Era dissabte 25 de Juliol. A les deu del matí vam sortir jo i la Kati per anar a l’aeroport. Feia un dia molt bo, el sol brillava amb intensitat i feia calor.

L’avió amb destí a Marrakeix sortia a un quart d’una, i per això no anàvem amb moltes presses. Quan vam arribar a l’aeroport, ens vam dirigir a la companyia d’Ibèria per deixar les maletes i canviar els bitllets. Vam fer cua uns 5 minuts i quan ens va arribar el torn, vam posar les maletes en una cinta que les transportava cap a l’avió i a la vegada les pesava. La dona ens va donar els bitllets i ens va dir que embarcaríem en la porta 14.

Després d’això vam pujar a la part superior de l’aeroport on passem un control de seguretat, i ens vam dirigir cap a la porta 14. No hi havia gaire gent esperant. Ens vam estar esperant 25 minuts fins que una hostessa va obrir la porta 14, es va posar en un costat, i ens va dir que féssim una fila. Una vegada feta la fila vam començar a entrar, i a mesura que ho fèiem anàvem donant el bitllet i el passaport. Una vegada asseguts, vam esperar 15 minuts fins que van entrar tots. L’avió va començar a moure’s i una hostessa ens anava dient què havíem de fer en cas d’emergència. De sobte l’avió va enlairar bruscament.

Jo, com que era la primera vegada que viatjava amb avió, em vaig espantar molt, però la Kati, com que ja hi havia viatjat altres vegades, no es va espantar tant. Jo odiava viatjar amb avió perquè pensava que al mínim error que tingués, podríem morir.

Van passar 2 llargues hores que per a mi van ser eternes, fins que l’avió va començar a sacsejar-se bruscament. En aquest moment vaig pensar que era la nostra fi, que no viuríem després d’aquest viatge. El pilot va dir que no perdem la calma, que tot estava sota control.

L’avió va començar a baixar fins arribar a terra. Quan va parar em vaig aixecar per anar a la porta i vaig sortir corrents.

Ismael Majdoui

Tot i que faci molt de fred, surto de casa per tal de buscar uns instants de soledat i tranquil·litat. Em poso la jaqueta i començo a caminar sense rumb per aquests estrets carrers del nostre petit poble. Em decideixo a anar a la platja, on només les ones del mar trenquen el silenci absolut. Passejant amb molta calma, he començat a pensar i m’han vingut records de la meva infantesa.

Me’n recordo quan arribava el temps de prendre el sol, quan l’escola ja havia tancat i l’ hivern trist s’havia quedat enrere. En aquell instant començaven les vacances d’estiu en què tots els moments no eren per amoïnar-se sinó per divertir-se. Va ser aquell mes d’agost que vaig viatjar a una de les més boniques i principals illes de l’arxipèlag balear, l’anomenada Menorca.

Allà ens vam allotjar en un petit poble de pescadors on gaudíem d’una gran pau, a diferència de les bullicioses urbanitzacions turístiques. Vaig conèixer moltes coses noves i agradables, però sobretot em fascinaven les cales protegides dels vents del nord, pels alts penya-segats que les envolten. Aquestes eren petites, netes, tranquil·les, de poc fons i estretes, el que les feia abrigades al mal temps i gairebé mai sofrien onatge.

Simplement la placidesa de les seves aigües, la claretat del sol d’estiu, les formes blanques de les roques, em situaven en un món molt més meravellós, que jo encara no coneixia.

Després d’aquest malenconiós record, es veu que m’he quedat tan obsessionat que quan torno a casa, el primer que faig, és buscar en el meu àlbum de fotografies i trobar la imatge més adequada per traslladar-me a aquell enyorat indret.

Luis Berlanga Herrera

Observa com s’allunya el seu somriure. Contempla el teu entorn, mira com tot sembla que es fa més petit i insignificant. Sents que has d’evitar-ho, que no pots deixar que s’allunyi, i desaparegui per sempre. Mous cel i terra. Evapores rius, mars i oceans buscant allò que necessites. Però en el fons saps que no hi pots fer res, és cosa del destí. El maleït destí que ens lliga sempre de mans i peus fent-nos sentir impotents davant la realitat. Tot i així no pots deixar que s’extingeixi quelcom tan bonic i reconfortant. La ferma promesa d’estar al seu costat, passi el que passi, no només fa que et converteixis en l’heroi d’aquesta proesa, sinó que en siguis l’únic protagonista per al seu somriure.

Però despertes i te n’adones que el problema hi és. Que la realitat no és només l’increïble moment d’un somni victoriós. És el dia a dia. És guanyar o perdre. És viure o morir. És seguir lluitant.

Marina Royo

Només en observar aquesta fotografia, la primera impressió que un pot tenir és la de veure un lloc únic. I no és del tot fals, Tánger amaga molts llocs que són una atracció turística amb molta demanda.

En aquesta gran ciutat de costa, es troba el cap d’Achakar, on hi destaquen les grans coves que trobem sota terra del penya-segat. El que més atrau als joves és la possibilitat de saltar des de dalt cap al mar fent acrobàcies de tot tipus.

Però no només hi trobem la cova amb la sortida a l’exterior sinó que a l’interior hi ha desenes de parades que omplen el buit del passadís que et porta al centre. Unes quantes bombetes il·luminen aquest camí donant-li un aire misteriós. Els turistes també s’entretenen jugant amb uns micos petits que estàn situats a les escales que t’hi permeten l’accés.

Depén de la personalitat d’un, es pot tenir una sensació de claustrofòbia, la necessitat de sortir a l’exterior et recorre pel cos quan segueixes caminant, però quan t’endinsses més, t’hi acabes acostumant, a la forta olor de sal que arriba amb l’aigua, i quedes meravellat per l’alçada del sostre, pel color de les roques, per les quantitat de coses boniques que vénen, però sobretot, quedes captivat per la llum que entra en aquell lloc, per la forma del forat, i per les vistes que hi ha.

Achakar és un lloc que val la pena visitar, o quan es senti la necessitat de conèixer un lloc difícil d’oblidar. Fa dos anys que vaig anar a visitar aquest paradís, i espero poder tornar-hi algun cop.

Hajar El Harrak

Ni de bon tros m’hagués imaginat el dia avanç que el dia següent em trobaria fent aquesta foto en un bus turístic de Londres, la meva mare m’havia dit que marxaríem d’excursió, i la veritat es que només portàvem una maleta, allò que a vegades els pares els hi fa il·lusió, una sortida a qualsevol masia de muntanya, alguna cosa per l’estil, el que segurament no m’havia plantejat. seria que a dos quart de deu de la nit agafaria un avió i que a les dotze aterraria a l’aeroport de Londres, aquella ciutat tan màgica i bonica, amb els immensos jardins i els innumerables monuments, con el Big Ben o el “London eye”,so el gran palau de Buckingham, amb els busos vermells de dos pisos i els taxis negres d’escarabat. I es que Londres a més de ser una ciutat meravellosa , es una ciutat enorme, encara que molt ben organitzada, te moltíssimes estacions, tan de metro com de bussos, i molt ben situades, amb indicacions molt clares i sense complicacions. Això sí, s’ha de dir, que les llegendes son veritat, la gent de Londres no es gaire extrovertida, al preguntar per una estació, et diuen el que hi ha i no pas més, si no ho has entès mala sort per que amb la mirada t’ho diuen tot, suposo per això que hi ha gent de tot, com aquí … En definitiva, en tres dies vaig poder visitar Londres i desfruitar-lo, encara que em quedes amb les ganes.