Arxiu per categories: Grecs

Els viatges: Antiguitat vs Actualitat

Tots els transports que fem servir per viatjar actualment emeten directa o indirectament gasos contaminants a l’atmosfera, mentre que els viatges que feien els grecs i els romans no produïen cap mena de gas contaminant a l’atmosfera, ni cap altre tipus de contaminant greu. El cotxe i l’avió emeten els gasos directament, i el tren no els emet directament, sinó que s’emeten en produir l’electricitat que necessita per moure’s, mentre que tant els carros com els vaixells o els animals no en produeixen de gasos contaminants.

Tot i que els viatges dels romans eren poc contaminants, sí que es contaminava amb els residus dels animals o amb la construcció dels vaixells i carros, tal i com passa a l’actualitat per construir els nostres mitjans de transport.

Fonts d’energia a l’antiguitat

La major part de l’energia que es necessitava en època romana i grega s’extreia bàsicament fent que els esclaus treballessin. Sempre que calia mà d’obra per les obre públiques i totes les feines que necessitaven energia per transportar els materials, per col·locar les peces… s’aconseguia a partir de l’esforç i energia dels esclaus. Això no es gaire correcte èticament si ho mirem des del nostre punt de vista actual, però ecològicament és una manera molt neta d’obtenir l’energia necessària per transportar, remar, construir, aixafar la vinya per fer-ne vi…

A part dels esclaus, també es feien servir animals de càrrega per ajudar amb el transport, que igual que l’energia dels esclaus, també és una forma molt neta d’obtenir energia, i que no contamina gens el medi ambient.

Per a tasques més específiques, que ja no podien realitzar ni els esclaus ni els animals, com per exemple moldre el gra, es feia servir també l’energia hidràulica, tot i que necessitaven que hi hagués un riu a prop per poder fer servir el seu corrent. El “molí” grec, consistia en un eix de fusta vertical, i en la part inferior hi havia una sèrie de paletes submergides a l’aigua,  l’eix passava a través de la màquina inferior i feia girar la màquina superior, a la qual estava unit, i que era la que molia el gra.

Restes de molí romà trobat a l´illa de Gozo

Un altre ús que li donaven a l’energia hidràulica era per a la mineria, a partir de la tècnica de fracking, tot i que a l’època no rebia aquest nom, sinó que s’anomenava ruina montium. El fracking es feia servir quan a les mines es trobaven amb roques arenisques, que havien de trencar per poder-hi extreure els minerals, i ho feien amb aquesta tècnica.

Explicació del fracking

Per navegar els grecs i els romans feien servir l’energia eòlica, a partir de les veles del seus vaixells. El problema era que els vents no sempre eren prou forts i prou continus per poder inflar les veles i que el vaixell es pogués moure, de manera que van tenir que buscar una forma alternativa de fer moure els vaixells quan el vent no era favorable o no era prou intens: els esclaus. Tant els vaixells romans com els grecs tenien una filera de bancs a cada costat de l’embarcació, on es posaven els esclaus a remar.

Vaixell de guerra

Comparació amb les fonts d’energia a l’actualitat

Idees ecològiques gregues

Tot i que la mitologia era molt important en la cultura grega, les primeres idees ecològiques no van venir de la mitologia, sinó que van aparèixer amb la filosofia, quan van començar a qüestionar-se la natura, quan van començar a intentar donar-li una raó lògica als fets que es produïen a la natura. Llavors va ser quan van començar a aparèixer les primeres idees ecològiques.

Anaximandre va percebre els perills que podia tenir un ambient mal cuidat i hostil per a les espècies que hi vivien, i sobretot per a l’espècie humana, que és la més dèbil per adaptar-se a situacions extremes. Pitàgores i els seus deixebles protegien i cuidaven els animals i criticaven la caça per afició, i consideraven que totes les criatures vives estaven relacionades, i destacaven que hi havia d’haver un equilibri, una harmonia entre els éssers vius. Molts dels pitagòrics no menjaven carn, i van ser dels primers vegetarians. Heròdot va descobrir la importància que tenia la reproducció de les espècies per mantenir l’equilibri natural entre les espècies, i que entre els animals de la base de la cadena tròfica l’instint per reproduir-se i tenir més descendència era més fort que en les espècies depredadores. Hipòcrates va escriure sobre la importància de la natura i el medi ambient per poder desenvolupar la medicina i per diagnosticar i curar una malaltia. Aquesta visió d’Hipòcrates es podria considerar que formava part d’un corrent de pensament que actualment és coneguda com a determinisme ambiental.

Hipòcrates 

Heròdot

Plató va escriure sobre les causes de la desforestació de l’Àtica, una terra que abans era molt preciosa i rica, però que es va anar degradant fins a arribar a ser una terra erma i desforestada, sense tots els seus boscos i llacs. En un dels seus escrits ens fa una descripció molt exacte del que passa en una degradació forestal, però va ser incapaç de percebre les nefastes conseqüències que podia portar aquest deteriorament de la terra.

Localització de l’Àtica, a Grècia

[111b] γέγονεν ἔτη–τὸ τῆς γῆς ἐν τούτοις τοῖς χρόνοις καὶ πάθεσιν ἐκ τῶν ὑψηλῶν ἀπορρέον οὔτε χῶμα, ὡς ἐν ἄλλοις τόποις, προχοῖ λόγου ἄξιον ἀεί τε κύκλῳ περιρρέον εἰς βάθος ἀφανίζεται: λέλειπται δή, καθάπερ ἐν ταῖς σμικραῖς νήσοις, πρὸς τὰ τότε τὰ νῦν οἷον νοσήσαντος σώματος ὀστᾶ, περιερρυηκυίας τῆς γῆς ὅση πίειρα καὶ μαλακή, τοῦ λεπτοῦ σώματος τῆς χώρας μόνου λειφθέντος. τότε δὲ ἀκέραιος [111c] οὖσα τά τε ὄρη γηλόφους ὑψηλοὺς εἶχε, καὶ τὰ φελλέως νῦν ὀνομασθέντα+ πεδία+ πλήρη γῆς πιείρας ἐκέκτητο, καὶ πολλὴν ἐν τοῖς ὄρεσιν ὕλην εἶχεν, ἧς καὶ νῦν ἔτι φανερὰ τεκμήρια: τῶν γὰρ ὀρῶν ἔστιν ἃ νῦν μὲν ἔχει μελίτταις μόναις τροφήν, χρόνος δ’ οὐ πάμπολυς ὅτε δένδρων †αὐτόθεν εἰς οἰκοδομήσεις τὰς μεγίστας ἐρεψίμων τμηθέντων στεγάσματ’ ἐστὶν ἔτι σᾶ. πολλὰ δ’ ἦν ἄλλ’ ἥμερα ὑψηλὰ δένδρα, νομὴν δὲ βοσκήμασιν ἀμήχανον ἔφερεν. καὶ δὴ καὶ [111d] τὸ κατ’ ἐνιαυτὸν ὕδωρ ἐκαρποῦτ’ ἐκ Διός, οὐχ ὡς νῦν ἀπολλῦσα ῥέον ἀπὸ ψιλῆς τῆς γῆς εἰς θάλατταν, ἀλλὰ πολλὴν ἔχουσα καὶ εἰς αὐτὴν καταδεχομένη, τῇ κεραμίδι στεγούσῃ γῇ διαταμιευομένη, τὸ καταποθὲν ἐκ τῶν ὑψηλῶν ὕδωρ εἰς τὰ κοῖλα ἀφιεῖσα κατὰ πάντας τοὺς τόπους παρείχετο ἄφθονα κρηνῶν καὶ ποταμῶν νάματα, ὧν καὶ νῦν ἔτι ἐπὶ ταῖς πηγαῖς πρότερον οὔσαις ἱερὰ λελειμμένα ἐστὶν σημεῖα ὅτι περὶ αὐτῆς ἀληθῆ λέγεται τὰ νῦν. [111e] τὰ μὲν οὖν τῆς ἄλλης χώρας φύσει τε οὕτως εἶχε, καὶ διεκεκόσμητο ὡς εἰκὸς ὑπὸ γεωργῶν μὲν ἀληθινῶν καὶ πραττόντων αὐτὸ τοῦτο, φιλοκάλων δὲ καὶ εὐφυῶν, γῆν δὲ ἀρίστην καὶ ὕδωρ ἀφθονώτατον ἐχόντων καὶ ὑπὲρ τῆς γῆς ὥρας μετριώτατα κεκραμένας: τὸ δ’ ἄστυ κατῳκισμένον ὧδ’ ἦν ἐν τῷ τότε χρόνῳ. πρῶτον μὲν τὸ τῆς ἀκροπόλεως εἶχε

Tales eran entonces la belleza y la riqueza del Ática. ¿Podrías creerlo?¿ni cómo puede formarse una de lo que fue, por lo que es? Toda el Ática se desprende en cierta manera del continente, se mete por el mar y se parece a un promontorio. El mar que la envuelve como si estuviera colocada en una vasija, es por todas partes muy profundo. En medio de las numerosas y terribles inundaciones que han tenido lugar durante nueve mil años, porque nueve mil años han pasado desde aquella época, las tierras, que estas revoluciones arrastraban desde las alturas, no se amontonaban en el suelo, como en otros países, sino que rodando sobre la ribera, iban a perderse en las profundidades del mar. De suerte que como sucede en las islas poco extensas, nuestro país, comparado con lo que era, se parece a un cuerpo demactado por la enfermedad; escurriéndose por todas partes la tierra vegetal fecunada, solo nos quedó un cuerpo descarnado. Pero antes el Ática, cuyo suelo no había experimentado ninguna alteración, tenia por montañas altas colinas; las llanuras, que llamamos ahora campos de Felleo, estaban cubiertas de una tierra abundante y férti; los montes estaban llenos de sombríos bosques de los que aún aparecen visibles rastros. Las Las montañas, donde sólo las abejas encuentran hoy su alimento, en un tiempo no muy lejano estaban cubiertas de árboles poderosos, que se cortaban para levantar vastísimas construcciones siguen en pie. Encontrábanse tambien alli àrboles frutales de mucha elevación y extensos pastos para los ganados. Las lluvias, que se alcanzaban de Júpiter cada año, no se perdian sin utilidad, corriendo de la tierra estéril al mar.

Plató: Critias 111, b-e 

En canvi, hi va haver altres filòsofs, com Aristòtil, que creien que els animals i les plantes existien per alimentar i servir l’home, cosa que va tenir efectes negatius en l’explotació dels recursos naturals. Tot i això també hi va haver altres que contradeien aquest tipus de pensament i que consideraven que la natura era independent, com Teofrast, un botànic expert, que deia que un ésser viu de la natura no tenia com a funció ser útil per l’ésser humà, sinó assegurar la continuïtat de la seva espècie. Teofrast no es va limitar a teoritzar les seves afirmacions, sinó que va estudiar les plantes en ecosistemes verges i on l’home no hi era. Una de les seves observacions més ecològiques va ser que certes activitats de l’home, com el drenatge o desforestació, podien generar canvis ambientals locals, o com ho anomenaríem actualment: “microclimes“.

La contaminació del mar

Segons un article que he trobat a internet, s’ha demostrat que els grecs i els romans van ser els primers contaminadors del Mediterrani. Aquest article parla de com uns investigadors del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB) han fet aquest descobriment.

Els investigadors diuen que aquesta contaminació va començar fa 2800 anys, amb el desenvolupament cultural i tecnològic de les civilitzacions antigues, que els hi permetia fer activitats com la minera i la metal·lúrgia, que són altament contaminants per al mar.

2011-11-23_IMG_2011-11-16_01.10.14__XGR007CO001(2).jpg

Tot i que els antics grecs i romans, van ser els primers en contaminar el mar amb metalls, aquesta contaminació ha anat augmentant de manera gradual durant els últims 1200 anys, en especial en els últims 350, degut a la revolució industrial.

L’estudi va ser realitzat a la Costa Brava, per l’Alt Empordà. Un equip del CEAB va realitzar un estudi dels seus sediments. Els resultats obtinguts d’aquest estudi  mostren que es va produir un increment inicial de la concentració de metalls fa uns 2.800 anys, i que tres segles més tard, sobretot durant el període romà, va augmentar i ha anat augmentant en quantitats de zinc, plom, cadmi, coure, arsènic i ferro degut a la revolució industrial.

Problemes mediambientals dels grecs i els romans

Entre els romans era molt típica l’explotació dels recursos naturals per fer obres públiques, cosa que va causar efectes negatius en el medi ambient: llacs dessecats, boscos destruïts, muntanyes arrasades…

Desforestació

Entre els problemes mediambientals que van afectar als grecs i romans, un dels més greus va ser la desforestació, ja que en l’època greco-romana la fusta i el carbó eren els principals combustibles. A part també hi havia un gran desenvolupament urbanístic, i això juntament amb el fet que el component bàsic de tots els edificis era la fusta, van conduir a una gran tala d’arbres que va provocar greus problemes amb la desforestació de boscos.

El incendis també eren una causa de la desaparició de molt boscos, ja que en l’època no tenien els mateixos mitjans que nosaltres disposem per apagar un incendi forestal, i l’única manera de que s’apagués l’incendi era si trobava alguna barrera física (riu, mar, desnivell…) que impedís que avancés, o de manera natural amb les pluges. Per això a l’estiu amb la calor i les sequeres eren tan comuns els incendis.

Una altra de les causes de la desforestació van ser els grans avenços en agricultura i ramaderia, ja que necessitaven molt d’espai per poder tenir lloc, i les guerres, que van ser també una altra de les principals causes, ja que requerien construir molts vaixells i armes, com les llances, els arcs, els escuts… Per aconseguir que l’abastiment de fusta no s’acabés es van prendre certes mesures proteccionistes amb alguns boscos públics, però no van ser unes mesures molt generalitzades.

Una de les conseqüències més greus de la desforestació va ser que les pluges torrencials desgastaven el terreny, dificultant la regeneració dels boscos i arbres talats i van fer que moltes zones es tornessin zones pantanoses i aiguamolls, pràcticament inhabitables. A les zones pantanoses, hi acostumaven a haver-hi molts mosquits i altres insectes transmissors de malalties com la malària, a més a més de crear zones d’aigua que no es podia fer servir ni per beure ni per cap altra cosa.

Zona pantanosa

Zona pantanosa

 

Aiguamolls

També es va provocar un petit canvi de clima i problemes econòmics a causa de la falta de boscos, ja que en disminuir la quantitat de fusta disponible va fer augmentar els preus de la fusta.

Plini critica molt el fet que dedicar tanta fusta a construir mansions luxoses faci que desapareguin boscos i s’hagin de talar tants arbres, tot i que ho criticava més per motius morals que per motius ecològics. També indica que la tala d’arbres és tan excessiva que un turó de Mauritània on hi havia una de les fustes de millor qualitat, ara estava erm i esgotat.

Mineria

En general, tota la mineria feta pels romans era molt agressiva amb el medi ambient, ja que mitjançant la força de l’aigua excavaven turons i muntanyes per arribar a la part interna on es trobaven els minerals com l’or. La mineria també va ser un dels factors que va ajudar a la desforestació, ja que per construir totes les galeries de les mines feia falta molta fusta. Va causar greus problemes, com en el cas de les Mèdulas a Lleó, amb la contaminació de l’aigua, que també va ser un problema important a tenir en compte durant l’època romana.

Las Médulas

Contaminació

La contaminació de l’aire de les ciutats i de l’aigua propera també va ser un dels problemes ecològics de l’època, ja que feia l’aire de les ciutats molt difícil de respirar i poc saludable. Les principals fonts de contaminació urbana a les ciutats romanes era el fum que es desprenia de les fogueres de les cases i tallers i les llars de foc.

La contaminació de l’aigua va fer que haguessin de buscar aigua més lluny i portar-la a través d’aqüeductes, tot i que això no acostumava a funcionar, ja que en  fer servir canonades de plom, que tal i com va dir Vitruvi són perjudicials per la salut, l’aigua es contaminava igual en arribar a la ciutat.

Aqüeducte romà

Canonades de plom que unien amb cilindres de fusta i les encaixaven amb peces quadres foses

L’aigua també era un problema a les latrines públiques, ja que en certes zones de la xarxa de clavegueram l’aigua ja arrossegava tot un seguit de residus, a part les escombretes que es feien servir com el paper de vàter actual no es canviaven tan sovint com s’haurien d’haver canviat.

La gran acumulació de gent que vivia a les ciutats causava bastants problemes, un dels més preocupants era la contaminació acústica, que treia el son a molts, però un altre gran problema de les ciutats, potser el més insalubre, eren les escombraries, ja que en ser ciutats generaven grans quantitats de deixalles i, com que no hi havia un sistema de recollida de deixalles, la gent tirava totes les deixalles al carrer o a les aigües residuals, cosa que provocava una falta d’higiene i augmentava la propagació de malalties infeccioses.

Tracte als animals

Respecte als animals, hi va haver molts emperadors i reis que es van adonar  que hi havia espècies en perill d’extinció, i per tal d’evitar-ho van crear reserves i zones santuari, com boscos i deus, on els caçadors no podien entrar a caçar. Aquestes reserves sagrades havien de ser respectades per tothom, i ja des dels mites s’ensenyava això, el cas més conegut és d’Agamèmnon, qui va ser castigat per Artemisa per caçar un cérvol seu en  un lloc sagrat. Pausànias va escriure sobre una d’aquestes reserves, on no es podien tallar els arbres.

Προμάχου δὲ καὶ Ἐχέφρονος τῶν Ψωφῖδος οὐκ ἐπιφανῆ κατ’ ἐμὲ ἔτι ἦν τὰ ἡρῷα. τέθαπται δὲ καὶ Ἀλκμαίων ἐν Ψωφῖδι ὁ Ἀμφιαράου, καί οἱ τὸ μνῆμά ἐστιν οἴκημα οὔτε μεγέθει οὔτε ἄλλως κεκοσμημένον: περὶ δὲ αὐτὸ κυπάρισσοι πεφύκασιν ἐς τοσοῦτον ὕψος ἀνήκουσαι, ὥστε καὶ τὸ ὄρος τὸ πρὸς τῇ Ψωφῖδι κατεσκιάζετο ὑπ’ αὐτῶν. ταύτας οὐκ ἐθέλουσιν ἐκκόπτειν ἱερὰς τοῦ Ἀλκμαίωνος νομίζοντες: καλοῦνται δὲ ὑπὸ τῶν ἐπιχωρίων παρθένοι.

Las tumbas del hijo de ambos de Psophis, Promaco y Echéphron aún existen y son notables por su belleza. También vemos la tumba del hijo de Alcmeón Anfiarao es una tumba de No hay nada especial ni la magnitud ni la decoración. Se ha estado creciendo a alrededor de un gran número de árboles de ciprés que son tan altos que una montaña cercana está oculto y estos árboles se supone que Alcmeón pertenecen a él y ser gastado, es por eso que no se corte, y los locales llamar árboles vírgenes.

Pausànias (DG 8,24,7)

Tot això no vol dir que sempre es tractessin bé els animals, ja que seguien matant-se animals en espectacles, això va comportar que desapareguessin moltes espècies en certs llocs com els lleopards i les hienes a Grècia i els hipopòtams a Egipte.

Amfiteatre romà on es feien espectacles amb animals

Però no només es mataven els animals en espectacles, sinó que també es feien servir per rituals d’endevinació o com a sacrificis per demanar algun favor als déus. Tot i que a Grècia no fos gaire comuna la sacrificació d’animals, si que es solien fer servir per endevinar, fent servir les seves entranyes per buscar senyals dels déus. En general per aquest tipus de finalitat es feien servir normalment animals domèstics, i només en ocasions especials.

Les grans caceres també van ser un motiu de l’extinció de moltes espècies  en determinades regions, ja que a la gent rica i poderosa els agradava molt caçar. La caça també era considerada com una espècie d’entrenament militar, que servia per millorar les qualitats bèl·liques.

Mosaic representant una cacera romana

Mosaic representant una cacera romana

Visió de la natura dels grecs i els romans

La preocupació per la natura i el medi ambient no és un fet merament actual, sinó que, fins i tot, a l’època clàssica grecs i romans ja es preocupaven per l’entorn que els envoltava.

En els seus inicis, tant els grecs com els romans consideraven la natura com una cosa divina i sagrada, i que s’havia de protegir per evitar enfadar els déus, en especial a Artemisa (pels grecs, i Diana pels romans), que era la major protectora de la natura. Degut a les seves creences, van crear llocs sagrats, on no es podia talar cap arbre, ni pescar ni caçar, ja que creien que si hi talaven un arbre estaven matant un ésser mitològic, o que si mataven un animal podia ser un déu encarnat en un animal. A Artemisa se li oferia unes grans qualitats com a caçadora, però també com a protectora del regne animal, en especial de les cries joves, cosa que es podria considerar ecològica avui en dia, per assegurar la continuïtat de les espècies.

Deessa Artemisa

També protegien i cuidaven de la natura per motius i raonaments filosòfics, de fet alguns filòsofs grecs ja es van plantejar qüestions que avui dia definiríem com a ecològiques.

Els romans tenien dues actituds diferents respecte a la natura. Alguns creien que els homes podien intervenir en la natura per corregir les seves imperfeccions i tornar-la més perfecta, ja que consideraven que la manipulació de la natura era una gran capacitat que només els homes posseïen. Altres com Varró, Cató, Columel·la i Vitruvi van ser dels primers en plantejar qüestions ecològiques. Columel·la va fer molts estudis sobre climatologia, mentre que Vitruvi va fer tractats sobre arquitectura on explicava quin devia ser el millor emplaçament per a un centre urbà.

Entrevista a Fernando Lillo

Per tal d’informar-me millor i d’obtenir altres punts de vista sobre el meu tema de recerca vaig contactar per fer-li una entrevista, a través de la meva professora Margalida, amb Fernando Lillo, doctor en Filologia Clàssica i professor de Llatí a l’IES San Tomé de Freixeiro de Vigo (Pontevedra), que ha publicat nombrosos llibres i articles científics i didàctics sobre Llatí i Cultura Clàssica, també és col·laborador d’Aracne Fila i Fila: ¨Ecología en Grecia y Roma. ¿Qué opinaban Sócrates y Cicerón?¨. Com que ell viu a Galícia, vaig decidir que el millor seria enviar-li les meves preguntes per correu de manera que en Fernando Lillo me les pogués contestar i enviar-me les seves respostes també per correu. Aquí sota deixo l’entrevista:

Preguntes

  1. ¿Los romanos eran sostenibles?

    Los romanos no conocían el concepto de “sostenibilidad”, ni puede decirse que tuvieran una conciencia ecológica como la entenderíamos hoy en día. No obstante, sí hicieron observaciones de tipo ecológico y también actuaron de manera que los recursos de los que disponían se aprovecharan al máximo. Hoy amontonamos chatarra, electrodomésticos usados u ordenadores debido a un consumismo que facilita la compra de un nuevo producto antes que la reparación o reciclaje. La experiencia de reciclaje en Roma es totalmente distinta a la de nuestras ciudades modernas. La sociedad romana reciclaba en buena medida sus materiales y reaprovechaba de diverso modo metales, madera, vidrio, y restos de ánforas. Los metales eran demasiado valiosos como para permitirse el lujo de tirarlos. Juvenal nos ofrece un ejemplo concreto en el caso de una cabeza de bronce que representaba a Sejano, consejero de Tiberio. Cuando el personaje en cuestión cayó en desgracia la cabeza se fundió y de ese metal hicieron jarrras, calderos, sartenes y orinales. La madera también se reutilizaba y acababa en la cocina o en los braseros. Como envases comerciales los romanos utilizaban sobre todo las ánforas, que podían contener vino, aceite, garum (salsa de pescado muy apreciada en la cocina)… Cuando se rompían podían reutilizarse en la construcción. En cuanto al vidrio, hay testimonios de que existía una recogida casa por casa de vidrios rotos que luego volvían a utilizarse.

    Hoy en día generamos una gran cantidad de desechos orgánicos derivados de la comida sobrante que en muchos casos no se aprovecha. En Roma lo que sobraba era consumido por los esclavos o por los animales de corral o los cerdos de la casa (no olvidemos que algunas zonas de Roma tenían huertos particulares y conservaban un ambiente rural). Había también una recogida de huesos que luego eran utilizados para fabricar cuchillos, peones de juego u otros utensilios.

  2. ¿Más que ahora o menos?

    Es evidente que hoy la “sostenibilidad” es una idea cada vez más extendida y que da lugar a múltiples actuaciones concretas. También es cierto que los problemas medioambientales son mayores en la actualidad, puesto que las posibilidades de un impacto mayor sobre el medio natural son ahora más fuertes. Sin embargo, de la respuesta a la pregunta anterior se desprende que en ciertos aspectos los romanos tenían una mayor necesidad de “reciclar” sus escasos recursos al máximo.

  3. ¿Qué actitud tenían  los griegos respecto la naturaleza? ¿Y los romanos?

    Las actitudes eran variadas. Siempre hablando en términos generales, griegos y romanos valoraban la naturaleza como sede de los dioses, lo cual por ejemplo les llevaba a la preservación de los elementos naturales situados en los lugares sagrados. Otra actitud era tomar a la naturaleza como objeto de conocimiento en lo que destacaron los griegos.  Entre ellos, Aristóteles y su discípulo Teofrasto son los que más información sobre la naturaleza y la biología nos han dejado en sus escritos. En la ciudad de Alejandría, cuna del saber helenístico, también se le dio importancia a los conocimientos del medio natural poniéndose los medios para un estudio directo de animales y plantas. Sin embargo, existía en Grecia y Roma un deseo de dominio del mundo natural, más acusado entre los romanos que pretendían crear en la naturaleza una especie de segunda naturaleza como dice Cicerón: De igual manera, todo lo que pueda ofrecer la tierra lo dominamos: nos aprovechamos de los campos, de los montes. Nuestros son los arroyos, los lagos. Nosotros plantamos cereales, árboles; hacemos las tierras fecundas gracias a la conducción de las aguas. Nosotros separamos, dirigimos, desviamos el curso de los ríos. En una palabra, con nuestras propias manos nos atrevemos a construir en la naturaleza una especie de segunda naturaleza. En suma, griegos y romanos se movían entre el respeto sagrado, el estudio y el dominio.

  4. ¿Cuál era su actitud con los animales?

    Con los animales existían varias actitudes. Por un lado existía una relación afectiva con ellos, sobre todo con las mascotas, como vemos en el caso del conocido poema de Catulo al pajarillo de Lesbia, o en los sentidos epitafios dedicados a perros por sus apenados amos. Pero por otro lado las necesidades de los juegos del anfiteatro hacían que se cazara sin medida provocando, por ejemplo, la extinción de elefantes, rinocerontes y cebras del norte de África y la desaparición de hipopótamos del Bajo Nilo.

  5. ¿Intentaban evitar desastres naturales causados por la sobreexplotación de la naturaleza?

    No existía una “conciencia ecológica”, por lo tanto en general se explotaba la naturaleza hasta que esta diera de sí.

  6. ¿Tenían el concepto de intentar no ensuciar mucho?

    Roma era una ciudad sucia. Tenemos datos de abandono de cadáveres y objetos  en las calles y de que se arrojaba la basura a la vía pública. Además había personas que hacían sus necesidades en la calle (cacatores) y existían animales sueltos. Contra estos problemas se hicieron leyes que prohibían el abandono de cadáveres, dejar sueltos a los animales o contaminar los acueductos y también contra los que hicieran sus necesidades en lugares públicos. Se mejoraron las cloacas y se puede pensar en la existencia de un servicio público organizado de limpieza y recogida de basura.

  7. ¿Tenían el concepto de aprovechar el agua?

    La gloria de Roma eran sus acueductos, que aún hoy sorprenden por su monumentalidad. Frontino, el encargado de los acueductos en época del emperador Nerva (96-98 d. C.) nos ofrece una descripción ideal en la Roma se ve “libre” de todos sus problemas medioambientales: “El incremento en el número de depósitos, obras hidráulicas, fuentes ornamentales y surtidores se hará sentir cada vez más en la salubridad de esta misma Ciudad Eterna. Y no menos provecho se extiende a los particulares gracias al aumento de las concesiones del Emperador; incluso aquellos que temerosamente sacaban agua de forma ilegal, disfrutan ahora, libres de cuidados, de estos favores. Y ni siquiera las aguas de desecho quedan estancadas: se han combatido las causas de la contaminación atmosférica, el aspecto de las calles es limpio, el ambiente más purificado y el tufo, que entre los antepasados tan mala reputación dio siempre a la ciudad, ha sido eliminado”. A pesar de todo ello la mayor parte del agua iba destinada al consumo público y sólo los más ricos tenían una toma directa desde los acueductos a sus mansiones. La calidad del agua podía verse perjudicada por las tuberías de plomo por la que circulaba. De ello ya eran conscientes los propios romanos como explica Vitrubio: “el agua conducida por tubos de barro es mucho más saludable que la que llega por tubos de plomo, pues el plomo resulta más perjudicial ya que facilita la presencia de la cerusa que, según dicen, es nociva para el cuerpo humano”.

  8. ¿Qué residuos desechaban? ¿Cuáles  eran los más contaminantes?

    Aunque la industria de la Antigüedad estaba muy poco desarrollada, los hornos alfareros y las empresas para lavar y teñir la ropa producían aguas residuales contaminantes. Las minas generaban también abundantes residuos.

  9. ¿Tenían una agricultura sostenible? ¿Y la ganadería?

    Uno de los mayores problemas fue la degradación de los bosques provocada por la necesidad acuciante de madera, por la tala para conseguir pastizales, las cabras o los incendios. No creo que tuvieran el concepto de agricultura o ganadería sostenibles.

  10. ¿Eran conscientes de cómo podían afectar a su entorno?

    Sobre la deforestación, por ejemplo, Platón hacía la siguiente reflexión relativa a la región del Ática y su erosionado suelo: En comparación con lo que había entonces, lo de ahora ha quedado – tal como sucede en las pequeñas islas – semejante a los huesos de un cuerpo enfermo, ya que se ha erosionado la parte gorda y débil de la tierra y ha quedado sólo el cuerpo pelado de la región. Entonces, cuando aún no se había desgastado, tenía montañas coronadas de tierra y las llanuras que ahora se dicen suelo rocoso, estaban cubiertas de tierra fértil. En sus montañas había grandes bosques de los que persisten signos visibles, pues en las montañas que ahora sólo tienen alimento para las abejas se talaban árboles no hace mucho tiempo para techar las construcciones más importantes cuyos techos todavía se conservan.  Había otros muchos altos árboles útiles y la zona producía muchísimo pienso para el ganado. Además gozaba anualmente del agua de Zeus, sin perderla, como sucede en el presente que fluye del suelo desnudo al mar; sino que, al tener mucha tierra y albergar el agua en ella, almacenándola en diversos lugares con la tierra arcillosa que servía de retén y enviando el agua absorbida de las alturas a las cavidades, proporcionaba abundantes fuentes de manantiales y ríos, de las que los lugares sagrados que perduran hoy en las fuentes de antaño son signos de que nuestras afirmaciones actuales son verdaderas.

  11. ¿Construían sus vivendas pensando en aprovechar el agua y otros recursos?

    Los romanos intentaban construir sus ciudades y viviendas en los mejores emplazamientos y los tratadistas antiguos daban consejos para comprar la tierra no sólo más fértil, sino más saludable, lejos, por ejemplo de lugares pantanosos. En la construcción de las ciudades, viviendas y lugares de ocio, como los teatros, se recomendaba estudiar los mejores emplazamientos y la mejor orientación. No obstante, una cosa eran las prescripciones y otra la práctica. Frente a las ciudades romanas que se hicieron de nueva planta como Tarraco (Tarragona) Emerita Augusta (Mérida) en las que predomina un trazado regular en cuadrícula perfectamente diseñado, la ciudad de Roma no era un modelo de ciudad regular. Acumulaba deficiencias debidas a su propio emplazamiento como la irregularidad del terreno que suponen las famosas siete colinas, el hecho de que el Tíber se desbordaba con frecuencia inundando los barrios más bajos de la ciudad, o las frecuentes epidemias de fiebres provocadas por el terreno pantanoso (no debemos olvidar que donde hoy se alza el Foro romano existía en su origen un lugar pantanoso). Además, no existía un plan sistemático que regulara el crecimiento de la ciudad y los sucesivos emperadores intentaron arreglar este caos como pudieron.

  12. ¿Quiénes eran más sostenibles: los griegos o los romanos?

    Esta pregunta es de dificil respuesta, puesto que no hay datos estadísticos que nos permitan hacer una comparación. De los romanos tenemos más información, según se ha detallado en preguntas anteriores.

  13. ¿Eran capaces de entender las causas de los desastres naturales? ¿Intentaban evitarlos?

    En el caso de la deforestación, ya aludida, sabían cuales eran las consecuencias y posiblemente también las causas, aunque otra cosa es que les interesara o pudieran poner remedio. El conocimiento de las leyes naturales distaba mucho del nuestro. En el caso del desastre natural de la erupción del Vesubio que asoló entre otros lugares la ciudad de Pompeya, el naturalista Plinio el Viejo, testigo de excepción, murió por intentar ayudar a la gente y desear acercarse para averiguar la causa. No tuvieron, como en la actualidad, medios para detectar la posibilidad de la erupción.

Contaminació acústica a l’antiguitat

Contaminació acústica a l’Antiga Roma

Ja des de l’antiga Roma existia contaminació acústica. Les ciutats romanes estaven asfaltades amb llambordes, la qual cosa provocava un estrident soroll quan els carros i els comerciants entraven a la ciutat. Degut a això es va prohibir l’entrada a la ciutat d’aquest transport com a mesura contra la contaminació.

Gran part de tota aquesta contaminació acústica que inundava les ciutats era deguda també a la gran quantitat de gent que hi vivia i que feia sovint vida al carrer. Tota la gent que es dedicava a fer la seva vida quotidiana, a parlar a les places durant hores o simplement mentre donaven una passejada pels carrers o anaven a les termes.

Aquests problemes amb el soroll tenen lloc a les ciutats des de sempre, ja que una aglomeració de gent tan gran sempre produeix un gran enrenou, que és molt difícil d’evitar o de solucionar.

A l’Antiga Roma ja es parlava sobre els problemes d’audició que podia provocar el tenir tanta contaminació acústica, i posaven com exemple les persones que vivien a les cataractes del Nil, moltes de les quals patien sordesa a una edat bastant jove. Alguns escrits de Sèneca, Marcial i Juvenal mostren que la contaminació acústica ja existia a l’antiguitat, i que es va convertir en un problema social quan no es gestionava correctament. Els més rics quan es veien lliures de les seves obligacions deixaven la ciutat i se n’anaven a descansar a una casa de camp o villa.

Cur saepe sicci parva rura Nomenti Laremque villae sordidum petam, quaeris? Nec cogitandi, Sparse, nec quiescendi In urbe locus est pauperi. Negant vitam Ludi magistri mane, nocte pistores. Aerariorum marculi die toto. Hinc otiosus sordidam quatit mensam. Neroniana nummularius massa. Illinc balucis malleator Hispanae. Tritum nitenti fuste verberat saxum; nec turba cessat entheata Bellonae. Nec fasciato naufragus loquax trunco. A matre doctus nec rogare Iudaeus. Nec sulphuratae lippus institor mercis. Numerare pigri damna quis potest somni? Dicet quot aera verberent manus urbis, cum secta Colcho Luna vapulat rhombo. Tu, Sparse, nescis ista, nec potes scire, petilianis delicatus in regnis, cui plana summos despicit domus montis, et rus in urbe est vinitorque Romanus nec in Falerno colle maior autumnus, intraque limen latus essedo cursus, et in profundo somnus, et quies nullis offensa linguis, nec dies nisi admissus. Nos transeuntis risus excitat turbae, et ad cubilest Roma. Taedio fessis dormire quotiens libuit, imus ad villam.

Saps per què  sovint acostumo a anar als camps humils del meu àrid Noment i al fogar rústic de la meva casa de camp? A la ciutat, Espars, si no ets ric, no hi ha lloc ni per a pensar ni per a descansar. No et deixen viure al matí els pedagogs;  de nit els forners, i durant tot el dia els martells dels calderers. Aquí el canvista desenfeinat fa ressonar damunt del seu sòrdid taulell les monedes neronianes; allí, el batifuller de pols d’or hispànic pica amb la seva maça brillant la pedra gastada. Tu, Espars, ignores totes aquestes misèries, i no les pots conèixer, tu que t’ho passes tan bé a l’antic reialme de Petili i domines des de les teves terrasses els cims de les muntanyes; tu, que posseeixes a la ciutat una terra amb un vinyater romà i una tardor no pas més pròvida al tossal de Falern; i, sense sortir del teu llindar, una ampla passejada s’ofereix al teu carro i tens allí un son profund amb un repòs que cap veu no trenca, i no hi penetra la llum del dia si tu no la hi admets. A mi, em desperten les riallades de la multitud que passa, i tinc tot Roma al capçal del llit. Per això, cada vegada que, fastiguejat de tedi, tinc ganes de dormir, me’n vaig a la meva casa de camp. (traduït per Sheila Pena)

Marcial: Liber XII, Epigrammaton LVII 

[1] Peream si est tam necessarium quam videtur silentium in studia seposito. Ecce undique me varius clamor circumsonat: supra ipsum balneum habito. Propone nunc tibi omnia genera vocum quae in odium possunt aures adducere: cum fortiores exercentur et manus plumbo graves iactant, cum aut laborant aut laborantem imitantur, gemitus audio, quotiens retentum spiritum remiserunt, sibilos et acerbissimas respirationes; cum in aliquem inertem et hac plebeia unctione contentum incidi, audio crepitum illisae manus umeris, quae prout plana pervenit aut concava, ita sonum mutat. Si vero pilicrepus supervenit et numerare coepit pilas, actum est. 

[2] Adice nunc scordalum et furem deprensum et illum cui vox sua in balineo placet, adice nunc eos qui in piscinam cum ingenti impulsae aquae sono saliunt. Praeter istos quorum, si nihil aliud, rectae voces sunt, alipilum cogita tenuem et stridulam vocem quo sit notabilior subinde exprimentem nec umquam tacentem nisi dum vellit alas et alium pro se clamare cogit; iam biberari varias exclamationes et botularium et crustularium et omnes popinarum institores mercem sua quadam et insignita modulatione vendentis. (…) 

[4] Magis mihi videtur vox avocare quam crepitus; illa enim animum adducit, hic tantum aures implet ac verberat. In his quae me sine avocatione circumstrepunt essedas transcurrentes pono et fabrum inquilinum et serrarium vicinum, aut hunc qui ad Metam Sudantem tubulas experitur et tibias, nec cantat sed exclamat.

[1] Moriré si el silenci és tan necessari com sembla pel que vol retirar-se a l’estudi. I així em trobo rodejat de un cridòria bigarrada: visc  sobre uns banys. Imagina’t tots els tipus de crits que poden repugnar les oïdes: quan els atletes més forts fan exercici i bracegen amb les mans carregades de plom, quan es fatiguen o fan el fatigat, sento els gemecs; cada vegada que exhalen l’alè contingut, escolto xiulets i respiracions turmentades, quan em topo amb un mosso mandrós que es limita a untar plebeus, escolto l’espetec de la mà sobre les espatlles, que sona diferent, segons es piqui amb la palma o amb la conca de la mà. I si hi afegim un jugador de pilota i es posa a comptar els punts, els tindràs a tots.

 [2] Afegeix encara al busca-raons, i el lladre atrapat en el seu delicte, i el cantador que percep que que al bany la seva veu és la millor; afegeix als que salten a la piscina amb un gran estrèpit de l’aigua remoguda. A més a més d’aquests, els quals, al menys, fan ús de la veu natural, figura’t el depilador, que sovint té una veu aguda i estrident, per fer-se més de notar i que no calla mai, excepte quan depila unes aixelles, i en lloc d’ell, fa cridar un altre; figura’t encara el pastisser, i el carnisser, i el confiter i tots els proveïdors de tavernes que venen les mercaderies amb la seva cançoneta característica. (…)

[4] Crec que la veu humana distreu més que la remor, perquè reclama l’atenció de l’esperit, mentre que la remor no omple ni fereix més que a l’oïda. Entre els sorolls que sonen al meu voltant sense distreure’m, poso els carros que passen pel carrer, i el manetes que viu sota casa meva, i el meu veí el serrador, i aquell altre que cerca de la (font) Meta Sudans assaja les trompetes i flautes, i que més que cantar, udola. (traduït per Sheila Pena)

Epigrama de Sèneca: Seneca Lucilio suo salutem

Ante tamen veniet: nobis properantibus obstat unda prior, magno populus premit agmine luumbos qui sequitur: ferit hic cubito, ferit assere duro alter, at hic tignum capiti incutit, ille metretam. Pinguia crura luto, planta max undique magna calcor, et in digito clavus mihi militis haeret.

 Juvenal: Sàtires III “L’enrenou dels carrers de Roma”

Comparació amb l’actualitat

Qüestionari Ecologia i sostenibilitat a l’antiga Grècia i a Roma

M’ajudes a esbrinar si els grecs i els romans eren sostenibles? Omple aquest qüestionari Google i participa de la recerca!

Ecologia i sostenibilitat a l’antiga Grècia i a Roma

Moltes gràcies a la bestreta!

Vid. Resum de les respostes.

Conclusions

A partir del resultats obtinguts en aquesta enquesta, he pogut arribar a la conclusió de que la majoria de la gent té una idea bastant en general de que els grecs i els romans eren sostenibles, i que contaminaven molt menys que nosaltres. Pel que he pogut veure també, no se sap gaire sobre els elements contaminants de l’antiguitat.

Entrevista a Ramon Coll

Per obtenir informació per la meva recerca i l’opinió d’un arqueòleg, vaig anar a fer una entrevista a Ramon Coll, un remarcat arqueòleg i tècnic de l’Ajuntament de Premià de Mar, molt entès en el tema. A continuació deixo la transcripció de l’entrevista:

Els romans eren sostenibles?

Si, deu ni do. Els romans bàsicament eren pràctics. O sigui tu et refereixes suposo a activitats com la ramaderia, l’agricultura…

Val, a veure, els romans el concepte d’ecologia com el tenim ara no el tenien, això si que no, no existia. Això és un concepte molt modern, del segle XX. A veure, hi ha pobles que són ecològics sense ni tan sols tenir concepte del tema, com per exemple els indis americans, que viuen absolutament integrats en la natura. Jo per ecologia entenc una comunitat, un persona que viu completament integrada, que agafa allò que necessita i res més. Per exemple els indis, si necessitaves dos peixos en pescava dos, l’home occidental en canvi, si en pot pescar sis no en pesca quatre, encara que només en necessiti dos. És aquesta la diferència. El romà bàsicament, clar el romà té un concepte de l’agricultura i de la ramaderia, depèn de l’època evidentment, però si agafes qualsevol tractadista dels que escriu tractats d’agricultura: Columel·la, Pal·ladi, veuràs que el concepte que té el roma, està relativament ben integrat en el seu medi. Ara això no vol dir que quan el romà per exemple està fabricant àmfores els rebutjos de fuites i tot això que ho llenci pel camp, tot això molt ecològic no és, però ho fan. Ara bé també és cert que aprofiten tot allò que la natura els hi ofereix, és a dir, si agafes qualsevol d’aquests tractadistes sobre l’agricultura doncs veuràs que ho aprofiten pràcticament tot per desenvolupar les seves activitats, vull dir, si això és ser ecològic, doncs si, eren ecològics.

Llavors tots els productes que feien, per exemple les àmfores i tots els recipients els llençaven simplement desprès d’usar-los o els feien servir una altra vegada?

Depèn, si tu t’en vas al testaccio de Roma, veuràs que les àmfores d’oli de la bètica fan una muntanya que no te l’acabes, això no és ser gaire ecològic. Ara bé si que es veritat que en una explotació normal, per exemple, m’ho invento, però més o menys funcionava així, a tu t’arribava per exemple, la teva propietat elaborava vi. Clar, això què implica, implica doncs una sèrie d’elements que tu has de treballar: has de conrear, has de fabricar àmfores, has d’envasar, necessites un transport, etc… Ara bé, a tu t’arriba oli de la bètica, perquè tu no en fas, t’arriben unes quantes àmfores amb oli. Aquelles àmfores quant t’arriben amb el oli tu tes emmagatzemes, i aquella àmfora l’aprofites. Quan se t’acaba l’oli, aquella àmfora, si li pots donar una utilitat no la llençaràs, la rentaràs, faràs el que sigui i la tornaràs a aprofitar per posar-hi més oli o per fer qualsevol cosa. En aquest sentit el romà ho aprofita tot. Aquí per exemple, aquest material que tenim sobre la taula i tot això d’aquí és de Can Ferrerons i aquestes àmfores, majoritàriament servien per delimitar un tros de terreny i en lloc de construir una paret o de construir qualsevol cosa van agafar les àmfores que tenien trencades segurament, i les van posar cap per ball i allò feia com de marge. Això és ser ecològic? Doncs si, fins a un cert punt si.

I quan no podien fer-los servir per cap altra cosa? Que en feien?

A l’abocador, a l’abocador directe. Tenien abocadors, que se’ls feien els mateixos i allà hi llençaven la runa. Sort que hi són, perquè així nosaltres podem estudiar lo que llençaven i lo que no.

Ho llençaven tot al mateix lloc?

Si si, no separaven la brossa, no. No separaven l’organic de la ceràmica. No, ho llençaven tot en el mateix sac: petxines, ossos, àmfores…, lo que fos, tot.

Ho feien en diferents zones?

Depèn, pensa que les propietats eren relativament grans, aleshores depèn de les seves necessitats, doncs aleshores t’agafaven, i si per proximitat tenien l’abocador a 20 m, i tenien a lo millor un altre a 50, no anaven al de 50, anaven al que tenien a 20 m. Els romans bàsicament eren pràctics.

Tenien el concepte de intentar no embrutar gaire?

Si, per comoditat d’ells. El romà essencialment és net, sol ser net, a diferència de l’home medieval, que serà bastant més brut. El romà acostuma a no embrutar excessivament, però clar, la proba la tens en que en ciutats un a mica amb cara i ulls, per exemple Roma, hi ha la construcció d’un sistema de clavegueram, això t’està dient que tenen una preocupació per la salubritat pública. Al país del segle XVII la gent llençava la brossa per la finestra, per a que et facis una idea comparativa.

Respecte l’aigua, tenien el concepte de que s’havia d’aprofitar l’aigua?

I tant!! L’aigua era bàsica. El romà tenia molt clar, com qualsevol societat agrícola, que l’aigua era bàsica. L’aigua és absolutament fonamental, és a dir, tu tens, per exemple una propietat que tu necessites regar i tu portes l’aigua d’allà on sigui. És a dir, els tractats d’agricultura que comentava abans, tots ells et parlen de la construcció d’aqüeductes per portar aigua si convé, tots. I amb canalitzacions o amb lo que sigui. L’aigua és bàsica, l’aigua és la vida.

Llavors aprofitaven tota l’aigua que tenien a l’abast?

Tota, tota, absolutament. Construïen pous, feien tot el que calgués.

Dels residus que tiraven, quins eren els que més contaminaven?

Bueno, a veure, el concepte de contaminació jo crec que no és gaire aplicable en l’època romana en el sentit de que, clar, per exemple la nostra societat genera una sèrie d’excedents, de residus que són altament contaminants: les piles de plom, el plom de les piles, el plàstic… qualsevol d’aquestes coses. El romà això no ho genera, el romà lo que llençava que contaminava més era la ceràmica trencada. La ceràmica, que quedi clar en l’època antiga, pràcticament ho feien tot de ceràmica i és un material que és gairebé indestructible, és a dir, tu la ceràmica per destruir-la pràcticament l’has de trinxar. Ara bé llençar ceràmica en un abocador, això no contamina. Pot ser més maco, pot ser més lleig, però contaminar no contamina, no es produeix una contaminació biològica com per exemple si llences tints d’una fàbrica o sabó o qualsevol altre element. En època romana no hi ha productes que contaminin, a veure, si que n’hi ha, però són els menys. Vull dir, per exemple, un dels elements, que en aquest cas, que parlava Pal·ladi, un agrimensor del segle IV-V, la baixa romanitat, i parlava de els perills que podia tenir el plom per enverinament, això ho tenia ben clar el romà, però clar, era de les poquíssimes coses que diguem-ne donaven… clar, per exemple si te’n vas a les mines de mercuri, que hi havia en època romana, doncs també trobaràs que és un material que contamina, però són dels exemples escasíssims de material contaminant d’època romana. La contaminació és un producte de la societat industrialitzada del segle XIX-XX, abans no hi havia contaminació, vaja és una contaminació mínima, per exemple un romà que està tenyint un vestits, llençant aquella aigua, la contaminació és mínima, si que és contaminació, però és mínima, ni de bon tros arribes als extrems de les colònies tèxtils del segle XIX.

Respecte l’agricultura, es podria dir que era sostenible?

Si, com tot. Absolutament del tot. Si, una vila romana, per exemple, generalment quan s’especialitza en un conreu, aquest conreu és base en la obtenció de capital, és a dir, per guanyar diners. Però també és cert que la vila romana és molt autosuficient, tenint una vila romana tu hi trobes pràcticament de tot: trobaràs un ferrer, trobaràs un cerista, un fuster… hi haurà una mica de tot, si és una casa, no diré una unitat autosuficient, però gairebé.

Eren conscients de com podien afectar el seu entorn?

No, aquests conceptes són conceptes moderns, pràcticament actuals. A l’època romana…, a veure, hi ha algú de tant en tant que explica coses de que això no era així, de la ciutat si estava bruta, que això era així o era aixà, però són mínims, és a dir, el concepte d’ecologia que tenim nosaltres, ells no el tenen, com l’entenem nosaltres. Ara per exemple si que expliquen coses com Estrabó, tu agafes  Estrabó, i Estrabó t’està explicant que els asturs es renten les dents amb els seus propis pixums, i això ho dóna com a activitat bruta, o sigui que servia més per titllar de bàrbars als altres que no per altra cosa.

Les vivendes estaven construïdes per aprofitar l’aigua i altres recursos?

Tot, tot. Home, tu, per a que vegis si aprofitaven, el nostres concepte modern de pisos ja el tenien els romans, es deien insulae, les insulae de Romà ja eren això, eren blocs de pisos: amb una escala, els veïns protestons…, en fi, totes aquestes coses. Això ells ja  ho tenien, en les classes més populars evidentment, però ja hi era. Clar, no tothom vivia en viles, en mansió, i coses d’aquestes, la gent normal, diguem-ne que la majoria vivien en cases diguem-ne en blocs de pisos, les insulae de Roma sense anar més lluny. Vull dir que clar, llavors què passava?, doncs que no tenien aigua corrent, havies de baixar a baix a buscar-la. Ara, per exemple, si tu agafaves i anaves a una vila d’aquestes que anomenen urbana, tant a la ciutat com al camp, en plan vila, aquestes si que tenien aigua, el que passa és que clar, no eren pisos, només plantes baixes, i a partir d’aquí si que tenies tota una sèrie de serveis més o menys instrumentalitzats i pensats per la vida.

Aquí deixo el vídeo de l’entrevista:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3W5yT1z0u54 [/youtube]