Contaminació acústica a l’Antiga Roma
Ja des de l’antiga Roma existia contaminació acústica. Les ciutats romanes estaven asfaltades amb llambordes, la qual cosa provocava un estrident soroll quan els carros i els comerciants entraven a la ciutat. Degut a això es va prohibir l’entrada a la ciutat d’aquest transport com a mesura contra la contaminació.
Gran part de tota aquesta contaminació acústica que inundava les ciutats era deguda també a la gran quantitat de gent que hi vivia i que feia sovint vida al carrer. Tota la gent que es dedicava a fer la seva vida quotidiana, a parlar a les places durant hores o simplement mentre donaven una passejada pels carrers o anaven a les termes.
Aquests problemes amb el soroll tenen lloc a les ciutats des de sempre, ja que una aglomeració de gent tan gran sempre produeix un gran enrenou, que és molt difícil d’evitar o de solucionar.
A l’Antiga Roma ja es parlava sobre els problemes d’audició que podia provocar el tenir tanta contaminació acústica, i posaven com exemple les persones que vivien a les cataractes del Nil, moltes de les quals patien sordesa a una edat bastant jove. Alguns escrits de Sèneca, Marcial i Juvenal mostren que la contaminació acústica ja existia a l’antiguitat, i que es va convertir en un problema social quan no es gestionava correctament. Els més rics quan es veien lliures de les seves obligacions deixaven la ciutat i se n’anaven a descansar a una casa de camp o villa.
Cur saepe sicci parva rura Nomenti Laremque villae sordidum petam, quaeris? Nec cogitandi, Sparse, nec quiescendi In urbe locus est pauperi. Negant vitam Ludi magistri mane, nocte pistores. Aerariorum marculi die toto. Hinc otiosus sordidam quatit mensam. Neroniana nummularius massa. Illinc balucis malleator Hispanae. Tritum nitenti fuste verberat saxum; nec turba cessat entheata Bellonae. Nec fasciato naufragus loquax trunco. A matre doctus nec rogare Iudaeus. Nec sulphuratae lippus institor mercis. Numerare pigri damna quis potest somni? Dicet quot aera verberent manus urbis, cum secta Colcho Luna vapulat rhombo. Tu, Sparse, nescis ista, nec potes scire, petilianis delicatus in regnis, cui plana summos despicit domus montis, et rus in urbe est vinitorque Romanus nec in Falerno colle maior autumnus, intraque limen latus essedo cursus, et in profundo somnus, et quies nullis offensa linguis, nec dies nisi admissus. Nos transeuntis risus excitat turbae, et ad cubilest Roma. Taedio fessis dormire quotiens libuit, imus ad villam.
Saps per què sovint acostumo a anar als camps humils del meu àrid Noment i al fogar rústic de la meva casa de camp? A la ciutat, Espars, si no ets ric, no hi ha lloc ni per a pensar ni per a descansar. No et deixen viure al matí els pedagogs; de nit els forners, i durant tot el dia els martells dels calderers. Aquí el canvista desenfeinat fa ressonar damunt del seu sòrdid taulell les monedes neronianes; allí, el batifuller de pols d’or hispànic pica amb la seva maça brillant la pedra gastada. Tu, Espars, ignores totes aquestes misèries, i no les pots conèixer, tu que t’ho passes tan bé a l’antic reialme de Petili i domines des de les teves terrasses els cims de les muntanyes; tu, que posseeixes a la ciutat una terra amb un vinyater romà i una tardor no pas més pròvida al tossal de Falern; i, sense sortir del teu llindar, una ampla passejada s’ofereix al teu carro i tens allí un son profund amb un repòs que cap veu no trenca, i no hi penetra la llum del dia si tu no la hi admets. A mi, em desperten les riallades de la multitud que passa, i tinc tot Roma al capçal del llit. Per això, cada vegada que, fastiguejat de tedi, tinc ganes de dormir, me’n vaig a la meva casa de camp. (traduït per Sheila Pena)
Marcial: Liber XII, Epigrammaton LVII
[1] Peream si est tam necessarium quam videtur silentium in studia seposito. Ecce undique me varius clamor circumsonat: supra ipsum balneum habito. Propone nunc tibi omnia genera vocum quae in odium possunt aures adducere: cum fortiores exercentur et manus plumbo graves iactant, cum aut laborant aut laborantem imitantur, gemitus audio, quotiens retentum spiritum remiserunt, sibilos et acerbissimas respirationes; cum in aliquem inertem et hac plebeia unctione contentum incidi, audio crepitum illisae manus umeris, quae prout plana pervenit aut concava, ita sonum mutat. Si vero pilicrepus supervenit et numerare coepit pilas, actum est.
[2] Adice nunc scordalum et furem deprensum et illum cui vox sua in balineo placet, adice nunc eos qui in piscinam cum ingenti impulsae aquae sono saliunt. Praeter istos quorum, si nihil aliud, rectae voces sunt, alipilum cogita tenuem et stridulam vocem quo sit notabilior subinde exprimentem nec umquam tacentem nisi dum vellit alas et alium pro se clamare cogit; iam biberari varias exclamationes et botularium et crustularium et omnes popinarum institores mercem sua quadam et insignita modulatione vendentis. (…)
[4] Magis mihi videtur vox avocare quam crepitus; illa enim animum adducit, hic tantum aures implet ac verberat. In his quae me sine avocatione circumstrepunt essedas transcurrentes pono et fabrum inquilinum et serrarium vicinum, aut hunc qui ad Metam Sudantem tubulas experitur et tibias, nec cantat sed exclamat.
[1] Moriré si el silenci és tan necessari com sembla pel que vol retirar-se a l’estudi. I així em trobo rodejat de un cridòria bigarrada: visc sobre uns banys. Imagina’t tots els tipus de crits que poden repugnar les oïdes: quan els atletes més forts fan exercici i bracegen amb les mans carregades de plom, quan es fatiguen o fan el fatigat, sento els gemecs; cada vegada que exhalen l’alè contingut, escolto xiulets i respiracions turmentades, quan em topo amb un mosso mandrós que es limita a untar plebeus, escolto l’espetec de la mà sobre les espatlles, que sona diferent, segons es piqui amb la palma o amb la conca de la mà. I si hi afegim un jugador de pilota i es posa a comptar els punts, els tindràs a tots.
[2] Afegeix encara al busca-raons, i el lladre atrapat en el seu delicte, i el cantador que percep que que al bany la seva veu és la millor; afegeix als que salten a la piscina amb un gran estrèpit de l’aigua remoguda. A més a més d’aquests, els quals, al menys, fan ús de la veu natural, figura’t el depilador, que sovint té una veu aguda i estrident, per fer-se més de notar i que no calla mai, excepte quan depila unes aixelles, i en lloc d’ell, fa cridar un altre; figura’t encara el pastisser, i el carnisser, i el confiter i tots els proveïdors de tavernes que venen les mercaderies amb la seva cançoneta característica. (…)
[4] Crec que la veu humana distreu més que la remor, perquè reclama l’atenció de l’esperit, mentre que la remor no omple ni fereix més que a l’oïda. Entre els sorolls que sonen al meu voltant sense distreure’m, poso els carros que passen pel carrer, i el manetes que viu sota casa meva, i el meu veí el serrador, i aquell altre que cerca de la (font) Meta Sudans assaja les trompetes i flautes, i que més que cantar, udola. (traduït per Sheila Pena)
Epigrama de Sèneca: Seneca Lucilio suo salutem
Ante tamen veniet: nobis properantibus obstat unda prior, magno populus premit agmine luumbos qui sequitur: ferit hic cubito, ferit assere duro alter, at hic tignum capiti incutit, ille metretam. Pinguia crura luto, planta max undique magna calcor, et in digito clavus mihi militis haeret.
Juvenal: Sàtires III “L’enrenou dels carrers de Roma”
