TREBALLAR PER AL DIMONI

Proposta de 15è conte per al Cafè de la Granota d’Aida Caba

I va ser aquella nit, cap a les deu; una nit tan freda i avorrida que fins i tot el cafè estava tancat. Com sempre, el Carles Soler tenia la botiga de queviures oberta, per si un cas algun veí de la vila li faltés sucre per endolcir el iogurt o oli per amanir l’enciam. En Carles Soler era una persona que sempre mirava pel primer, i el primer a casa seva era la pela. Feia més hores que un rellotge, però també tenia els seus petits descansos, ja que estar tantes hores de peu li produïen varius i la seva dona Angelina s’esfereïa, la pobra… Aquesta història no és una més al poble, és la més explicada, ha arribat fins i tot a la capital, per diaris i ràdios, i si no escoltes la ràdio, ni tampoc t’agrada llegir segur que algun cop n’hauràs escoltat algun mot de la Ramona. Segons l’últim client del Cafè de la Granota, en Mateu, va entrar a la petita botiga a les deu menys cinc. En Mateu treballava a la botiga durant el torn del dissabte al matí i a partir de les quatre de la tarda el suplia la seva companya Martina, ja que en Carles Soler sempre feia festa els dissabtes, per la mala circulació de les cames. La Martina era una noia senzilla, callada i riallera. Amb un bon cor, tan i tan gran que no li cabia al pit. Treballava a la botiga per poder pagar la cura de la seva germana, la Roseta, que estava molt malalta,  i els metges no sabien pas què podia tenir, així que la seva germana gran, la Martina, treballava tot el que podia per guanyar diners per curar a la seva germana. Aquella nit, quan en Mateu va entrar a la botiga, va tancar, volia parlar amb més intimitat amb la seva companya de torn. Realment el que volia era demanar-li un favor.

  • Martina, la veritat és que estic ben enredat. La Loli diu que s’ha quedat embarassada, encara que no entenc ben bé com ha pogut passar. Per això necessito diners, perquè la meva estimada pugui agafar un avió ben lluny i poder avortar. D’una altra manera, tenir un fill tan jove espatllaria la nostra relació, a més, ja saps que ella sempre ha volgut estudiar infermeria…
  • Vaja.. quin secret.. més gran..
  • Sí, però espero que d’aquí no surti ni un sol mot.. confio amb tu plenament.
  • Ja.. però.. Mateu n’estàs segur que el fill és teu? No t’estarà albardant? Ja saps el que diuen les males llengües pel poble.. aquesta noia és de poca xolla.
  • Perdona? Clar que és meu! I de qui sinó? Les llengües que parlin.. com sempre.. mai diuen res interessant. Bé el que t’anava dient, la Loli no ha treballat mai, tot li paga el seu pare i no pot demanar-li diners per una cosa així. No tenim ni un duro.
  • Mateu.. sembla mentida que em vinguis a mi, justament la més escurada, a demanar diners per a la teva Loli, vinga home..
  • No, no es això Martina, la meva idea és.. atracar la botiga. Xombar els diners de tot el dia.
  • Estàs boig? És que t’has begut l’enteniment? Ni parlar-ne! Aquesta idea no em fa ni goteta de gràcia. En Carles em fotria fora sense pensar-s’ho ni un moment, no veus que fa temps que busca excuses per fotrem fora? Necessito continuar treballant per guanyar diners!
  • Martina sisplau.. (i en aquell moment la cara d’en Mateu va ensombrir en una estranya ganyota i va treure una pistola tot apuntant-la al cap), dóna’m tots els diners que tinguis a la caixa!
  • Mateu!! Déu meu!! I sinó que faràs? Disparar-me?
  • Martina va sisplau! L’últim favor que et demano..
  • Que no! Atraca’t durant el teu torn.

Justament una mica després de les deu, en Manuel, la Lloca, va ataüllar com la Loli picava a la botigueta, que ja portava penjat el cartell de TANCAT, la va obrir en Mateu. En Manuel es va estranyar ja que aquelles hores el xiquet no hi treballava.

  • Hola Loli.. què fas aquí?
  • He pensat que hi series, ja que a casa no hi eres. Hem de parlar del tema dels diners…

La Loli i en Mateu es van tancar a la rebotiga d’amagatons. La Martina esperava avorrida, quan de cop fixà la seva mirada en l’arma que en Mateu s’havia deixat damunt la taula. Observava la pistola detingudament, la va tocar i li van caure les bales, les va recollir i les va tornar a col·locar, començà a jugar amb ella com si d’un guàrdia civil es tractés. De cop, sense voler, va disparar i el tret va anar directe a la petita nevera on hi havien les ampolles d’aigua. Va trencar el vidre en mil bocins i va travessar algunes ampolles. La parella van sortir de la rebotiga volant.

  • Martina! Què fas dona!? Ets folla?
  • Ai mareta meva, que li diré a l’encarregat dilluns que ve?

La Loli va eixir de la botiga al veure tal desastre.

  • Mira Martina ara ho tens perfecte, pots simular que l’atracador ha disparat contra la nevera en un moment de ràbia ja que tu no volies donar-li els diners, què et sembla? I a més part del botí anirà a parar a les teves mans.
  • Va ràpid, no tinc cap més opció, agafa tots els diners i ja em donaràs més endavant la meva part.
  • Perfecte, me’ls guardo en aquesta bosseta. Moltes gràcies Martina.
  • No! Espera’t Mateu no te’n vagis encara.. ara sóc jo la que té de demanar un favor.
  • Digue’m, digue’m dona.
  • Abans de marxar dispara’m al braç, així estaré ferida i en Carles no em farà preguntes.
  • Però, però què dius? No vulguis buscar la lluna per la bassa!
  • Tu fes-ho! Si no vols que li expliqui a la Loli que fa un mes enrere ens vam fer un petó al rebost de la botiga..
  • Martina! Com pots ser així?..
  • Però al braç dret, que jo sóc esquerrana.

En Mateu va acceptar, va disparar a la Martina i la va deixar ferida al terra, mentre anava corrents a avisar a la guàrdia civil, per explicar-los que havia vist com dos atracadors sortien corrents amb diners i armats de la petita botiga del senyor Soler durant el torn de la seva companya.

Aquesta història hauria pogut tenir un final feliç, més enllà de l’embenat del braç de la pobra Martina. Hagués sigut feliç… si no fos perquè la Loli, després que el pobre Mateu li hagués entregat tots els diners, que li van costar la feina tant d’ell com de la Martina,  s’esmunyís amb els calers cap a Barcelona amb en Bernat, el pare de la criatura.

5 thoughts on “TREBALLAR PER AL DIMONI

  1. marta

    El vocabulari emprat al text es força adequat i l’argument és molt original. El final , encara que no es feliç , trenca tota la monotonia i el fa interesant.

    Nota:9,5

  2. jlc1199

    És un bona història. Hi ha algunes parts del diàleg que em liaven una mica però bé. El que més hauries de vigilar són les expressions que utilitzes ja que són un pel castellanismes. Però per el que es demana segueixes molt bé l’estil de Moncada i el final és sorprenent encara que podries haber-lo explicat d’una altra manera més irònica.

    Nota: 8’5

  3. Laia

    aidaaa! Trobo que és un text força encertat amb l’estil del Moncada. També trobo que hi apareixen força mots mequinensans, per tant, et sents més dins d’un poble petit com seria Mequinensa. L’argument en si m’ha agradat molt i el final és sorprenent, no estic dient que m’hagi agradat, ja que és bastant trist, però és sorprenent, i això és el que compta.

    ale aida un 9! 🙂

  4. Raquel Martos

    Aidaaa 🙂
    és un dels millors contes que he llegit, ja que ens facilites ficar-nos en el paper, amb l’abundància de mots Mequinensans, i és del tipus d Moncada.

    Et poso un 9.75

  5. Joan Marc Post author

    Bé, sembla que tens força admiradors i admiradores. el text és un pèl previsible, però està ben resolt. Jo crec que val un excel·lent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *