Als inicis de l’època romana no hi havia escoles a Roma, els infants romans rebien educació en el si de la família. Durant els primers anys de vida estaven a càrrec de la mare, i després, en el cas dels nens a càrrec del pare. Els pares ensenyaven als nens a escriure, a comptar, a nedar, a muntar a cavall i a fer servir l’espasa i la javelina, i també els ensenyaven el seu ofici i els costums dels avantpassats. Els pares tractaven d’educar els seus fills perquè fossin ciutadans honrats i útils per a la comunitat, capaços de guanyar-se la vida i de prosperar.
Fins a finals de l’època de la República, no es comença a generalitzar l’escola com a lloc on es reunien alumnes procedents de diferents famílies, i on aprenien d’un mestre professional.
Eren escoles privades on cada alumne pagava una quantitat al mes, i que estaven instal·lades al fòrum o a carrers propers, en locals habilitats sense mitjans ni comoditats. Durant l’època imperial es van crear escoles públiques a Roma i les principals províncies, sufragades per l’estat o pels consells municipals.
En relació als nivells de l’escola, se’n distingien tres:
La primera etapa era el Ludus litterarius, la qual abastava fins als 11 o 12 anys. El professor era el magister ludi, la funció del qual era ensenyar a llegir, escriure i comptar. Per a fer classe només calia un simple local que podia estar aillat amb una cortina. Com a mobiliari es feia servir la cathedra per al professor, i unes cadires plegables per als alumnes .
La segona etapa de l’educació era el Ludus grammaticus. Aquests estudis estaven reservats exclusivament als nens de famílies amb recursos, i abastaven des dels 12 anys fins als 16. Aquest nivell servia per iniciar-se en el món dels negocis o en professions liberals, però a més, era una preparació per al nivell superior, el Ludus rhetoricus. El professor del Ludus grammaticus s’anomenava grammaticus. Aquest gaudia de més prestigi i estava més ben pagat. Els primers professors d’aquest nivell eren grecs, moltes vegades lliberts procedents de la Magna Grècia, com és en el cas de Livi Andrònic, l’iniciador de la poesia èpica llatina amb una traducció de l’Odissea.
En aquests estudis s’ensenyava bàsicament la llengua i literatura grega, tot i que progressivament s’hi va anar introduint la llatina. (Sempre tenint més importància la grega). El comentari d’aquestes obres portava aparellat l’estudi d’altres matèries com l’astronomia, la geografia, la mitologia, la història, però tot d’una manera molt superficial i asistemàtica.
La metodologia dels estudis es dividia en diverses parts: Lectura del text, comentari, crítica i comentari dels errors detectats i judici de l’obra o fragment llegit. Es treballava sobre autors clàssics grecs com Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Isop… Però també autors llatins com Livi Andrònic, Enni, Ciceró, Virgili, Horaci…
La tercera etapa de l’educació era el Ludus rhetoricus. En aquesta etapa es preparava els alumnes per a la vida pública o per l’advocacia. S’estudiava l’art de parlar en públic i de convèncer, és a dir, l’oratòria. Aquest ensenyament el van introduir els rètors grecs, els quals gaudien de molt prestigi.
S’estudiava la retòrica grega i la llatina, però el grec hi predominava. Els estudis duraven dos anys, i els alumnes tenien entre 16 i 18 anys. Per assolir els seus objectius se sometien a dos exercicis. Les suasoriae i les controversiae. Els primers eren discursos en els quals l’estudiant, mijançant arguments, es posava a favor o en contra d’una manera d’actuar d’algun personatge històric o mitològic. Les controversiae eren debats entre alumnes, en les quals defensaven tesis oposades sobre problemes imaginaris. Els temes eren molt allunyats dels problemes reals.
Com a culminació dels estudis, les famílies riques podien fer que els seus fills completessin la formació en una escola prestigiosa del Mediterrani Oriental. A partir d’aquest moment, l’alumne estava preparat per a la vida política.
Material escolar
A les escoles romanes com a llibres feien servir rotllos de papir. Els rotllos de papir eren molt cars, i per tant escassos a les cases, només els més rics gaudien de grans biblioteques. La classe mitjana, també podien accedir a alguns exemplars pel seu otium litterarium, a més, la majoria de ciutats romanes tenien biblioteques públiques gratuïtes.
Els llibres podien ser de dos materials: de papir egipci o de pergamí, que va eventualment va anar substituint el papir, i estava confeccionat amb pells d’animals.
L’escola romana era molt més sostenible que la nostra.