15è conte del Cafè de la Granota proposat per Javi González

    – Caterina? Vaja, ja era hora que arribessis, feia estona que t’esperava… Sí, és clar que t’estava esperant! Com que t’estranya? Va, no diguis bajanades, que sempre comencem així i acabem com tu i jo sabem.

    » Què fas plantada davant la porta? Que si et trobo diferent? Què vols que et digui, et veig igual que sempre… Com dius, que has anat a la perruqueria un altre cop? Doncs qui ho diria, perquè la Dolors et deu haver tallat dos o tres cabells i, per variar, cobrar-te un ull de la cara. Si ja t’ho dic sempre que has d’anar a una altra perruqueria, que ben segur que hi vas dues vegades al mes perquè no te’l tallen com Déu mana! Quan jo vaig a la barberia de la Clenxa, m’hi assec al tamboret i li dic: «Ja saps, Miquel, xolla-me’l com sempre, ben curtet», i per pocs cèntims ja em puc estar dos mesos o més sense preocupar-me d’anar a xollar-me el cabell.

    » Només t’ho dic perquè no acostumes a controlar els calés que gastes tota sola. A més, ja saps que últimament a la botiga les coses no van gaire bé. Fa uns dies vaig haver de pujar el preu de les espardenyes, i en Pere Torres, ja saps, el contrabaixista de l’orquestra, no va dubtar de queixar-se: «Renoi, Jaume, i aquesta pujada de preus?» em va dir i se’n va anar tan ràpid com va entrar a la botiga. I abans d’ahir el vaig tornar a veure i em vaig fixar que tenia unes espardenyes noves. Li vaig preguntar on les havia comprades. «No te les vaig comprar a tu -deia ell- perquè fa poc un xiquet acaba d’obrir una botiga al costat del cafè de Silveri, on ven espardenyes i sabates de mudar molt més barates que les teves, i què vols que et digui, m’estimo més estalviar-me uns quants cèntims que no pas gastar-me’ls!». I no, no només ell anava amb calçat nou. Durant aquesta setmana m’he fixat que molts del poble en porten de sabates noves, fins i tot l’Elies, qui ho diria sent tant garrepa com és ell! Sí, vaig entrar a la nova sabateria per veure si era cert, i la veritat és que la diferència de preus era bastant gran, i per rematar em va costar eixir de la botiga de la quantitat de gent que hi havia a dins!

    » T’ho dic per a que vegis que les coses no van gaire bé, i si a sobre vas gastant ximplement els diners anant a la perruqueria cada dos per tres, m’agafes espardenyes de la botiga per a tu i a les teves amigues, et compres mil coses innecessàries per a tu sola… En fi, què vols que et digui? Bé, no vull acabar discutint com ahir, i entra ja a casa, dona, que encara segueixes en el rebedor!

    » Per cert, et volia preguntar una cosa abans que se m’oblidi… Com dius, que per què hi ha una maleta al costat de la porta? Per res, dona, per res… Vaja, ja no me’n recordo què volia dir-te… I que per què porto el ganivet del pernil a la mà? Ah, sí, sobre això volia parlar-te… Saps on és l’esmolador de ganivets? És que he de fer una cosa… Si, ja sé que no tenim pas pernil a casa! És una sorpresa que segur que no te l’esperes… No t’ho penso dir pas, ja pots demanar-m’ho tants cops com vulguis!

    » Bé, mentre me’l busques baixaré una mica les persianes, que entra molta claror. I em sembla que també tancaré la porta amb clau, que últimament corren els rumors que hi ha un espanyaportes rondant per la vila. Diuen que és un tal Valerià, però tampoc n’estic gaire segur. Sí, sí, tranquil·la, ja he abaixat les persianes i he tancat la porta amb clau.

    » Gràcies, les coses que busques sempre són en el lloc que menys t’esperes. Mentre esmolo el ganivet, per què no fas una becaina? Sí, dona, deus estar una mica cansada… Però per què no vols fer-me cas? Com dius, que em notes una mica estrany avui?

    » Doncs sí, Caterina, potser tens raó. I és que avui és un dia especial. Per als dos. Avui comença una vida nova perquè l’altra desapareixerà. Són coses que a vegades passen quan les coses no van bé, s’han de buscar solucions, a vegades difícils de prendre, tot i que d’altres vegades es resolen per sí soles. Ja saps el que deia el meu oncle, que les decisions s’han de prendre de forma decidida. I la veritat és que fa dies que discutim, per qualsevol cosa, i això em fa pensar que no som del tot feliços. Ja ho has vist ara, has arribat de la perruqueria i ja hem començat a discutir dels diners. Diners, sí. Els maleïts diners que necessitem per viure i que últimament no passen sovint per casa. Diners que, vulguis o no, són menys pels impulsos que tens de malgastar-los en la perruqueria i en altres ximpleries! Diners que no arriben a casa perquè tu regales unes quantes espardenyes a les teves amigues! Diners que no tinc per culpa de la nova botiga de calçat del poble!

    » Però s’ha acabat, Caterina. A partir d’ara les coses seran diferents, t’ho asseguro! Què et passa, per què estàs tan callada? I per què hauria de deixar anar el ganivet? I per què vols obrir la porta ara? Si no fa res m’has preguntat si l’havia tancada amb clau… Et veig una mica nerviosa. No, el telèfon no funciona, aquest matí m’he ensopegat amb el cable i l’he trencat sense voler. Però per què el vols? Caterina, però per què crides?! Caterina!

    » A veure, no sé per què t’estàs comportant d’aquesta manera, però vaja, et diré la raó per la qual t’estava dient tot això. Caterina, el meu oncle Gervasi ha mort, i gràcies a això rebrem una gran quantitat de diners! Com que no tenia fills i jo era el seu únic nebot, en el seu testament va deixar ben clar que jo era l’hereu de tota la seva fortuna, que ben saps que no és poca! Per això t’estava dient que a partir d’avui les nostres vides serien diferents! He decidit vendre la sabateria i a partir d’ara treballaré en el que sempre m’ha agradat, l’hostaleria! I per aquest motiu, al matí he anat a comprar una pota de pernil, per celebrar-ho com Déu mana! T’ha canviat la cara de cop i volta, eh? No sé pas en què estaries pensant, però m’alegro que estiguis tan contenta. Ara dintre d’una estona hauré de marxar al vetllatori del poble del meu oncle Gervasi, i potser m’hi estic uns quants dies, per això m’he preparat la maleta amb tres o quatre coses. Però abans mengem uns talls de pernil, perquè això ho hem de celebrar!

Capítol 15                                             Sara Pérez 

 A
la Maria Antonieta Rodriguez, veïna de Mequinensa, li’n va passar una de ben grossa. D’això ja fa bastant de temps, concretament fa uns 2 anys i mig. Ella era més jove, més guapa i més innocent que ara. Explicaré el que va passar basant-me en el que m’han explicat el vell Cristòfol i la gent del poble.  

La Maria Antonieta vivia al costat del Cafè del Silveri, aleshores encara no havia arribat l’autobús de Lleida i no hi anava tanta gent per allà. Un dia,
la Maria Antonieta va eixir de casa seva a passejar per la vila. Es va trobar a en Jaume Vilanova, el sabater, a la seva botiga que estava a la costera del forn. Van estar parlant una bona estona de moltes coses  i en Jaume li va dir que havia arribat un home misteriós al poble. Ella va quedar molt parada, normalment no arribaven estrangers al poble i menys misteriosos. Després va marxar. Més endavant es va trobar a uns xiquets que anaven a jugar al camp de futbol. Per cert, un camp molt peculiar, els va dir que anessin amb compte amb les crescudes del riu o podien sortir-ne mal parats. Més tard va tornar a casa a descansar perquè ja era molt tard. Al dia següent
la Maria Antonieta es va despertar amb molta calor, era l’estiu i el sol brillava amb molta intensitat. Va esmorzar, es va vestir i es va mirar a l’espill a veure quina cara feia. Estava una mica adormida, blanca i despentinada però bastant bé. Volia anar a l’altre banda del riu per veure el bosc i per passejar en calma, no com pel poble, que no parava de trobar-se gent.  

Va haver de passar amb la barca del Miquel Garrigues perquè en aquells temps el pont encara no s’havia construït, per sort del Miquel, així tenia molta feina. Ella anava passejant riu avall quan va veure que se li acostava un home. No  l’havia vist mai i va pensar que seria l’home misteriós de qui li havia parlat en Jaume, el sabater. Van començar a parlar tot passejant per la riba del riu Ebre amunt. Ell li va explicar que es deia Bartolomeu, que venia de Flix. Allà havia passat tota la seva vida, però ja no li quedava res i va decidir anar a Mequinensa a veure si les coses li anaven millor. Mentre anaven passejant veien el llaüts baixar pel riu tot carregats. Ell, en Bartolomeu li va explicar moltes coses de les seva vida.
La Maria Antonieta li va preguntar  on vivia en aquell moment. Ell li va dir que vivia al carrer major, a casa del senyor Jeroni Salses, l’agutzil del poble, que ja el coneixia de Flix. Es veu que l’agutzil anava a Flix a vegades amb la família. Anaven passant els dies i a
la Maria Antonieta cada dia li agradava més en Bartolomeu. Van començar a sorgir coses entre ells i mica en mica va anar sorgint l’amor.  Va anar passant el temps i ells estaven molt bé junts. Anaven a passejar per la plaça de l’església, per la vora del riu on es van conèixer i pel cafè més important del poble, el Cafè de
la Granota. Un dia en Bartolomeu li va dir a
la Maria Antonieta que volia viure amb ella, però a ella no li va semblar bé perquè no estaven casats. El dia següent estaven prenent un cafè al Cafè de
la Granota i van estar parlant amb el vell Cristòfol, que els va explicar coses sobre l’Elisenda, la dona de l’agutzil. Més tard van anar a fer una copia de la clau de casa perquè així a la nit en Bartolomeu podria entrar a casa de
la Maria Antonieta sense que ningú se’n adonés. A en Bartolomeu li havia donat feina el de la fruiteria, no li pagaven molt però el suficient per poder menjar. Li va costar bastant trobar una feina decent, perquè tothom anava parlant de la seva relació. Van passar les setmanes i en Bartolomeu cada cop estava més allunyat d’ella i
la Maria Antonieta s’estava donant conte que ell s’allunyava. Va decidir que aniria a Flix a veure si era veritat el que li havia dit. Perquè últimament ella havia descobert que algunes coses que li havia explicat en Bartolomeu eren mentida, així que va anar a Flix. De camí a Flix, la gent la mirava malament, perquè encara que ho volguessin amagar, tothom sabia que a la nit en Bartolomeu anava a casa
la Maria Antonieta. Quan va arribar va anar al centre del poble i va preguntar a la gent que si sabien alguna cosa d’en Bartolomeu, li va costar molt però finalment una dona li va explicar que era un home molt dolent i que no havia viscut sempre allà. Que anava pels pobles aprofitant-se de les dones com ella.
La Maria Antonieta no s’ho podia creure i van continuar parlant. Mentre a Mequinensa en Bartolomeu va aprofitar que no hi era
la Maria Antonieta per agafar les coses de màxim valor de la casa i anar-se’n del poble per vendre-ho desprès. Quan
la Maria Antonieta va arribar al poble va començar a plorar, el plany va alertar la del forn que li va dir que havia vist a en Bartolomeu amb les maletes. I va començar a dir-li que ja ho sabia tothom que aquella relació no anava en lloc i moltes coses més. Ella se’n va anar corrents. Va arribar a casa va trobar les altres claus tirades al terra i que li faltaven totes les joies i els diners que tenia. No s’ho podia creure.Aquesta és la historia de
la  Maria Antonieta, va patir molt la pobre. Com ja no li quedava res de valor va haver de tornar a Riba Roja on vivia la seva família i mai més ha tornat, suposo que li porta mals records.  

Proposta de 15è conte per al Cafè de la Granota d’Aida Caba

I va ser aquella nit, cap a les deu; una nit tan freda i avorrida que fins i tot el cafè estava tancat. Com sempre, el Carles Soler tenia la botiga de queviures oberta, per si un cas algun veí de la vila li faltés sucre per endolcir el iogurt o oli per amanir l’enciam. En Carles Soler era una persona que sempre mirava pel primer, i el primer a casa seva era la pela. Feia més hores que un rellotge, però també tenia els seus petits descansos, ja que estar tantes hores de peu li produïen varius i la seva dona Angelina s’esfereïa, la pobra… Aquesta història no és una més al poble, és la més explicada, ha arribat fins i tot a la capital, per diaris i ràdios, i si no escoltes la ràdio, ni tampoc t’agrada llegir segur que algun cop n’hauràs escoltat algun mot de la Ramona. Segons l’últim client del Cafè de la Granota, en Mateu, va entrar a la petita botiga a les deu menys cinc. En Mateu treballava a la botiga durant el torn del dissabte al matí i a partir de les quatre de la tarda el suplia la seva companya Martina, ja que en Carles Soler sempre feia festa els dissabtes, per la mala circulació de les cames. La Martina era una noia senzilla, callada i riallera. Amb un bon cor, tan i tan gran que no li cabia al pit. Treballava a la botiga per poder pagar la cura de la seva germana, la Roseta, que estava molt malalta,  i els metges no sabien pas què podia tenir, així que la seva germana gran, la Martina, treballava tot el que podia per guanyar diners per curar a la seva germana. Aquella nit, quan en Mateu va entrar a la botiga, va tancar, volia parlar amb més intimitat amb la seva companya de torn. Realment el que volia era demanar-li un favor.

• Martina, la veritat és que estic ben enredat. La Loli diu que s’ha quedat embarassada, encara que no entenc ben bé com ha pogut passar. Per això necessito diners, perquè la meva estimada pugui agafar un avió ben lluny i poder avortar. D’una altra manera, tenir un fill tan jove espatllaria la nostra relació, a més, ja saps que ella sempre ha volgut estudiar infermeria…
• Vaja.. quin secret.. més gran..
• Sí, però espero que d’aquí no surti ni un sol mot.. confio amb tu plenament.
• Ja.. però.. Mateu n’estàs segur que el fill és teu? No t’estarà albardant? Ja saps el que diuen les males llengües pel poble.. aquesta noia és de poca xolla.
• Perdona? Clar que és meu! I de qui sinó? Les llengües que parlin.. com sempre.. mai diuen res interessant. Bé el que t’anava dient, la Loli no ha treballat mai, tot li paga el seu pare i no pot demanar-li diners per una cosa així. No tenim ni un duro.
• Mateu.. sembla mentida que em vinguis a mi, justament la més escurada, a demanar diners per a la teva Loli, vinga home..
• No, no es això Martina, la meva idea és.. atracar la botiga. Xombar els diners de tot el dia.
• Estàs boig? És que t’has begut l’enteniment? Ni parlar-ne! Aquesta idea no em fa ni goteta de gràcia. En Carles em fotria fora sense pensar-s’ho ni un moment, no veus que fa temps que busca excuses per fotrem fora? Necessito continuar treballant per guanyar diners!
• Martina sisplau.. (i en aquell moment la cara d’en Mateu va ensombrir en una estranya ganyota i va treure una pistola tot apuntant-la al cap), dóna’m tots els diners que tinguis a la caixa!
• Mateu!! Déu meu!! I sinó que faràs? Disparar-me?
• Martina va sisplau! L’últim favor que et demano..
• Que no! Atraca’t durant el teu torn.

Justament una mica després de les deu, en Manuel, la Lloca, va ataüllar com la Loli picava a la botigueta, que ja portava penjat el cartell de TANCAT, la va obrir en Mateu. En Manuel es va estranyar ja que aquelles hores el xiquet no hi treballava.

• Hola Loli.. què fas aquí?
• He pensat que hi series, ja que a casa no hi eres. Hem de parlar del tema dels diners…

La Loli i en Mateu es van tancar a la rebotiga d’amagatons. La Martina esperava avorrida, quan de cop fixà la seva mirada en l’arma que en Mateu s’havia deixat damunt la taula. Observava la pistola detingudament, la va tocar i li van caure les bales, les va recollir i les va tornar a col·locar, començà a jugar amb ella com si d’un guàrdia civil es tractés. De cop, sense voler, va disparar i el tret va anar directe a la petita nevera on hi havien les ampolles d’aigua. Va trencar el vidre en mil bocins i va travessar algunes ampolles. La parella van sortir de la rebotiga volant.

• Martina! Què fas dona!? Ets folla?
• Ai mareta meva, que li diré a l’encarregat dilluns que ve?

La Loli va eixir de la botiga al veure tal desastre.

• Mira Martina ara ho tens perfecte, pots simular que l’atracador ha disparat contra la nevera en un moment de ràbia ja que tu no volies donar-li els diners, què et sembla? I a més part del botí anirà a parar a les teves mans.
• Va ràpid, no tinc cap més opció, agafa tots els diners i ja em donaràs més endavant la meva part.
• Perfecte, me’ls guardo en aquesta bosseta. Moltes gràcies Martina.
• No! Espera’t Mateu no te’n vagis encara.. ara sóc jo la que té de demanar un favor.
• Digue’m, digue’m dona.
• Abans de marxar dispara’m al braç, així estaré ferida i en Carles no em farà preguntes.
• Però, però què dius? No vulguis buscar la lluna per la bassa!
• Tu fes-ho! Si no vols que li expliqui a la Loli que fa un mes enrere ens vam fer un petó al rebost de la botiga..
• Martina! Com pots ser així?..
• Però al braç dret, que jo sóc esquerrana.

En Mateu va acceptar, va disparar a la Martina i la va deixar ferida al terra, mentre anava corrents a avisar a la guàrdia civil, per explicar-los que havia vist com dos atracadors sortien corrents amb diners i armats de la petita botiga del senyor Soler durant el torn de la seva companya.

Aquesta història hauria pogut tenir un final feliç, més enllà de l’embenat del braç de la pobra Martina. Hagués sigut feliç… si no fos perquè la Loli, després que el pobre Mateu li hagués entregat tots els diners, que li van costar la feina tant d’ell com de la Martina,  s’esmunyís amb els calers cap a Barcelona amb en Bernat, el pare de la criatura.