separar en dos grans grups segons la disponibilitat en el medi: renovables  i no renovables.

Les fonts d’energia renovables són aquelles que no s’acaben mai o que no es troben de manera limitada al medi, és a dir, que, com el seu nom indica, es van renovant en el medi, com en un cicle.

  • L’energia solar tèrmica utilitza l’energia procedent directament del sol per produir aigua calenta, que es pot utilitzar amb aplicacions sanitàries (per a la dutxa o per a la cuina) o per a la calefacció (de piscines, de locals…), i també es preveu el seu ús en processos industrials de rentada o de preescalfament.
    • Usos tèrmics: sistemes d’alta i mitjana temperatura, que escalfen aigua, oli o aire per a producció d’electricitat mitjançant una turbina de vapor.
    • Usos sanitaris: sistemes de baixa temperatura, els més estesos, que s’utilitzen únicament per a l’obtenció d’aigua calenta.

  • L’energia fotovoltaica és aquella que aprofita directament els raigs solars per produir electricitat. Les plaques fotovoltaiques, necessàries per captar la radiació solar, produeixen corrent continu, com les piles. Aquest tipus de corrent és l’únic que pot ser emmagatzemat en bateries. Quan les plaques es connecten a la xarxa elèctrica, o quan treballen en paral·lel amb aquesta, cal convertir el corrent continu en altern amb uns onduladors electrònics.

L’energia fotovoltaica té un gran futur com a sistema autònom de subministrament elèctric en zones amb baixa densitat de població, on es genera l’energia en el lloc de consum, i en les ciutats a través d’una xarxa de línies de transmissió d’electricitat. Aquesta font d’energia es troba ja molt desenvolupada i compta amb un rendiment prou alt com per recuperar la inversió inicial al cap de poc temps. El principal problema és el desconeixement de gran part de la població dels seus avantatges.

  • Energia eòlica: es tracta d’una de les fonts d’energia renovable més neta i econòmica, però cal tenir en compte també que el vent és dispers, intermitent i aleatori, i que, per tant, només es pot aprofitar en àrees concretes. Actualment pot utilitzar-se per a la producció d’electricitat gràcies a la utilització d’aerogeneradors, que transformen l’energia del vent en energia elèctrica. És una energia fàcil de transformar en electricitat, i l’únic inconvenient és la disponibilitat de vent.

  • Energia marina: és l’energia que obtenim gràcies a tots els moviments de l’aigua del mar. Hi ha tres tipus de moviments marins dels quals en podem obtenir energia.
    • Maremotèrmica: aprofita els gradients tèrmics oceànics per produir electricitat: l’aigua superficial actua com a font de calor, mentre que l’aigua extreta de les profunditats actua com a refrigerant.
    • Onades: fa servir l’acció del vent, que crea onades al mar, i gràcies a uns dispositius que capten l’energia mecànica de les ones, es pot convertir aquesta energia en energia elèctrica.

    • Mareomotriu: aprofita la capacitat de les marees per desplaçar grans masses d’aigua: fent passar l’aigua per una turbina hidràulica. 

  •  Energia hidràulica:  és l’energia obtinguda a partir de l’aigua dels rius, i s’aprofita bàsicament gràcies als salts d’aigua de les preses. La producció elèctrica s’aconsegueix fent baixar l’aigua per gravetat, de manera que, en passar per una turbina, impulsa un generador elèctric. Tot i això cal tenir en compte que les preses i els embassaments poden arribar a tenir un impacte ambiental considerable.

  • Energia geotèrmica: L’energia geotèrmica es basa en la producció de calor i electricitat a partir de l’aprofitament de l’energia calòrica continguda a l’interior de la terra. Com a font d’energia és pràcticament inexhaurible, a més, manté un flux de producció d’energia constant al llarg de l’any, ja que no depèn de variacions estacionals. Els jaciments geotèrmicsgestionats correctament poden mantenir la seva producció d’energia indefinidament.

  • Energia de la biomassa: L’energia de la biomassa és aquella que prové de la transformació de matèria orgànica en energia calòrica o elèctrica. Per obtenir aquest tipus d’energia es poden fer servir molts tipus de material diferents, que es poden agrupar en tres grups.
    • La biomassa natural: es produeix sense la intervenció humana, com per exemple la llenya, i la podem utilitzar per a aplicacions tèrmiques o fins i tot elèctriques.
    • La biomassa residual: composta pels productes obtinguts com a residu de l’activitat humana (agricultura, ramaderia, processos industrials…).
    • La biomassa dels cultius energètics: realitzats amb l’única finalitat d’obtenir materials destinats al seu aprofitament energètic.

Les fonts d’energia no renovables són aquelles que es troben en el medi en quantitats limitades o triguen molts anys en regenerar-se, per tant la seva disponibilitat és limitada i només les podrem fer servir durant un temsp determinat abans de que s’acabin.

  • Carbó:  és un combustible fòssil i sòlid que es troba en el subsòl de l’escorça terrestre, on s’ha produït per l’acumulació de vegetals que, sotmesos a unes condicions determinades durant llargs intervals de temps, pateixen el procés de carbonització. El carbó és el principal combustible fòssil pel que fa a la quantitat existent. L’explotació presenta un greu impacte sobre el medi ambient i la seva producció provoca residus molt contaminants i gasos mols contaminants. 

  • Petroli: El petroli és un oli mineral, combustible i fòssil, constituït bàsicament per hidrocarburs. Prové de la descomposició sense oxigen de restes d’organismes vius depositats al fons marí, llacunes dessecades o a les desembocadures de rius, i necessita unes condicions molt específiques per produir-se. És un combustible molt nociu, que provoca molts danys al medi ambient en totes les seves fases de consum; extracció (grans excavacions), transport (quan vessa al mar), refinació (residus que produeix) combustió (emet gasos contaminants).

  • Gas natural: és un tipus de font majoritàriament formada per metà, que està molt relacionada amb la dels petroli, ja que els dos tenen un origen comú. Tot i que és un combustible fòssil, produeix una contaminació molt inferior a la dels altres combustibles , ja que no conté sofre, i la seva producció de CO2 és molt reduïda, amb un alt rendiment energètic que el fa una font energètica molt econòmica.

  • Energia nuclear: es gràcies als reactors nuclears, procedeix de reaccions de fissió o fusió d’àtoms en què s’alliberen grans quantitats d’energia que s’utilitzen per produir electricitat. Aquest procés permet obtenir molta energia amb poca matèria, però comporta greus problemes ambientals, que també poden afectar a les persones al voltant de les centrals nuclears, poden causar fugues o explosions nuclears.

La majoria de les energies renovables formen part del que s’anomena energies alternatives, que són un tipus d’energies que no fan servir les típiques fonts d’energia limitades. Totes les energies renovables que he mencionat es consideren també alternatives, però això no vol dir que no contaminin, tot i que sí és cert que l’impacte que tenen sobre el medi ambient és més suau que les no renovables, n’hi ha algunes que sí contaminen, per exemple la biomassa produeix COs i la hidràulica pot causar un gran impacte mediambiental al construir els embassament i les presses necessàries.

Comparació amb les fonts d’energia a l’antiguitat

La casa: Antiguitat vs Actualitat

Després d’haver estudiat com eren les cases romanes i d’haver estudiat com són les cases actualment, les compararé en aquest article, tenint en compte els diferents aspectes que he tractat sobre les cases romanes i sobre les actuals. La meva comparació es basa especialment en els aspectes relacionats amb l’ecologia i el consum energètic i d’aigua; però també faré esment d’aspectes relacionats amb la funcionalitat de cada part de la casa.

Vestíbul

La funció del vestíbul ha variat una mica des de la casa romana a la actual, ja que abans era el lloc on es feia esperar als convidats fins a ser rebuts, i actualment es fa servir més com a part que comunica la porta d’entrada amb la resta de la casa.

En la domus no hi havia pràcticament cap consum energètic, ja que no tenien llum elèctrica ni calefacció, però si que consumien brases per il·luminar per la nit quan ho necessitaven. En la casa actual, el vestíbul es una de les zones on i ha menys consum tant elèctric com de calefacció, ja que tot i que hi ha llums elèctriques, només es fan servir quan algú entra o surt, i en general la calefacció no acostuma a estar al vestíbul.

Despatx

La funció del despatx ha variat una mica, però segueix sent una zona de treball, tot i que actualment no es fa servir tant per a rebre visites de negocis, sinó més per fer feina a casa. Amb això les hores que s’hi solen dedicar actualment són més hores de nit, mentre que en l’antiguitat es feia servir més de dia i, per tant, s’aprofitava la llum natural.

El consum energètic del despatx a la domus era casi inexistent, mentre que actualment es gasta molta electricitat en la llum, l’aire condicionat, l’ordinador, el telèfon, la impressora…., i es gasta gas o electricitat en la calefacció a l’hivern.

Jardí

La funció principal dels jardins no ha canviat gaire des de l’antiguitat, és a dir, els jardins segueixen sent llocs per fer bonic, i per relaxar-se, i se segueixen plantant plantes, flors i arbres, fins i tot hi ha gent que hi fa un petit hort, com a les domus romanes, on cultivaven algunes verdures o hortalisses.

Respecte el consum, ha augmentat molt des de l’època dels romans. És cert que els romans ja consumien aigua en els seus jardins, però era aigua que es recollia de la pluja, i que després es reutilitzava per fer moltes altres coses, com passar per les latrines i recollir les restes, o per netejar. Actualment tota l’aigua que es fa servir als jardins, a part de que és molta més (sobretot si hi ha piscina o font), no es torna a fer servir, simplement se’n va pel desguàs i no s’aprofita per cap altra cosa que per regar o per omplir la piscina. El consum energètic també és  més gran, ja que actualment molts jardins tenen llums exteriors. Si que és veritat que moltes cases no encenen aquestes llums gaire sovint, tot i que hi ha algunes cases que les tenen enceses tota la nit sense que sigui necessari, llavors aquest consum tampoc és tan gran.

Menjador

El menjador manté la seva funció original, ja que tant en la domus romana com en les cases actuals es fa servir per menjar, i per quan venen convidats.

El consum del menjador actualment és més alt també, però no és dels més alts de la casa, com vaig dir abans en l’article de la casa actual, el menjador no és de les parts de la casa que es fa servir més. Tot i això té un consum de gas continu durant l’hivern degut a la calefacció i de llum degut a l’aire condicionat a l’estiu en aquelles cases que en tenen. A la domus, en canvi, no es consumia electricitat, però sí que es feien servir brases per mantenir l’escalfor durant l’hivern. Tot i això no era un consum continu, només es feien servir les brases mentre els amos hi menjaven.

Dormitori

El dormitori manté exactament la seva funció, que és simplement dormir i descansar, excepte en el cas dels estudiants actuals, que també hi estudien i hi fan els deures.

El consum no varia gaire, ja que no s’acostuma a gastar molta llum als dormitoris donat que, quan dormim, no necessitem cap llum ni res. Respecte a la calefacció, és un consum continu, tot i que la majoria de la gent apaga la calefacció abans d’anar a dormir. A l’estiu, però, la majoria de les cases encenen un ventilador tota la nit o l’aire condicionat, i això suposa un gran consum elèctric. A les domus romanes no es donava cap tipus de consum, tot i que, a vegades, es feien servir brases per escalfar l’habitació.

Cuina

La funció de la cuina roman intacta, es segueix fent exactament la mateixa funció: preparar els aliments per menjar-los.

El consum energètic, però, és molt diferent. A les cuines actuals, es fa servir molt de gas (als fogons) o electricitat (a la vitroceràmica), que a la cuina de la domus romana no es feia servir, ja que cuinaven amb foc la majoria de vegades o en un forn de llenya; per tant, consumien carbó i llenya que contaminen menys. Com a font d’il·luminació a les cuines romanes, no es necessitava gaire cosa; però, quan la necessitaven, feien servir foc; en canvi, actualment les cuines tenen molta il·luminació, i es fa servir molt, causant un gran consum elèctric. La calefacció és una cosa que no es feia servir a les cuines romanes, ja que els únics que hi havia allà eren els esclaus, i a més a més, el foc de cuinar ja esclafava prou; però actualment sempre hi ha calefacció a les cuines a l’hivern, i això causa un consum de gas molt elevat que en època romana no hi havia.

Bany

Tant actualment com en època romana, els banys segueixen tenint la mateixa funció, tot i que a l’antiga Roma, com la gent acostumava a anar als banys públics, tenien també una funció social de relacionar-se amb la resta de la gent, i moltes vegades s’hi parlava de negocis i de polítics, que actualment en la majoria de països amb la desaparició dels banys públics, ja no tenen.

En època romana, els banys no es trobaven a la majoria de les cases, només a les més adinerades, per tant no suposaven cap mena de consum per a la majoria de cases. Però per a les que sí que suposava un consum, era bàsicament un consum de carbó per escalfar l’aigua, i d’aigua, tot i que aquesta aigua es reutilitzava després d’haver-la fet servir, i servia també per netejar o per treure les aigües residuals passant per les latrines i la cuina. Actualment aquest fet de reutilitzar l’aigua del bany no es fa servir, sinó que després de dutxar-nos o de banyar-nos, tota l’aigua que hem fet servir se’n va pel desguàs i no la fem servir per cap altra cosa. A part del consum d’aigua, que actualment és molt més elevat ja que cadascú té un bany privat a casa, també hi ha un consum de gas amb la calefacció i el escalfador d’aigua i d’electricitat amb la llum.

Higiene

La higiene era molt bona en època romana, i segueix sent molt bona actualment. En les dues èpoques, la gent té en compte la seva higiene personal, i es renta bastant sovint. Tant en època romana com actualment hi ha certa diferenciació entre la higiene de la gent que s’ho pot permetre (països desenvolupats actuals i senyors de la domus) i la gent que té menys facilitats per tenir una bona higiene (països del tercer món i gent que vivia a les insulae i a les tabernae)

Productes de neteja

Els productes de neteja han canviat i evolucionat molt des de l’època romana fins a l’actualitat. Han millorat en eficàcia i s’han especialitzat, és a dir, actualment tenim un producte per a cada cosa que vulguem netejar (bany, cuina, vidres, fusta, roba…); però en època romana feien servir el mateix per a pràcticament tot i costava molt més netejar, per exemple, les taques de la roba.

També els productes actuals s’han tornat més químics, i per tant més perillosos i perjudicials pel medi ambient, i això és un greu inconvenient, ja que poden causar grans problemes i desastres mediambientals; però no només això, sinó que també poden ser molt perjudicials per a la nostra salut si ens toquen la pell, els inhalem o els ingerim sense voler (com podria passar amb un nen petit o una mascota).

Il·luminació i ventilació

Actualment la il·luminació natural ha millorat respecte de l’època romana, ja que tenim molta més facilitat per posar finestres sense preocupar-nos de caigui l’edifici, o de que no hi hagi un bon aïllament; però, tot i això, gastem molta electricitat en llum, perquè en tenim accés d’una manera molt fàcil, i per tant, com només fa falta encendre un interruptor, moltes vegades tenim els llums encesos sense que sigui realment necessari. En època romana, la il·luminació natural era aprofitada molt més, ja que encendre llum artificial era més arriscat (podia causar incendis) i més complicat.

Les cases actuals tenen una millor ventilació, que garanteix una millor salubritat de les cases, això en època romana era molt mes difícil d’aconseguir, i només les habitacions exteriors o que donaven al pati podien tenir una bona ventilació.

Conclusió

En general, el nostre consum domèstic respecte les cases romanes ha augmentant molt en tots els factors, tant en electricitat, com en aigua, com el gas natural. A més a més, no reutilitzem l’aigua que encara es pot reutilitzar, com feien els romans, i això fa que el nostre consum d’aigua augmenti encara més.

La casa actual

Introducció

Actualment tenim molts tipus de cases, depenent de molts factors: si són cases de camp o de ciutat, els diners de la família, el clima del lloc. Però el concepte general de casa no varia gaire, ni tampoc les parts ni les funcions. Principalment hi ha dos tipus d’edificacions a les que ens referim com a cases: els blocs de pisos i les cases. Tots dos realitzen la mateixa funció, i tenen aproximadament una distribució semblant, però la diferència és l’espai disponible.

Distribució de la casa

La distribució de les habitacions pot ser molt variable, però s’acostumen a distribuir de manera que el menjador, el rebedor i la sala d’estar estiguin a prop de l’entrada i les habitacions i despatx més lluny de l’entrada, amb el menjador sempre a prop de la cuina.

Vestíbul

Els vestíbuls actualment acostumen a ser un petit passadís o zona que es troba entre la porta principal de la casa i la resta de la casa. En la majoria de casos dóna a la sala d’estar, que és on normalment es reben els convidats.

En algunes cases petites o pisos, també pot ser un passadís que comença a la porta i comunica totes les habitacions de la casa; però en aquests casos sol ser considerat més un passadís principal que un vestíbul.

En general, el vestíbul acostuma a tenir poques  llums, que es fan servir poc (només quan entra o surt algú), i no sol tenir molta calefacció com a molt un radiador petit o a vegades cap; per tant, no és un lloc de la casa on es consumeixi gaire electricitat ni gas.

Despatx

No totes les cases i pisos tenen un despatx, però si que n’hi ha moltes que tenen una petita habitació destinada a fer de despatx. El despatx acostuma a ser una habitació destinada al treball, sobretot per a aquelles cases on hi ha algú que té un treball en el que s’ha de fer molta feina a casa, com per exemple empresaris o mestres.

Tots els despatxos tenen un ordinador o dos, un escriptori i una o diferents prestatgeries amb llibres. Un altre element que acostumen a tenir tots els despatxos és una impressora.

Als despatxos s’acostuma a consumir molta energia elèctrica, degut a que són zones de treball i necessiten ordinador i llum durant moltes hores (tantes com requereixi el treball de la persona en qüestió). Com és una zona de treball que necessita concentració es busca que sigui el màxim de còmode possible, per tant sempre acostuma a tenir calefacció a l’hivern i aire condicionat a l’estiu, per la qual cosa és una sala amb un gran consum energètic i de gas natural.

Jardí

La majoria dels pisos no tenen un jardí, però sí que tenen algun petit balcó on hi ha algunes plantes en testos. Degut a que els balcons són petits no acostumen a haver-hi gaires plantes, per tant molts pisos  tenen també algunes plantes d’interior.

Generalment, on sí que trobem jardí és a les cases, normalment a davant de la porta davantera, tot i que a vegades també hi ha un jardí al darrera de la casa.

Les cases més grans i luxoses estan rodejades de jardí, i poden tenir també una piscina. En aquests jardins, s’hi consumeix molta aigua degut a la piscina, i també es consumeix molta electricitat per il·luminar els jardins i l’interior de la piscina de nit.

Menjador

El menjador és una sala dissenyada exclusivament per menjar. Moltes vegades trobem que el menjador està unit a la sala d’estar, o que s’ajunten i són una mateixa habitació. En altres casos, el menjador s’ajunta amb la cuina i formen una mateixa sala, i també podem trobar casos en què els tres siguin tot una mateixa habitació sense parets entremig on es troben aquests tres espais. En algunes cases, el menjador només es fa servir quan vénen convidats i generalment es menja en una taula a la cuina.

El menjador, per tant, no és una habitació on es consumeixi molta energia per si sol, ja que si el menjador està separat de la cuina i la sala d’estar només es fa servir durant els àpats, o a vegades només quan vénen visites a menjar.

Dormitoris

Un dormitori és una habitació emprada, sobretot, per a dormir i descansar. No obstant això, també pot utilitzar-se per llegir, veure la televisió, vestir-se o realitzar altres activitats, com estudiar o fer els deures.

En els dormitoris hi acostumem a trobar un llit, un armari o calaixera per guardar la roba i moltes vegades també un mirall.

Si és una habitació d’estudiant, també hi acostuma a haver un escriptori per a fer els deures i estudiar, la qual cosa vol dir que es passarà molt de temps al seu dormitori i s’hi gastarà molta llum per les nits. Però generalment al dormitori no s’hi gasta quasi electricitat, ja que la majoria del temps que passem al dormitori és per dormir, i per això no fan falta llums ni electricitat.

Cuina

La cuina és un espai o lloc especialment equipat per a la preparació d’aliments. Una cuina moderna inclou com a mínim uns fogons un forn, un pica, mobles per a emmagatzemar i una superfície de treball. A més és freqüent que existeixi una nevera i un congelador per a emmagatzemar en fred, un microones i altres electrodomèstics, com la batedora.

La cuina és una de les sales on es gasta més energia cuinant, mantenint la nevera i el congelador sempre funcionant i fent servir tots els electrodomèstics típics de la cuina, ja que tot necessita electricitat. També es consumeix molta aigua per cuinar i rentar el plats, ja sigui a mà o amb el renta-vaixelles.

Banys

El bany és una habitació de la casa destinada a la higiene personal dels seus habitants. El bany sol contenir un vàter per evacuar els excrements, els orins i altres residus humans; una banyera o dutxa per rentar-se el cos i una pica per rentar-se les mans. Alguns estan complementats per bidets, armariets i una estufa per mantenir el bany calent i per eixugar les tovalloles.

El bany sol ser una habitació aïllada de la resta, amb ventilació. Predomina la decoració basada en rajoles, impermeables per evitar problemes si cau aigua a terra. Al bany és on, generalment les noies, fan servir assecador, planxa de cabell i tot un seguit de productes de cosmètica.

Els banys són unes de les habitacions on menys energia es consumeix, ja que tot i que es fan servir assecadors i planxes de cabell, és només un fet puntual, per tant no hi acostumem a estar gaire estona. Moltes cases tenen una estufa al bany que només encenen per dutxar-se i prou, de manera que consumeix poca estona. Però, en canvi, és l’habitació de la casa on es consumeix més aigua, degut a les dutxes i als vàters. Ja que segons el Departament de Medi Ambient de Barcelona en una dutxa se solen gastar entre 30 i 80 litres i en una banyera entre 200 i 300 litres d’aigua. I segons aquest altre article, que també és del Departament de Medi Ambient de Barcelona, cada cop que tirem de la cisterna de vàter gastem entre 6 i 10 litres d’aigua.

Sala d’estar 

En les cases i apartaments moderns, la sala d’estar ha substituït el vell saló. El nom marca l’esforç dels arquitectes i constructors del segle XX per treure al saló del seu significat tradicional i convertir-lo en una habitació confortable a més d’acollidora. La sala d’estar concentra ara l’activitat familiar al tractar-se d’un espai ampli que reuneix comoditats tant físiques com d’entreteniment, on la família es reuneix per veure la televisió o fer altres activitats de lleure i relaxar-se.

En general, hi acostumem a trobar un o varis sofàs, una televisió, potser alguna prestatgeria o equip de música o una màquina de videojocs com la Play Station o la Xbox.

La sala d’estar és una de les habitacions de la casa on es consumeix més electricitat, ja que en general on s’acostuma a passar més temps, a més de que al tenir una televisió gasta molta llum. Com és una sala on s’hi passa molt de temps, també acostumen a tenir un aire condicionat, així que encara que a l’estiu hi ha més hores de llum i s’encenen menys les llums, es segueix gastant molt en aire condicionat.

 

Proveïment d’aigua

Totes les cases dels països desenvolupats actualment tenen aigua corrent, de manera que només fa falta obrir l’aixeta per obtenir aigua per el que necessitem: dutxar-se, rentar els plats, cuinar, netejar, regar…

 Degut a la gran disponibilitat de l’aigua, i al poc esforç que ens suposa tenir aquesta aigua al nostre abast, en general es gasta molta aigua i no s’aprofita correctament. Actualment en la majoria de cases l’aigua no és tan valorada i apreciada com hauria de ser i es malgasta en lloc d’aprofitar-la al màxim.

Un exemple serien les llargues dutxes, que gasten molta aigua, quan en la majoria de casos una dutxa més curta gastaria molta menys aigua i proporcionaria la mateixa higiene. També es podria tenir en compte que moltes persones mentre es renten les dents deixen l’aixeta oberta, i aquesta és aigua que es va perdent i que no es fa servir per res, mentre que si tanquem l’aixeta mentre en rentem les dents  la obrim un altre cop quan la necessitem es gasta molta menys aigua i l’efecte és el mateix.

            

Tot i això actualment s’intenta conscienciar molt a la població per a que estalviïn aigua i no la malgastin i es fan campanyes, sobretot pels més petits, com es pot veure en les fotos següents:

           

Higiene

Actualment la higiene està molt generalitzada en els països desenvolupats, totes les cases tenen un bany com a mínim amb una dutxa o banyera (depenent de cada casa) on es pot tenir una molt bona higiene personal.

En general la gent no va a cap bany públic a banyar-se, ja que no cal fer-ho si ja es té un bany perfectament equipat a casa, amb aigua corrent i capacitat per escalfar aquesta aigua correctament

Productes de neteja

Actualment la gran majoria dels productes de neteja que es fan servir per la neteja doméstica són fets a base de productes químics, moltes vegades corrosius, que poden causar greus problemes mediambientals si no es fan servir correctament. Molts del productes quotidians que es fan servir tenen un dels símbols següents, que serveixen per advertir-nos del seu perill.

Il·luminació i ventilació

Actualment les cases tenen una molt bona il·luminació, ja que no és cap problema actualment fer finestres i totes les cases solen tenir prou finestres com per il·luminar bé tota la casa, a més a més, degut a que totes les finestres són de vidre, posar-ne no suposa un problema per aïllar, i menys des de que es van inventar les de doble o triple vidre. Tot i això a les zones de clima mediterrani no es fan servir les de doble o triple vidre, ja que el clima aquí no és tan fred com a les zones de més al nord, però on sí que és important tenir un bon aïllament de la casa.

Comparació amb la casa romana

La casa romana

Introducció

La cabana rústega circular (casa) amb el temps fou substituïda a la ciutat per la casa (domus) de planta rectangular, disposada al voltant d’un pati central (atrium). Tres foren els tipus d’habitatges dels romans: la domus o casa unifamiliar de família benestant, l’insula o blocs de pisos modestos, sorollosos, incòmodes, exposats a incendis i ensorraments, on vivien diverses famílies humils i la villa o casa de camp amb dues parts ben diferenciades: la villa urbana o residència del senyor i la seva família i la villa rustica o granja dedicada als treballs del camp i les dependències dels treballadors.

La casa romana reflecteix com era la societat romana, com era la vida quotidiana i les diferencies socials i econòmiques que hi havia en l’època romana. La vida a Roma era molt cara en general, però en especial el lloguer d’una casa, que era tan car que amb el lloguer d’un any es podia comprar una casa fora de Roma ja que, tal com sol passar a les ciutats actuals,  feien falta molts habitatges, fet pel qual els edificis més habituals eren les insulae. Aquests habitatges amb diversos apartaments tenien balcons i finestres que donaven al carrer. La seva alçada  va arribar a ser tan desmesurada que l’emperador August la va limitar als vint metres i més tard l’emperador Trajà la reduí a divuit metres. Els constructors s’enriquien amb la construcció d’aquests blocs de pisos i el seu estalvi de material provocava els freqüents esfondraments i incendis. Aquests habitatges no tenien ni aigua corrent, ni lavabos.

Els romans ja controlaven de no edificar massa, ja que eren bastant conscients de que tant els materials com l’espai necessari per construir no eren il·limitats. Normalment feien servir terra, adobs, i fusta per construir les cases.

Utilitzaven sovint els  brasers com a sistema de calefacció, però no tenien xemeneies que traguessin el fum i les cendres, i això causava molts incendis. Els incendis i esfondraments de les cases eren molt comuns  i, per això, van decidir canviar el material del sostre de fusta per pedres lleugeres.

A les cases urbanes (domus), hi recomanaven que hi hagués prou llum i que hi passés aire a l’estiu i sol a l’hivern i també tenir en compte l’orientació de la casa. Aquests consells no eren aplicables en la majoria dels casos degut a diversos factors, i aleshores l’únic que podia fer el propietari d’un solar urbanístic era organitzar la casa internament.

Domus típica d’Itàlia

Domus típica de Pompeia

Reconstrucció d’una insula romana

Distribució de la casa

En general, les cases tenien una distribució axial, un pati central i un porxo per protegir de la calor i les pluges. Tota la distribució de les habitacions estava molt ben pensada segons la seva funció i els requeriments de l’habitació, per complir el seu objectiu ordenaven les habitacions de manera que ajuntaven les que tenien una funció relacionada entre si, de manera que les que estaven destinades a rebre visites o a la realització de negocis estaven totes a prop de l’entrada del carrer i les que eren més de la vida privada de la casa estaven a la part interior.

Aquesta distribució correspon només a les domus, les cases més riques, ja que la majoria de cases més pobres només tenien una sola estança on es portaven a terme totes les activitats diàries: cuinar, dormir… Algunes altres tenien unes poques habitacions que s’anava canviant el seu propòsit en funció de les necessitats del moment.

El vestíbul

Moltes cases tenien un vestíbul (vestibulum) on la gent esperava abans de ser rebuda a dins, i un atri (atrium) on esperava la gent més important i amb més categoria. Tothom qui s’ho podia permetre tenia un porter (ostiarius), que era esclau designat únicament a vigilar les entrades de la casa i s’encarregava de regular qui entrava i qui no, i les persones que eren més importants i que, per tant, eren ateses primer pel patró (patronus).

                               

Recreació d’un vestibulum

L’atri

L’atrium era una habitació espaiosa, amb una gran obertura (compluvium) al sostre, per la qual entrava la llum i l’aire. A sota del compluvium, hi havia l’impluvium, un estany que recollia l’aigua de la pluja. Un brocal d’un pou (puteal) la conduïa a una cisterna i servia per a usos domèstics. L’atri toscà (atrium Tuscanium),sostingut per bigues, deixava passar la llum al mateix temps que recollia l’aigua de la pluja. Un altre tipus d’atri que va aparèixer una mica més tard va ser l’atri amb quatre columnes (atrium tetrastylum), que també recollia l’aigua a l’impluvium i, a més a més, permetia airejar i repartir el pes de les parets. Aquest tipus d’atri va ser molt popular entre la gent que s’ho podia permetre, ja que les columnes eren vistes com una cosa majestuosa, una demostració de poder, riquesa i respectabilitat. La majoria d’aquestes columnes eren de marbre d’importació, per donar més impressió de luxe. L’atri dipluviat va ser dels últims en aparèixer, i la seva funció principal era recollir la llum natural, però traient l’aigua de la pluja fora de la casa sense reutilitzar-la, amb la qual cosa permetia aïllar millor de les temperatures extremes. Els atris van acabar desapareixent amb el temps prop del segle II d.C

Atri d’una casa romana

Recreació de l’atri d’una casa pompeiana

El despatx

El tablinum era el lloc on el patró de la casa s’estava per controlar tot l’atri i rebre les salutacions. Moltes vegades era considerat com el centre neuràlgic de la casa. Segons es pot deduir en alguns texts, solia ser la sala on es tancaven els tractes més confidencials. La recepció va haver de constituir la principal funció del tablinum, també tenia una funció d’arxiu de documents que afecten a la vida pública, i també es podien fer servir com a menjador eventual. No va estar tan arrelat com l’atri i va desaparèixer amb el temps.

L’oecus  era una espècie de saló de recepció i reunió. Una de les seves característiques és que tenen columnes.

L’exedra eren sales de reunió, que Ciceró descrivia com a sales destinades al plàcid repòs de la migdiada i sobretot a la conversa. En qüestió d’espai havien de ser tan àmplies com els oeci o les pinacoteques. Aquesta sala va aparèixer després, amb les cases hel·lenístiques. Aquestes sales estaven destinades a rebre les visites quan ja tenen un cert grau de confiança i intimitat respecte el receptor de la casa.

Recreació d’un tablinum

El jardí

Tenir un jardí a la societat romana, encara que fos petit,  situava el propietari de la casa a ulls de la gent en una posició econòmicament còmoda, sobretot a les ciutats on els preus del sòl pujaven cada cop més degut a l’especulació. S’ha documentat amb bastant freqüència un espai petit al darrera d’algunes cases, al que s’hi pot accedir a través d’un corredor que ve de l’atri. Aquest espai és l’hortus, que seria el que ara anomenaríem jardí. Donat això, era bastant corrent que les cases riques i poderoses tinguessin un espai dedicat al jardí, encara que fos un espai petit. Les funcions principals de l’hortus era principalment que els habitants de la casa tinguessin un espai personal on prendre l’aire i rebre algunes de les seves visites en un entorn més natural i fresc, a part de permetre ventilar les habitacions adjacents. Al principi de tot, abans de ser pròpiament un jardí,  l’hortus era un espai on es cultivaven fruites, llegums i verdures que servien per abastir la casa amb subministres frescos.

Era bastant comú que en els jardins de la gent més rica hi haguessin arbres exòtics, com els lotos, i també columnes de marbre importat. Pràcticament tots els jardins tenien una font, o al menys un petit estany.  Tot i  això massa luxe era criticat.

      

El menjador

En les cases romanes en general hi havia una sala preparada per menjar, on hi havia diferents llits on els romans menjaven ajaguts. Aquest costum de menjar recolzats en un llit és un costum grec, igual que el triclinium, que es una sala que van agafar dels costums grecs. Tot i que el triclinium era el lloc oficialment designat per menjar, també hi havia moltes altres sales que es podien convertir en menjadors provisionals.

Hi va haver tres tipus de triclinis: els d’estiu, els d’hivern i els que estaven a l’aire lliure. Els d’estiu estaven freqüentment en ubicacions privilegiades al costats de patis o de peristils, de manera que els comensals poguessin gaudir d’unes bones vistes i una bona ventilació que alleugés la calor sufocant de l’estiu. En canvi, els d’hivern estaven més aviat poc ventilats per conservar l’escalfor, i feien servir brasers per escalfar la sala. Els triclinis que estaven a l’aire lliure, estaven fets per a que els comensals poguessin gaudir de la natura en tota la seva esplendor a l’ombra d’un arbre, i per tant se situaven en jardins plens de vida. Naturalment, aquest últim tipus només es podia fer servir en èpoques de bon temps i quan no plovia.

Com que el menjador acostumava a ser una sala molt concorreguda també era molt important la seva higiene i bona olor per donar bona impressió als convidat, per tant, generalment s’escombrava molt bé les sobres, i s’hi aplicava perfum perquè fes bona olor. Tot això feia que fos una de les sales més higièniques de la casa romana.

Recreació d’un triclinium romà

Els dormitoris

El dormitori era el lloc més personal i privat de la casa, on només hi entraven les persones amb un vincle més estret i íntim. Moltes vegades en els mateixos dormitoris es duien a terme accions com el tocador i neteja personal. No era una de les habitacions més utilitzades, ja que només es feia servir després de dinar per a la migdiada i després de sopar per anar a dormir. En general, acostumava a haver-hi un seguit de dormitoris a la segona planta de la casa (si n’hi havia), que servien per si venien convidats a dormir.

Cada persona de la parella acostumava a tenir el seu propi dormitori, i moltes vegades hi havia un altre dormitori principal, on s’ajuntava la parella per tenir descendència. També hi podia haver avantcambres, que servien per donar més importància i privacitat al dormitori en si, tot i que només n’hi havia en les cases més prestigioses.

Per a la població més pobra i humil i els esclaus, no hi havia gaire comoditat en els llits, ja que en general consistien en palla o herba que aïllava una mica el terra, i donava una vaga sensació de comoditat. En el cas dels soldats també acostumaven a ser enrotllables per facilitar el trasllat del campament. A partir d’aquests matalassos tan simples anava millorant la situació en funció de la capacitat econòmica de la casa, passant des de simples màrfegues a sumptuosos i rics llits que proporcionaven una comoditat molt més agradable que un simple llit fet de palla o herba. Aquests llits més acomodats també variaven el seu material depenent del que la família es pogués permetre, i anaven des de la llana fins a les desitjades i luxoses plomes de cigne.

Recreació del dormitori principal

 

Distribució dels dormitoris

La cuina

El romans sabien que la cuina era un element indispensable de la casa, però no els hi agradaven gaire les condicions que hi havia: fum, vapor, soroll, olors, greixos…, i per això la cuina en les grans cases s’acostumava a situar apartada de la resta, en un racó on no molestés, també per aquest motiu necessitaven ventilació i, per tant, si es podia se la situava a prop d’un pati secundari que a més podia servir per recaptar aigua per cuinar, netejar, fregar… En general, mai no es col·locava a prop del menjador, tot i que es feia servir molt la cuina per fer els grans banquets amb què rebien els seus convidats, ja que tota l’activitat que es feia a les cuines podia incomodar els comensals, i ja tenien el servei per a que portés el menjar de la cuina fins al triclini.

Sovint la cuina estava situada a prop de les latrines i dels banys o termes, per tal de rentabilitzar millor l’aigua calenta i els forns en fregar, cuinar… Això acostumava a crear un ambient no gaire salubre a les cuines si hi havia mala ventilació, perquè tots els fums i vapors es mantenien allà. En els casos de cuines sense ventilació, segurament es feien servir brases que havien encès prèviament en el pati secundari. En general, els forns no eren gaire comuns a les cases, ja que només es feien servir per a la reposteria, i tenien molt risc d’incendi.

Les cuines també eren un element perillós degut a que moltes tenien un forn on utilitzaven foc, i com que moltes parts de les cases eren de fusta, això podia ocasionar molts incendis.

Recreació d’una cuina romana

Els banys

Només les cases més benestants podien gaudir de la privacitat que ofereix tenir un bany propi a casa, la resta de la població havia d’anar als balnea públics. Els balnea  privats acostumaven a estar orientats cap a l’oest, ja que així captaven la llum i l’escalfor de la tarda, que era el moment en què s’acostumaven a banyar. Originalment feien servir brasers per escalfar aquestes sales, fins que es va inventar un sistema de calefacció  a través del terra.

El sistema amb les latrines és el mateix: els rics en podien tenir unes privades a casa seva, i la resta feien servir les públiques, que oferien molta menys privacitat i unes mesures d’higiene bastant bones per l’època, tot i que podrien haver estat bastant millorables.

Recreació de les latrines

 

Proveïment d’aigua

Les grans infraestructures hidràuliques es destinaven a l’ús públic, per tant el proveïment d’aigua a les cases s’aconseguia per mitjans privats com l’impluvi, pous i cisternes, això implicava que no tothom podia gaudir dels privilegis de tenir aigua a casa, i havia de fer servir els serveis públics per sanejar-se, netejar, cuinar… Per aquest motiu, s’intentava col·locar la cuina i les latrines de manera que poguessin aprofitar el servei de recolliment d’aigües residuals públic. Això portava a situar la cuina i les latrines a prop.

 Higiene

En general, el grau d’higiene d’una societat està relacionat amb el grau de cultura, això vol dir que com més higiene té una societat més cultura té.

A les ciutats romanes, hi havia en general bastanta higiene, tot i que no en totes les cases era igual. En les domus, que eren cases més acomodades hi havia moltes més mesures d’higiene que en les insulae i les tabernae. Això es reflecteix en què les insulae i tabernae  no acostumaven a tenir unes latrines pròpies, sinó que havien d’anar a les públiques, en canvi les domus sí que acostumaven a tenir unes latrines privades.

Productes de neteja

En l’època romana es feien servir uns productes de neteja molt senzills i els estris de neteja estaven fets d’uns materials molt naturals. Per netejar feien servir aigua i serradures, i depenent del que volguessin netejar feien servir: una escombra, una esponja o draps. Les escombres eren per zones extenses, i estaven fetes de fulles de palmera o talls arbustius. Les esponges i els draps tenien pràcticament la mateixa funció,  es feien servir per netejar les taules, les columnes o superfícies més petites. Generalment amb els draps i les esponges es feia servir l’aigua i amb les escombres les serradures.

Il·luminació i ventilació

Les cases romanes, en general, no tenien gaires finestres a principis de l’època romana, però poc a poc s’hi van anar introduint diferents maneres de fer que entrés llum natural per il·luminar les cases. En un principi, tota la llum que entrava venia del pati central o d’algunes petites finestres que es feien normalment elevades respecte el nivell del carrer, això feia que hi hagués algunes habitacions interiors on hi hagués una llum molt pobra i altres en què hi hagués bastanta llum. Per a evitar això va aparèixer el medianum, que fa una mica la funció de pati central distribuint la llum per tota la casa. Els patis centrals també servien per airejar la casa, a més de per fer-hi entrar la llum del sol.

Més tard, les cases  més adinerades van començar a posar vidres o pedres translúcides a les finestres dels pisos superiors per aïllar millor i poder obrir finestres més grans. En altres cases es feien servir contrafinestres, persianes o tendals per aïllar-se de la calor, la pols i els insectes, sobretot en les zones de clima mediterrani. També era molt comú que en aquestes zones hi hagués moltes cases amb terrasses, terrats i balcons per poder gaudir del sol. En altres climes més freds també es feien servir mesures com les contrafinestres i les persianes per aïllar del fred i de la pluja.

Un altre tipus de finestres, que no eren gaire comunes, eren les finestres que es feien en emplaçaments panoràmics o en cases amb un gran jardí, i que eren grans i amb la principal funció de què els habitants de la casa poguessin gaudir de les vistes exteriors. Aquest tipus de finestra no es donava gaire, especialment en climes freds on aïllar la casa era vital per poder evitar les condicions atmosfèriques més adverses.

Tot seguit una reconstrucció virtual d’una domus d’una família benestant:

[youtube]http://youtu.be/8unLEPfJ4Gc[/youtube]

Vid. Visita virtual a una casa romana de Sebastià Giralt

Comparació amb la casa actual 

Entrevista a Ramon Coll

Per obtenir informació per la meva recerca i l’opinió d’un arqueòleg, vaig anar a fer una entrevista a Ramon Coll, un remarcat arqueòleg i tècnic de l’Ajuntament de Premià de Mar, molt entès en el tema. A continuació deixo la transcripció de l’entrevista:

Els romans eren sostenibles?

Si, deu ni do. Els romans bàsicament eren pràctics. O sigui tu et refereixes suposo a activitats com la ramaderia, l’agricultura…

Val, a veure, els romans el concepte d’ecologia com el tenim ara no el tenien, això si que no, no existia. Això és un concepte molt modern, del segle XX. A veure, hi ha pobles que són ecològics sense ni tan sols tenir concepte del tema, com per exemple els indis americans, que viuen absolutament integrats en la natura. Jo per ecologia entenc una comunitat, un persona que viu completament integrada, que agafa allò que necessita i res més. Per exemple els indis, si necessitaves dos peixos en pescava dos, l’home occidental en canvi, si en pot pescar sis no en pesca quatre, encara que només en necessiti dos. És aquesta la diferència. El romà bàsicament, clar el romà té un concepte de l’agricultura i de la ramaderia, depèn de l’època evidentment, però si agafes qualsevol tractadista dels que escriu tractats d’agricultura: Columel·la, Pal·ladi, veuràs que el concepte que té el roma, està relativament ben integrat en el seu medi. Ara això no vol dir que quan el romà per exemple està fabricant àmfores els rebutjos de fuites i tot això que ho llenci pel camp, tot això molt ecològic no és, però ho fan. Ara bé també és cert que aprofiten tot allò que la natura els hi ofereix, és a dir, si agafes qualsevol d’aquests tractadistes sobre l’agricultura doncs veuràs que ho aprofiten pràcticament tot per desenvolupar les seves activitats, vull dir, si això és ser ecològic, doncs si, eren ecològics.

Llavors tots els productes que feien, per exemple les àmfores i tots els recipients els llençaven simplement desprès d’usar-los o els feien servir una altra vegada?

Depèn, si tu t’en vas al testaccio de Roma, veuràs que les àmfores d’oli de la bètica fan una muntanya que no te l’acabes, això no és ser gaire ecològic. Ara bé si que es veritat que en una explotació normal, per exemple, m’ho invento, però més o menys funcionava així, a tu t’arribava per exemple, la teva propietat elaborava vi. Clar, això què implica, implica doncs una sèrie d’elements que tu has de treballar: has de conrear, has de fabricar àmfores, has d’envasar, necessites un transport, etc… Ara bé, a tu t’arriba oli de la bètica, perquè tu no en fas, t’arriben unes quantes àmfores amb oli. Aquelles àmfores quant t’arriben amb el oli tu tes emmagatzemes, i aquella àmfora l’aprofites. Quan se t’acaba l’oli, aquella àmfora, si li pots donar una utilitat no la llençaràs, la rentaràs, faràs el que sigui i la tornaràs a aprofitar per posar-hi més oli o per fer qualsevol cosa. En aquest sentit el romà ho aprofita tot. Aquí per exemple, aquest material que tenim sobre la taula i tot això d’aquí és de Can Ferrerons i aquestes àmfores, majoritàriament servien per delimitar un tros de terreny i en lloc de construir una paret o de construir qualsevol cosa van agafar les àmfores que tenien trencades segurament, i les van posar cap per ball i allò feia com de marge. Això és ser ecològic? Doncs si, fins a un cert punt si.

I quan no podien fer-los servir per cap altra cosa? Que en feien?

A l’abocador, a l’abocador directe. Tenien abocadors, que se’ls feien els mateixos i allà hi llençaven la runa. Sort que hi són, perquè així nosaltres podem estudiar lo que llençaven i lo que no.

Ho llençaven tot al mateix lloc?

Si si, no separaven la brossa, no. No separaven l’organic de la ceràmica. No, ho llençaven tot en el mateix sac: petxines, ossos, àmfores…, lo que fos, tot.

Ho feien en diferents zones?

Depèn, pensa que les propietats eren relativament grans, aleshores depèn de les seves necessitats, doncs aleshores t’agafaven, i si per proximitat tenien l’abocador a 20 m, i tenien a lo millor un altre a 50, no anaven al de 50, anaven al que tenien a 20 m. Els romans bàsicament eren pràctics.

Tenien el concepte de intentar no embrutar gaire?

Si, per comoditat d’ells. El romà essencialment és net, sol ser net, a diferència de l’home medieval, que serà bastant més brut. El romà acostuma a no embrutar excessivament, però clar, la proba la tens en que en ciutats un a mica amb cara i ulls, per exemple Roma, hi ha la construcció d’un sistema de clavegueram, això t’està dient que tenen una preocupació per la salubritat pública. Al país del segle XVII la gent llençava la brossa per la finestra, per a que et facis una idea comparativa.

Respecte l’aigua, tenien el concepte de que s’havia d’aprofitar l’aigua?

I tant!! L’aigua era bàsica. El romà tenia molt clar, com qualsevol societat agrícola, que l’aigua era bàsica. L’aigua és absolutament fonamental, és a dir, tu tens, per exemple una propietat que tu necessites regar i tu portes l’aigua d’allà on sigui. És a dir, els tractats d’agricultura que comentava abans, tots ells et parlen de la construcció d’aqüeductes per portar aigua si convé, tots. I amb canalitzacions o amb lo que sigui. L’aigua és bàsica, l’aigua és la vida.

Llavors aprofitaven tota l’aigua que tenien a l’abast?

Tota, tota, absolutament. Construïen pous, feien tot el que calgués.

Dels residus que tiraven, quins eren els que més contaminaven?

Bueno, a veure, el concepte de contaminació jo crec que no és gaire aplicable en l’època romana en el sentit de que, clar, per exemple la nostra societat genera una sèrie d’excedents, de residus que són altament contaminants: les piles de plom, el plom de les piles, el plàstic… qualsevol d’aquestes coses. El romà això no ho genera, el romà lo que llençava que contaminava més era la ceràmica trencada. La ceràmica, que quedi clar en l’època antiga, pràcticament ho feien tot de ceràmica i és un material que és gairebé indestructible, és a dir, tu la ceràmica per destruir-la pràcticament l’has de trinxar. Ara bé llençar ceràmica en un abocador, això no contamina. Pot ser més maco, pot ser més lleig, però contaminar no contamina, no es produeix una contaminació biològica com per exemple si llences tints d’una fàbrica o sabó o qualsevol altre element. En època romana no hi ha productes que contaminin, a veure, si que n’hi ha, però són els menys. Vull dir, per exemple, un dels elements, que en aquest cas, que parlava Pal·ladi, un agrimensor del segle IV-V, la baixa romanitat, i parlava de els perills que podia tenir el plom per enverinament, això ho tenia ben clar el romà, però clar, era de les poquíssimes coses que diguem-ne donaven… clar, per exemple si te’n vas a les mines de mercuri, que hi havia en època romana, doncs també trobaràs que és un material que contamina, però són dels exemples escasíssims de material contaminant d’època romana. La contaminació és un producte de la societat industrialitzada del segle XIX-XX, abans no hi havia contaminació, vaja és una contaminació mínima, per exemple un romà que està tenyint un vestits, llençant aquella aigua, la contaminació és mínima, si que és contaminació, però és mínima, ni de bon tros arribes als extrems de les colònies tèxtils del segle XIX.

Respecte l’agricultura, es podria dir que era sostenible?

Si, com tot. Absolutament del tot. Si, una vila romana, per exemple, generalment quan s’especialitza en un conreu, aquest conreu és base en la obtenció de capital, és a dir, per guanyar diners. Però també és cert que la vila romana és molt autosuficient, tenint una vila romana tu hi trobes pràcticament de tot: trobaràs un ferrer, trobaràs un cerista, un fuster… hi haurà una mica de tot, si és una casa, no diré una unitat autosuficient, però gairebé.

Eren conscients de com podien afectar el seu entorn?

No, aquests conceptes són conceptes moderns, pràcticament actuals. A l’època romana…, a veure, hi ha algú de tant en tant que explica coses de que això no era així, de la ciutat si estava bruta, que això era així o era aixà, però són mínims, és a dir, el concepte d’ecologia que tenim nosaltres, ells no el tenen, com l’entenem nosaltres. Ara per exemple si que expliquen coses com Estrabó, tu agafes  Estrabó, i Estrabó t’està explicant que els asturs es renten les dents amb els seus propis pixums, i això ho dóna com a activitat bruta, o sigui que servia més per titllar de bàrbars als altres que no per altra cosa.

Les vivendes estaven construïdes per aprofitar l’aigua i altres recursos?

Tot, tot. Home, tu, per a que vegis si aprofitaven, el nostres concepte modern de pisos ja el tenien els romans, es deien insulae, les insulae de Romà ja eren això, eren blocs de pisos: amb una escala, els veïns protestons…, en fi, totes aquestes coses. Això ells ja  ho tenien, en les classes més populars evidentment, però ja hi era. Clar, no tothom vivia en viles, en mansió, i coses d’aquestes, la gent normal, diguem-ne que la majoria vivien en cases diguem-ne en blocs de pisos, les insulae de Roma sense anar més lluny. Vull dir que clar, llavors què passava?, doncs que no tenien aigua corrent, havies de baixar a baix a buscar-la. Ara, per exemple, si tu agafaves i anaves a una vila d’aquestes que anomenen urbana, tant a la ciutat com al camp, en plan vila, aquestes si que tenien aigua, el que passa és que clar, no eren pisos, només plantes baixes, i a partir d’aquí si que tenies tota una sèrie de serveis més o menys instrumentalitzats i pensats per la vida.

Aquí deixo el vídeo de l’entrevista:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3W5yT1z0u54 [/youtube]

Entrevista a Marta Prevosti

Per tal d’obtenir informació sobre el meu tema de recerca, i per esbrinar quines opinions en tenien els experts, vaig anar al Museu de l’Estampació a fer-li una entrevista a Marta Prevosti, directora del Museu de l’Estampació de Premià de Mar i arqueòloga de renom. A continuació deixo la transcripció de l’entrevista:

El jaciment de Can Ferrerons era sostenible?

Si, en general els jaciments d’època romana, els establiments diguem agraris d’època romana, estaven dins d’una economia bastant sostenible, això és una de les coses que aquest projecte que us he estat explicant fa un moment de l’ager tarraconensis, l’hem vist força bé perquè hem fet anàlisis pol·líniques i les anàlisis pol·líniques ens han fet arribar a la conclusió que aquestes ampliacions, aquests parcel·laris que hi havia en el camp romà doncs no estaven absolutament ocupats, hi havia molta part arbrada, o sigui que les explotacions del camp romà eren com illes d’explotacions al mig de boscos, o sigui que no ens hem d’imaginar les planes agràries d’època romana totalment lliures de boscos i totalment explotades, parcel·lades i ocupades amb una agricultura intensiva, sembla que no, que això més aviat era una cosa més mixta: que hi havia parts de boscos, parts d’agricultura…, lo qual vol dir que eren sostenibles.

Com aprofitaven l’aigua i altres recursos?

El tema de l’aigua no és un tema que haguem estudiat encara, però molt sovint aquí al Maresme, a aquestes viles de la plana del Maresme, feien pous, i feien cisternes, o sigui que totes les teulades de la construcció estaven prou ben canalitzades i conduïen les aigües de la pluja cap a una cisterna i emmagatzemaven l’aigua, i per tant eren autosuficients amb l’aigua. Emmagatzemaven l’aigua quan plovia i tenien també basses i si convenia doncs feien un pou, i per tant, doncs, eren molt suficients amb això, i aprofitaven molt bé els recursos.

El sistema de clavegueram era semblant al nostre?

Si, però ja et dic que aquí, a Can Ferrerons, aquest tema no l’hem estudiat, perquè mira, els trossos que es coneix de tot el jaciment gran, saps que l’edifici ortogonal de Can Ferrerons està dins d’un jaciment de unes cinc hectàrees que en diem Gran Via Can Ferrerons, perquè a la Gran Via es va trobar un mosaic, desprès a la plaça Doctor Ferràn es va trobar unes restes d’algo que sembla ser una terrisseria, en un altre lloc es van trobar unes parets…, va que en diferents llocs s’han anat trobant restes. El que coneixem més bé és la zona de l’edifici ortogonal de Can Ferrerons, i allí no hi ha cap mena de desguàs,o sigui, no hi ha cap drenatge allí dintre. Què vol dir? Doncs que l’espai central , l’octògon central de l’edifici no era a cel obert, era tapat, era cobert, era una sala coberta, perquè si hagués plogut allí dintre hi hauria hagut alguna conducció per evacuar l’aigua, i no n’hi havia cap, de manera que el tema aquest de les clavegueres, pues senzillament no s’ha trobat.

Què feien amb les deixalles? Com es desfeien de lo que no necessitaven?

Bueno, tenien abocadors, normalment en totes les instal·lacions de viles romanes trobem zones on llençaven la porqueria, que són fantàstiques pels arqueòlegs, perquè allí trobes de tot: tot lo que se’ls hi trencava anava a parar allà, i també s’hi troben per exemple molts ossos, perquè les deixalles de la cuina doncs també les llençaven, o sigui, tenien abocadors i una mica llençaven doncs cap a la zona de la riera… zones així, tenien zones d’abocadors.

Com contaminaven la riera i l’entorn?

No, a veure, no contaminaven excessivament, són com pagesies.

Eren conscients els romans de com podien afectar al seu entorn?

Bueno, no tenien aquesta consciència, no tenien aquest concepte que tenim nosaltres de la contaminació. Aviam,  hi havia una densitat de població tan inferior a la que hi ha ara que, clar, vull dir, no passava res si s’abocaven unes quantes deixalles en un camp o en una riera, fins i tot has de pensar que el que  més contamina és el tema tèxtil, quan es fan els tints, a les tintoreries, això contamina moltíssim. També en la indústria actual el tema de tintura, que actualment es fa química. En l’època romana has de pensar que es feien servir colorants naturals, i hi ha un abisme de diferència entre els colorants naturals i els químics. Els colorants naturals que estan fets a partir de plantes, contaminen mínimament, molt poc.

Aquí deixo el vídeo de l’entrevista:

[youtube]http://youtu.be/WZbY_Ko3y3k[/youtube]