Aquesta foto es de quant vaig anar de vacances als Pirineus Aragonès, a l’estiu. Primer em pensava que anar a la muntanya a l’estiu no seria divertit, normalment es va a la platja, però al final va resultar increïble.

Durant aquelles fabuloses vacances al Pirineus vaig disfrutar molt del que abans m’hagués semblat una tonteria. Teníem pensat fer uns quants esports d’aventura all, en els rius. Com que la família va estar lesionada a la primera de canvi vam fer molt pocs esports dels que teníem planejats. Com que la família no estava al 100% vam anar a caminar i a pujar muntanyes. Vam pujar un munt de muntanyes i vam poder veure molts paisatges immensament bonics. També vam poder observar algun animal, com els trencaossos les millors aus que he pogut veure amb els meus ulls. I no eren només un, n’hi havia molts, eren com a Barcelona coloms[ORDRE].

Un dia va fer tempesta i vam pujar a la muntanya per mirar la tempesta elèctrica que hi havia al costat, a l’altre vall. Això era de nit i com que a Premià no podem disfrutar de un espectacle únic com aquest, el meu pare i jo ens vam vestir i vam sortir a veure-la.*Era grandiós, el que mai havia vist. L’endemà vam anar a veure com estava la muntanya i, vam veure que desprès d’aquella tempesta estava tot molt mes bonic del que ens pensàvem.

Al final gairebé no vam poder fer gaires esports d’aventura, cosa que no em va importar gaire.

Robert Pujol Gimeno

Quan arriba el final del dia, tanco els ulls i començo a somiar. Somio que puc volar i que per un moment escullo la meva destinació; que em porta a aquestes illes. Per un moment tot és com vull….el sol brilla en tot lo alt, els núvols s’allunyen, no corre ni una brisa i de fons puc distingir el soroll dels ocells… nomes estem la sorra i jo, el mar i jo…jo i la tranquil·litat. I aquí estic, tombat en aquesta sorra tan blanca que s’escapa entre els meus dits. Al meu cap no deixo de dir-li que em deixi estar aquí sempre, que no vull tornar a viure la rutina…. I en aquests moments voldria aturar el temps… que es fes etern i que els problemes s’esfumessin com els núvols.

Em desperto. El dia torna a començar, no recordo el que vaig somiar ahir, els pensaments que vaig tenir, però estic bé. Em sento lliure, potser perquè me n’adono de que sempre que vulgui desaparèixer nomes he de tancar els ulls i somiar….

Manel Besada

Aquesta fotografia és de la setmana del 30 de desembre, quan estava de vacances a Sevilla. Jo crec que és una ciutat molt bonica i amb  gran atractiu turistic, per exemple, es pot anar a veure la Giralda o el casc antic etc. En el nostres cas, vam agafar un carruatge com el de la imatge( que et donà un tomb per la ciutat) el petit inconvenient és que és una mica car, però per totes les altres coses és molt entretingut. En acabar el recorregut amb el carruatge,ja era l’hora de dinar varem anar a un bar de tapes com és típic d’ allà. Ens vam atipar com lladres, perquè estava tot molt bo,  delicios  i a sobre estava tot molt barat. Després d’haver dinat, vam seguir fent turisme en un museu d’artesania, i mès tard com sempre ,vaig anar a comprar els souvenirs per A la família(que mai poden faltar).Al dia següent, em van dur a l’estadi del Sevilla FC, em va impressionar lo gran que era i una façana, on està l’ escut del Sevilla en gran i al voltant en mès petit els escuts d’alguns del equips d’Europa. En acabar el dia, ens vam anar cap Huelva que estaven uns familiars que feia temps que no veia. Em va agradar molt tota Sevilla, espero torni-hi anar lo avans posible hi quedar-me tot el temps possible.

David Espinosa Sala 4t

Era dissabte 25 de Juliol. A les deu del matí vam sortir jo i la Kati per anar a l’aeroport. Feia un dia molt bo, el sol brillava amb intensitat i feia calor.

L’avió amb destí a Marrakeix sortia a un quart d’una, i per això no anàvem amb moltes presses. Quan vam arribar a l’aeroport, ens vam dirigir a la companyia d’Ibèria per deixar les maletes i canviar els bitllets. Vam fer cua uns 5 minuts i quan ens va arribar el torn, vam posar les maletes en una cinta que les transportava cap a l’avió i a la vegada les pesava. La dona ens va donar els bitllets i ens va dir que embarcaríem en la porta 14.

Després d’això vam pujar a la part superior de l’aeroport on passem un control de seguretat, i ens vam dirigir cap a la porta 14. No hi havia gaire gent esperant. Ens vam estar esperant 25 minuts fins que una hostessa va obrir la porta 14, es va posar en un costat, i ens va dir que féssim una fila. Una vegada feta la fila vam començar a entrar, i a mesura que ho fèiem anàvem donant el bitllet i el passaport. Una vegada asseguts, vam esperar 15 minuts fins que van entrar tots. L’avió va començar a moure’s i una hostessa ens anava dient què havíem de fer en cas d’emergència. De sobte l’avió va enlairar bruscament.

Jo, com que era la primera vegada que viatjava amb avió, em vaig espantar molt, però la Kati, com que ja hi havia viatjat altres vegades, no es va espantar tant. Jo odiava viatjar amb avió perquè pensava que al mínim error que tingués, podríem morir.

Van passar 2 llargues hores que per a mi van ser eternes, fins que l’avió va començar a sacsejar-se bruscament. En aquest moment vaig pensar que era la nostra fi, que no viuríem després d’aquest viatge. El pilot va dir que no perdem la calma, que tot estava sota control.

L’avió va començar a baixar fins arribar a terra. Quan va parar em vaig aixecar per anar a la porta i vaig sortir corrents.

Ismael Majdoui

Tot i que faci molt de fred, surto de casa per tal de buscar uns instants de soledat i tranquil·litat. Em poso la jaqueta i començo a caminar sense rumb per aquests estrets carrers del nostre petit poble. Em decideixo a anar a la platja, on només les ones del mar trenquen el silenci absolut. Passejant amb molta calma, he començat a pensar i m’han vingut records de la meva infantesa.

Me’n recordo quan arribava el temps de prendre el sol, quan l’escola ja havia tancat i l’ hivern trist s’havia quedat enrere. En aquell instant començaven les vacances d’estiu en què tots els moments no eren per amoïnar-se sinó per divertir-se. Va ser aquell mes d’agost que vaig viatjar a una de les més boniques i principals illes de l’arxipèlag balear, l’anomenada Menorca.

Allà ens vam allotjar en un petit poble de pescadors on gaudíem d’una gran pau, a diferència de les bullicioses urbanitzacions turístiques. Vaig conèixer moltes coses noves i agradables, però sobretot em fascinaven les cales protegides dels vents del nord, pels alts penya-segats que les envolten. Aquestes eren petites, netes, tranquil·les, de poc fons i estretes, el que les feia abrigades al mal temps i gairebé mai sofrien onatge.

Simplement la placidesa de les seves aigües, la claretat del sol d’estiu, les formes blanques de les roques, em situaven en un món molt més meravellós, que jo encara no coneixia.

Després d’aquest malenconiós record, es veu que m’he quedat tan obsessionat que quan torno a casa, el primer que faig, és buscar en el meu àlbum de fotografies i trobar la imatge més adequada per traslladar-me a aquell enyorat indret.

Luis Berlanga Herrera

Observa com s’allunya el seu somriure. Contempla el teu entorn, mira com tot sembla que es fa més petit i insignificant. Sents que has d’evitar-ho, que no pots deixar que s’allunyi, i desaparegui per sempre. Mous cel i terra. Evapores rius, mars i oceans buscant allò que necessites. Però en el fons saps que no hi pots fer res, és cosa del destí. El maleït destí que ens lliga sempre de mans i peus fent-nos sentir impotents davant la realitat. Tot i així no pots deixar que s’extingeixi quelcom tan bonic i reconfortant. La ferma promesa d’estar al seu costat, passi el que passi, no només fa que et converteixis en l’heroi d’aquesta proesa, sinó que en siguis l’únic protagonista per al seu somriure.

Però despertes i te n’adones que el problema hi és. Que la realitat no és només l’increïble moment d’un somni victoriós. És el dia a dia. És guanyar o perdre. És viure o morir. És seguir lluitant.

Marina Royo