Category Archives: CURS 2007-2008

Una ciutat per somiar

Nova York

El dia 15 d’agost vaig fer questa foto, com es pot veure és la ciutat de Nova York. Ja feia dos dies aproximadament que era a la ciutat amb la meva família, la veritat em va impactar molt, ja que és totalment diferent al que la gent està acostumada aquí. Els edificis són com a mínim tres cops els que tenim, també em vaig adonar que molts d’aquests són de grans empreses com LG, Apple, NBA, Swatch, etc. Vaig apreciar que a Nova York es fa molt més ús dels transports públics, hi ha diferents tipus de taxi: els que tots sabem, que fan del carrer un veritable riu groc; els 4×4 negres que són més de luxe, un d’aquests ens va recollir a l’aeroport; etc. Trobem també les limusines que poden ser les normals (blanques i negres) o bé les 4×4. Una altra cosa diferent, són els autobusos escolars, els típics grocs que podem veure en tantes pel·lícules nord-americanes. Sense oblidar-me dels famosos camions de bombers, que són realment espectaculars. La gent era molt amable i agradable, sempre que obríem un mapa per mirar un carrer o edifici  s’apropava algú a dir-nos si necessitàvem alguna cosa, oferint la seva ajuda. Aquesta ciutat mai dorm, sempre hi ha gent pel carrer cap amunt i cap avall. La veritat que acostumada a estar en Premià de Mar,  doncs mareja una mica. Tenen un ritme totalment diferent. Una cosa que em va fer enfadar molt va ser la famosa estàtua de la llibertat, acostumada a veure-la en les pel·lícules gegant… doncs no, res d’això, puc assegurar que és molt petita. En conclusió, és una ciutat que captiva i que almenys un cop a la vida s’ha de visitar. Espero tornar aviat.

Luciana Ledesma

Diaris d’avui dia

Estimat coordinador: 

Hem dirigeixo a vostè per tal de denunciar el que per mi és una gran injustícia.Penso que el vostre diari s’ha convertit en una cosa frívola, que ja no és una seria font d’informació, si no que està passant a ser una revista de tendències o una cosa semblant.Crec que ocupen un lloc massa destacat notícies com per exemple: l’última novetat en qüestió de menjar o d’electrodomèstics, o l’increment de l’Iva, o alguna caiguda o pujada de preus. I en canvi, a temes que realment afecten a la nostra societat com les drogues, les infermetats de transmissió sexual, el maltractament a dones o a infants, la violència infantil, la gran quantitat d’accidents de tràfic a Espanya o al mon…etc, se li resta molta importància. Tots sabem que els medis d’informació tenen una gran influència al mon, i si no tenen uns principis clars, estarem fent una societat amb uns principis no gaire clars.Tot això fa que cada cop les nostres informacions estiguin més llunyanes de la vida quotidiana de la gent del carrer. Per tant vull informar-vos de que no queda massa temps per que les vostres vendes comencin a caure en picat (notícia que segurament ocuparia la vostra primera plana).Finalitzo aquest escrit recordant que si això canvia, pot ser favorable tant per els lectors, com per a nosaltres. 

Cordials salutacions. 

 

                                                                                Camila Pérez López.

El Port de la Selva, un poble per anar a passar l’estiu

imgp2577-320×200.JPG

Aquest estiu vam anar al Cap de Creus, a la costa Brava. El poble que vam anar es diu El Port de la Selva, està a prop de Llançà. Tenim una casa prop de la platja del Pas, a cinc minuts. És un poble bastant petit, però entretingut per donar una bona passejada. També pots anar als voltants del poble, com per exemple a Selva de Mar, que és un poble que està a prop, i si fa poc que ha plogut hi ha una cascada que omple un petit riu que passa pel mig del poble. Per les muntanyes hi ha camins per a la gent que té el valor de pujar a Sant Pere de Rodes. És un monestir que hi ha just a dalt de tot de la muntanya. Abans d’arribar caminant a Sant Pere de Rodes hi ha un poble que es diu la Vall de Santa Creu. És un poble molt petit i no hi habiten gaires persones, sembla un poble fantasma. En aquest poble hi ha una font d’on surt l’aigua que va a parar al riu que passa per Selva de Mar. A part d’anar a passejar pels voltants, també pots fer esports aquàtics, com classes de vela, windsurfing, i si tens un vaixell pots sortir a pescar o bucejar. L‘aigua de les platges és molt diferent a les platges d’aquí. És cristal·lina, però encara que sigui estiu està molt freda. Les platges són de pedres en comptes de sorra i per tal de no fer-te mal als peus has de portar unes sandàlies especials.

Encara que sigui un poble proper a nosaltres, tenen costums culinaris diferents. Un menjar típic són les garotes. A molta gent li solen fer fàstic, però jo les trobo molt bones.

És un poble molt tranquil, encara que en estiu hi ha massa gent. Si hi vas una temporada llarga, quan tornes estàs com nou, però alhora sents enyorança de la tranquil·litat i del benestar que t’ha aportat el poble.

Isamar Casado

EL TEMPS

el temps

Les dues i trenta-dos, hora en que comença, ho podríem dir millor, hora en que te n’adones? Tot comença quan alces els ulls i l’observes, o millor dit, el notes, està allà, imponent, inflexible i fins i tot una mica solitari. Ningú el percep fins que és ja massa tard, o potser no? Tot acompanyat d’un cel grisós, enfosquit, a punt de trencar una gran tempesta, com si no acabés de definir-se, blau, negre, blanc, gris, que més dóna si només és l’acompanyament d’un fet que sempre hi és i mai es pot parar, d’un fet que ,encara que corris, que intentis fugir tan lluny com puguis, que intentis amagar-te, sempre et persegueix sense donar-te cap mena d’oportunitat. Està allà, sol,d’un color platejat, majestuós, amb les manetes senyalant, una, la mès petita, les dues, i l’altra, la més gran, i trenta-dos, sostingut per unes barres que no es poden ni imaginar el gran pes que suporten, un pes que tots portem a sobre com una motxilla, que aquesta al llarg del temps et va pesant una mica mes cada dia. Està allà dalt, dalt d’un edifici, , sota dels ocells, dalt de nosaltres, els que depenem d’ell i els que cada dia l’observem com qui observa una pel·lícula esperant el desenllaç de l’ho viscut, anunciant-nos que, encara que no cridi, no parli, no plori, no senti, està allà, amb tothom i sense ningú.

Sensacions

cumple-joaki-2007-103.jpg

Hi ha sentiments guardats en la part més profunda de l’ànima que només racons perduts pel món poden despertar. Potser ningú s’espera que es despertin, o potser no sabem en quin moment ni per què ho faran, però el cas és que ho fan, i en aquell precís instant, mirant allò que ens sembla tan llunyà, això que sembla inacabable, ens provoca alguna cosa que potser mai no havíem sentit, però que ara ens sembla que una vida sense aquesta sensació no seria vida, això tan profund que guardem amb clau dins el nostre pit ara ha sortit i no volem tancar-lo mai més. En un primer instant ens sembla mentida, no pot ser real que un mar que sempre havíem mirat, ara sigui tan diferent, però pensem que potser mai l’havíem observat detingudament. Potser els que hem canviat som nosaltres i no és aquesta imatge el que ha fet que aflorin tants secrets i tantes emocions. En canvi, ara nosaltres inconscientment volem deixar-les anar, que surtin a navegar per llocs que potser nosaltres mai ens haguéssim atrevit a viatjar-hi. I per tant ara tenim una excusa per explorar, per sentir, per viure, per emocionar-nos. Perquè ara només observant, alguna cosa en nosaltres ha canviat, no som capaços de dir ben bé què és, però serem capaços de deixar-la volar?

Camila Pérez López

HAWAII, EL VIATGE DELS MEUS SOMNIS

hawaii-0043-63.JPG

Des de petita, he volgut conèixer Hawaii, penso que és un lloc únic per relaxar-se i per gaudir de les bones vistes que ens ofereix. Al veure aquelles platges tan transparents  i impressionants; que em venen moltíssimes ganes d’estar-hi És un sensació de llibertat, de seguretat imaginar-me just allà. Al veure aquella  imatge es tan perfecte. Pot ser que sigui cert, però en aquest moment no ho puc assegurar. Necessito conèixer aquest lloc que durant anys ha estat al meu cap i segueix estant-hi. Vull saber que no quedarà com un somni inassolible, si no que en el moment oportú aquest desig tan present i real es compleixi. Seria una anècdota tan preciosa en la meva vida. Es una sensació d’ànsies, no sé si això és la resposta exacte, però el que si sé, és que no moriré sense haver-hi estat. Sempre que miro fotografies, em venen més ganes de banyar-me en aquelles aigües cristal·lines i úniques que aquesta illa et pot donar. És un lloc tan meravellós i a la vegada grandiós. És un lloc perfecte, un lloc que per mi no hi h cap de igual, cap que em doni aquestes sensacions, aquell sentiment que perdurarà per sempre.

Nora Spivak Sevilla



Ella


Ja són les tres de la matinada, no sé l’estona que porto contemplant-la. No m’importa, crec que mai me’n cansaré, d’ella. Aquí em sento segur, res em fa por, res em fa mal. Aquí sóc plenament feliç. Al principi, al veure-la, aquella negra nit, allà, brillant, fent-se notar, creia que ella era el meu somni, però, ara després de tant de temps veig que la veritat és que ella és qui em fa somiar. Si la vida, per mi, són els somnis, ella és la meva vida. La vull aquí, amb mi, no entenc perquè la l’he de mirar des de tant lluny, cada nit l’espero, davant d’aquesta platja, d’aquestes ones, d’aquest silenci que m’envolta. Sisplau, digam alguna cosa, fes-me una senyal. Avui brilles amb més força que mai, et reflexes tant en aquest mar. M’encantes, sort que et tinc a tu, fas que la solitud del dia s’esvaeixi durant la nit. Et tocaré, sé que no tinc el teu permís. Perdona’m, però no puc resistir-me més. Estàs freda, però no, jo no vull tocar el teu reflex, et vull a tu. Potser, si vaig més endins… No et quedis aquí dalt mirant-me, agafa’m. Si no fas res em podria morir. Però tranquil·l a, hi estic tant a gust aquí, banyant-me en el teu reflex. M’hi quedaré i somiaré eternament amb tu, lluna.

Arnau Gómez

Piràmides

Aquestes piràmides són les piràmides d’Egipte, anomenades piràmides de Giza. La piràmide més gran és la tomba del faraó Keops, la mitjana és la del faraó Kefrén i la més petita la del faraó Micerino. Hi ha moltes teories de com els egipcis van col·locar aquestes grans pedres, però a l’única conclusió que s’ha arribat és que les pujaven fent servir la força humana, empenyent-les amb l’ajut de rampes. Les piràmides, que per fora són impressionants per les seves dimensions, per dintre són un laberint de passadissos molts dels quals no se sap on porten.[AQUESTA ORACIÓ ES POT ORDENAR MOLT MILLOR]

Jo he tingut la sort de poder entrar a la de Kefrén i les sensacions que s’experimenten són molt especials, no només per les característiques del lloc sinó també perquè saps que allà hi van passar moltes coses fa milers d’anys. En els passadissos hi havien uns forts on es repenjaven les bigues. Eren molt baixos i estrets perquè així els saquejadors de tombes no els poguessin trobar. Són molt claustrofòbics però quan arribes a la sala on estava la tomba del faraó tot canvia. La sala és molt gran amb un forat al damunt per on representa que l’anima del faró havia de sortir per buscar la nova vida. A la cambra del faraó només hi havia la tomba i els seus tresors, les parets no estaven escrites perquè era un lloc de repòs on el faraó enterrat havia de descansar tranquil·lament per A la nova vida que els deus li donarien. Avui en dia però, els tresors ja no hi són perquè la majoria de tombes han estat saquejades.

Malgrat que això és només una fotografia, cada vegada que l’observo tinc molt bons records per la fantàstica experiència que hi vaig poder viure.

Guillem Cruañas

L’ull de la cova

qqqq.jpg

Només en observar aquesta fotografia, la primera impressió que un pot tenir és la de veure un lloc únic. I no és del tot fals, Tánger amaga molts llocs que són una atracció turística amb molta demanda.

En aquesta gran ciutat de costa, es troba el cap d’Achakar, on hi destaquen les grans coves que trobem sota terra del penya-segat. El que més atrau als joves és la possibilitat de saltar des de dalt cap al mar fent acrobàcies de tot tipus.

Però no només hi trobem la cova amb la sortida a l’exterior sinó que a l’interior hi ha desenes de parades que omplen el buit del passadís que et porta al centre. Unes quantes bombetes il·luminen aquest camí donant-li un aire misteriós. Els turistes també s’entretenen jugant amb uns micos petits que estàn situats a les escales que t’hi permeten l’accés.

Depén de la personalitat d’un, es pot tenir una sensació de claustrofòbia, la necessitat de sortir a l’exterior et recorre pel cos quan segueixes caminant, però quan t’endinsses més, t’hi acabes acostumant, a la forta olor de sal que arriba amb l’aigua, i quedes meravellat per l’alçada del sostre, pel color de les roques, per les quantitat de coses boniques que vénen, però sobretot, quedes captivat per la llum que entra en aquell lloc, per la forma del forat, i per les vistes que hi ha.

Achakar és un lloc que val la pena visitar, o quan es senti la necessitat de conèixer un lloc difícil d’oblidar. Fa dos anys que vaig anar a visitar aquest paradís, i espero poder tornar-hi algun cop.

Hajar El Harrak

Una vida millor

lucky-blanconegro.jpg

Tot va començar una nit de pluja, quan van néixer uns cadells, els quals, quan van complir dos mesos, van ser venuts a diferents famílies. Un d’ells era de color negre, marró i blanc. Era un gos de pèl llarg, d’estatura petita, amb els ulls brillants i marrons. Tenia unes orelles grans i punxegudes. Va anar a viure amb la família Garcia. Era Nadal i el van posar a una capseta petita, estava molt espantat i no sabia què passava. Tot ho veia de color negre i escoltava gent parlar:
– Bé… aquest és el teu regal de Nadal, Sara.
– Papa, què és això? És una capsa molt petita.
– Obre-la i ho veuràs.
La nena va obrir la capsa. Quan va veure el gosset es va posar molt contenta. Li va donar un petó al seu pare i un altre a la seva mare i els va dir:
– Us prometo que el cuidaré molt bé.
– D’acord, – va dir el pare – però ara el que has de fer és posar-li un nom. Com li voldràs dir?
La nena semblava que ho tenia molt clar i va dir, tot donant un bot:
– Tobby, es dirà Tobby!
I, agafant-lo se’n va anar a la seva habitació. Al dia següent, va anar a la botiga d’animals. Va comprar-li de tot: menjar, joguines, una corretja, un plat amb el seu nom i, fins i tot, un llitet. La Sara estava molt feliç amb el seu gos i el portava a tots llocs.

Quan va començar l’escola, havia de deixar-lo sol a casa i li feia molta pena, perquè els seus pares treballaven tot el dia i no el podia veure fins a la tarda, que era el moment en el qual l’agafava i el portava a passejar. També el treia a passejar pels matins, abans d’anar-se’n a l’escola i per la nit, abans d’anar-se’n a dormir.
Van passar sis mesos i la nena se n’anava cansant. Ja no li feia tant de cas  i, de tres cops que el treia a passejar, el treia, només, un cop i, és clar, feia les seves necessitats a casa, la qual cosa feia que el pare de la nena el pegués molt fort.

Va arribar l’estiu i les coses seguien igual, però, ara cada cosa que feia, per petita que fos, al pare de la nena, li molestava molt i acabava pegant-li. Com que era estiu, havien d’anar-se’n de vacances i, a on anaven no els hi deixaven portar mascotes de cap tipus. Aquí va començar el seu calvari!

La nit abans d’anar-se’n de viatge l’home va agafar el cotxe, amagant-se de la filla i la dona, i es va emportar el Tobby. El gos estava espantat i no sabia on anava. El va posar al seient del darrere i  va posar el cotxe en marxa. Finalment, van arribar a un descampat on l’home el va deixar i li va dir:
– Vés-te’n, no et vull veure més!- i li va donar una puntada de peu al terra.
El gos va sortir corrents espantat i no sabia on anar.
Va passar una setmana i el gos no menjava gaire, només alguna cosa que trobava al terra d’un bosc on havia arribat sense saber com. Un dia donant voltes pel bosc, va arribar a una casa molt petita. La porta estava oberta així que va entrar-hi. No hi havia ningú, però es va quedar adormit allà dins. Quan va passar una estona el va despertar una veu que li creava molta tranquil•litat. Era una dona gran, d’uns seixanta anys més o menys. Li va donar aigua, menjar i el va rentar, ja que estava molt brut. A la nit va arribar el seu marit. També tenia uns seixanta anys i li va dir:
– Rosa, què fa aquest gos tan maco aquí?
– Doncs resulta que vaig anar a donar menjar als animals i quan vaig tornar me’l vaig trobar aquí dins, dormint i… és tan maco, perquè no ens el quedem? Fa poc que va morir l’altre i el trobo a faltar tant. Aquest gos em faria molta companyia mentre tu estàs treballant. Fins i tot l’he rentat, perquè, pobre, es veu que l’havien abandonat.
– Bé… si tu creus que et farà una bona companyia, doncs queda-te’l, a mi no m’importa.
– Gràcies, moltes gràcies!- li va donar un petó al marit- Fins i tot he pensat un nom perfecte per ell.
– De veritat, quin és aquest nom?
– Lucky, li diré Lucky.
El Lucky es va quedar a viure amb aquesta bona família i, ara, després de tres anys, segueixen estimant-lo com el primer dia que el van tenir a casa.

Maria González