Comunicacions: mitjans de transport a Roma

La capacitat de desplaçar-se i transportar mercaderies a través d’un territori ha estat sempre una preocupació de l’home. És un fet tan important, que el desenvolupament econòmic i social d’una societat depenen de la possibilitat de transportar i la manera en què la societat organitza la mobilitat de mercaderies i persones.

La societat romana va ser una de les que més es va preocupar per la mobilitat. Gran part de la xarxa viària europea deriva de l’estructuració feta pels romans, tot i que la mobilitat en època romana era una cosa bastant complicada i costosa, els romans hi van fer un gran treball amb les millores de mobilització. En el següent exemple podem veure les grans dificultats que tenia el transport pels romans a l’hora de difondre les notícies i comunicats:

Si ens fixem, com va constatar Duncan-Jones el 1991, en els registres de les morts d’alguns emperadors, com Domicià i Nerva, i la data en què aquesta notícia va arribar a Egipte podem veure que hi ha molta diferència des de la mort de l’emperador fins que a Egipte reben la notícia del seu traspàs. En el cas de Domicià van passar 84 dies, i en el cas de Nerva 134 dies. És un fet bastant curiós que aquests casos només es produïen en els mesos d’hivern; però, de fet, té una explicació bastant senzilla: durant els mesos d’hivern es considerava que el mar Mediterrani era massa perillós per poder-hi navegar degut al mal temps, i per tant les autoritats portuàries decidien tancar els ports (mare clausum) a partir de l’11 de novembre fins a principis de març, de manera que si l’emperador moria després de l’11 de novembre, s’havia d’esperar fins que es tornessin a obrir els port per poder enviar vaixells amb la notícia. També hi havia l’opció d’enviar-ho per correu terrestre, però era tan lent i costós que pràcticament no es feia servir per distàncies llargues.

Per arribar a entendre com podia arribar a ser de lent el transport en carro, s’ha de tenir en compte que un carro normal acostumava a anar a uns 2 quilòmetres per hora, de manera que podia fer entre 16 i 20 quilòmetres al dia. Això comparat amb la velocitat del transport terrestre actualment amb els trens d’alta velocitat i els cotxes, que poden recórrer la mateixa distància en menys de 15 minuts que un carro  en tot un dia sencer de viatge. Això fa que la diferència en el cost del transport terrestre també sigui molt gran, ja que antigament costava molt més fer un viatge del que costaria actualment fer el mateix viatge.

Els romans des de ben al principi de l’Imperi Romà ja eren molt conscients de les dificultats del transport per terra i per això es van esforçar molt en crear des de Roma (tots els camins porten a Roma i és ben cert) una bona xarxa de calçades de les quals encara en conservem testimoni actualment. La xarxa romana va ser la primera xarxa viària europea i copiava una mica el model de xarxa de correus i transports  proposat per l’Imperi  Persa.

Viae Romanae

A les XII Taules, el 450 aC, ja trobem l’amplada mínima de les vies: 2,45 metres a les rectes i 4,9 a les corbes i la diferenciació entre pas públic i privat. Aquesta amplada de les vies canviarà amb el temps i arribarà als 7,5 metres de la via Salaria.

Durant la primera etapa de la xarxa romana, els noms de les vies coincideixen amb el nom dels responsables del traçat de la via. Amb el temps això va canviar una mica i es classificaven segons si l’havia fet l’Estat (viae publicae) i els militars (viae militare o viam munire) o els civils (viae vecinales).

A finals de la República, després de vint-i-cinc anys de feina,  ja hi ha un mapa de tota la xarxa viària romana i l’emperador August va fer construir l’any 20 aC el  mil·liari d’or (miliarium aureum) o quilòmetre zero. Entre els documents que ens han arribat de la xarxa viària romana, a més dels diferents mil·liaris que s’han anat trobant,  val a destacar la Tabula Peutingeriana i la seva actualització digital.

[youtube]http://youtu.be/PC_qEvXpCts[/youtube]

Un dels moments en què va tenir més importància la xarxa viària romana va ser quan August va crear el cursus publicus, que era un servei de correus i de transport públic que permetia saber amb molta més rapidesa el que passava a les seves fronteres. Aquests genets tenien a la seva disposició mutationes (cases de posta on podien canviar de cavall) i mansiones (cases de repòs on podien dormir), i això els hi permetia viatjar uns 80 quilòmetres al dia, mentre que els carros en recorrien com a màxim entre 18 i 20. Encara que tots els carros no tenien les mateixes característiques, per exemple els carros destinats al transport públic eren de dues rodes (cissium) i acostumaven a ser més lleugers i, per tant, podien anar més ràpid que els carros de quatre rodes (rheda, carruca…); en canvi, els carros dels militars tenien dues rodes per poder anar més ràpid , tot i que també solien aguantar bastant de pes.

Carro militar

Carro de comerç

En el comerç romà, el transport més utilitzat per transportar les mercaderies  eren els rius i el mar. Gran part de la distribució de productes per les zones occidentals es feien a través dels grans rius que travessaven la Gallia, la Germania o la Pannonia. I no només en el comerç van ser molt importants els rius com a mitjà de comunicació, sinó que abans de la construcció de les vies els rius eren la principal via de comunicació entre els militars en les zones frontereres. A través dels rius no es transmetien només les notícies i avenços de les tropes sinó que també hi tenia lloc l’aprovisionament de totes aquestes tropes. El tipus d’embarcació i el mitjà de propulsió depenia del riu, per exemple: en els rius amb un escàs gradient, que no provocava cap problema en anar contracorrent, la vela i el rem eren els mitjans més comuns per propulsar l’embarcació; en canvi, en rius amb més gradient, que costava anar riu amunt, acostumaven a fer arrossegar l’embarcació (caudiciaria) des de la riba. Quan era massa difícil arrossegar l’embarcació havien de canviar el tipus de transport i anar per vies terrestres, cosa que obligava a canviar de lloc les mercaderies.

Vaixell fluvial comercial

Vaixell de guerra

Diferents tipus d’embarcacions romanes marines i fluvials

Caudicaria d’Avignon

Tot i la perillositat, la navegació marítima romana fou molt important en el comerç interprovincial. Es feia servir la propulsió a vela i depenia dels corrents, dels vents i de les marees, per això els trajectes variaven en temps i dificultat i era el mitjà més irregular i perillós. La navegació marítima no era només de cabotatge sinó que també era d’altura seguint les estrelles. Els destins de les travessies eren Alexandria, Antakya, Cartago, Puteoli, Narbona… Roma no tindrà a la desembocadura del Tíber el port d’Òstia, com a port propi fins a Claudi i més tard reformat per Trajà. Les naus comercials eren arrodonides i tenien alta capacitat: onerariae. Ja hi havia crèdits, assegurances, grans negociants (negotiatores), armadors (navicularii), mercaders (mercatores)… i es feien grans fortunes tot el risc de perdre-ho tot per naufragi.

Transport comercial a Britannia

Segons un estudi mitjançant tècniques SIG (sistema d’informació geogràfica) de Cèsar Carreras i Pau Soto, es creu que s’hi podien fer diferents mitjans de transport per comerciar a Britannia: la via marítima, via fluvial i els camins de ferradura. En el cas de la via marítima, es feien servir més comunament els corbites, que eren un tipus de vaixell, que podien anar a uns 3,7km/h, que és bastanta velocitat per l’època, tot i que actualment ens sembla molt poca velocitat. En el cas de la via fluvial es feien servir barques, que riu avall podien anar a uns 2,51km/h mentre que riu a munt només a 0,62km/h. Pel que fa a les rutes terrestres es feien servir carros de quatre rodes, que podien assolir 1,6km/h si el terreny era pla, però si era un terreny muntanyós no acostumava a anar a més de 0,4km/h. Els camins de ferradures es reservaven només a animals de càrrega, com ases, que acostumaven a portar uns 54kg i rucs, que podien suportar entre 90 i 120kg i podien anar a 3,34km/h per terreny pla, i a uns 2,65 km/h per un terreny muntanyós. La diferència de velocitats entre els transports pesants no és gaire gran, i per tant això vol dir que no era un factor que afectés gaire a l’hora d’escollir el mitjà de transport.

Entre els diferents punts de la costa era molt més fàcil transportar, ja que es podia fer servir els vaixells i barques més fàcilment, i per tant no tenia un cost econòmic tan alt com transportar cap a l’interior, com podem veure en el següent mapa amb SIG:

mapa comunicació costos

En aquest altre mapa amb SIG podem veure el temps que es trigava des de Colchester, agafant la millor ruta, cap a qualsevol de la resta de poblacions:

mapa comunicació temps

Transport a Hispània

El port marítim més important era el de Tarraco, i dos altres també importants, encara que una mica més secundaris van ser el de Barcino BaetuloTot i això, Barcelona, Martorell, Granollers i tota la zona propera al riu Guadalquivir van ser considerats els majors centres de comerç de la Península, que degut a la seva posició geogràfica, podien rebre un gran nombre de mercaderies provinents de diferents llocs. En general totes les ciutats que puguessin tenir un riu o el mar com a via de comunicació teníen bastant de comerç, tot i que va haver-hi algunes ciutats que van destacar més que altres.

Entre la zona propera al riu Guadalquivir descaquen les ciutats d’Hispalis i de Corduba, que tenien una gran capacitat d’importació i exportació a part de una gran productivitat. En aquestes ciutats hi trobem també el nucli d’emmagatzematge de les matèries produïdes a les zones properes, i que després s’enviaven a la capital de l’Imperi. També destaca la zona propera al riu Ebre, que permetia un gran transport a través de les seves aigües, i es va convertir en el punt neuràlgic de recepció i exportació de les ceràmiques fines produïdes a les seves rodalies.

En el següent mapa amb SIG podem veure on es centralitzaven els nuclis del comerç peninsular:

mapa hi

Conclusions

El comerç d’una ciutat està molt relacionat amb la facilitat de comunicació de la ciutat, és  a dir que totes les ciutats que estaven a prop de rius o a la costa tenien més comerç perquè podien fer servir els rius o el mar per transportar les mercaderies, i això els hi donava més riquesa i els hi permetia prosperar millor que les altres ciutats que tenien més dificultats de comunicació i no podien viure a través del comerç. El transport terrestre existia en aquella època, però era escàs, ja que es trigava molt de temps i els costos eren més elevats que el transport a través de les aigües. Tot i això es feia servir entre ciutats d’interior que no tenien cap riu a prop o en èpoques en què navegar era massa perillós degut al mal temps o a l’hivern. Recentment s’ha demostrat l’existència del comerç atlàntic en època romana a partir de les àmfores i dels vaixells enfonsats. L’estudi de restes d’antics mol·luscs marins datats en època romana suggereixen que les condicions climàtiques de l’Atlàntic en temps dels romans eren més càlides i possiblement més favorables a la navegació.

Ecologia

Què és?

L’ecologia és una part de la biologia que estudia les relacions entre els éssers vius amb el medi en el que viuen. També es pot definir com el tipus d’estudi científic de les distribucions, l’abundància i relacions dels organismes amb el medi ambient en el que viuen.

La ecología es el estudio de las interrelaciones de los seres vivientes entre sí y con el medio que los rodea. La ecología evita concentrarse demasiado en un solo animal o planta tomado aisladamente y trata de ver que todo está conectado a lo demás. La especie humana no se exceptúa de esta última aseveración: por elo en una discusión sobre ecología y civilizaiones antiguas, el interés se concenra en el hmbre.

La palabra “ecología” refleja en sus raíces griegas una temprana preocupación por la humanidad: “oikos” significa “hogar” o “casa” en griego, el hogar de toda la humanidad. “Logos”, que significa “razón” o “estudio”, es un sufijo común aplicado a muchas ciencias, que idica el trabajo de la mente humana sobre una determinada matéria.

La ecología humana es, pues, un estudio racional sobre cómo la humanidad se interrelaciona con la tierra, hogar de la especie humana; con su suelo, climas y tiempo atmosférico; con sis diferentes seres vivientes, animales y plantas, de los más simples a los más complejos.

És una mica difícil delimitar el que estudia l’ecologia, però sí que es poden identificar els tres enfocaments que té l’ecologia, que són: enfocament d’ecosistemes, enfocament de comunitats i enfocament de població.

L’enfocament d’ecosistemes tracta de descriure els organismes i les seves activitats a manera de processos de flux d’energia i cicle de nutrients, de manera que permet comparar ecosistemes per molt diferents que siguin.

En l’enfocament de poblacions s’estudien les propietats particulars d’un grup d’individus de la mateixa espècie o població a tres nivells fonamentals: adaptacions dels organismes de la població en el seu medi ambient, distribució geogràfica de la població i variació en la mida i densitat de les poblacions.

L’enfocament de població estudia bàsicament les interaccions entre les poblacions i la composició de les espècies que la formen.

Flux d’energia d’un ecosistema

Etimologia

La paraula ecologia és un neologisme format a partir de dues paraules gregues:    οἶκος (οικος)que vol dir “casa, llar”, i  λόγος (logos), que vol dir “coneixement, ciència, raó”. Aquesta paraula (ecologia) va ser introduïda per Ernst Häckel, qui en un principi entenia per ecologia la ciència que estudia les relacions dels éssers vius amb els seu medi ambient, però més tard va ampliar aquest concepte a l’estudi de les característiques del medi, cosa que també inclou el transport de la matèria i l’energia i la seva transformació en les comunitats biològiques.

Mètode científic

L’ecologia, com totes les ciències actuals, fa servir un mètode científic per extreure les seves teories. Aquests són els pasos que fa servir el seu mètode científic.

metode ecologia

Aquest és un exemple de com es faria servir el mètode científic:

1.Observació i descripció: S’ha observat que en una espècie d’aus el mascle canta en una època particular de l’any. En observar aquest fenomen es fa una pregunta: per què els mascles d’aquesta espècie canten en aquesta època de l’any?

2. Desenvolupament de la  hipòtesi: Una possible resposta seria que els mascles canten en aquesta època per atraure les femelles de la seva espècie en l’època d’aparellament.

3. Comprovació de la hipòtesi: per comprovar o falsar les hipòtesis es realitzen experiments en els quals l’investigador controla les variables que li interessen. En aquest cas la variable fundamental seria el cant del mascle. Un dels experiments podria ser gravar en una cinta el cant del mascle i observar si atreu a un grup de femelles. En cas de que fos així, es confirmaria la hipòtesi, en cas contrari es falsa.

Història

Des de l’antiguitat ja tenien aquesta inquietud per comprendre les relacions entre els organismes i el seu medi. Al principi aquest interès es manifesta en treballs descriptius. Durant diferents moments històrics s’han trobat indicis que ho demostren, com la classificació taxonòmica, els estudis sobre els diferents tipus d’animals, el seu comportament, els aliments que menjaven…

Durant el segle XIX  la visió de la interrelació entre els organismes i el seu medi va anar tornant-se més dinàmica, fins que Darwin va començar a preguntar-se d’on podien venir les espècies i va plantejar tot un seguit de teories sobre l’evolució. Darwin va observar que tant els organismes com el propi medi estan en constant canvi, i que els organismes s’adapten per sobreviure en el seu medi interaccionant amb el propi medi  i altres organismes. Per això podem considerar que l’ecologia moderna té els seus inicis amb els desenvolupament de la teoria evolutiva de Darwin.

Tot i això el terme “ecologia” no es va fer servir fins al 1870, quan Ernst Häckel el va introduir, moment a partir del qual es va començar a considerar l’ecologia com una de les branques de la biologia. No està gaire clar qui va ser el fundador de la teoria ecològica moderna, però està clar que Ernst HäckelEugen Warming van aportar molt a l’ecologia tal i com la coneixem actualment.

Malgrat que l’ecologia va néixer amb els treballs de Häckel, no van començar a aparèixer en revistes ni societats ecològiques fins al segle XX.

A partir de la definició de Häckel s’han fet algunes una mica diferents, fins i tot més profundes des de 1900. Elton va ser un dels ecòlegs que va formular una altra definició: “l’ecologia és la historia natural científica que s’ocupa de la sociologia i economia dels animals”.

Durant la tercera dècada del segle XX van començar les primeres concepcions de l’Ecologia de Comunitats, on s’inclouen diferents poblacions interactuants amb el seu entorn en el concepte de comunitat com a nivell superior d’organització.

En la dècada dels 40 Tansley va proposar el concepte d’ecosistema, terme que va ser desenvolupat posteriorment per Lindeman.  En textos d’ecologia posteriors, de la dècada dels 50, es designa ecosistema com la suma de la biocenosi (les diferents comunitats) i el biòtop (ambient inert) que ocupen. En aquest tipus de definició ja es podia veure com s’entenia ecosistema com la suma de diferents termes que interaccionen entre ells. Amb aquest concepte d’ecosistema, l’ecologia es transforma en una ciència de síntesi i integració que comença a escapar-se dels àmbits purament biològics per establir nexes amb altres ciències naturals, de manera que sigui possible explicar les relacions entre els organismes i el seu medi ambient.

Ecosistema

En 1948 es va crear la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), amb el propòsit de conservar el medi ambient, així com desenvolupar projectes a nivell mundial per a entendre les relacions entre els organismes.

uicn

En 1961 es va crear una de les altres grans organitzacions importants a nivell internacional, World Wildlife Foud (WWF), amb l’objectiu d’organitzar i finançar projectes de de protecció d’ecosistemes importants en tot el planeta.

           

Una de les primeres reunions internacionals que es va realitzar amb l’objectiu d’unificar criteris a nivell mundial per a  la conservació de recursos naturals va ser la Conferència Mundial sobre el Medi Ambient que va tenir lloc a Estocolm en 1972.

Es va realitzar una altra Conferència Mundial sobre el Media Ambient, amb l’objectiu d’estudiar la vulnerabilitat del planeta i prendre mesures, representants de 175 països es van reunir en 1992 a Rio de Janeiro.