Aquest article s’ha creat en base a un altre sobre Les Càrites i la caritas (fet per Clara Campos) en el qual l’Aina Ortega s’ha inspirat per fer un treball sobre aquest mite en la història de l’art.
El seu treball consta de quatre apartats, més una recollida d’imatges d’altres obres menys reconegudes: en el primer apartat explica què són, en el segon ens parla sobre una obra de la Roma antiga amb els seus cànons de bellesa. Seguidament presenta un apartat amb obres de l’època moderna (Renaixement i Barroc), també amb els cànons de bellesa. Per últim, trobem un recull sobre les obres de l’època contemporània (avantguardes) on també s’explica els cànons de bellesa.
QUÈ SÓN?
D’acord amb la tradició mitològica grega, les Càrites, tres divinitats menors filles de Zeus (en llatí Júpiter) i Hera (en llatí Juno), representaven l’alegria i la bellesa. Formaven part del seguici dels déus olímpics, especialment d’Afrodita (en llatí Venus), i formaven cor de vegades amb les Muses d’Apol·lo. Les tres germanes s’anomenaven Aglaia, Eufròsine i Talia.
Pintura a Roma antiga: La pintura romana és la part de l’art romà de la qual es conserven menys restes. Només excepcionalment ens han arribat mostres de les pintures romanes, i de fet, només han sobreviscut les pintures sobre materials resistents.
Cànons de bellesa de l’època: Malucs amplis, cames carnoses en contraposició als pits que eren petits i ferms. Pell normalment blanca i expressions de timidesa i algun que altre somriure.
La pintura del Renaixement pren com a punt de partida l’afany de veritat, l’intent de representar el món com és en la realitat. Algunes de les característiques que es poden apreciar en aquest quadre són:
- Les figures amb volum, efectes de perspectiva, la visió frontal i de perfil.
- Els termes religiosos tenen gran importància: el retrat, les al·legories, el paisatge i els temes mitològics són els principals.
Un altre aspecte en què l’Aina s’ha fixat és l’angularitat dels cossos, els seus moviments quasi perfectes i també en la posició dels caps, on trobem quasi sempre una d’esquenes i dues de cara, molt típic de les esquenes clàssiques.
Cànons de bellesa de l’època: Destacaven els cossos rodons, mans i peus fins, pits petits i ferms, pell blanca i galtes rosades, llavis vermells, cabell ros i llarg, ulls clars i grans. Un exemple del model ideal de dona d’aquesta època seria la Venus de Boticcelli o la Monalisa de Leonardo Da Vinci.
Es diu que el quadre representa tres tipus de dona: a la dreta verge, tímida i difícilment accessible; a l’esquerra la dona activa, coqueta i temptadora; i al mig el punt just entre l’una i l’altra.
La pintura del Barroc té com a característiques bàsiques les següents: gran decoració, grandiositat de les construccions, gest exaltat i gran moviment, predomini del color sobre el dibuix, línies en diagonal, l’obra continua més enllà del quadre, la importància de la llum i apareixen nous temes com el paisatge o el bodegó (gènere pictòric que engloba les representacions d’objectes en un espai determinat, com animals de caça, fruita, flors, estris de cuina, de taula o de la llar, antiguitats, etc.)
Cànons de bellesa de l’època: Destaquen sobretot els cossos més grassonets i estilitzats, malucs més amplis i cintura més estreta, braços més carnosos, es manté la pell blanca però els pits agraden més ressaltats amb l’ajut de les cotilles. Sovint utilitzen perruques, s’inicia el món de la perfumeria, pigues pintades o de pega i molts encaixos. El maquillatge també marca fort aquesta època.
Les Tres Gràcies de Raffaello poden citar-se com a tipus de bellesa ideal, mentre les de Rubens poden ser-ho de la bellesa més sensual. Aglaia, Eufròsine i Talia no van ser per a Rubens més que una excusa per pintar tres figures acadèmiques femenines, reproducció de les exuberants formes dels seus habituals models. Es diu que almenys una de les figures és reproducció de la segona dona de Rubens, Hélène Fourment, o també variacions sobre el mateix rostre de la seva esposa. Altres creuen reconèixer les faccions de les dues esposes del pintor Isabella Brant i Hélène Fourment.
ÈPOCA CONTEMPORÀNIA (AVANTGUARDES)
Sobre aquesta època l’Aina ha seleccionat dues representacions de les tres Gràcies. Una es basa en l’art cubista, on els objectes es trenquen, s’analitzen i es reconstrueixen en una forma abstracta. L’artista pinta el motiu des d’una multitud de perspectives per tal de representar-lo en un context més ampli.
L’altra pertany a l’art figuratiu, que consisteix en representacions d’imatges identificables a través de les seves figures.
Cànons de bellesa: A partir dels anys 90 s’imposen dones atlètiques amb cossos prims però no massa. Aquí estava molt de moda sobretot els cabells totalment llisos. També dominaven els cabells curts suaus i la cabellera de lleó. Utilitzaven un maquillatge poc carregat amb un to natural.
Doncs bé, després d’aquest viatge al llarg de la història de l’art, l’Aina enfrontà el seu propi procés creatiu, del qual va sorgir aquesta obra que presentem com a primícia en el nostre bloc. Qui sap si acaba esdevenint una artista famosa i aquesta obra de joventut adquireix un valor considerable…
Mireu-lo amb atenció i comenteu-lo tenint en compte les qüestions següents:
- Quines influències detecteu dels diferents estils pictòrics presentats prèviament?
- Quines diferències introdueix la pintora respecte a la representació canònica d’aquestes divinitats? Quin us sembla que és el motiu?
- I el més important, ¿què us suggereix el quadre? Quines sensacions us produeix i quin creieu que és el missatge que l’autora pretén transmetre pel que fa als cànons de bellesa femenins?
Ainhoa Fernández – Aina Ortega
4ESO