Acabàvem d’enlairar-nos de l’aeroport del Prat de Barcelona, dirección a Cayo Paloma quan les hostesses van començar a mostrar-nos les indicacions de seguretat.
El pare, el meu germà i l’Albert ja havien esgotat gairebé tota la reserva de begudes amb alcohol, perquè tenien por a volar. Mentres que l’avi roncava, la mami i l’àvia no deixaven de criticar el servei de l’avió que, efectivament, era força dolent.
Jo estava farta d’escoltar als tiets donar-se petons i de totes les cursileries que deien, així que vaig agafar els cascos i lentament em vaig endinsar al meu món de fantasia.
Vam arribar a dos quarts d’onze de la nit i en arribar a l’hotel, tothom se’n va anar a dormir.
Suposo que pel canvi d’horari no vaig poder descansar prou ja que a dos quarts de cinc em vaig desvetllar completament.
Vaig sortir de l’habitació sense fer soroll i em vaig trobar a l’avi que es disposava a anar a pescar.
Vaig acceptar la seva invitació i anar a buscar el vaixell de pesca. L’avi i jo ens vam endinsar en Cayo Paloma i començà la nostra aventura. Encara que ell no va poder pescar res, jo amb els meus auriculars gaudia del paisatge.

De sobte, el vaixell començà a moure’s i la bobina de la canya va començar a girar precipitadament. El meu avi corrents va engegar el motor i vam seguir 3 milles endins. Quan per  fi la bobina va deixar de girar, l’avi amb molta cura va anar recollint el fil i quan finalment va veure el que havia agafat va córrer cap a la seva cabina i va tornar amb un revòlver.
Havia agafat un tauró de la mida de la nostra taula del menjador, o li va disparar fins que el pobre animal va deixar de moure la seva enorme cua.
Com que jo volia obrir-lo, el meu estimat avi em va donar el gust a fer-ho. Vam trobar una matrícula i, de sobte, ell va veure quelcom estrany. Era una moneda, però no una qualsevol, era d’or. El iaio saltava d’alegria. Vam marxar de seguida per anar cap al nostre hotel a esmorzar amb tots els altres amb intenció d’explicar el que hores abans ens havia succeït.

Desgraciadament no vam poder explicar res a ningú. Només ens havien deixat una nota a la meva habitació on deia que se n’anaven a passar el dia a una platja que ens havien recomanat dies abans a Barcelona.
Jo no li vaig donar gaire importancia, ja que m’ho passava molt millor amb l’avi que amb el pesat del meu germà, la criticona de la mama…

AL meu avi li va donar per investigar la moneda i descobrí que es tractava del Zhapir, un vaixell enfonsat l’any 1716 que portava més de 300 anys desaregut. El descobridor del meu avi no s’ho va pensar dos cops, va agafar diners de la seva cartera i llogà dos vestits de submarinista per nosaltres dos. Vam agafar els equips necessaris per a buscar tresors que em va regalar feia un any i vam començar la nostra aventura 3 milles al nord-oest de Cayo Paloma, on ens havia portat abans el gran tauró.
Ens vam posar l’equip i ens vam sumergir en aquell mar. Les hores passaven amb molta rapidesa i quan vaig mirar el rellotge, portàvem més de dues hores sense trobar res, quan, de sobte, sense voler vaig veure una cosa que brillava.
Era un penjoll amb un robí com el meu puny, on hi havia inscrit en un costat “Zhapir”.
Jo vaig continuar nedant per allà sota, fins que vaig trobar al meu avi per ensenyar-li el meu gran descobriment. Es va quedar esborronat, sense poder vocalitzar res, així que vem decidir tornar a l’hotel amb el nostre collaret que qui sap quant valor tenia.
Vam arribar, però la resta de la família encara no havia tornat, llavors vam demanar a la recepcionista que ens portés el menú del dia a la meva habitació i mentrestant nosaltres dos, observàvem el collaret. Era preciós, aquella pedra brillava, semblava que no fos real. No ens acabàvem de creure el que ens havia passat.
Quan l’avi ja estava disposat a anar-se’n de la meva habitació, va donar un bot i em va cridar:
– Escolta, tu te’n recordes del llibre que vam estar llegint… – es va quedar pensant – Aquell dels jocs de paraules que utilitzàven els avantpassats per amagar tresors…
L’avi em va mirar amb picardia. Jo de seguida vaig entendre què volia dir-me.
– Vols dir que tot això, és un joc de paraules? –Vaig preguntar amb els ulls com dues taronges.
-És clar, ens hem equivocat de zona. És a dir, amb les lletres de “Cayo Paloma” hem de trobar un nom amb aquestes 10 lletres. Això sí, ha d’estar aprop de la zona, o això crec.
Vaig fer treballar al cao més que mai, tenia tantes ànsies de trobar el misteriós nom que no em sortia cap. Quina ràbia!
-Yaco Mala… – Va començar l’avi.
-Yaco Lomapa – Vaig concloure jo.
Es va fer un silenci a l’habitació.  Ens vam mirar i vam treure el cap per la finestreta. A l’entrada del nostre hotel podíem distingir clarament un cartell que deia “Yaco Lomapa”. Això podría ser una gran aventura per a nosaltres dos.
No ens va importar l’hora que era, vam agafar els nostres equips de submarinisme i sense perdre més temps vam sortir.
No trigàrem gaire a arribar. Era un lloc bastant semblant al que havíem estat quan vam pescar el tauró. Sorra blanca i molt fina, l’aigua d’un color verd maragda i un onatge molt tranquil.
Ens vam sumergir en aquell mar molt fred per cert, i després de 10 minuts, vaig notar que no estava sola. No veía ningú allà baix. M’estava desesperant. Vaig nedar cap a l’est, on de sobte em vaig topar amb un esquelet humà.
Jo, emporuguida vaig nedar, nedar i nedar cap a dalt quan no sé per on em vaig veure en una cova submarina.
No m’ho podía creure. Davant dels meus ulls. El Zhapir. El vaixell naugrafat, que amb una mica més de sort estaría ple de joies.
Efectivament, no m’equivocava. Vaig agafar el que vaig poder amb les meves petites mans i vaig anar a buscar l’avi. No em va fer falta buscar-lo molt. Era molt a prop de la cova.
-Senzillament increïble – Va dir.
Vam investigar la zona, el vaixell i les seves cambres, les joies i els tresors. Tot això era un tresor incalculable que no vam dubtar a repartir-lo per tota la família, encara que al meu avi i a mi ens va tocar la major part ja que vam ser els dos grans descobridors.
Ara ja han passat uns  quants anys de tot això. L’illa de Cayo Paloma o Yaco Lomapa, com li vulguis dir, és de la meva família i gràcies a aquesta història el meu fantàstic avi i jo vem escriure novel•les sobre vaixells, tresors i ciutats enfonsades.
A més a més, cada nit explico aquesta mateixa història als meus fills, que cada nit somien viure una aventura tan fabulosa com la meva.

Julieta 3r d’ESO