Arxiu d'etiquetes: Biologia

Herbari virtual

2n ESO, ,

Entre els alumnes de 2n ESO farem un petit herbari virtual, és a dir, una recopilació d’informacions sobre algunes de les plantes del nostre entorn. Ho farem de la següent manera:

Cada alumne ha de fer una foto a una planta o a una part representativa de la mateixa (les seues fulles, o les seues flors, per exemple). Pots triar la planta que vulgues; això sí, no es pot repetir, així que abans de decidir-te, val la pena que faces un cop d’ull a les que ja hi figuren a l’herbari. Pots fer-ho fent clic sobre l’etiqueta Herbari virtual. També podeu anunciar quina planta fareu al corresponent fòrum al Moodle. Com més aviat et decideixes, més tindràs on triar.

Per poder demostrar que la foto que inclous l’has feta tu, i no l’has trobada, per exemple per Internet, en la foto ha d’aparèixer el logotip de l’herbari, que és el que acompanya aquesta entrada: fes clic sobre ell, imprimeix-lo, i fotografia’l juntament amb la planta.

La fotografia ha d’anar acompanyada d’una certa informació:

  • Nom científic en llatí. Ha d’estar ben escrit: com que és un nom llatí, va en cursiva. Consta de dues paraules (el gènere i l’espècie): la primera sempre ha de començar per majúscula; la segona, tota en minúscules.
  • Família a la qual pertany la planta.
  • Nom comú en català, en castellà i en anglès. Pots incloure alguna altra llengua, si estudies francès o alemany, per exemple, o si en coneixes alguna altra, com l’àrab o el romanès, etc.
  • Nom de l’alumne que ha fet la fotografia.
  • Data i lloc on vas prendre la imatge.
  • Hàbitat: bosc, matollar, dunes, jardí, camp conreuat…
  • Descripció de la planta: port (herbaci, arbustiu, arbori), tipus de fulles, etc. Has d’incloure sempre les fonts d’on has obtingut la informació, per exemple, l’enllaç, si l’has trobada per Internet.
  • Relació de la planta amb l’ésser humà o amb altres espècies: si té alguna propietat medicinal, o és tòxica, si s’utilitza en alimentació o com a planta ornamental, si és pol·linitzada per algun animal, o presenta simbiosi o parasitisme, etc.

Perquè aparega la teua contribució a l’herbari virtual has de penjar al nostre Moodle dos arxius: una imatge amb la fotografia i un document de text amb la informació sobre la planta. La nota d’aquest treball es tindrà en compte en la qualificació de la matèria de Ciències naturals.

Pots consultar altres herbaris virtuals per fer-los servir com a referència o per obtindre informació (recorda que has d’incloure l’enllaç de les fonts bibliogràfiques). Des de les Universitats de València i de les Illes Balears, l’Herbari Virtual del Mediterrani Occidental ens acosta tota la saviesa al voltant d’espècies vegetals. Estan agrupades per famílies, per nom científic, per nom popular català i per nom popular castellà. Igualment d’interessant i ben organitzat és l’herbari virtual de la pàgina www.floraCatalana.net.

Ànims i no t’ho deixes per a l’últim moment!

Els grups sanguinis i la donació de sang

2n BAT, 3r ESO, 4t ESO, , , , ,

Els marcadors biològics són combinacions particulars de gens que permeten identificar un individu. Hi ha molts, però els més coneguts són els grups sanguinis, el complex d’histocompatibilitat (que ens fa diferents i és responsable del rebuig en els trasplantaments) i les empremtes genètiques (usades en medicina legal per identificar persones).

Entre els grups sanguinis el més conegut és el sistema ABO. Els individus que presenten el gen (l’al·lel) per a la proteïna A en la superfície dels glòbuls rojos, són del grup A; si el presenten per a la proteïna B, són del grup B; si no en presenten cap d’aquests dos, són del grup O; i si els dos hi són presents, del grup AB. Cada persona fabrica anticossos contra les proteïnes d’aquest sistema que no són presents al seu cos; així, una persona del grup A fabrica anticossos anti-B (o anticossos β), una del grup B fabrica anticossos anti-A (o anticossos α), una del grup O fabrica anti-A i anti-B, i una del grup AB no en fabrica cap. Això determina la compatibilitat a les transfusions sanguínies: hom pot acceptar la sang que no tinga proteïnes estranyes a la seua pròpia (en cas contrari, serà atacada pels anticossos que ell mateix fabrica).

El factor Rh és més simple: l’Rh és positiu si existeix una altra proteïna a la membrana dels glòbuls rojos, negatiu si aquesta no hi és. L’Rh+ és dominant i, per tant, més freqüent que el negatiu. Aquest sistema també determina compatibilitats.

Aquests dos sistemes són els marcadors biològics més coneguts a la sang, però n’existeixen trenta, i recentment s’han descobert dos més, denominats Langereis i Junior. La seua presència, com la resta, pot provocar problemes d’incompatibilitats a les transfusions de sang o entre la mare i el fetus si la seua sang entrés en contacte (com pot ocórrer amb una mare amb Rh- que tinga un fill amb Rh+). A més, la presència de les proteïnes responsables d’aquests sistemes està associada a la resistència a medicaments contra el càncer, la qual cosa augmenta encara més l’interès del seu estudi. (Llegeix la notícia a El País »)

Les donacions de sang són un acte solidari, voluntari i altruista, que ajuda a salvar moltes vides. Avui dimecres 16 de maig es celebra a Amposta una marató de recollida de sang. Si tens entre 18 i 65 anys i fas més de 50 kg, encara que no estigues en dejú, pots passar-te per la Sala de ball de la Societat Musical La Lira Ampostina entre les 10h del matí i les 22h. Anima’t!

Cavall de Troia

1r BAT, 2n BAT, 3r ESO, , , , ,

El virus de la sida o VIH és un retrovirus: el seu material genètic es troba en forma d’ARN i, mitjançant l’enzim transcriptasa inversa es transforma en una doble hèlix d’ADN que s’integra en el genoma de les cèl·lules que infecta. Aquestes són els limfòcits T, als que reconeix a través d’una proteïna de la membrana viral que s’uneix a la proteïna CD4 que es troba a la membrana cel·lular dels limfòcits. També pot introduir-se a través de les cèl·lules dendrítiques, altre tipus de glòbuls blancs que funcionaria com a “cavall de Troia” i permetria l’entrada del genoma viral a les cèl·lules humanes.

Científics de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa amb participació d’investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) han descobert la proteïna de la membrana del virus que permet l’entrada a aquestes cèl·lules, i així, en un termini de 15 o 20 anys, tal vegada es podrien desenvolupar fàrmacs que impediren l’accés del VIH i per tant l’avanç de la malaltia després de la infecció.

Llegeix la notícia a IrsiCaixa, el CSIC, el 3/24 i a El País »

Posidònia

1r ESO, 2n BAT, , , , , ,

És freqüent trobar-nos a les nostres platges amb unes “algues” verdes, com si foren fulles allargades que semblen cintes més o menys rígides d’un centímetre d’amplada i uns quants de llargada. Les vegem amuntonades a la sorra quan ha hagut mala mar i l’aigua les ha tretes, ja d’un color marró fosc quasi negre. També hem vist les pilotes “peludes” que formen les seues tiges subterrànies o rizomes quan són arrencades i embolicades per les onades i els corrents. A vegades hem sentit dir que “la mar està bruta d’algues”, o hem vist a banyistes fugir-les en el seu bany.

En realitat aquest organisme no és un alga: Posidonia oceanica (aquest és el seu nom científic) és una planta amb flor (també anomenades fanerògames o espermatòfites) marina. La diferència no està sols en la flor; les plantes, al contrari que les algues, presenten teixits diferenciats a la seua estructura interna. La seua presència no sols no significa  “brutícia”, sinó, ben al contrari, és un bioindicador de la qualitat de les aigües, ja que és molt sensible als canvis ambientals i concentra fàcilment substàncies contaminants als seus teixits. És, a més una espècie endèmica del nostre litoral: sols creix a la Mediterrània.

Les praderies d’aquesta planta formen ecosistemes molt valuosos dels que en depenen moltes altres espècies i que cal conservar.

La posidònia es reprodueix de forma sexual, a través de les seues flors, i també de forma asexual, per creixement dels rizomes. Aquesta última modalitat dóna lloc a còpies idèntiques, clons, d’ella mateixa, que es poden extendre per superfícies molt extenses i tenen un creixement especialment lent. Aquests clons, genèticament iguals entre ells, podrien adaptar-se fenotípicament als distints ambients en què trobem la planta. Tan lent pot ser el creixement d’aquests clons que recentment un equip d’investigadors ha trobat a les costes de les Illes Balears un exemplar al que se l’estima una edat d’uns 100.000 anys! Això fa d’aquesta espècie la que pot viure més anys de totes les que coneixem.

Llegeix la notícia a l’Ara »

L’extinció dels neandertals

1r ESO, 2n BAT, 4t ESO, , , , ,

Els neandertals (Homo neanderthalensis) van ser una espècie humana que va viure a Europa i va desaparèixer fa uns 30.000 anys. Durant uns milers d’anys van coexistir en l’espai i en el temps amb els éssers humans moderns (Homo sapiens). Les dues espècies van tindre contacte, i un dels objectes d’investigació és si es van encreuar entre ells.

Recentment s’ha descobert que abans que Homo sapiens arribés des d’Àfrica, els neandertals ja estaven en clar declivi, possiblement degut al canvi en les condicions climàtiques a Europa, i que les últimes poblacions mostrarien una variabilitat genètica molt baixa. Els científics responsables de la investigació han arribat a aquestes conclusions després d’analitzar l’ADN de restes fòssils d’individus neandertals, i comprovar que la variabilitat genètica d’aquests és fins a sis vegades major en les mostres amb més de 50.000 anys que en les posteriors a aquesta data. Què va passar? Sembla que van estar a punt d’extingir-se i posteriorment la població es va recuperar a partir d’un petit grup de supervivents. Això explicaria la reducció de la diversitat. Aquest procés de canvi genètic és un cas particular de deriva gènica conegut amb el nom de coll d’ampolla: no tots els genotips passen a la següent generació, per una qüestió d’error de mostreig, d’atzar.

La reducció de la diversitat suposa dos problemes per a qualsevol població: acumulació de gens recessius potencialment perjudicials, i menys diversitat genètica amb què fer front als canvis ambientals.

Aquest possible escenari trencaria amb la idea que les poblacions neandertals van ser estables a Europa fins l’arribada dels humans moderns, i que aquests serien els principals causants de la seua desaparició.

Llegit a El País »

Idèntics però distints

2n BAT, 3r ESO, 4t ESO, , , ,

Els germans bessons idèntics, en tant que són clons, genèticament iguals, proporcionen una oportunitat única per estudiar aspectes de l’herència i dels efectes de l’entorn sobre els caràcters biològics. Es tracta de germans originats a partir d’un sol òvul fecundat per un espermatozoide, que va formar un únic zigot que, en els estats primerencs de desenvolupament embrionari, va dividir-se originant dos embrions amb la mateixa informació genètica dins el mateix sac vitel·lí: per això s’anomenen bessons monozigòtics o univitel·lins.

Observant les diferències entre individus que comparteixen el mateix genoma podem conèixer els efectes de l’ambient sobre l’expressió dels gens. La ciència que estudia aquests efectes s’anomena epigenètica, i explica com a partir d’uns mateixos gens podem trobar distints fenotips: el resultat de l’expressió gènica més la influència ambiental. De la mateixa forma en què, a partir de les mateixes tecles d’un piano, polsant unes i inhibint altres, obtenim melodies diferents.

Per altra banda les diferències entre els bessons idèntics i els germans no bessons o els bessons bivitel·lins, ens permeten conèixer la influència de la genètica sobre determinats caràcters. Per exemple, els bessons univitel·lins comparteixen determinats desordres, com ara disfuncions lectores, autisme o alcoholisme, molt més sovint que els altres tipus de germans. Això vol dir que si un dels germans bessons presenta algun d’aquests caràcters, el percentatge de casos en què l’altre bessó també el presenta és significativament major que si no es tractés de bessons, el que suggereix la forta influència de l’herència.

Una bona oportunitat per estudiar aquesta influència ve proporcionada pels pocs casos documentats de bessons idèntics criats per separat. En aquest cas, les semblances que es descriuen es deuen a l’efecte de l’herència biològica.

Llegit a National Geographic »

Investigació amb el virus H5N1

2n BAT, 3r ESO, , ,

L’Administració dels Estats Units ha prohibit la publicació en les revistes Science i Nature d’uns estudis sobre una soca especialment perillosa del virus H5N1, causant de la coneguda com a grip aviària. Sembla que aquesta soca es transmet més ràpidament entre humans. El motiu al·legat per Estats Units és que la informació d’aquests articles, si s’arribés a publicar, podria ser perillosa en mans de terroristes. Dues setmanes més tard, un grup de 38 científics, encapçalats pel viròleg holandès Ron Fouchier, un dels investigadors implicats, ha publicat una carta en la revista Science, en què s’autoimposa una moratòria de dos mesos en les investigacions amb el virus, mentre no es decideix quina informació és segur publicar i quina no. Aquests estudis poden donar un major coneixement sobre el virus i la seua actuació i, per tant, sobre com tractar la malaltia que ocasiona.

Així que el debat està servit: és la investigació un risc que obri les portes a una guerra biològica o una esperança davant la possible prevenció o curació d’una malaltia mortal?

Llegeix la notícia a rtve.es i a El País »

Teràpies placebo

2n BAT, 3r ESO, , ,

Una notícia apareguda fa quasi un mes ens informava que el Ministeri de Sanitat ha elaborat un informe que estudia les anomenades teràpies alternatives o naturals, en el qual conclou que en alguns casos el seu efecte no és més que un placebo.

El placebo és l’efecte psicològic produït al nostre cos per la suggestió i la predisposició a tal efecte (“com crec que m’anirà bé, sols això ja em fa sentir millor”). És tan important que, quan es proven nous medicaments, aquests són proporcionats a un grup experimental, i els efectes es contrasten amb els d’altre grup de malalts al que se li ha administrat un “medicament” sense efectes fisiològics, el placebo. D’aquesta forma, les persones objecte de la investigació desconeixen si estan prenent o no el tractament real, eliminant així les desviacions produïdes per l’efecte psicològic.

Aquest seria el cas de l’homeopatia. Aquesta pràctica consisteix en administrar al pacient dosis molt diluïdes de la mateixa substància que ha provocat la malaltia, segons la creença, no contrastada científicament, que aquest principi combatrà la malaltia. Segons l’informe del Ministeri, el “medicaments” homeopàtics no suposen un risc per als pacients (ja que estan tan diluïts que el que els malalts estan prenent és pràcticament aigua), però els seus efectes es corresponen als de un placebo.

La conclusió evident és que, si a un li funciona un mètode, és lliure de fer-lo servir, sempre que estiga ben informat. Però darrere d’això hi ha altres conclusions no menys evidents: per una banda, que aquestes teràpies mai no han de substituir d’altres que sí s’han mostrat eficients en la lluita contra determinades malaties; per altra, que si el seu efecte és merament psicològic, qui proporciona aquests remeis, normalment a preus més aviat elevats, està aprofitant-se’n de la suggestió dels pacients, quan no directament de la seua desesperació en no trobar cures a la malaltia. I això és, a banda de poc ètic, perillós.

Llegeix la notícia a El País »

Lynn Margulis (1938-2011)

1r ESO, 2n BAT, 3r ESO, 4t ESO, , , ,

Se’ns va el mes de novembre, i amb ell un dels noms més destacats en la Biologia evolutiva dels últims cinquanta anys. Lynn Margulis és sobretot coneguda per difondre la teoria de l’endosimbiosi seriada, que explica els processos que van donar lloc a les cèl·lules eucariotes (amb nucli i orgànuls membranosos). Alguns d’aquests orgànuls, com els mitocondris i cloroplastos, tenen un material genètic propi, una doble membrana lipídica, i es repliquen per bipartició independent de la mitosi o divisió del nucli de la cèl·lula en què es troben. Aquests orgànuls serien els descendents de cèl·lules procariotes, bacteris, aerobis (en el cas dels mitocondris), fotosintètics (en el cas dels cloroplasts), que es van adaptar a la vida dins el citoplasma d’una cèl·lula més gran. El benefici d’aquesta seria obtindre l’energia fabricada pels procariotes aerobis (en els precursors dels mitocondris) i els sucres fabricats en la fotosíntesi (en els avantpassats dels cloroplasts). El benefici dels “convidats”: obtindre un ambient estable on viure i reproduir-se, on troben els nutrients i les condicions que necessiten. Aquest benefici mutu i íntim és el que anomenen simbiosi, i en aquest cas, com que es produeix en l’interior del citoplasma cel·lular, endosimbiosi.

Aquesta explicació, al principi revolucionària, avui la més acceptada per a l’explicació de l’origen evolutiu d’alguns orgànuls cel·lulars eucariotes, és segurament el major motiu pel que recordarem a Lynn Margulis. Però no l’únic. També la difusió i recolzament que va fer de la teoria Gaia de James Lovelock, els seus treballs amb el seu fill Dorion Sagan, fruit del seu matrimoni amb el també gran científic Carl Sagan, o el seu carisma i capacitat comunicadora que l’han convertida, també, en una dona mediàtica i controvertida.

Per això la recordem, perquè se’ns ha anat una de les grans de la Biologia, amb aquestes paraules escrites per ella:

Sovint els científics saben poc del context cultural i històric de les seues idees. Els biòlegs neodarwinistes, per exemple, realment creuen que “evolució” és un camp subordinat a la biologia, especialment a la zoologia. Així ignoren els components no zoològics de la ciència de l’evolució (per exemple, la història geològica, incloent especialment la paleontologia; les ciències ambientals, l’ecologia, la química atmosfèrica, la microbiologia, etc.). Poques vegades reconeixen que els seus marcs teòrics deriven d’un model capitalista anglòfon, i inevitablement cauen en prejudicis, assumpcions i orientacions filosòfiques del nostre entorn. Com que la majoria de la gent interessada en l’evolució viu en una cultura capitalista anglòfona, les assumpcions neodarwinistes queden vetllades. Conceptes com la validesa de la terminologia “cost-benefici” i “competició contra cooperació” o la superioritat de l’anàlisi matemàtica són assumits acríticament.

Traduït d’un text escrit per Lynn Margulis en 2007. Llegeix el text sencer en l’anglès original »

La notícia en el bloc de Juli Peretó, professor de Bioquímica de la Universitat de València, d’on Lynn Margulis era doctora Honoris Causa »

Premis Nobel 2011 en àmbits científics

1r ESO, 2n BAT, 3r ESO, , , , , , , ,

Ja sabem qui rebrà els premis Nobel aquest any en les categories relacionades amb les Ciències naturals, és a dir, Medicina i Fisiologia, Física i Química.

Premi Nobel 2011 de Medicina i Fisiologia

Bruce A. Beutler i Jules A. Hoffmann “pels seus descobriments sobre l’activació de la immunitat innata” i Ralph M. Steinman “pel descobriment de les cèl·lules dendrítiques i el seu paper en la immunitat adaptativa“. La seua feina ha permès desenvolupar vacunes contra malalties infeccioses i trobar noves formes de lluitar contra el càncer. En aquest guardó es dóna un cas únic en la història dels premis Nobel. I és que aquest premi no pot donar-se a títol pòstum, però Ralph M. Steinman va morir hores abans de que es prengués la decisió de concedir-li. Com que el Comité dels Nobel era desconeixedor del fet, s’ha decidit mantenir el premi.

Llegeix la notícia a la premsa: El Periódico, El País »

Premi Nobel 2011 de Física

Saul Perlmutter, Brian P. Schmidt i Adam G. Riess “pel descobriment de l’expansió accelerada de l’Univers mitjançant l’observació de supernoves llunyanes”. Dècades d’observacions han portat a aquesta conclusió, segons la qual l’Univers s’expandeix cada vegada més ràpidament. Una possible explicació a aquest fet aparentment insòlit podria estar en la constant cosmològica d’Einstein (una mena de força de repulsió) i en l’important paper de l’energia fosca.

Llegeix la notícia a la premsa: El País, El Punt Avui »

Premi Nobel 2011 de Química

Daniel Shechtman “pel descobriment dels quasicristalls“. Aquest descobriment es va produir en la dècada dels ’80 i va ser molt polèmic perquè aparentment contradeia la concepció tradicional de la disposició dels àtoms en els cristalls: periòdica i repetitiva. En alguns casos podem explicar les distàncies entre els àtoms dels quasicristalls relacionant-les amb la raó àuria.

Llegeix la notícia a la premsa: Ara, El País »